Jack Kerouac

Jack Kerouac

Jean-Louis Lebris de Kérouack (Lowell, Massachusetts, 12 de març de 1922-Sant Petersburgo, Florida, 21 d'octubre de 1969), més conegut com Jack Kerouac, va anar un escritor nortamericà, pioner de la generació beat junt als seus amics i també escritors William S. Burroughs i Allen Ginsberg.

D'ascendència francocanadiense,Kerouac es crie en una llar francòfon en Lowell, Massachusetts. Kerouac «va deprendre anglés als sis anys i va parlar en un marcat accent fins a ben entrada l'adolescència». Durant la Segona Guerra Mundial, va servir en la Marina Mercant dels Estats Units; va ser allí a on va completar la seua primera novela, The Siga Is My Brother, la qual no es va publicar sino més de 40 anys despuix de la seua mort. El seu primer llibre publicat va ser The Town and the City (1950), i va alcançar fama i notorietat generalisades en el seu segon llibre, En el camí, en 1957. Este li va convertir en un ícono de la generació beat, i després va publicar 12 noveles més i numerosos volums de poesia.

És reconegut pel seu prosa espontànea, en un estil de corrent de consciència. La seua obra comprén temes com l'espiritualitat catòlica, el jazz, la promiscuïtat, el budisme, les drogues, la vida en la ciutat de Nova York, la pobrea, la poesia, la llibertat sexual i els viages. Es va convertir en una celebritat de la cultura alternativa i progenitor del moviment «hippie», a pesar d'opondre's a alguns dels seus elements políticament radicals.Té un llegat perdurable, que va influir enormement en molts dels íconos culturals de la década de 1960, entre ells Bob Dylan, els Beatles, Jerry García o The Doors.

En 1969, a l'edat de 47 anys, Kerouac va morir d'una hemorràgia abdominal causada per una vida de consum excessiu d'alcohol. Des de llavors, el seu prestigi lliterari ha creixcut i s'han publicat vàries de les seues obres prèviament inèdites.

Biografia

Infància

Jack Kerouac va nàixer el 12 de març de 1922 en Lowell, estat de Massachusetts. Els seus pares varen ser Léo-Alcide Kérouack (1889-1946) i Gabrielle-Ange Lévesque (1895-1973), franc-canadencs provinents de la localitat de St-Hubert-de-Rivière-du-Loup en Quebec, Canadà.

Existix certa confusió entorn al nom i llinage de l'escritor per les variacions en cóm s'escriu «Kerouac», i degut a que Kerouac mateixa va afirmar cridar-se «Jean-Louis Lebris de Kerouac». La raó que va donar per a tal declaració sembla estar lligada a una llegenda familiar que assegurava que ell i la seua família descendien del baró François Louis Alexandre Lebris de Kerouac. El certificat de batisme de Kerouac ho nomena simplement com «Jean Louis Kirouac», la manera més habitual d'escriure el llinage en Quebec. Investigacions al respecte han demostrat que les raïls de Kerouac es remonten, de fet, a la Bretanya, França; situant-ho com a descendent d'un comerciant de classe mija cridat Urbain-François Li Bihan, qui va viure en Lanmeur i els fills de la qual es varen casar en franc-canadencs.

El pare de Kerouac, Leo, havia naixcut en una família d'agricultors de papes en el poble de Saint-Hubert-de-Rivière-du-Loup, Quebec. Kerouac tenia també diferents històries sobre l'etimologia del seu llinage, per lo general associant-ho a raïls celtes irlandeses, bretonas, o de Cornualles, Regne Unit. En una entrevista va assegurar que el seu llinage provenia de la llengua de Cornualles, el Kernewek i que la seua família havia aplegat a la Bretanya fugint de Cornualles. Una atra de les seues versions era que els Kerouac havien aplegat a Cornualles fugint d'Irlanda abans dels temps de Crist, i que llavors el llinage significava «el llenguage de la casa». En una atra entrevista va assegurar que el seu llinage era una paraula irlandesa que significava «llenguage de l'aigua» i que estava relacionada en el llinage «Kerwick». Kerouac, derivat de Kervoach, és el nom d'una ciutat en Bretanya, en Lanmeur, prop de Morlaix.

Kerouac tenia dos germans: un germà cridat Gérard i una germana major anomenada Caroline. L'escritor era anomenat per la seua família «Tu Jean» o «menut John» durant la seua infància. Kerouac parlava francés fins als sis anys, quan va deprendre anglés —llengua que va parlar sense confiança fins a la seua adolescència—. També, era devot de la seua mare, una image de gran importància en la seua vida; ella era catòlica, dedicada a inculcar una profunda fe als seus fills. Kerouac va assegurar, més tart, que la seua mare era l'única dòna a la que havia amat. Quan tenia quatre anys, el seu germà major Gérard, de nou anys, va fallir de febra reumática, causant un fort impacte en la vida de Jack, qui posteriorment hauria de dir que Gerard li seguia en vida com un àngel de la guarda i en els recorts del qual es basaria la seua novela Visions of Gerard (1963). La seua mare va buscar consol en la fe, mentres el seu pare va abandonar la fe, refugiant-se en la beguda, el joc i el tabaquisme. Alguns dels seus primers poemes varen ser escrits en francés, i en cartes escrites al seu amic Allen Ginsberg al final de la seua vida, va expressar el seu desig de parlar la llengua nativa dels seus pares de nou. En 2016, un volum complet d'obres prèviament inèdites escrites originalment en francés per Kerouac va ser publicat en el títul de La vie est d'hommage.

El 17 de maig de 1928, en sis anys d'edat, Kerouac va tindre la seua primera confessió. Com penitència se li va demanar resar un rosari, durant el qual va escoltar a Deu dir-li que tenia un ànima bona, que sofriria en la vida i moriria en dolor i horror, pero que al final rebria la salvació. Esta experiència, junt en la visió de la Verge María que el seu germà havia tingut en la seua agonia, (mentres les religioses lo adulaban, convençudes de que era un sant), combinades en el seu adultez en un estudi del budisme i a un compromís permanent en Crist, solidificaron la visió del món reflectida en la seua obra.

