Iglésia de Sant Lucas i Santa Martina (Roma)
La iglésia de Sant Lucas i Santa Martina[1] és una iglésia barroca de el XVII d'Itàlia erigida en Roma, entre el Fòrum Romà i el Fòrum de César i prop del arc de Septimio Sever. És reputada per haver segut una de les primeres iglésies que tenen una frontera curvada, honor disputat en Sant Carlo alle Quattro Fontane, de Francesco Borromini.[2]
Història
[editar | editar còdic]Inicialment va ser dedicada a santa Martina, martirisada en l'any 228, durant el mandat del emperador Alejandro Sever. Es creu que la construcció d'este temple en el VII al papa Honorio I, a qui igualment se li atribuïx la fundació de la veïna iglésia de Sant Adrián al Fòrum, en la nau de la Cúria romana.
Destruïda, va ser restaurada i novament consagrada en 1256, durant el papat d'Alejandro IV, com recorda l'inscripció mural de la capella de la dreta, l'iglésia està present en el Catàlec de Cencio Camerario, encara que Martina no estiga citada entre els sants dels quals es conservarien les relíquies.[3] Es tractaria en aquell llavors d'una simple estructura rectangular rodejada pels tres costats d'atres construccions.
La dedicació de l'iglésia a l'apòstol Sant Lucas es va produir despuix. En el XVI, Sixto V va buscar espai en la plaça de Santa María la Major i va fer demolir l'iglésia de Sant Lucas dels Pintors (Sant Luca dei Pittori). Aquella iglésia estava dedicada a l'Accademia vaig donar Sant Luca, que s'havia fundat en 1577.[4] Com constituïen una corporació important, convenia compensar-los. D'ahí que en l'any 1588, una bula del papa Sixto V els adjudicara el patronazgo de l'iglésia de santa Martina en el fòrum, junt al arc de Septimio Sever; és en eixe moment quan sant Lucas va ser afegit a la titularitat de l'iglésia.
L'acadèmia va mamprendre reformes menors de l'iglésia, i també va haver proyectes per a una nova iglésia. Entre 1592 i 1618, diversos artistes (Federico Zuccari, Giovanni Baglione) varen presentar proyectes per a la reconstrucció de l'iglésia. Els més notables varen ser els dibuixos que es varen atribuir a Ottaviano Nonni, que tenia el sobrenom de El Mascherino (1536-1606). Pero l'importància dels treballs a realisar, estructurals (consolidació de murs, reparació de sostres i sols, l'excavació d'una cripta per a enterrar als artistes), determinava que les despeses no estarien coberts per la venda d'antiguetats arreplegades en les afores.[5]
Ademés, en estar encajonada entre atres construccions, lo primer que calia fer era conseguir cert espai, i per a això l'acadèmia va adquirir, gradualment, propietats adjacents a l'iglésia.
En 1634, Pietro dona Cortona va ser elegit president de l'Acadèmia. Artiste molt apreciat pels Barberini, va obtindre el dret a construir en l'iglésia la seua pròpia capella funerària «sempre i quan reparara el dany i embellira al seu gust i a la seua voluntat», és dir, a expensas pròpies.
Pietro va presentar un proyecte que també va incloure espais per als treballs i les recepcions de l'Acadèmia, i va començar a excavar baix l'altar, a on tenia l'intenció de colocar la tomba familiar, com era costum. No obstant, el 25 d'octubre de 1634 va emergir de la cavitat una caixa plena d'ossos, alguna cosa habitual en aquella época en Roma, pero tenien una placa en la que estava escrit «Qui riposano i corpi de' Sacri Martiri Martina Concordio Epifanio en loro Compagno»[6] («Ací reposen els cossos dels sants màrtirs Martina, Concordio, Epifanio i els seus companyers»). No hi ha dubte de que s'esperava que en açò escomençaren a fluir els fondos per a albergar les relíquies en una nova iglésia. En novembre de 1634, el papa Urbà VIII va visitar l'iglésia, i el nebot del papa, la moradura Francesco Barberini, qui havia segut protector de l'iglésia des de 1626, va dedicar 6.000 scudi[7] encara que el seu ple respal a un edifici nou sembla haver segut dubtós.[8]
Els treballs de reconstrucció es varen realisar baix la direcció de Pietro dona Cortona. La construcció del nou edifici va començar en l'any 1635 pero es va vore subjecte interrupcions com l'àmplia visita que va fer Cortona a Florencia en el periodo 1639-47 i la fugida de Francesco Barberini del papa Inocencio X a París en 1645-48. Pietro dona Cortona, que considerava l'iglésia com alguna cosa propi, va fer realisar, en els seus propis diners, l'iglésia subterrànea i la va dotar de mobiliari preciós. A la mort de Cortona en 1669, algunes parts, com la decoració de l'interior de la cúpula, encara estaven incompletes.[9] Desijava continuar beneficiant a l'iglésia en els seus diners despuix de la seua mort, i la va dotar d'una renda, que els seus actius (6.750 scudi) devien permetre el manteniment de l'iglésia en servici. L'Acadèmia va fer gravar estes disposicions en el marbre, baix el bust de l'artiste seguix sent llegible en l'actualitat. La seua generositat va ser seguida en el temps per la de molts atres acadèmics, príncips o no.[10]
El precedent directe d'esta intervenció seria la frontera dissenyada per Miguel Ángel per a la basílica de Sant Lorenzo de Florencia.
