Anar al contingut

Locada divina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La locada divina, també coneguda com theia mania i saber loco, es referix a un comportament poc convencional, escandalós, inesperat o impredictible vinculat a activitats religioses o espirituals. Es poden trobar eixemples de locada divina en el budisme, el cristianisme, l'helenisme, l'hinduisme, l'islam, el judaisme i el chamanisme.

Generalment s'explica com una manifestació de comportament allumenat per part de persones que han transcendit les normes socials, o com un mig de pràctica espiritual o ensenyança entre mendicantes i mestres. Estos comportaments poden semblar síntomes de malaltia mental per a la societat en general, pero són una forma d'èxtasis religiós o "activitat estratègica i decidida" delliberada [1] "per part d'individus altament conscients de sí mateixos que fan un us estratègic del tema de la locada en la construcció dels seus personages públics". [2]

Paralels transculturals

Yan Hui representa al loco Hanshan寒山. Color sobre seda. Museu Nacional de Tòquio

Segons June McDaniel i atres erudits, la locada divina es troba en l'història i les pràctiques de moltes cultures i pot reflectir un èxtasis religiós o una expressió de l'amor diví. [3] Platón en el seu Fedro i les seues idees sobre la theia mania, els judeus jasídicos, l'ortodòxia oriental, el cristianisme occidental, el sufisme i les religions índies són testics del fenomen de la locada divina. [4] No és la forma ordinària de locada, sino un comportament que és consistent en les premisses d'un camí espiritual o una forma de completa absorció en Deu. [3] [5]

DiValerio senyala que existixen tradicions comparables de "sants locos" en les cultures budista, hindú, islàmica i cristiana, pero advertix contra els "vols de fantasia" que establixen en massa facilitat comparacions entre estos diversos fenomens. [6]

Georg Feuerstein considera que el poeta zen Hanshan (IX) manifestava locada divina, i explica que quan la gent li preguntava sobre el zen, ell només reïa histéricamente. El mestre zen Ikkyu (XV) solia córrer per la seua ciutat en un esquelet humà difonent el mensage de la impermanencia de la vida i l'ombrosa certea de la mort. [7] Segons Feuerstein, formes similars de comportament social anormal i santa locada es troben en l'història de la santa cristiana Isadora i del narrador sufí islàmic Mulla Nasruddin. [7] La locada divina té paralels en atres religions, com el judaisme i el hinduisme. [8] [9]

Antiga Grècia i Roma: theia mania

Theia mania () és un terme utilisat per Platón en el seu diàlec Fedro per a descriure una condició de locada divina (comportament inusual atribuït a l'intervenció d'un Deu). [10] En esta obra, que data aproximadament del 370 a. C., Sócrates sosté que la locada no és necessàriament un mal, afirmant que "la major de les bendicions nos aplega per mig de la locada, quan és enviada com un regal dels deus". [10] [11]

Sócrates descriu quatre tipos de locada divina: [10] [12]

  • El frenesí profètic del Oràcul de Delfos i les sacerdot de Dodona (el regal d'Apolo)
  • Revelacions i iniciacions místiques, que proporcionen "una via de lliberació per als necessitats" (el regal de Dioniso)
  • Inspiració poètica (el dò de les muses)
  • La locada dels amants (el regal d'Afrodita i Eros)

Platón amplia estes idees en un atre diàlec, Ion.

Una manifestació ben coneguda de locada divina en l'antiga Grècia va ser el cult a les ménades, les seguidores de Dioniso. No obstant, se sap poc sobre els seus rituals; la famosa descripció del cult en l'obra d'Eurípides Les bacantes no pot considerar-se històricament exacta. [13]

Mentres es detenien en la porta, la verge va cridar:
"¡Demana ara el teu destí! ¡Al deu! ¡El deu està prop!"
En dir açò, el seu rostre es va posar pàlit,
els seus cabells retortillats fluïen lliurement, el pit agitat
es va unflar en la sanc salvage del seu cor; la seua estatura semblava
més vasta, el seu accent més que el d'un home mortal,
com tot el deu que s'acostava al seu entorn respirava...

Cristianisme

Sant Simeón, del VI, afirma Feuerstein, va simular hábilmente la locada. Simeón va trobar un gos mort, va nugar una corda a la pata del cadàver i ho va arrastrar pel poble, indignant a la gent. Per a Simeón, el gos mort representava una espècie d'equipage que la gent du en la seua vida espiritual. Entrabar en l'iglésia local i llançava anous a la congregació durant la llitúrgia, lo que despuix li va explicar al seu amic que estava denunciant l'hipocresia en els actes i oracions mundanes. [7]

Michael Andrew Screech afirma que l'interpretació de la locada en el cristianisme s'adopta de la creència platònica de que la locada es presenta en dos formes: mala i bona, depenent de les suposicions sobre "lo normal" de la majoria. [12] Els primers cristians apreciaven la locada i que els no cristians els cridaren "locos". [14] Per a ells era la glosolalia o la "llengua dels àngels". [14] El comportament i les ensenyances de Crist eren una locada blasfema en la seua época i, segons Simon Podmore, "la locada de Crist va servir per a santificar la locada blasfema". [15]