Kerouac li va contar una volta a Ted Berrigan, en una entrevista per a The Paris Review, sobre un incident ocorregut en la década de 1940 en el que la seua mare i el seu pare caminaven junts per un barri judeu del Lower East Side de Nova York. Recordava que «un montó de rabinos caminaven del braç... tarán-tarán-tarán... i no es varen separar per a deixar passar a este home cristià i a la seua esposa, aixina que el meu pare va ser i, ¡BOOM!, va tirar d'un colp a un rabino a la cuneta». Leo, despuix de la mort del seu fill, també va tractar a un sacerdot en un despreci similar, tirant-ho furiós de la casa a pesar de l'invitació de Gabrielle.

Les habilitats atlètiques de Kerouac com a jugador de fútbol americà en l'Escola Secundària Lowell li varen permetre obtindre beques per a Boston College, Notre Dona'm i l'Universitat de Columbia. Va entrar en l'Universitat de Columbia despuix d'un any en la Horace Mann Preparatory School, a on va obtindre els graus necessaris per a l'entrada a Columbia. El diari de Kerouac durant esta época inclou una ambiciosa «Llista de llectures immediates», una àmplia llista que inclou texts sagrats de l'Índia i la China aixina com una nota de que llegira «Emerson i Thoreau (de nou)»

Kerouac es va trencar una cama durant la seua temporada de novell, i durant un segon any va barallar constantment en l'entrenador Lou Little, qui ho va mantindre en la banca. Durant la seua universitat, Kerouac va escriure varis artículs deportius per al periòdic estudiantil, el Columbia Daily Spectator i es va unir a la fraternitat de Phi Gamma Delta. També va estudiar en The New School.

Vida adulta

Quan la seua carrera futbolística en Columbia va terminar, Kerouac va deixar l'universitat. Va continuar vivint durant un temps en Upper West Side de Nova York en la seua nóvia i primera esposa, Edie Parker. Va ser durant esta época que va conéixer a persones, ara famoses, en les que sempre se li associa; els personages que varen formar la base de moltes de les seues noveles: la cridada generació beat, incloent a Allen Ginsberg, Neal Cassady, John Clellon Holmes, Herbert Huncke i William S. Burroughs.

Kerouac es va unir a la Marina Mercant d'Estats Units en 1942 i en 1943 a la Marina dels Estats Units, pero va servir només huit dies abans d'aplegar a la llista de malalts. D'acort en el seu informe mèdic, Kerouac va dir que "vaig demanar una aspirina per als meus maldecaps i em varen diagnosticar demència precoç." El mèdic forense va informar que el reporte militar era pobre, citant a Kerouac: "No puc soportar-ho, m'agrada estar sol." Dos dies despuix va ser donat de baixa per motius psiquiàtrics (era de "caràcter indiferent" en un diagnòstic de «personalitat esquizoide»).

Mentres Kerouac servia en la Marina Mercant, va escriure la seua primera novela, "La mar és el meu germà". Encara que va ser escrita en 1942, el llibre no es va publicar fins a 2011, 42 anys despuix de la mort de Kerouac i 70 en acabant de que va ser escrit. Kerouac va descriure el treball com una "simple tumult contra la societat tal com és, contra les desigualtats, la frustració i les #agonia autoinfligidas." Ell va classificar l'obra com un fracàs, cridant-ho una "vasija (de merda) com a lliteratura", mai va buscar activament la publicació de la mateixa.

En 1944, Kerouac va ser detingut com a testic en l'assessinat de David Kammerer, qui havia estat acossant al seu amic Lucien Carr des de la seua adolescència en St. Louis. Va ser gràcies a Carr que Kerouac va aplegar a conéixer a Burroughs i Ginsberg. Segons Carr, l'obsessió homosexual de Kammerer es va tornar agressiva, provocant-ho a apunyalar-ho fins a la mort. Carr va recórrer a Kerouac en busca d'ajuda i junts varen tirar l'arma al riu Hudson. Despuix, encorajats per Burroughs, es varen entregar a la policia. El pare de Kerouac es va negar a pagar la seua fiança. Kerouac va accedir a casar-se en Edie Parker si els seus pares pagaven la fiança (matrimoni anulat en 1948). Kerouac i Burroughs varen colaborar en una novela sobre l'assessinat de Kammerer "And the Hippos Were Boiled in Their Tanks". Encara que el llibre no es va publicar durant la seua vida, un extracte va aparéixer en "Word Virus: A William S. Burroughs Reader". Kerouac va escriure sobre el tema en la seua novela "Vanitat de Duluoz".

Més vesprada, va viure en els seus pares en el Ozone Park de Queens, que també s'havien mudat a Nova York. Va escriure la seua primera novela publicada, "El Poble i la Ciutat", i va començar la famosa On the Road al voltant de 1949 mentres vivia allí. Els seus amics li cridaven "El mac de Ozone Park", en alusió al renom de Thomas Edison, "El Mac de Menlo Park" i la película El Mac de Oz.

Carrera, 1950-1957

"El Poble i la Ciutat" va ser publicat en 1950 baix el nom "John Kerouac" i, a pesar de que va obtindre crítiques respectables, el llibre va vendre mal. Fortament influenciat per la llectura de Thomas Wolfe, que reflexiona sobre la fòrmula èpica generacional i els contrasts de la vida de poble front a la vida multidimensional de la ciutat. El llibre va ser editat en excés per Robert Giroux, en al voltant de 400 pàgines eliminades.

Durant els següents sis anys, Kerouac va continuar escrivint en regularitat. En base en borradors anteriors i tentativamente titulat "La Generació Beat" i "Gone On The Road", Kerouac va completar, en abril de 1951, lo que hui es coneix com On the Road mentres vivia en 454 West 20th Street en Manhattan en la seua segona esposa, Joan Haverty. El llibre va ser en gran part autobiogràfic, descrivint les seues aventures mentres recorria tot Estats Units i Mèxic a finals dels anys 40, aixina com les seues relacions en atres escritors del Beat i amics. Va completar la primera versió de la novela durant tres semanes de sessions de prosa confessional espontànea. Kerouac va escriure el borrador final en 20 dies en Joan, proporcionant-li benzedrina, cigarros, sopa de pésols i tasses de café. Abans de començar, Kerouac va tallar fulls de paper de calcar lo suficientment amples per a una màquina d'escriure i les va juntar en un roll de 120 peus de llarc (36,6 m), permetent-li escriure de forma contínua sense l'interrupció de les pàgines de recarrega. El manuscrit resultant no contava en cap pausa entre capítuls o paràgrafs i era molt més explícit que la versió publicada. Encara que es categorizaba "espontànea", Kerouac es va preparar en molta antelació abans de començar a escriure. De fet, d'acort en el seu professor de Columbia i mentor Mark Van Doren, Jack havia esbossat gran part del treball en els seus diaris durant varis anys anteriors.