Descripció
[editar | editar còdic]Planta
[editar | editar còdic]Iglésia de Sant Lucas i Santa Martina. La planta és una interpretació monumental de la de creu grega, és dir, es tracta d'un edifici central, molt més utilisat en el Renaixença. Els braços de la creu són pràcticament iguals i estan arrematats en forma semicircular (àbsits), especialment el d'accés, marcant d'esta manera l'eix llongitudinal que nos du al altar. Els braços del transepto són més curts, i presenten una curvatura menys pronunciada. El centre està coronat per la cúpula. Grans columnes jónicas, que sostenen un gran entablamento, es arraciman al voltant del creuament i poblen els espais en els murs dels transeptos absidiales, el cor i la nau.
El problema és que en estar tan pròximes les fronteres, podrien furtar-se protagonisme. Cortona ho resol donant-li a una de les fronteres i a la cúpula el protagonisme total.
Frontera
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La frontera, de forma convexa, es va terminar en 1664. El disseny de Cortona respon a la més lliure de les tres tipologies barroques: la de moviment. És un moviment curve, convexo tant dalt com avall. Es dividix en dos cossos (superior i inferior) d'igual esgambi. Cortona transforma la frontera apaisada i estàtica de Miguel Ángel en Sant Lorenzo en una forma barroca i viva. Destaca el fort espente vertical dau per l'absència del frontón que es va proyectar en orige, lo que permet vore la cúpula des del sol; en açò es crea una direccionalitat cap a dalt molt forta. És una frontera de gran plasticitat sòlida, sembla que siga deformable, que es moga, està plena d'eixints i entrantes, creant un graciós joc de claroscuros. Els laterals rectes semblen oprimir al centre, que s'abomba, creant el moviment convexo. La frontera s'integra en l'espai urbanístic que la rodeja, i es destaca l'eix central de la porta. Tot això dins de la llínea nova del barroc de Cortona.
La suau curvatura de la frontera està continguda per una doble série de pilastres pareadas.[2] Les columnes de la planta baixa estan ficades contra el mur, més que proyectades cap a fòra com una entitat espacial com el pòrtic d'entrada en Santa Maria della Pastura. Es permet que atres elements, com els frontones i les molduras, es proyecten entre les columnes per a crear tensions espacials que recorden al manierisme florentino.[11] /
Interior
[editar | editar còdic]
En l'interior, tal i com és característica barroca, s'establixen en altura dos zones ben diferenciades, creant dos àmbits distints: el terrenal i el celestial. El primer es configura per mig del mur, en el seu moviment vital i vibrant, creant en les columnes i les pilastres adossades una pell, un esquelet, de tal forma que l'iglésia sembla cobrar vida, com una jagantesca ameba. És característic de l'espai barroc, que tendix a envoldre a l'observador, en un marcat gust per lo cóncau per als interiors.
No obstant, a banda dels altars, l'interior és d'estuc blanc; una decisió sorprenent per a una iglésia dedicada al sant patró dels pintors (Sant Lucas), construïda per a l'acadèmia de pintors de Roma i per un pintor que havia decorat algunes de les voltes d'iglésia més opulentas en Roma com Santa Maria in Vallicella.
Dos escales de l'iglésia superior baixen a l'iglésia inferior que té un corredor que conectava en una capella octogonal directament baix de la cúpula de l'iglésia superior i la capella de santa Martina baix de l'altar major. Una obertura circular en la volta de la capella octogonal permet una vista a través de la cúpula de l'iglésia superior. En contrast en l'amplitut espacial de l'iglésia superior, l'iglésia inferior, i particularment la capella de santa Martina, està ricament decorada en color, marbres, bronze dorat i té voltes relativament baixes. En la capella de Santa Martina, les columnes jónicas en els cantons han segut colocades en la diagonal, que recorda al disseny de Miguel Ángel de la capella Sforza en Santa Maria Maggiore, i aixina establixen tensions oblicuas i també ortogonals en esta capella centrada en l'altar de S. Martina.
L'espai superior, que configura l'àmbit celestial, és totalment distint. Si la part inferior té un aspecte massiç, esta superior resulta completament ingrávida. La majestuosa cúpula domina tot l'espai interior. La decoració és tota en blanc i dorat, existint decoració escultòrica: putti, àngels, sants... nos observen en els seus ulls blancs des de la cúpula, image del cel. Els carcanyols estan decorats en els quatre símbols dels evangelistes en estuc, obra de Camillo Rusconi i són afegits de el XVIII. A la dreta de l'entrada està el monument a Carlo Pio Balestra (1776) per Tommaso Righi i un Monument a Giovanna Garzoni de Mattia De Rossi.
