Anar al contingut

Inula helenium

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
elecampana (Inula helenium)
«Helenio» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Helenio (desambiguació).


L'elecampana, énula o helenio (Inula helenium) és una planta composta perenne comuna en molts llocs de Gran Bretanya, i #present per tot el sur i el centre d'Europa, aixina com en Àsia fins a inclús en l'Himalaya.



Descripció

És una herba prou rígida, que el seu talle alcança una altura de metro a metro i mig. Els seus fulles són llargues i dentadas, pedunculadas les més baixes i rodejant el talle les demés. Els seus flors són grogues, d'uns 5 cm d'ample, i tenen molts pétals llarcs, cada u d'ells en tres muescas en la seua punta. La raïl és grossa, bifurcada i mucilaginosa, contant en un sabor amarc i una olor alcamforardixc.

Propietats

Per a fins medicinals deuen usar-se plantes de no més de dos o tres anys. Ademés d'inulina (C12H20O10), un carbohidrat de reserva junt en l'almidó, la raïl conté helenina (C6H8O), un estearopteno que pot ser processat per a obtindre cristals acidulares, insolubles en aigua pero solubles lliurement en alcohol. Quan es llibera de l'inula-alcamfor per mig de cristalisació repetida de l'alcohol, la helenina fon a 110 °C. Els antics varen usar la raïl com a medicina i com condiment, i en Anglaterra va tindre una gran reputació com a tònic aromàtic i estimulant dels òrguens secretores. Com a droga, no obstant, actualment es recorre a la raïl en contades ocasions, llevat en la pràctica veterinària, encara que indubtablement posseïx propietats antisépticas.

Usos

En França i Suïssa es va usar en la fabricació d'absenta.

Folclore

El nom específic de la planta, helenium, procedix d'Helena de Troya, de les llàgrimes derramades de la qual es dia que va brotar. Era sagrada per als antics celtes, i una volta va tindre el nom de elfwort.[1]

Herborística

John Gerard recomanava la énula per a «la falta d'alé». Els herboristas actuals la prescriuen com expectorante i per a la retenció de líquits. També s'afirma que té propietats antisépticas. Va tindre una aplicació minoritària com tònic i per a provocar la menstruació.[1]

Taxonomia

Inula helenium va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 881. 1753.[2]

Etimologia

Inula: nom genèric que deriva d'una paraula similar llatía utilisada pels romans per a indicar precisament a estes plantes. Atres autors proponen una atra etimologia: una derivació d'una paraula grega enàein (= purificar) en referir-se a les supostes propietats medicinals d'algunes plantes d'este tipo.[3]

helenium: epítet que es diu va ser nomenat per Linneo per Helena de Troya, perque segons la llegenda. estes flors varen brotar de la terra a on se suponia que varen caure les seues llàgrimes.[4]

Sinonímia
  • Aster helenium (L.) Scop.
  • Aster officinalis All.
  • Corvisartia helenium (L.) Mérat
  • Helenium grandiflorum Gilib.
  • Inula orgyalis Boiss.[5]

Nom comú

  • Castellà: ala (8), alaní (2), campana (2), el-ala, enula (2), enula campana, helenio (5), helenioç, herba campana, herba de la campana, herba de l'ala (4), herba del moro (2), inula campana, raïl del moro, yerba campana (2), yerba del moro (2), énula (2), énula campana (7), énula campanula, ínula.(el número entre paréntesis indica les espècies que tenen el mateix nom en Espanya)[6]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Howard, Michael (1987). Traditional folk remedies: a comprehensive herbal, Londres: Century. ISBN 978-0-7126-1731-4.
  2. ↑ «Inula helenium». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 27 de novembre de 2013.
  3. ↑ Giacomo Nicolini, Enciclopèdia Botanica Motta, Milano, Federico Motta Editore, 1960.
  4. ↑ En Noms Botànics
  5. ↑ Inula helenium en PlantList
  6. ↑ «Inula helenium». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 15 de juliol de 2015.

Bibliografia

  1. Encyclopædia Britannica.
  2. Abrams, L. & R. S. Ferris. 1960. Bignonias to Sunflowers. 4: 732 pp. In L. Abrams (ed.) Ill. Fl. Pacific States. Stanford University Press, Stanford.
  3. Cronquist, A.J. 1980. Asteraceae. 1: i–xv, 1–261. In Vasc. Fl. S.I. O. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
  4. Cronquist, A.J. 1994. Asterales. 5: 1–496. In A.J. Cronquist, A. H. Holmgren, N. H. Holmgren, J. L. Reveal & P. K. Holmgren (eds.) Intermount. Fl.. Hafner Pub. Co., New York.
  5. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  6. Flora of China Editorial Committee. 2011. Flora of China (Asteraceae). 20–21: 1–992. In C. I. Wu, P. H. Raven & D. I. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
  7. Flora of North America Editorial Committee, i. 2006. Magnoliophyta: Asteridae, part 6: Asteraceae, part 1. Fl. N. Amer. 19: i–xxiv.
  8. Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
  9. Hitchcock, C. H., A.J. Cronquist, F. M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Compositae. Part V.: 1–343. In Vasc. Pl. Pacif. N.W.. University of Washington Press, Seattle.
  10. Munz, P. A. & D. D. Keck. 1959. Calç. Fl. 1–1681. University of Califòrnia Press, Berkeley.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Inula_helenium&oldid=1495838»