Encara que el treball es va completar ràpidament, Kerouac va tardar prou per a trobar a algú que ho publicara. Ans que On The Road fora acceptada per Viking Press, Kerouac va conseguir un treball com "encarregat de frens per a ferrocarril i el vigilant del fòc" (vejau Desolation Peak en Washington) viajant entre les costes este i oest dels Estats Units per a guanyar diners, trobant, en freqüència, el descans i la tranquilitat (espai necessari per a escriure) en la casa de la seua mare. Durant este periodo va conéixer i es va fer amic de Abe Green, un jove que més tarde li presentaria a Herbert Huncke, un estafador de Claves Square i favorit de molts escritors del Beat. Durant este periodo de viages, Kerouac va escriure lo que ell considera "el treball de la seua vida", "Vanitat de Duluoz".

Els editors varen rebujar On The Road pel seu estil d'escritura experimental i el seu to jangló cap a les minories i els grups marginats socials de la posguerra. Molts editors trobaven incómoda l'idea de publicar un llibre que contenia descripcions gràfiques de consum de drogues i conducta homosexual que podria resultar en càrrecs de obscenidad que, més tart varen caure sobre Naked Lunch de Burroughs i Howl de Ginsberg.

Segons Kerouac, On the Road va ser, realment, una història "sobre dos amics catòlics que vaguen pel país en busca de Deu. I ho troben. Ho vaig trobar en el cel, en Market Street San Francisco i Dean (Neal) tenia suor de Deu en la #front fins al final. NO HI HA UNA ATRA EIXIDA PER A l'HOME SANT: DEU SUAR PER A DEU i una volta que ho ha trobat, la divinitat de Deu està ferma per a sempre i no es deu parlar sobre això." D'acort en el seu biógraf, l'historiador Douglas Brinkley, On The Road ha segut mal interpretada com un conte de companyers en busca de colps, quan lo més important de comprendre és que Kerouac era un autor catòlic americà, en, pràcticament totes les pàgines del seu diari, esbossos de crucifixos, oracions o apelacions a Crist per a ser perdonat.

En la primavera de 1951, Joan Haverty es va divorciar de Kerouac mentres estava embarassada. En febrer de 1952, va donar a llum a l'única filla de Kerouac, Jan Kerouac, encara que es va negar a reconéixer-la fins que un anàlisis de sanc la va confirmar 9 anys més tart. Durant els següents anys Kerouac va continuar escrivint i fent llarcs viages a través de EE. UU. i Mèxic. Va experimentar episodis de consum excessiu d'alcohol i depressió. Durant este periodo, va terminar borradors que es convertirien en dèu noveles més, incloent The Subterraneans, Doctor Sax, Tristessa i Desolation Angels, novela crònica de molts dels acontenyiments d'estos anys.

En 1954, Kerouac va descobrir A Buddhist Bible de Dwight Goddard en la llibreria Sant Josep, que va marcar el començ del seu estudi del budisme. Anteriorment, Kerouac havia pres interés en el pensament oriental al voltant de 1946 quan va llegir "Mits i Símbols en l'art Indi" de Heinrich Zimmer. En 1955 Kerouac va escriure una biografia de Buda Gautama, Wake Up: A Life of the Buddha, no publicada durant la seua vida, sino fins a setembre de 2008 per Viking baix el nom de "Tricycle: The Buddhist Review, 1993-1995".

Kerouac va fer enemics en abdós costats de la política, la dreta desdenyant la seua associació en les drogues i el llibertinage sexual i l'esquerra la seua anticomunismo i catolicisme; en 1954 observava audiències del Senat McCarthy fumant marihuana i recolzant al senador anticomunista, Joseph McCarthy. En "Desolation Angels" va escriure "En Columbia tot lo que varen tractar d'ensenyar-nos era Marx, com si m'importara." (considerant el Marxisme, com el Freudismo, una tangente ilusoria).

En giner de 1957, Allen Ginsberg li va organisar una cita a cegues en la jove escritora Joyce Johnson (1935-), que estava treballant en la seua primera novela, Menja and Join the Danse (‘veuen i unix-te la dansa’). Varen viure junts fins a octubre de 1958, en el minúscul apartament d'ella, en el carrer 68.

En setembre de 1957, despuix d'haver segut rebujat per vàries editorials, On The Road va ser finalment comprat per Viking Press, que va exigir importants revisions abans de la seua publicació. Molts dels passages més sexualment explícits varen ser retirats i, per temor a demandes per difamació, es varen usar pseudónimo per als "personages" del llibre. Estes revisions han donat lloc a crítiques per la suposta espontaneïtat de l'estil de Kerouac.

Carrera, 1957-1969

En juliol de 1957, Kerouac es va mudar a una menuda casa en el 1418½ de Clouser Avenue en College Park, Orlando, Florida, a l'espera de la publicació de On The Road. Semanes més tart, una resenya del llibre per Gilbert Millstein va aparéixer en The New York Claves proclamant a Kerouac la veu d'una nova generació. Kerouac va ser aclamat com un gran escritor nortamericà. La seua amistat en Allen Ginsberg, William S. Burroughs i Gregory Cors, entre uns atres, es va convertir en una representació notable de la generació beat. El terme "Beat Generation" va ser inventat per Kerouac durant una conversació mantinguda en Herbert Huncke. Huncke utilisa el terme "beat" per a descriure a una persona en pocs diners i poques perspectives. "I'm beat to my socks", havia dit. La fama de Kerouac va vindre com una situació inmanejable que seria la seua perdición.

La novela de Kerouac és a sovint descrita com el treball definitorio de la generació beat posterior a la Segona Guerra Mundial. Kerouac va aplegar a ser cridat "el rei de la generació beat", un terme en el que no sempre es va sentir cómodo. Kerouac va dir: "No soc un beatnik, soc un catòlic", mostrant a la reportera una pintura de Pablo VI i dient: "¿Sap quí va pintar això? yo."

L'èxit de On The Road li va dur a Kerouac fama instantànea. El seu estatus de celebritat va comportar editors desijant manuscrits abans rebujats. Despuix de nou mesos, ya no se sentia segur en públic. Va ser colpejat per tres hòmens en les afores del Sant Reme Café en 189 Bleecker Street en la ciutat de Nova York.