La cúpula té un disseny mixtilíneo que deriva del manierisme. La decoració de l'interior de la cúpula s'atribuïx a l'alumne i colaborador de Cortona, Ciro Ferri;[12] els nervis i l'artesón es combinen com ho fan en Santa Maria della Pastura pero ací les formes del artesonado són molt més decorregudes i casi titilan en moviment. El tamany dels casetones va disminuint en l'altura, lo que acreix la sensació d'alluntament.
Les finestres de les voltes dels àbsits estan coronades per un frontón dividit en un cap en una closca de vieira en artesonado octogonal, motius que Cortona va usar en la seua pintura al fresca.[13] Les finestres contribuïxen a omplir este espai en llum, lo que simbolisaria la presència divina.
En l'iglésia superior, sobre l'altar major, es pot vore un Sant Lucas pintant la Verge, còpia del caravagesco Antiveduto Grammatica, d'un original atribuït a Rafael Sanzio que es troba hui en la colecció d'art de l'Acadèmia. Baix d'esta pintura hi ha una estàtua de marbre blanc de la martirisada santa Martina per Nicolo Menghini. En el transepto esquerre hi ha una Asunción de sant Sebastián per Sebastiano Conca, i en el transepto dret està el Martiri de sant Lázaro per Lazzaro Baldi, qui està enterrat ací.
Dins de la porta d'entrada principal a l'iglésia superior, una llosa de pedra marca el lloc d'enterrament de Cortona, qui va morir en 1669, i hi ha un memorial en la paret en un bust de Cortona per Bernardo Fioiti en l'iglésia inferior.
La cripta és obra de Pietro dona Cortona i recorda en les seues llínees la forma de l'iglésia superior. Ahí es troben dos bajorrelieves en estuc d'Alessandro Algardi. Un és Crist mort en la Verge i el Pare.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ SsLucaseMartina en Romecity.it
- ↑ 2,0 2,1 Blunt, Anthony. Borromini, 1979. Blunt es pregunta quí va ser el primer en dissenyar una frontera d'iglésia curva, si Pietro dona Cortona en el seu disseny per als sants Lucas i Martina o Francesco Borromini en Sant Carlo alle Quattro Fontane, i decidix en favor de Cortona, p. 76-77.
- ↑ Sono riposte nell'Altare li reliquie de Beati Martiri Concòrdia, Epifanio, Papia, Mauro, Nereo ed Achilleo, Mario i Marta, i Urbà primer Pontefice, i S.
- ↑ (2008) Pietro dona Cortona and Roman Baroque Architecture, Yale University Press, p. 53.
- ↑ Flaminio Vacca en la nora 68 de les seues Memorie:
En l'iglésia de santa Martina hi ha dos grans estàtues de marbre, molt danyades, representant Armati en Trofeu en la mà i Togati, de bones mans. - ↑ Relatat per Carlo Lleja, i es conté en Missirini cit. p. 107 ss.
- ↑ (1998).Journal of the Society of Architectural Historians.Journal of the Society of Architectural Historians, Vol. 57, No. 3.57(3)
- 318–321.doi:10.2307/991350.
- ↑ J. M. Merz, 2008, p. 55
- ↑ A. Blunt, 1982, p. 73.
- ↑ Es llig en Missirini (pág. 110) que I però volsi sogiugnere che in varj tempi legarono all'Accademia ora i loro Studj, ora Redditi bancali un Dacio Ciorpi, un Ottaviano Macherini, un Matteo Egizi, un Michele Crescenzi, i Marcello Provenzale, i Giovanni De Vecchi, i Giovanni Miele, i Gregorio Tomassini, i Giacomo Laurenziano, i Filippo Luzj, i Camillo Arcucci, i Fabio Rosa, i Giuliano Finelli, i Domenico Agostini, i Battista Soria, i vari altri.
- ↑ Art i arquitectura en Itàlia 1600-1750 (1958), R. Wittkower, Manuals d'Art Càtedra, Edicions Càtedra, S.A., Madrit 1983, 3.ª edició pag. 239-241
- ↑ J.M.Merz, 2008, p.59
- ↑ Rudolf Wittkower, Art and Architecture in Italy 1600-1750, Pelican History of Art, 1985 edn., p.237
Bibliografia
[editar | editar còdic]Ridolfino Venuti, De' SS. Luca i Martina i dell'Accademia de' Pittori, in Accurata i succinta descrizione topografica i istorica vaig donar Roma moderna, Roma 1766, pag. 351
- Melchiorre Missirini, Memorie per servire alla storia della romana Accademia vaig donar S. Luca fi alla morte vaig donar Antonio Canova, Roma 1823, passim.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de San Lucas y Santa Martina (Roma)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.