La locada religiosa de tipo èxtasis va ser interpretada com a bona pels primers cristians, en el sentit platònic. No obstant, a mida que la filosofia grega va perdre popularitat en la teologia cristiana, també ho varen fer estes idees. En l'época del Renaixença, la locada carismàtica va recobrar l'interés en l'imaginari popular, de la mateixa manera que la proposta platònica de quatre tipos de "locada bona". [12] En un context teològic cristià, estos varen ser interpretats en part com un èxtasis diví, un escape de les restriccions de la societat, un frenesí per la llibertat de l'ànima. [12]

En el XX, el pentecostalisme (els moviments carismàtics dins del cristianisme protestant, particularment en Estats Units, Amèrica Llatina i Àfrica) ha fomentat la pràctica de la locada divina entre els seus seguidors. [16] [17] Es creu que el saber i el poder curatiu dels posseïts, en estos moviments, provenen del Esperit Sant, un fenomen cridat carisma ("dons espirituals"). Segons Tanya Luhrmann, la "escolta de veus espirituals" associada a açò pot semblar una "malaltia mental" per a moltes persones, pero per als seguidors que criden i ballen junts com una multitut, no ho és. [18] Els seguidors creuen que existix una llarga tradició en l'espiritualitat cristiana, a on es diu que sants com Agustín varen tindre experiències similars d'alucinacions i locada delliberades. [19]

Islam

La locada divina és un tema en algunes formes de misticisme islàmic. Entre les persones que han alcançat estats mentals "locos", segons Feuerstein, s'inclouen els mast [note 1] i els sufíes ebris associats en el shath. [note 2] [20] En algunes zones de Gilgit (Pakistan), el comportament dels excèntrics faquires dedicats al devocionalisme místic es considera una "santitat loca". [21] En Somàlia, segons el xeic Abdi, el comportament i els métodos excèntrics de Moḥammed ʻAbdulle Hassan varen dur a alguns escritors de l'época colonial a cridar-ho "mullah loco", "sacerdot loco d'Alá". [22] [23]

Segons Sadeq Rahimi, la descripció sufí de la locada divina en l'unió mística reflectix les associades en la malaltia mental:

Les similituts entre la formulació sufí de la locada divina i l'experiència popular de la psicosis són massa clares i massa freqüents entre els pacients turcs com per a ser tractades com a coincidències.[24]

En la versió del sufisme d'Àfrica occidental, segons Lynda Chouiten, els eixemples de sants locos formen part del morabitisme, a on el comportament loco i idiota d'un morabito es comparava en una malaltia mental i es considerava una forma de locada divina, de santitat. No obstant, afig Chouiten, el sufisme s'ha adaptat a este comportament de locada divina, a diferència de l'Islam ortodox. [25]

Vore també

Notes

  1. ↑ Un mast (del persa مست mast), en les ensenyances de Meher Bava, és una persona que està abrumar per l'amor a Deu, acompanyada d'una desorientación externa similar a l'intoxicació. La paraula va ser falcada per Meher Bava i s'origina del terme sufí mast-Allah que significa "intoxicat en Deu" del persa mast, que lliteralment significa "intoxicat". Una atra interpretació del seu orige és que es deriva de masti, una paraula persa que significa "dominat".
  2. ↑ En la tradició mística islàmica del sufisme, un shath (àrap: شطح šaṭḥ, plural: šaṭaḥāt o šaṭḥiyyāt) és una expressió extática que pot tindre un caràcter escandalós. La paraula es deriva de la raïl š-ṭ-ḥ, que comporta el sentit de desbordament o efusión causat per l'agitació. Entre les shathiyat més famoses es troben “Glòria a mi, cuán gran és la meua majestad”, de Bayazid Bastami, i “Yo soc la Veritat”, de Mansur Al-Hallaj. Els autors sufíes a voltes afirmaven que eixes expressions eren cites errònees o les atribuïen a la inmadurez, la locada o l'intoxicació. En atres ocasions, les consideraven expressions autèntiques d'estats espirituals, inclús de l'experiència més profunda de realitats divines, que no deurien manifestar-se als indignes. Molts autors sufíes, inclós al-Ghazali, varen mostrar ambivalencia davant la naturalea aparentment blasfema d'algunes shathiyat, mentres admiraven l'estatus espiritual dels seus autors.