Kerouac narra parts de la seua experiència en el budisme, aixina com algunes de les seues aventures en Gary Snyder i atres poetes de Sant Francisco, en "The Dharma Bums", situada en Califòrnia i Washington i publicada en 1958. La novela va ser escrita en Orlando entre el 26 de novembre i 7 de decembre de 1957. Per a començar The Dharma Bums, Kerouac va escriure sobre un paper de dèu peus de llarc, per a no interrompre el fluix de canvis de paper, com lo havia fet en On The Road.

Kerouac estava desmoralizado per les crítiques sobre The Dharma Bums per part de figures respectades en l'àmbit budiste (mestres Zen) d'Amèrica com Ruth Fuller Sasaki i Alan Watts. Va escriure a Snyder, demanant a una reunió en D. T. Suzuki, "inclús Suzuki em mirava en ulls entrecerrados, com si yo fora un impostor monstruoso." Va deixar passar l'oportunitat de reunir-se en Snyder en Califòrnia, i va explicar a Philip Whalen, "estaria avergonyit d'enfrontar-ho, Gary, m'he tornat decadent i borracho, no m'importa una merda. Ya no soc budiste" com a reacció a les seues crítiques, va citar part de la recitació de Abe Green, Thrasonical Yawning in the Abattoir of the Soul: "una enorme congregació rabiosa en ganes de banyar-se, es va inundar per la Font d'Eufòria, i va gojar com a protozoos a la célebre llum." Molts consideren que açò mostra la montanya russa emocional de Kerouac despuix de l'adulació sense precedents i desmoralisació espiritual.

Kerouac va escriure i va narrar una película "Beat" titulada Pull My Daisy (1959), dirigida per Robert Frank i Alfred Leslie. És protagonisada pels poetes Allen Ginsberg i Gregory Cors, el músic David Amram i el pintor Larry Rivers, entre uns atres. El seu nom original era "The Beat Generation", el títul va ser canviat en l'últim moment, quan MGM va llançar una película en el mateix nom en juliol de 1959 sobre la cultura sensacionalista "beatnik".

La série de CBS Television "Ruta 66" (1960-1964), que presenta a dos hòmens jóvens sense lligaces "on the road" en un Corvette buscant aventura i alimentant els seus viages en treballs temporals aparentment abundants en els distints llocs d'Estats Units, va donar l'impressió de ser una apropiació comercial indeguda de "On The Road". Inclús els protagonistes, Buz i Todd, posseïen semblat a Kerouac i Cassady en Moriarty, respectivament. Kerouac sentia que havia segut estafat per Stirling Silliphant, creador de "Ruta 66" i va voler demandar, CBS, la companyia productora de TV Screen Gems i el patrocinador Chevrolet, pero d'alguna manera va ser aconsellat per a detindre el procés llegal.

El documental "Kerouac, The Movie" de John Antonelli (1985) comença i termina en imàgens de Kerouac llegint On the Road i Visions of Cody en Steve Allen Show, Plymouth en novembre de 1959. Kerouac apareix inteligent, pero tímit. "¿Estàs nerviós?" pregunta Steve Allen. "No" diu Kerouac, suant i en notable inquietut.

Kerouac va desenrollar una espècie d'amistat en l'erudit Alan Watts (renombrado Arthur Wayne en la novela "Big Sur" i Alex Aums en "Desolation Angels"). Kerouac es va mudar a Northport, Nova York en març de 1958, sis mesos despuix de la publicació de On The Road per a cuidar de la seua vella mare Gabrielle i amagar-se de la seua nova condició de celebritat.

En 1965, va conéixer al poeta Youenn Gwernig en Nova York convertint-se ràpidament en amics. Youenn Gwernig traduïa els seus poemes de la llengua bretona a l'anglés en la finalitat de permetre a Kerouac llegir-los i entendre'ls: "Conéixer a Jack Kerouac en 1965 va ser un gir decisiu. Com no entenia el Breton em va demanar: "¿Podries escriure alguns dels seus poemes en anglés, realment m'agradaria llegir-los..." Aixina que vaig escriure Diri Dir - Stairs of Steel per a ell, i vaig seguir fent-ho. És per açò que a sovint escric els meus poemes en bretón, francés i anglés."

En 1964 la germana major de Kerouac va fallir per un atac de cor i, en 1966, la seua mare va sofrir un atac paralisant. En 1968, Neal Cassady va morir estant en Mèxic.

En eixe mateix any, va aparéixer en el programa de televisió Firing Line produït i conduït per William F. Buckley, Jr.. El visiblement borracho Kerouac va parlar de la contracultura en la década de 1960, esta seria la seua última aparició en la televisió.

Decés

El 20 d'octubre de 1969, al voltant de les 11 del matí, Kerouac estava assentat en la seua cadira favorita, bevent whisky i licor de malta, tractant de garabatear notes per a un llibre sobre l'imprenta del seu pare en Lowell, Massachusetts. Es va sentir malalt de l'estòmec i es va dirigir al bany. Va començar a vomitar grans cantitats de sanc, i li va cridar a la seua esposa, "Stella, estic sagnant." Finalment, va ser persuadit per a anar a l'hospital i va ser traslladat en ambulància al St. Anthony en Sant Petersburgo. La sanc va continuar fluint de la seua boca i es va sometre a vàries transfusions. Eixa nit va ser somés a una cirugia en un intent de nugar els gots sanguíneus trencats, pero el seu fege danyat va impedir la coagulació. Kerouac va fallir a les 5:15 del matí següent, 21 d'octubre de 1969, no va recuperar la consciència en cap moment despuix de l'operació.

La seua mort, a l'edat de 47 anys, va ser categorizada com una hemorràgia interna (varices esofágicas sagnants) causada per cirrosis, el resultat de tota una vida de consum excessiu d'alcohol, junt en les complicacions d'una hèrnia sense tractar i una baralla en un bar unes semanes abans de la seua mort. Kerouac està enterrat en el Cementeri Edson en la seua ciutat natal de Lowell i va ser honrat pòstumament en un doctorat en Lletres de l'Universitat de Massachusetts Lowell el 2 de juny de 2007.

