Iglésia de Sant Joan Batista (Alcalà de Chivert)

Erro al crear miniatura:

Iglésia de Sant Joan Batista (Alcalà de Chivert)

La iglésia de Sant Joan Batista (

• ) en el municipi d'Alcalà de Chivert (Província de Castelló, Espanya) és un edifici religiós construït en el XVIII, d'estil barroc. En 1981 s'inicia l'expedient de declaració de l'iglésia i torre-campanar com a monument històric-artístic de caràcter nacional. El 28 de setembre de 2007 es va reconéixer el conjunt com be d'interés cultural, en la categoria de monument.

Història

Erro al crear miniatura:

Interior

Erro al crear miniatura:

Vista aérea

Erro al crear miniatura:

Campanar

El 9 de maig de 1585, el bisbe de Tortosa, davant la deterioració de la volta, ordena la seua reconstrucció, i despuix d'atres visites pastorals insistint en el mateix, es contracta a Martín García de Mendoza, mestre major de la Catedral de Tortosa, per a reformar-la, lo que es porta a terme en l'any 1610. En 1625 es reforça la teulada, pero en tot això, la càrrega de la nova volta i de la teulada provoquen un inclinament de les parets i apareixen clavills en els arcs, i per a solucionar el problema es reforcen les parets i els estribos, pero la volta seguix amenaçant ruïna.

A principis d'el XVIII, en el temple parroquial deteriorat i insuficient per a acollir a una feligresía en aument, escomença a plantejar-se la construcció d'un nou temple. En 1732 la corporació municipal mana revisar el temple i acorda traslladar el sagrario de la capella de la Comunió en l'altar major de l'iglésia, i poc despuix el bisbe de Tortosa, Bartolomé Camacho i Madueño, enterat de la situació, mana traslladar el cult fora l'iglésia, primer a la Capella de la Verge dels Desamparats i despuix en la Casa de la Vila i, com encara l'espai era insuficient per a realisar els oficis religiosos, es decidix la construcció d'una iglésia provisional, que es va finalisar el 25 de març de 1733.

Va ser en 1734 quan el consell de la vila va decidir realisar una nova iglésia de grans dimensions. Per a això es va celebrar un concurs de proyectes del que es va elegir el de José Herrero. La primera pedra es va colocar el 9 d'abril de 1736, passant durant les obres diferents mestres com Antonio Granja, concloent-la Juan Barceló en 1766.

El 20 de juny de 1734 es decidix fer una nova iglésia, elegint la Junta de fàbrica i, entre els diversos proyectes presentats guanya el mestre arquitecte José Herrero, de Valéncia. La licitació de les obres queda en mans de Vicente Carbó i Francisco Garafulla. A finals d'any és derruït el temple antic.

El 12 de març de 1736 comencen les obres i la primera pedra es coloca el 9 d'abril. Per a realisar els capiteles i columnes es contracta el mestre cantero Antoni Grangel, per a fer les estàtues, a José Tomás, de Vistabella i, per a pintar les pilastres de la nau central, a Julián Zaera. En 1745 es designa a Joan Barceló com a mestre principal, qui va terminar les obres en 1766.

El nou temple parroquial va ser beneït el 27 d'agost de 1766, aprofitant i engrandint les festes locals, en bous, fòcs artificials i processons solemnes.

El 29 de maig de 1783, en una Junta General de la població, es decidix construir el Campanar i es nomena una Junta de fàbrica. Les despeses es finançaran en el trigèsim. Les obres comencen el 15 d'agost de 1784, quan òbriguen els fonaments i, finalisen el 14 de juny de 1803, quan es retiren bastida i la roda del torne. El mestre d'obres que dissenya la torre i s'encarrega de l'eixecució de la mateixa és Joan Barceló, qui va proyectar una atra torre en l'atre extrem que no es va aplegar a realisar per la Guerra de l'Independència. A la seua mort, li succeïx Blas Terol. La torre, a cavall entre el barroc i el neoclassicisme, supon un us lliure del classicisme en components gòtics, en una estètica oposta a la decoració interior de la mateixa iglésia, pero similar a la frontera.

Pascual Madoz detalla en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'Ultramar (1849) una resenya de l'edifici i la seua articulació eleciástica que es detallen a continuació sense transcripció:

igl. parr. dedicada de S. Juan Batiste en el seu Degollación, (...) L'edifici és d'arquitectura moderna i de bella frontera en la seua torre, campanar de lux i vistosa persperctiva. Servixen el cult un cura retor en el nom rector, 7 presbíteros beneficiats, i uns atres tants enclaustrados. El curato és de la estinguida órden militar de Montesa cridats flares de la Creu. Abans de la esclaustracion va haver un conv. de flares Franciscos, dels Descalzos de S. Juan de la Ribera, cridats també Pascualitos. [sic]

Pascual Madoz, Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'Ultramar, Tom I, pág 352

Durant la guerra civil, les huit estàtues de la frontera de l'iglésia i l'image de Santa Bàrbara que corona la porta d'ingrés al campanar, es varen destruir, i des dels anys 60 es tornen a colocar les imàgens, fins a terminar 1994. De 1988 fins a 1994 es procedix a restaurar el cubrimiento pictòric mural de l'edifici: es restaura el Apostolado, es netegen i repintan les naus, es fa el construcció del retaule major, es decora la capella del Sacrament i la hornacina del Chiquet Jesús. En 1996 es coloca el nou retaule major. Durant l'any 2010 s'han rehabilitat dos sales prop del presbiteri, al costat del Evangelio, per a ampliar l'espai museográfico de la parròquia.

