Iglésia de la nostra Senyora dels Àngels (Xelva)
L'iglésia de La nostra Senyora dels Àngels se situa en el municipi de Xelva, en la província de Valéncia. Es tracta d'un edifici d'arquitectura religiosa construït entre els sigles XVII i XVIII d'estils manierista i barroc, que posseïx una important colecció de pintura i orfebreria.[1]
Història
En les senyes aportades per un equip d'alumnes de l'Escola d'Arquitectura Tècnica, de l'Universitat Politècnica de Valéncia del seu Proyecte Fi de Carrera sobre la Posada de Xelva, dins del complex edifici que es coneixia com "la Posada", que estava desenrollat a partir del baluart que constituïa el castell, estava alçat el primer temple cristià de Xelva. Dins de les parets d'esta Posada es varen trobar dos llenços de l'antiga muralla islàmica (en presència d'almenas i torreones), i embotida entre eixos dos llenços estaven els restants de la primera iglésia de reconquista, dedicada a La nostra Senyora dels Àngels i erigida en temps del rei Jaime I.[2]
Esta primera iglésia, que podria datar-se de 1238, era estreta en estar immersa entre els llenços de la muralla que dividien el torreón occidental. Pese a les seues reduïdes dimensions, presentava tres naus (la central del doble d'esgambi que les laterals, i dividida en tres trams per mig d'arcs ogivals que s'iniciaven a mitat altura de les parets, i de les que partia l'entramat de voltons que subjectava la coberta de fusta de les naus laterals) dispostes perpendicularmente a les muralles. Ademés, este primer temple estava en el pis alt (com atres iglésies fortalea) i per a accedir a ella s'utilisava una rampa o una escala, que se solia colocar a l'entrada del castell.[2]
Les reduïdes dimensions del temple varen dur al seu abandó cap a 1400, substituint-se per una atra construïda front al castell, a l'atre costat de la plaça, en el mateix lloc a on es troba l'actual iglésia. Mentres l'antiga iglésia, desacralizada va passar a tindre usos civils, dins de les dependències del Palau Vizcondal. [2]Aixina, el retaule de la Verge, constituït per la Verge de la Llet en el centre i sis paisages en escenes de la seua vida, es va traslladar en el XVI a l'iglésia de la Santa Creu, per a eixercitar el paper d'altar major, actualment este altar està en el Museu d'Art de Catalunya.[3]
La construcció de La nostra Senyora dels Àngels va ser llarga i costosa, sofrint demores i intervals d'inactivitat per les enormes proporcions del temple. Marés i Tormo narren els fets de la construcció de l'iglésia. Aixina, en 1626 és demolida l'antiga iglésia i s'inicia l'actual, colocant la primera pedra el dos d'abril d'eixe mateix any. Entre 1634 i 1644 s'encarrega de les obres l'arquitecte Juan Jerónimo Larrañaga, a qui se li pot atribuir el pla general de l'iglésia i la portada. Tormo cita, durant este periodo, a colaboradors com a fra Gaspar de Sant Martín (1638) i a Pedro d'Ambuesa (1638-1645 o 46). En el periodo comprés entre 1644 i 1646, a la mort de Larrañaga s'encarreguen de continuar en lo escomençat Ambuesa i el pare Albiniano de Rojas, ya que no eren mestres d'obres.[4]
En 1652 i 1656 les obres es realisen a càrrec de Juan Martínez d'Arce. Li va substituir José Artigues fins a 1659, donant Marés la data de 1600 com la final de la mitat de la realisació de l'edifici (portada, nau central i capelles laterals).[4]
En 1676 es recomencen les obres en Juan Pérez Castiel, establint-se en el contracte la conclusió final del temple, alçant la travessia, la cúpula, el presbiteri i el campanar. Fins a 1702 es va portar a terme lo estipulat, i ademés es va adaptar lo ya realisat en una nova concepció decorativa i s'arremate el imafronte. Va colaborar Joseph Minguez, qui provablement va realisar el campanar.[4]
En 1770 es va concloure la capella de la Comunió, segons l'inscripció de la portada. Ya en el sigle XIX, en 1887, s'instala el rellonge en la torre, i es repinta tota l'iglésia. Durant la Guerra Civil del 36 va sofrir grans desperfectes en els seus bens mobles, es varen perdre les sèt estàtues de la portada i varen ser destruïts tots els retaules.
En l'any 2006 va ser catalogada com BIC i té com IGPCV 46.106-9999-000001.[4]
Descripció
Esta iglésia de planta de creu llatina, en capelles laterals i travessia d'igual profunditat inscrita en un rectàngul, està inspirada en la romana iglésia del Gesù de Jacopo Vignola. Conta en el primer campanar barroc i la major cúpula del moment en la regió que hui és la Comunitat Valenciana, aixina com una grandiosa portada manierista extraordinàriament treballada. La seua ornamentació interior és característica del seu autor, el turolense Juan Pérez Castiel, un dels millors arquitectes de la seua época que va treballar en moltes iglésies valencianes.[4]
La nau es cobrix en volta de canó, reforçada en arcs fajones, en la que s'òbrin en cada tram els seus corresponents lunetas, en que els seus arcs formeros se situen grans finestres rectangulars que allumenen la mateixa. El profunt presbiteri també es cobrix en volta de canó, pero sense lunetos, i substituint els arcs fajones per un casetonado rectangular.