En el moment de la seua mort, Kerouac vivia en la seua tercera esposa, Stella Sampas Kerouac, i la seua mare, Gabrielle. La mare de Kerouac va heretar la major part del seu patrimoni i quan ella va morir en 1973, Stella va heretar els drets de les seues obres baix un testament supostament firmat per Gabrielle. Membres de la família varen desafiar la voluntat i, el 24 de juliol de 2009, un juge del comtat de Pinellas, Florida va dictaminar que el testament de Gabrielle Kerouac era fals, argumentant-la com físicament incapaç de donar la seua firma en la data establida. Dit procés no va tindre efecte sobre la titularitat de drets d'autor de les obres lliteràries de Jack, ya que en 2004 un Tribunal Testamentario Florida va dictaminar que "qualsevol reclamació contra els actius o bens heretats o rebuts a través de l'estat a Stella Sampas Kerouac, fallida, es veu impedida per raó de lo dispost en l'Estatut §733.710 de Florida" (1989).

Edicions pòstumes

En 2007, coincidint en el 50 aniversari de la publicació de On The Road, Viking va emetre dos noves edicions: On the Road: The Original Scroll, i On the Road: 50th Anniversary Edition. L'edició més significativa és "Scroll", una transcripció del text original escrit com un llarc paràgraf en fulls de paper juntes com un roll de 120 peus (36.576 m). El text és més explícit sexualment que el publicat per Vikingo en 1957, ademés d'utilisar els noms reals dels amics de Kerouac en lloc dels noms ficticis. El propietari de Indianapolis Colts, Jim Irsay, va pagar 2.430.000 dólars per el "Scroll" original i va permetre una gira d'exhibició que va concloure a finals de 2009. El llibre 50th Anniversary Edition és una reedició pel 40 aniversari en virtut del títul actualisat.

And the Hippos Were Boiled in Their Tanks, el manuscrit de Kerouac/Burroughs es va publicar per primera volta l'1 de novembre de 2008 per Grove Press. Anteriorment, un fragment del manuscrit s'havia publicat en el compendio Burroughs, Word Virus.

Els Éditions du Boreal, una editorial en sèu en Montreal, va obtindre els drets per a publicar una colecció d'obres titulada "La vie est d'hommage", preveent el llançament en primavera de 2016. Anexa obres en francés no publicades prèviament, incloent una novela "Sur Li Chemin" i el començ de "La Nuit est ma femme". Els treballs seran publicats en francés i traduïts a l'anglés pel professor Jean-Christophe Cloutier de l'Universitat de Pennsylvania.

Treballs

Estil

Kerouac és considerat el pare del moviment Beat, encara que no gojava en etiquetar-se. El método de Kerouac va ser fortament influenciat pel jazz, especialment el subgénero Bebop establit per Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, entre uns atres. Més vesprada, Kerouac inclouria idees desenrollades pels seus estudis budistes influenciats per Gary Snyder. El seu estil és comunament classificat com "prosa espontànea". Encara que la prosa de Kerouac va ser espontànea i supostament sense edicions, va escriure, principalment, noveles autobiogràfiques (o Roman à clef) basat en fets reals de la seua vida i gent en la que va interactuar.

Com senyala el crític Juan Aràbia: "L'escenari que rodeja el sorgiment i desenllaç de l'obra de Kerouac –és en el 48 quan finalisa la seua primera novela, La ciutat i el camp– se circumscriu en l'auge del roc n’ roll, popularisat des de la década del 50 en Norteamérica. És la mateixa fusió que centellea en el roc n’ roll, la que irromp en el bot mateix de Kerouac. En formes pròpiament musicals, les comunitats negres i blanques intercanvien, en efecte, continguts precisos. En el roc n’ roll hi ha préstams presos del blues, del country western, del boggie i del jazz. En Els subterràneus, per eixemple, l'autor oscilava entre la pàtria faulkeriana bàsica i la terra abandonada pels ossos dels antics indis i els americans primitius: «Hunt explica l'història immigrant de Kerouac, ho deixa en suspens entre dos categories –no és negre ni americà blanc de classe mija– i ho torna incapaç de resoldre la dissonància entre les #retòrica de l'época sobre la classe social i la etnicidad (…) i el seu sentiment de marginalitat, la seua sensació de que en última instància era un estranger i un intrús»".

Molts dels seus llibres ejemplificaron l'acostament espontàneu, alguns eixemples són On the Road, Visions of Cody, Visions of Gerard, Big Sur i The Subterraneans. Les característiques centrals del seu método d'escritura eren les "idees d'alé" (pres del Jazz i de la meditació budista per a respirar), improvisant paraules sobre les estructures inherents de la ment, el llenguage i sense editar una sola paraula (gran part del seu treball va ser editat per Donald Merriam Allen, una figura important en la generació beat, va editar, també, alguns dels treballs de Ginsberg). Junt al seu "idea d'alé" va eliminar els periodos, usant un sistema de tauler llarc, que conectava els punts necessaris. Les frases entre guions s'assemblen als licks d'improvisació en jazz. En parlar les paraules posseïxen cert ritme, encara que cap d'ells és premeditat.

Kerouac va ser un gran admirador de Snyder, sent fortament influenciat per les seues idees. The Dharma Bums conté relats d'un viage de montanyisme que varen realisar junts aixina com paràgrafs sancers de les cartes enviades per Snyder a Kerouac. Mentres vivia en Snyder, fòra de Mill Valley, Califòrnia en 1956, Kerouac va treballar en un llibre sobre ell, que va considerar cridar Visions of Gary (Convertint-se, a la llarga en The Dharma Bums). Eixe estiu, Kerouac va prendre un treball com a observador del fòc en Desolation Peak en North Cascades en Washington, despuix d'escoltar les històries de Snyder i Whalen sobre els seus periodos d'observació. Kerouac va descriure l'experiència en la seua novela Desolation Angels.

Kerouac parlaria sobre el seu método durant hores, comunament borracho, a amics i estranys. Allen Ginsberg, poc impressionat al principi, resultaria, més tart, un dels seus grans defensors, i de fet, influenciat pel método de prosa espontànea reflectit en la seua obra "Howl". Al voltant d'esta época Kerouac va escriure "Els Subterràneus" sent constantment abordat per Ginsberg i uns atres per a una explicació formal del seu estil. L'explicació més concisa del seu método "prosa espontànea" va ser Belief and Technique for Modern Prose, una lists de 30 "essencials".

Alguns asseguraven que la tècnica de Kerouac no produïa prosa viva o energètica. Truman Capot va proclamar una famosa frase sobre l'obra de Kerouac: "That's not writing, it's typing" ("Això no és escriure, és mecanografiar", escriure sense sentit). Segons Carolyn Cassady, i atres persones que ho varen conéixer, solia reescriure i reescriure.