Referències

  1. ↑ DiValerio, 2011, p. ii.
  2. ↑ DiValerio, 2011, p. iii.
  3. ↑ 3,0 3,1 Aymard, Orianne (2014). When a Goddess Dies: Worshipping Ma Anandamayi After Her Death, Oxford University Press, pp. 21–22. ISBN 978-0-19-936862-4.
  4. ↑ McDaniel, 1989, p. 3-6.
  5. ↑ McLeod, 2009, p. 158-165.
  6. ↑ DiValerio, 2015, p. 3-4.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Feuerstein, 1991, p. 69.
  8. ↑ Horgan, 2004, p. 53.
  9. ↑ Kinsley, David(1974).«Through the Looking Glass: Divine Madness in the Hindu Religious Tradition».History of Religions.University of Chicago Press.13(4): 270–305.doi:10.1086/462707.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Plat, Phaedrus 244-245; 265a–b.
  11. ↑ Brendan Cook (2013). Pursuing Eudaimonia: Re-appropriating the Greek Philosophical Foundations of the Christian Apophatic Tradition, Cambridge Scholars Publishing, pp. 106–107. ISBN 978-1-4438-4675-2.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 M. A. Screech (2004). William F. Bynum (ed.). The Anatomy of Madness: Essays in the History of Psychiatry, Routledge, pp. 27–30. ISBN 978-0-415-32383-3.
  13. ↑ Fregiren, Courtney J. P. (2015). Reading Dionysus, Mohr Siebeck, pp. 8–9, 50–51. ISBN 978-3-16-153813-1.
  14. ↑ 14,0 14,1 Dennis Macdonald (2012). Stanley I. Porter and Andrew W. Pitts (ed.). Christian Origins and Greco-Roman Culture: Social and Literary Contexts for the New Testament, BRILL Academic, pp. 467–468, 473–475. ISBN 978-90-04-23416-1.
  15. ↑ Simon Podmore (2013). Christopher Cook (ed.). Spirituality, Theology and Mental Health: Multidisciplinary Perspectives, London: SCM Press, pp. 193–196. ISBN 978-0-334-04626-4.
  16. ↑ Gary Westfahl (2015). A Day in a Working Life, ABC-CLIO, p. 465. ISBN 978-1-61069-403-2.
  17. ↑ John Gordon Melton, Pentecostalism, Encyclopaedia Britannica
  18. ↑ Tanya M. Luhrmann (2012). «Chapter 8: But llaure they crazy?», When God Talks Back: Understanding the American Evangelical Relationship with God, Random House, pp. 227–232, 237–245. ISBN 978-0-307-27727-5.
  19. ↑ Tanya M. Luhrmann (2012). «Chapter 8: But llaure they crazy?», When God Talks Back: Understanding the American Evangelical Relationship with God, Random House, pp. 244–246, 316, 373–383. ISBN 978-0-307-27727-5.
  20. ↑ Feuerstein, 2006, p. 15f; 28-32.
  21. ↑ Frembgen, JĂźrgen Wasim(2006).«Divine Madness and Cultural Otherness: Diwānas and Faqīrs in Northern Pakistan».South Àsia Research.SAGE Publications.26(3): 235–248.doi:10.1177/0262728006071517.
  22. ↑ ʻAbdi ʻAbdulqadir Sheik-ʻAbdi (1993). Divine madness: Moḥammed ʻAbdulle Ḥassan (1856-1920), Zed Books, pp. 53–55, 84–85, 212. ISBN 9780862324438.
  23. ↑ Jalloh, Alusine(1995).«Divine Madness: Mohammed Abdulle Hassan (1856–1920)».African Affairs.Oxford University Press.94(375): 301–302.doi:afraf. a098824 10.1093/oxfordjournals. afraf. a098824.
  24. ↑ Sadeq Rahimi (2015). Significat, locada i subjetividad política: un estudi de l'esquizofrènia i la cultura en Turquia, Routledge, pp. 191–192. ISBN 978-1-317-55551-3.
  25. ↑ Lynda Chouiten (2014). Isabelle Eberhardt and North Africa: Nomadism as a Carnivalesque Mirage, Lexington Books, pp. 82–84. ISBN 978-0-7391-8593-3.

Bibliografia

  • DiValerio, David(2015).«The Holy Madmen of Tibet».Oxford University Press.
  • DiValerio, David(2016).«The Life of the Madman of Ü».Oxford University Press.
  • Green, Nile(2007).«The Faqir And The Subalterns: Mapping The Holy Man In Colonial South Àsia».Journal of Asian History.41: 57–84.
  • Kobets, Svitlana(2008).«Folly, Foolishness, Foolery».Canadian Slavonic Papers.Informa UK.50(3–4): 491–497.ISSN 0008-5006.doi:10.1080/00085006.2008.11092594.
  • Madigan, A. J. (2010). Henry Chinaski, Zen Master: Factotum, the Holy Fool, and the Critique of Work. American Studies in Scandinavia, 42(2), 75-94. http://rauli.cbs.dk/index.php/assc/article/download/4413/4842
  • Phan, Peter C.(2001).«The Wisdom of Holy Fools in Postmodernity».Theological Studies.SAGE.62(4): 730–752.ISSN 0040-5639.doi:10.1177/004056390106200403.
  • Stewart, I. A. (1999). Jesus the Holy Fool, Sheed & Ward. ISBN 978-1-58051-061-5.
  • Syrkin, Alexander I.(1982).«On the Behavior of the "Fool for Christ's Sake"».History of Religions.University of Chicago Press.22(2): 150–171.ISSN 0018-2710.doi:10.1086/462917.
  • Zebiri, K.(2012).«"Holy Foolishness" and "Crazy Wisdom" As Teaching Styles In Contemporary Western Sufism».Religion & Literature.44(2): 93–122.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Locada_divina&oldid=1595101»