La gran cúpula del travessia és circular i de tambor baix. En ell s'òbrin huit finestres emmarcades de rocalla, i tot descansa en quatre pechinas cobertes per la típica decoració de Pérez Castiel: àngels tenantes que porten escuts alegóricos, rodejats d'un vigoroso amontonamiento de retortillada fulleram.
Destaquen les portes de la sacristia i de l'antiga capella de la Comunió per la seua densitat ornamental: dos columnes salomónicas soporten un entablamento, iniciant molt pronte una brusca elevació cap al centre, diluint-se en una série de motius orgànics guardant simetria.
En les finestres de la travessia Pérez Castiel alvança una solució que quinze anys més vesprada s'incorporaria al repertori barroc més utilisat: l'arquitrau escalonat. En conjunt, la decoració és magnífica, i molt característica de Pérez Castiel i la seua aparatositat no resulta agobiant, donades les proporcions del temple.
La frontera manierista, res té que vore en la decoració efectista i bulliciosa de l'interior. Es tracta d'una portada retaule, que es compon de quatre pisos de tres vans cada u, llevat l'últim que solament té un. Els vans queden separats per semicolumnas pareades superpostes, d'avall a dalt, dòric, jónico, corintio i compost en les seues órdens. A mida que es puja, la transgressió del cànon aumenta: els fustes de les columnes van adoptant ornatos continguts i van reduint la seua altura sense reduir la distància entre elles. Açò junt a la continuïtat de les rebancs, fa que les proporcions es horizontalicen i achaten. Les sèt estàtues situades en les hornacinas de la mateixa es varen perdre durant la guerra civil. Com a rarea resalta que l'accés es realisa per dos entrades laterals quedant el va central cego.
El campanar és de planta quadrada i arrematat per una estructura típica en rajola, a on el templete de coronamiento està assegurat per quatre contraforts de perfil rectangular disposts en diagonal. Cada u d'ells es perfora en un arc de mig punt i soporta un aletón massiç que ho unix en l'espadaña que es cobrix en un acusat tejadillo de teixixca azulada a quatre aigües. En 1887 es va instalar un rellonge-torre de gran originalitat, ya que és un dels pocs que queden en Espanya que indica l'hora, el dia del més i la semana.[1]
La capella de la Comunió més tardana, va ser acabada en 1770, se situa en el costat dret i és com una rèplica a menor escala del temple, encara que el seu presbiteri és semicircular i la seua decoració menor.
L'iglésia conté ademés un ric patrimoni artístic de destacats autors del XVII com Pedro Orrente i Jerónimo J. Espinosa.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Iglésies» (en és). CHELVA. TV. Consultat el 2026-04-16.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Torralba Rull (2004). «Capítul III. Les iglésies del castell.», Real Acadèmia de la Cultura Valenciana, 2004 (ed.). Erari de Santuaris. L'arquitectura religiosa de Xelva. (en castellà), Valéncia, pp. 20 i ss. ISBN 84-96068-51-X.
- ↑ Mars Martínez (1931). Imprenta la Federació (ed.). La Fénix Troyana (Valéncia 1682), Terol.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Direcció general de Patrimoni Cultural». eduwp. edu. gva. és. Consultat el 2026-04-16.
Vore també
- Nostra Senyora dels Àngels
- Iglésies de La nostra Senyora dels Àngels, edificis cristians, catalogats com iglésies en honor a la Verge María en la advocación de la Nostra Senyora dels Àngels.
- Basíliques de la Verge dels Àngels, edificis cristians, catalogats com Basílicas en honor a la Verge María en la advocación de la Nostra Senyora dels Àngels.
- Monasteris de La nostra Senyora dels Àngels, establiments cristians, catalogats com monasteris o convents en honor a la Verge María en la advocación de la Nostra Senyora dels Àngels.
Bibliografia
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de la nostra Senyora dels Àngels (Xelva).
- Este artícul incorpora text del BIC de la Generalitat Valenciana
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de Nuestra Señora de los Ángeles (Chelva)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Iglésies de la Comunitat Valenciana del sigle XVII
- Iglésies barroques de la Comunitat Valenciana
- Iglésies de la província de Valéncia
- Bens d'interés cultural de la província de Valéncia
- Xelva
- Arquitectura manierista en Espanya
- Temples dedicats a La nostra Senyora dels Àngels
- Proyecte:Xelva
- Patrimoni de la Comunitat Valenciana