Encara que l'obra de Kerouac s'ha publicat en anglés, investigacions recents han sugerit que, aparte de la correspondència i cartes a amics i familiars, va escriure, també, noveles de ficció no publicades en francés. Un manuscrit titulat "Sur li Chemin" (En el camí) va ser descobert en 2008 pel periodiste Gabriel Anctil. La novela, terminada en cinc dies en Mèxic en decembre de 1952, és un eixemple dels intents de Kerouac en l'escritura en Joual, un dialecte típic de la classe obrera canadenca francés de l'época. Es pot resumir com una forma d'expressió que utilisaven patois antics i moderns en francés mesclant paraules angleses modernes. Ambientada en 1935, principalment en la costa este d'Amèrica, el manuscrit de 50 pàgines explora alguns dels temes recurrents de la lliteratura de Kerouac per mig d'una narrativa molt pareguda, si no idèntica, a la paraula parlada. Conta l'història d'un grup d'hòmens que estan decidixen reunir-se en Nova York, entre ells un chiquet de 13 anys d'edat, "Tu-Jean". Tu-Jean i el seu pare Leo (nom real del pare de Kerouac) deixen Boston en coche, viajant per a ajudar a amics en busca d'un lloc per a quedar-se en la ciutat. L'història en realitat seguix a dos coches i els seus passagers, un conduint a Denver i l'atre de Boston, fins que, finalment, es reunixen en un sòrdit bar en el barri chinenc de Nova York. En ella, el francés de Kerouac s'escriu en poc respecte per la gramàtica o l'ortografia, confiant a sovint en la fonètica en la finalitat d'emetre una reproducció autèntica de la seua llengua vernàcula franc-canadenca. La novela comença: Dans l'mois d'Octobre 1935, i'arriva unix machine du West, de Denver, sur li chemin pour New York. Dans la machine était Dean Pomeray, un soûlon; Dean Pomeray Jr., són tu fils de 9 ans et Rolfe Glendiver, són step són, 24. C'était un vieille Model T Ford, toutes els trois avaient leux yeux attachez sur li chemin dans la nuit à travers la windshield. A pesar de que este treball posseïx mateix títul que una de les seues millors noveles angleses, és més be la versió original en francés d'un text curt que més tart es convertiria Old bull in the Bowery (també publicada una volta traduïda a prosa en anglés pel propi Kerouac). "Sur li Chemin" va ser el seu segon manuscrit francés conegut, el primer "La nuit est ma Femme" escrit a principis de 1951 i terminat un parell de dies ans que començara la versió original en anglés de On The Road, segons lo revelat pel periodiste Gabriel Anctil en el diari de Montreal Li Devoir.

Influències

Els primers escrits de Kerouac, sobretot la seua primera novela "The Town and the City" eren més convencionals, en una forta influència de Thomas Wolfe. La tècnica que més tarde ho faria famós va ser fortament influenciada pel jazz, especialment Bebop, i pel budisme, aixina com la famosa "Joan Anderson letter" escrita per Neal Cassady. "The Diamond Sutra" va ser el text budiste més important per a Kerouac, i "provablement una de les tres o quatre coses més influents que jamai va llegir". En 1955, va començar un estudi intensiu d'este sutra, en un cicle semanal, dedicant un dia per a cada u dels sis Paramitas i el sèptim al passage final en Samadhi. Esta va ser la seua única llectura en Desolation Peak, esperant poder condicionar la seua ment al buit i, possiblement, tindre una visió.

No obstant, i a sovint ignorat, la seua major influència lliterària podria ser James Joyce obra a la que aludix molt més que a la de qualsevol atre autor. Kerouac tenia un alta estima per Joyce, clarament observada en la seua tècnica. Sobre On the Road, va escriure en una carta a Ginsberg: "Els puc dir ara, mire cap a arrere en l'inundació del llenguage. És com Ulises i deu ser tractat en la mateixa gravetat." De fet, "Old Angles Midnight" ha segut cridat "lo més semblat a Finnegans Wake en la lliteratura americana."

Encara que Jack Kerouac mai es va entusiasmar en el roc, la massificació del qual va coincidir en l'esclat de la seua pròpia fama, les seues obres varen tindre un gran impacte en la cultura del roc. Molts artistes, incloent a The Beatles, Bob Dylan, Patti Smith, The Doors i tants uns atres, donen crèdit a Kerouac com una influència significativa en el seu art i estils de vida. Açò és especialment cert en els membres de The Doors, Jim Morrison i Ray Manzarek, que citen a Jack i la seua novela On The Road com una de les més grans influències per a la banda. En el seu llibre "Light My Fire: My life with The Doors", Ray Manzarek (tecladista de la banda) va escriure "suponc que si Jack Kerouac no haguera escrit On the Road, The Doors mai hauria existit."

En 1974 es va obrir la Jack Kerouac School en el seu honor per Allen Ginsberg i Anne Waldman en Naropa University, una universitat budista en Boulder, Colorat. L'escola oferix una llicenciatura en Escritura i Lliteratura, Escritura i Poètica i Escritura Creativa, aixina com un programa d'escritura d'estiu.

De 1978 a 1992, Alegria Walsh va publicar 28 números d'una revista dedicada a Kerouac, Moody Street Irregulars.

Els orígens canadencs francesos de Kerouac varen inspirar, en 1987, Jack Kerouac's Road: A Franco-American Odyssey, un documental de National Film Board of Canada, dirigit pel poeta Acadian Herménégilde Chiasson.

En 1987 una cançó escrita per Marc Chabot, inclosa en un àlbum basntante popular llançat en Quebec per Richard Séguin, titulada "L'ange vagabond", explora alguns aspectes de la vida de Kerouac. Chabot associa la movilitat incessant de Kerouac a una busca d'identitat i respecte dels demés, entre atres temes.

En 1997, la casa en Clouser, a on va escriure The Dharma Bums, va ser comprada per un grup sense ànim de lucre, "The Jack Kerouac Writers in Residence Project of Orlando, Inc." Este grup oferix l'oportunitat, a aspirants a escritors, de viure en la mateixa casa en la que Kerouac es va inspirar, en estage i menjar cobert durant tres mesos.

En 2007, Kerouac va ser honrat en un títul honorari pòstum de l'Universitat de Massachusetts Lowell.

