Llínea del Albula
La llínea del Albula (en alemán: Albulalinie; ; ) és una llínea ferroviària d'ample mètric del Ferrocarril Rético (RhB) situada en el cantó dels Grisones, Suïssa. Esta llínea conecta la ciutat de Thusis en la ciutat de St. Moritz.
La construcció de la llínea del Albula va començar en setembre de l'any 1898, l'inauguració va tindre lloc l'1 de juliol de 1903 i la prolongació a St. Moritz va escomençar a operar el 10 de juliol de 1904. En els seus 55 ponts i 39 túnels és una de les llínees de via estreta més espectaculars del món.
Esta llínea, junt en la llínea del Bernina, figura des de 2008 en el Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco.
Els trens més famosos que operen en la llínea del Albula són el Bernina Express i el Glacier Express.
Història
Fins a 1890, el surest de Suïssa estava molt mal atés pels ferrocarrils. El tràfic de trànsit alpí va ser atret cap a la llínea de Sant Gotardo, de modo que la construcció de ferrocarrils transcontinentales en els Grisones semblava no ser econòmicament viable. Solament l'èxit del Landquart-Davos-Bahn (LD) va dur a un punt d'inflexió. En 1895 el LD va canviar el seu nom a Ferrocarril Rético (RhB). Dos anys despuix, la gent dels Grisones va decidir, en un referèndum, que el RhB passaria a ser propietat de l'Estat. Estos dos canvis varen crear les condicions adequades per a una construcció ràpida d'atres llínees RhB, que estaven destinades a obrir grans parts del cantón.
En 1890, el hoteler de Davos Willem-Jan Holsboer va propondre la construcció d'un enllaç ferroviari des de Coira a través de Davos i a través d'un túnel baix del pas Scaletta a St. Moritz, i després a través del pas de Maloja a Chiavenna en Itàlia. Holsboer va tindre que abandonar més vesprada este Scalettabahn planejat, a favor d'una ruta a través de lo que es convertiria en el túnel del Albula. En 1895, el pioner del ferrocarril de Zuric, Adolf Guyer-Zeller, va presentar l'idea d'un ferrocarril d'Orient a Engadina, que hauria conectat Coira a través de Thusis i Engadina, i sobre el pas de Fuorn, en Val Venosta i Trieste. Zeller va planejar esta ruta proposta com una llínea d'ample internacional. Hauria passat per baix dels Alps de Albula a través d'un túnel de 12 km de llarc des de la boca de Val Tisch fins a l'Engadina baix de Bever. Com Ofenbergbahn, el ferrocarril d'Orient a Engadina també hauria tallat una conexió en Val Müstair. El 30 de juny de 1898, l'Assamblea Federal en Berna va decidir finalment la construcció de la llínea del Albula.
En 1896 solament hi havia 20 km de llínea ferroviària d'ample internacional en els Grisones i 90 km de vies férrees d'ample mètric. Es va donar prioritat a la construcció d'una conexió ferroviària al spa en St. Moritz, que en eixe moment estava a 14 hores en diligències de l'etapa distant de Coira, el terme de la llínea d'ample internacional.
Despuix d'aplegar a Thusis des de Coira, la construcció de la llínea del Albula va començar el 15 d'octubre de 1898. A diferència de la llínea del Bernina, que es va inaugurar dèu anys despuix, i que va funcionar en forma totalment electrificada des del principi, la llínea del Albula encara era un ferrocarril de vapor en la seua concepció. Ademés (i de nou a diferència de la llínea del Bernina), estava destinat a estar universalment disponible, davant tot per al transport de mercaderies. Com les locomotores de vapor de l'época encara no eren molt potents, i per a permetre les velocitats més altes possibles, els gradient màxims es varen restringir al 3,5%, i el radi mínim de curva també es va definir generosament. Per lo tant, la llínea del Albula, en benefici de maximizar la seua eficàcia, no va posar a prova els llímits tècnics d'un ferrocarril d'adheriment. No obstant, tal estil arquitectònic requeria una varietat d'estructures d'ingenieria. Llavors, per eixemple, els viaductes varen ser construïts exclusivament de manera sòlida. Especialment problemàtic va ser l'ascens de la vall entre Bergün/Bravuogn i Preda, a on en una distància de 5 km es necessitava superar una diferència d'altitut de més de 400 m. Per a mantindre's dins dels paràmetros de gradient màxim, el supervisor del proyecte, Friedrich Hennings, va idear una intrincada alliniació, que va prolongar el recorregut de la llínea en 12 km. Dos túnels curvos, tres túnels espirals i varis ponts varen superar el problema d'ingenieria, al enrollar les vies com si anaren el roll d'un tornell. En esta part de la llínea, la construcció dels túnels espirals de Rugnux de 660 m de llongitut va provocar problemes en particular, degut a que l'aigua freda de la montanya a 4 °C va obstaculisar les activitats dels treballadors.