Descripció

Situada en el caixco antic de la població, descolla visualment del restant d'edificacions. L'iglésia està construïda en mampostería i sillería. Es tracta d'un edifici de tres naus llongitudinals, en planta de creu llatina i en travessia. La nau principal esta coberta en volta de canó en lunetos, mentres que les laterals en cúpules en lucernarios. La travessia cobrix en volta de canó, i la zona del presbiteri en cúpula sobre pechinas. L'alçat interior s'articula per pilastres d'orde corintio i una àmplia rebanc que recorre tot el temple. Les naus se separen per arcs de mig punt, sent de major altura la central.

Destaquen la decoració a pur de yeserías barroques, i les pintures de la volta en temes alegóricos i figuratius. Dispon d'una interessant colecció d'art moble.

L'ornamentació interior està formada per diverses talles, obra de Josep Tomàs, i un conjunt de pintures, obra de Julián Zaera. Esta decoració es va efectuar conjuntament, en la década dels xixanta d'el XVIII. Les talles que adornen l'iglésia són el conjunt rococó més notable del nort valencià.Les pintures de Zaera constituïxen hui en dia el cicle de pintura barroca més important i complet del nort valencià. En elles hi ha moviment sense exageració i en el cas del Apostolado un marcat claroscuro, tot emmarcat i sustentat per arquitectura d'estil rococó. El contingut i l'iconografia són barroques.

Les pintures murals són una exaltació religiosa. Els motius representats en la nau central són l'Apostolado i la Verge. Les pechinas de la travessia presenten als evangelistes. En les naus laterals els motius aludixen a les advocaciones de les capelles. En la capella de la Comunió es representa l'Eucaristía i personages i escenes relacionades i els Pares de l'iglésia llatina. En el transagrario, la decoració pictòrica cobrix el sostre de motius relacionats en el triumfo de l'Iglésia i la Eucaristía, tant del Nou com del Antic Testament.

Entre els contraforts se situen diverses capelles. El presbiteri és quadrangular en capçalera recta, i a la seua entorn es troben el transagrario, la sacristia i atres dependències. Als peus de la nau, entrant pel primer tram entre contrafort del costat de l'Epístola, es troba la capella de la Comunió, de planta de creu grega en cúpula sobre la travessia.

La nau central del temple, el presbiteri i els braços del transepto estan coberts en volta de canó, en lunetas per a les finestres la nau central. Les naus laterals, en els seus quatre trams, estan coronades per cúpules, sense tambor i en linternones. Sobre la travessia s'alça una cúpula sobre un tambor en huit amples finestrals i sense linternón.

Esta iglésia és un dels primers temples a on apareix fixat definitivament el model de planta claustral o criptolateral en l'arquitectura valenciana barroca de mitan d'el XVIII. Es fixa definitivament la llongitut de la nau en quatre trams, en les naus laterals desapareix qualsevol separació entre els trams copulados, el presbiteri recte manté les mateixes proporcions que els braços del transepto, i la travessia adapta la seua profunditat a les naus laterals. En el cas concret d'Alcalà, esta planta és una imitació casi exacta de la basílica romana dei Santi Ambrogio i Carlo al Cors.

Frontera

El frontis està concebut com un gran mur pla de sellars, coronat per pináculos, culminats fins a la Guerra Civil en la monumental image del Arcàngel Sant Miguel (recanvi en 1986). Posseïx estructura de retaule en tres portes. Estes es disponen simétricamente i es corresponen en les tres naus interiors. La central és de tres pisos i les laterals de només dos.

La portada central presenta en el primer pis les imàgens de Sant Josep i Sant Vicente Ferrer. En el segon pis destaquen les imàgens de Sant Joan Batista en el centre i les de San Acisclo i Santa Victòria als costats i superposta a elles en un tercer pis la gran finestra oval. Les portades laterals presenten columnes toscanas adossades en el seu nivell inferior i en el superior hornacinas en imàgens de Sant Benito i María Magdalena.

A l'exterior destaca la potent frontera de perfil mixtilíneo arrematada en florones i piràmides. La portada principal posseïx dos cossos, l'inferior flanquejat per dos columnes a cada costat en hornacinas avenerades entre elles; el cos superior separat per un ample entablamento té un hornacina central. L'arremate és en un finestral oval en una ornamentació abundant. Les portades laterals són de menor tamany, presentant dos cossos separats per un potent arquitrau, i arrematant en un frontón curve. La frontera va ser realisada per Antonio Granja i Juan Barceló.