En 2010, durant la primera fi de semana d'octubre, es va celebrar el 25 aniversari del festival lliterari "Lowell celebra Kerouac" en lloc de naiximent de Kerouac de Lowell, Massachusetts. Va oferir excursions a peu, seminaris lliteraris, i actuacions musicals centrats en l'obra de Kerouac i la de la generació beat.

En la década de 2010 hi ha hagut un aument en películes basades en la generació beat. Kerouac s'ha representat en els films "Howl" and "Kill Your Darlings". Una versió cinematogràfica de la novela seminal de Kerouac On The Road va ser llançada internacionalment en 2012, dirigida per Walter Ix-los, produïda per Francis Ford Coppola. El cineaste independent Michael Polish va dirigir "Big Sur", basada en la novela, en Jean-Marc Barr com Kerouac. El rodage es va portar a terme en i al voltant de Big Sur. La película va ser estrenada en 2013.

En 2012 va ser llançat, "¿Qué va passar en Kerouac?" un DVD remasterizado de l'aclamat documental de 1986, que inclou un disc de llarcmetrage en material de les entrevistes originals. Els extres, cridats "The Beat Goes On", inclourà material rar i no vist d'Abbie Hoffman, Timothy Leary, Paul Krassner, Allen Ginsberg, William S. Burroughs, Gregory Cors, Gary Snyder, Steve Allen, Ann Charters, Michael McClure, Robert Creeley, Herbert Huncke, Carolyn Cassady, Paul Gleason, John Holmes Clellon, Edie Parker Kerouac, Jan Kerouac, William F. Buckley, Jr. i el pare de Spike Morissette. En juny de 2013 "American Road", que conta en una secció important sobre Kerouac, va guanyar el premi al Millor Documental en el Festival AMFM en Palm Springs.

Poesia

A pesar de ser més conegut per les seues noveles, Kerouac també va escriure poesia. Volia ser considerat "un poeta que bufa blau, una vesprada de dumenge, en una sessió de jazz." Molts dels poemes de Kerouac seguixen el seu estil espontàneu, prosa desinhibida que incorpora elements de jazz i budisme. "Mexico City Blues", una colecció de poemes publicats en 1959, es compon de 242 cors en els ritmes abans mencionats. En gran part de la seua poesia, per a conseguir un ritme jazz, Kerouac va fer us del guion llarc en lloc del periodo. Varis eixemples d'açò es pot vore en "Mexico City Blues":

Everything
Is Ignorant of its own emptiness—
Anger
Doesnt like to be reminded of fits—

(fragment from 113th Chorus)

Tot

És ignorant del seu buit—

Enuge

No li agrada que li recorden els atacs—

(Fragment del cor 113)

Atres poemes coneguts de Kerouac, com "Bowery Blues", incorporen ritmes de jazz en temes budistes del Samsara, el cicle de la vida i la mort, i Samadhi, la concentració de la composició de la ment. Ademés, seguint el jazz/blues, la poesia de Kerouac fa us de la repetició i temes com la sensació de pèrdua en la vida. Va cultivar també el haiku, del com es va convertir en un important exponent en occident.

Discografia

Àlbums d'estudi

• Poetry for the Beat Generation (en Steve Allen) (1959)
• Blues and Haikus (en Al Cohn i Zoot Sims) (1959)
• Readings by Jack Kerouac on the Beat Generation (1960)

Recopilatorio

• The Jack Kerouac Collection (1990) [Box] (Colecció d'àudio en CD, tres àlbums d'estudi)
• Jack Kerouac Reads On the Road (1999)

Referències

Fonts

• The Paris Review.Consultat el 3 de juny de 2015.
• Dagier, Patricia (2009). Jack Kerouac, Breton d'Amérique, Editions Li Télégramme.
• (1996) Women of the Beat Generation: The Writers, Artists and Muses at the Heart of a Revolution. ISBN 1-57324-138-5.

• (1998) Jack Kerouac: King of the Beats, Virgin.
• Nicòsia, Gerald (1994). Memory Babe: A Critical Biography of Jack Kerouac, Berkeley: O of Calç P. ISBN 0-520-08569-8.
• (1999) Jack Kerouac, Hamlyn.
• Suiter, John (2002). Poets on the Peaks Gary Snyder, Philip Whalen, and Jack Kerouac in the North Cascades, Counterpoint. ISBN 1-58243-148-5.

Lligga's

• Amburm, Ellis. Subterranean Kerouac: The Hidden Life of Jack Kerouac. St. Martin's Press, 1999. ISBN 0-312-20677-1
• Amram, David. Offbeat: Collaborating with Kerouac. Thunder's Mouth Press, 2002.ISBN 1-56025-362-2
• Bartlett, Llig (ed.) The Beats: Essays in Criticism. London: McFarland, 1981.
• Beaulieu, Victor-Lévy. Jack Kerouac: A Chicken Essay. Coach House Press, 1975.
• Brooks, Ken. The Jack Kerouac Digest. Agenda, 2001.
• Cassady, Carolyn. Neal Cassady Collected Letters, 1944–1967. Penguin, 2004. ISBN 0-14-200217-8
• Cassady, Carolyn. Off the Road: Twenty Years with Cassady, Kerouac and Ginsberg. Black Spring Press, 1990.
• Challis, Chris. Quest for Kerouac. Faber & Faber, 1984.
• Charters, Ann. Kerouac. Sant Francisco: Straight Arrow Books, 1973.
• Charters, Ann (ed.) The Portable Beat Reader. New York: Penguin, 1992.
• Charters, Ann (ed.) The Portable Jack Kerouac. New York: Penguin, 1995.
• Christy, Jim. The Long Slow Death of Jack Kerouac. ECW Press, 1998.
• «Jack Kerouac's Road - A Franco-American Odyssey». Online documentary. National Film Board of Canada. Consultat el 25 d'octubre de 2011.
• Clark, Tom. Jack Kerouac. Harcourt, Brace, Jovanovich, 1984.
• Coolidge, Clark. Now It's Jazz: Writings on Kerouac & the Sounds. Living Batch, 1999.
• Collins, Ronald & Skover, David. Mania: The Story of the Outraged & Outrageous Lives that Launched a Cultural Revolution (Top-Five Books, març de 2013)
• Cook, Bruce. The Beat Generation. Charles Scribner's Sons, 1971. ISBN 0-684-12371-1
• Dagier, Patricia (1999). Jack Kerouac: Au Bout de la Route ... La Bretagne, An Here.
• Dona-li, Rick. The Beat Handbook: 100 Days of Kerouactions. Booksurge, 2008.
• Edington, Stephen. Kerouac's Nashua Roots. Transition, 1999.
• Ellis, R.J., Embolicar! Embolicar! Jack Kerouac - Novelist. Greenwich Exchange, 1999.
• French, Warren. Jack Kerouac. Boston: Twayne Publishers, 1986.
• Gaffié, Luc. Jack Kerouac: The New Picaroon. Postillion Press, 1975.
• Giamo, Ben. Kerouac, The Word and The Way. Southern Illinois University Press, 2000.
• Gifford, Barry. "Kerouac's Town". Creative Arts, 1977.
• Gifford, Barry; Lee, Lawrence. "Jack's Book: An Oral Biography of Jack Kerouac". St. Martin's Press, 1978. ISBN 0-14-005269-0
• Grace, Nancy M. Jack Kerouac and the Literary Imagination. Palgrave-macmillan, 2007.
• Goldstein, N.W., "Kerouac's On the Road." Explicator 50.1. 1991.
• Haynes, Sarah, "An Exploration of Jack Kerouac's Buddhism:Text and Life"
• Hemmer, Kurt. Encyclopedia of Beat Literature: The Essential Guide to the Lives and Works of the Beat Writers. Facts on File, Inc. 2007.
• Hipkiss, Robert A., Jack Kerouac: Prophet of the New Romanticism. Regents Press, 1976.
• Holmes, John Clellon. Visitor: Jack Kerouac in Old Saybrook. tuvoti, 1981.
• Holmes, John Clellon. Gone In October: Last Reflections on Jack Kerouac. Limberlost, 1985.
• Holton, Robert. On the Road: Kerouac's Ragged American Journey. Twayne, 1999.
• Hrebeniak, Michael. Action Writing: Jack Kerouac"s Wild Form. Carbondale IL., Southern Illinois UP, 2006.