Més allà de Preda va sorgir la part central de la llínea, el túnel del Albula de 5866 m de llarc, que passa baix la conca entre el Rin i el Danubio a pocs quilómetros a l'oest del pas del Albula. En la seua elevació màxima de 1820 m sobre el nivell de la mar, el túnel és, despuix del túnel Furka, el segon túnel alpí més alt de Suïssa. La perforació del túnel es va vore obstaculisada per problemes inusuals causats pel fluix d'aigua, i açò va dur a la fallida del contractiste de la construcció. Un total de 1316 persones varen participar en la construcció del túnel del Albula. En total va haver 16 accidents fatals que varen involucrar a treballadors. A les 03:00 hores del 29 de maig de 1902 es va conseguir juntar el túnel, en un punt de 3030 m des del portal nort i de 2835 m des del portal sur.
L'1 de juliol de 1903 es va poder celebrar l'obertura de la secció entre Thusis i Celerina. Com el RhB i el municipi de St. Moritz encara no havien aplegat a un acort sobre el lloc de l'estació de St. Moritz, l'inauguració de la secció restant de 3 km de llarc va tindre que retardar-se fins al 10 de juliol de 1904.
L'escassea de carbó durant la Primera Guerra Mundial va dur al RhB a bregar en la tasca d'electrificació. El 20 d'abril de 1919, la primera secció de la llínea a electrificar, l'enllaç entre Bever i Filisur, es energizó en el sistema de corrent alterna d'11 kV a 16,7 Hz, utilisat en la llínea de l'Engadina. El 15 d'octubre de 1919 va seguir la prolongació a Thusis.
Des de 1930, el Glacier Express ha seguit la ruta de la llínea del Albula. El Bernina Express va ser agregat despuix de la Segona Guerra Mundial. Abdós trens han operat des de llavors com a puntes de llança de la llegendària reputació del Ferrocarril Rético com una companyia ferroviària entre els fanàtics del ferrocarril de tot lo món.
Des de que la llínea va ser equipada en un sistema de seguritat de bloqueig en 1969, ha segut possible el monitoreo remot del tràfic de trens en la majoria de les estacions de la llínea. En 2005 el Centre de Control Ferroviari en Landquart va assumir les tasques anteriors de l'estació de monitoreo remot en Filisur.
La subestació de Bever es va modernisar en 1973. Les prolongacions successives dels bucles de pas en les estacions els han allargat a més de 260 m, l'equivalent a un tren expresse en 13 vagons. Des de finals de la década de 1990 RhB ha instalat tres seccions curtes de via doble (en Thusis, Filisur i baix de Preda) per a que els creus de trens per hora fluïxquen més suaument. Les partixes restants de la llínea són de via única com abans, i en gran part encara mantenen la configuració original de 1904.
Accidents i incidents
- El 13 d'agost de 2014 un tren de passagers va ser danyat per una solsida de terra i va descarrilar en Tiefencastel, Grisones.
Bibliografia
- Gian Brüngger, Tibert Keller, Renato Mengotti: Abenteuer Albulabahn. Chur 2003, ISBN 3-85637-279-2.
- Gion Caprez und Peter Pfeiffer: Albulabahn. Harmonie von Landschaft und Technik. Zürich 2003, ISBN 3-905111-89-6.
- Hubertus von Salis Soglio: Bahnhistorischer Lehrpfad Preda-Bergün. Herausgegeben vom Verkehrsverein Bergün. Thusis 51997 (venut en els punts de venda de RhB o en l'estació de Bergün).
- Henning Wall: Albula–Schlagader Graubündens. Aachen 1984, ISBN 3-921679-33-8.
- Eisenbahn Journal Sonderausgabe Rhätische Bahn (I). Hermann Merker Verlag, Fürstenfeldbruck 1.1988, pp 34-102 ISSN 0720-051X.
- Friedrich Hennings: Projekt und Bau der Albulabahn. Chur 1908.
- Hennings: Die neuen Linien der Rhätischen Bahn. En: Schweizerische Bauzeitung. Vol. 37/38, 1901, ISSN 0036-7524, pp 5-7 (PDF; 2,3 MB).
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Línea del Albula» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.