Intonarumori
Els Intonarumori varen ser una família d'instruments musicals inventats en 1913 pel pintor futuriste i compositor musical italià Luigi Russolo. Eren generadors de soroll acústic que varen permetre crear i controlar dinàmiques i altures en diferents tipos de sorolls. Una panoplia de varis d'estos dispositius actuant conjuntament va ser lo que es va denominar la «orquesta futurista».
L'invenció dels intonarumori va ser el resultat natural de les teories musicals de Russolo expostes ya en el seu manifest de 1913 (L'art del soroll) en el que va presentar les seues idees sobre l'us dels sorolls en la música i manifestava el seu objectiu de controlar i fer música en sons de tramvias, motors de combustió interna o la clamor de les multituts vitoreando.
Descripció dels instruments
[editar | editar còdic]Cada instrument estava dissenyat en una caixa paralelepípeda de fusta en un altaveu de cartó o metal en el seu costat frontal. El ejecutante girava una manivela o pressionava un botó elèctric per a produir el sò que la seua altura era controlada per mig d'una palanca en la part superior de la caixa. La palanca es podia moure en escales de tons, semitonos i gradacions intermiges dins d'una gama de més d'una octava.
Dins de la caixa hi havia una roda de fusta o de metal (la forma del qual o diàmetro variava segons el model) que feyen vibrar una cuerdo de budell o metal. La tensió de la corda era modificada per mig de la palanca que permetia glisandos o notes específiques. En un extrem de la cuerdo hi havia un pegat de tambor que transmetia les vibracions a l'altaveu.
Els intonarumori varen rebre noms onomatopèyics segons el sò produït: ahucs (aullador), trons (atronador), crepitaació (crepitador), arrugues, explosió, gorjeos, zumbidos, chiulits, etc. i alguns models varen ser fabricats com formant part d'una «família»: soprano, contralto, tenor i baix. Cap a finals de 1913 ya existien 15 models diferents, i al final va haver 27 tipos. Segons Russolo, es podien aplegar a obtindre trenta mil sorolls diferents.
Intonarumori en directe
[editar | editar còdic]Els primers concerts de música en Intonarumori es varen donar en 1913 en el Teatre Storchi de Modena a on Russolo va presentar un «detonador» (scoppiatore) i posteriorment, ya en 5 models diferents, en la Vila Rosa de Filippo Tommaso Marinetti en Milà, l'11 d'agost, actuació que presencien Stravinsky i Diaghilev, que es varen mostrar molt interessats en l'innovació.
En 1914 ya es varen exhibir en concerts en Milà (Teatre Dal Vore'm), Gènova (Politeama) i en Londres (Coliseum), en freqüent resultats de rebomboris i esbroncs. Per eixemple, respecte a esta última actuació, en juny, The Times va oferir esta descripció de l'event: Estranys instruments en forma d'embut… evocant el sò que es pot escoltar en l'aparelle d'un barco que creua el canal en una mar molt moguda; els músics —¿o podríem dir els «ruidistas»?— han comés l'imprudència de començar una segona peça… a pesar de sentir crits patètics de ¡Basta! sonant excitats per tots els punts de la sala.
Les composicions d'estos concerts no han sobrevixcut, pero tenien sugerents títuls futuristes com Risveglio vaig donar una cittá (Despertar d'una ciutat) i Convinc vaig donar automobili i aeroplani (Reunió d'automòvils i aeroplanos), ya escrits en el seu nou llenguage gràfic.
I és que, a banda del manifest de 1913, Russolo expon les seues idees en un artícul titulat Grafia enarmonica per gli intonarumori futuristi (Notació enarmònica per als futurista intonarumori) publicat per la revista Lacerba, a on va introduir un nou tipo de notació musical que pot considerar-se pionera dels intents dels compositors de música electrònica.
En 1921, despuix de la Primera Guerra Mundial, va presentar tres controvertits concerts en París (Théatre dones Champs-Elysées), en música pròpia, del seu germà Antonio i de Nuccio Fiorda, eixecutada en una orquesta completa de 27 intonarumori i, en 1922, va participar en l'obra de Marinetti Il tamburo vaig donar fuoco en alguns fondos musicals fets en els intonarumori.
En general, i a pesar de que va aplegar a realisar chicotets concerts-exhibicions especials, molt comentats, la música ruidista va ser integrada en els espectàculs futuristes, essencialment, com a música de fondo (i en este sentit pot ser considerat com el precursor de la música ambiental), o be va ser incorporada a una major «orquesta futurista» (orquesta simfònica més intonarumoris) per a realisar música de tècnica mixta (mescla de convencional i ruidista, per fragments yuxtaposts), com la que cap al seu germà Antonio o alguna de Pratella.
Russolo, a partir de 1929, es va dedicar a posar música en directe a películes i documentals (especialment, en Painlevé i Deslow, en el cine Studio 28 de París). I els grans plans que tenia per a la producció en massa de les seues rumorarmonios (recolzats per Edgar Varése) mai es varen complir.
Cap dels seus dispositius originals va sobreviure a la Segona Guerra Mundial, pero recentment (des de 1970, en especial per Pietro Verardo) s'han reconstruït alguns, que són utilisats en presentacions i exhibits en museus.
L'obra de Luigi Russolo va atraure, en el seu moment, l'atenció de compositors i artistes com Honegger, Stravinsky, Ravel, Els Six (els Sis), Milhaud, de Falla, Casella, Varèse, Kahan, Diaghilev, Claudel i Mondrian.
Encara que les obres de Russolo solament tenen una llaugera semblança en els treballs de la música moderna sobre ruidisme, varen ser una etapa essencial i fecunda en l'evolució d'este gènero, i molts artistes de hui reconeixen el seu manifest com una de les obres fonamentals i punt de referència; des de la música concreta de Schaeffer, a la música electrònica, fins a inclús alguns tipos de roc actuals, passant per les innovacions de Cage o Varèse en aleatorietat, improvisació i tímbrica percusiva.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Intonarumori» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.