• Huebel, Harry Russell. Jack Kerouac. Boise State University, 1979. available online
• Hunt, Tim. Kerouac's Crooked Road. Hamden: Archon Books, 1981.
• Jarvis, Charles. Visions of Kerouac. Ithaca Press, 1973.
• Johnson, Joyce: Minor Characters: A Young Woman's Coming-Of-Age in the Beat Orbit of Jack Kerouac. Penguin Books, 1999.
• Johnson, Joyce. Door Wide Open: A Beat Love Affair in Letters, 1957-1958. Viking, 2000.
• Johnson, Ronna C., "You're Putting Em On: Jack Kerouac and the Postmodern Emergence". College Literature. 27.1 2000.
• Jones, James T., A Map of Mexico City Blues: Jack Kerouac as Poet. Southern Illinois University Press, 1992.
• Jones, James T., Jack Kerouac's Duluoz Legend. Carbondale: Southern Illinois University Press, 1999.
• Jones, Jim. Use My Name: Kerouac's Forgotten Families. ECW Press, 1999.
• Jones, Jim. Jack Kerouac's Nine Lives. Elbow/Cityful Press, 2001.
• Kealing, Bob. Kerouac in Florida: Where the Road Ends. Arbiter Press, 2004.
• Kerouac, Joan Haverty. Nobody's Wife: The Smart Aleck and the King of the Beats. Creative Arts, 2000.
• Landefeld, Kurt. Jack's Memoirs: Off the Road, A Novell. Bottom Dog Press, 2014.
• Leland, John. Why Kerouac Matters: The Lessons of On the Road (They're Not What You Think). New York: Viking Press, 2007. ISBN 978-0-670-06325-3
• Maher Jr., Paul. Kerouac: The Definitive Biography. Lanham: Taylor Trade P, July 2004 ISBN 0-87833-305-3
• Maher, Paul, Jr. We Know Clave: The Literary Cosmos of Jack Kerouac (unpublished work-in-progress)
• McNally, Dennis. Desolate Angel: Jack Kerouac, the Beat Generation, and America. Dona Cape Press, 2003. ISBN 0-306-81222-3
• Montgomery, John. Jack Kerouac: A Memoir... Giligia Press, 1970.
• Montgomery, John. Kerouac West Coast. Fels & Firn Press, 1976.
• Montgomery, John. The Kerouac We Knew. Fels & Firn Press, 1982.
• Montgomery, John. Kerouac at the Wild Boar. Fels & Firn Press, 1986.
• Mortenson, Erik R., "Beating Clave: Configurations of Temporality in Jack Kerouac's On the Road". College Literature 28.3. 2001.
• Motier, Donald. Gerard: The Influence of Jack Kerouac's Brother on his Life and Writing. Beaulieu Street Press, 1991.
• Nelson, Victoria. "Dark Journey into Light: On the Road with Jack Kerouac". Saint Austin Review (nov/dic 2014).
• Parker, Brad. "Jack Kerouac: An Introduction". Lowell Corporation for the Humanities, 1989.
• Swick, Thomas. South Florida Sun Sentinel. 22 de febrer de 2004. Art. "Jack Kerouac in Orlando".
• Theado, Matt. Understanding Jack Kerouac. Columbia: University of South Carolina, 2000.
• Turner, Steve. Angelheaded Hipster: A Life of Jack Kerouac. Viking Books, 1996. ISBN 0-670-87038-2
• Walsh, Joy, editor. Moody Street Irregulars: A Jack Kerouac Newsletter
• Weinreich, Regina. The Spontaneous Poetics of Jack Kerouac. Southern Illinois University Press, 1987.
• Wills, David, editor. Beatdom Magazine. Mauling Press, 2007.

Enllaços externs

Archiu:Wikiquote-logo.svg Jack Kerouac en Viquidites. Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jack Kerouac.

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fotos de Jack Kerouac.
• Kerouac.net - An introduction to the life and work of Jack Kerouac, and the deep impact he had on our society and culture.
• Plantilla:Isfdb name
• Jack Kerouac Papers at the Rare Book & Manuscript Library at Columbia University
• Jack Kerouac Papers, 1920-1977, held by the Henry W. and Albert A. Berg Collection of English and American Literature, New York Public Library
• Jack Kerouac [16] archivat en Wayback Machine. at C-SPAN's American Writers: A Journey Through History
• The Kerouac Companion — The definitive key to the 600+ characters in Kerouac's novels.
• WhatHappenedToKerouac.com — A new remastered DVD
• Plantilla:Find a Greu