Museu

La majoria de les peces expostes estan reconegudes per catàlecs especialisats (Orfebreria i Sedes Valencianes Excmo. Ajuntament de Valéncia, 1982). La sala del museu se situa en una àmplia dependència quadrangular de la primera planta de l'iglésia, sobre la sacristia. La procedència de les obres d'art i objectes exposts pertanyen al patrimoni de la pròpia iglésia parroquial i són els restants que es varen poder recuperar despuix de la Guerra Civil.

Orfebreria

• Cruz Procesional, obra d'Agustín Roda (1636). Realisada en argent sobredorado, repujada i cincelada.

• Custòdia barroca (XVII)

• Relicario (XVII)

• Relicario barroc de Sant Benito

• Cáliz gòtic (XV) d'argent sobredorado, cincelado i repujado en esmalt traslúcidos.

• Cáliz renaixentista (primera mitat d'el XVI) En argent sobredorado, burinado, cincelado i repujado.

• Cáliz rococó d'orige guatemaltec (XVIII)

Pintures en els llenços de l'antic retaule major

• Batisme de Jesús (Escola de Ribalta)

• La degollación de Sant Joan Batista (Escola de Ribalta)

• La Anunciación (Escola de Ribalta)

• L'Asunción (Escola de Ribalta)

• Sant Sopar (Escola de Ribalta)

• Sant Sopar (atribuïda a J. Espinosa)

• Sant Joan Batiste agenollat (Escola de Ribalta)

• Milacre dels pans i els peixos (Escola de Ribalta)

• David tocant l'arpa (Vicente Guilló, 1692). Formava part de les portes de l'orgue.

• David tocant l'arpa davant el Rei Saúl (Vicente Guilló, 1692). Formava part de les portes de l'orgue.

Al començament de l'any 2011 s'ha instalat en dos sales prop del presbiteri una colecció permanent en 62 esbossos realisats per Vicente Traver del retaule major, per a mostrar i fer comprensible el procés creatiu que va seguir el pintor.

Torre-campanar

Al campanar s'accedix per mig d'una porta exterior adintelada emmarcada per pilastras, les escals de la qual conduïxen a una porta elevada flanquejada per l'image de Santa Bàrbara. La pujada al cos de campanes es fa per mig d'una escala de caragol.

La torre és de planta octogonal de 27 m de perímetro, alcançant una altura de 68 m, lo que la situa entre les més altes de la Comunitat Valenciana. La seua planta es reforça en contraforts en els huit ànguls, dividint-se horisontalment en quatre cossos separats per senzills rebancs. L'últim cos, el del campanar, substituïx els contraforts per columnes compostes. Este s'obri a cada costat per allargats arcs de mig punt en els que s'estagen les campanes. Sobre les finestres destaquen els medallones ovals que curven el entablamiento i flexiona la balaustrada superior.

El cos de campanes es corona en una profusa balaustrada de perímetro circular i als seus peus, recias gàrgoles en forma de canons. Destaquen els arbotantes i pináculos. Sobre dit cos està el templete, obra de Blas Terol. Es compon de dos cossos octogonals superposts en finestres de mig punt i semicolumnas en els ànguls.

L'arremate superior està constituït per un regrés octogonal plana i una gran bola en el cim que servix de base a l'estàtua de Sant Joan Batista, obra de l'artiste local José Bosch Martín. Va ser colocada pel funambuliste José Puertollano el 26 d'octubre de 1901, com a reposició de l'àngel de fusta original destruït per un raig en 1886. Durant 2008 i 2009 es rehabilita i consolida l'arremate del campanar. En una segona fase, es rehabiliten les sales interiors i l'escala de caragol. Estes obres de millora del campanar varen ser inaugurades el 29 d'agost de 2009.

Retaule

El retaule barroc de l'altar major de l'iglésia va sofrir danys irreparables durant la Guerra Civil. Els restants del mateix es poden vore en el museu parroquial. En l'actualitat s'ubica un gran retaule concebut en tres parts i que la seua temàtica és la decapitació de Sant Joan Batiste, obra del pintor Vicente Traver Calçada. En la part superior es representa la visita de la mare de Deu a la seua prima Santa Isabel (mare de Sant Joan). En la part central apareix representat una actualisació del martiri de Sant Joan Batiste. L'obra està duta al present, d'ahí la presència de soldats en uniformes militars contemporàneus complint les órdens donades per un poder representat pel ginet situat en segon pla.

Destaca el soldat situat a l'esquerra del quadro, mirant a l'espectador, com si demandara una intervenció del mateix per a evitar el martiri. En la part inferior i a modo de tríptic, trobem en els extrems una evocació de la dansa de la princesa Salomé causant de la mort del Batiste. En el central tenim representat el batisme de Jesús.

Vore també

• Museu Parroquial Sant Joan Batiste.
• Bens d'interés cultural de la província de Castelló.

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAñó2003">Añó (2003). «El nou retaule major de l'Església parroquial de Sant Joan Baptista, del pintor Vicent Traver Calçada», Vicent Meseguer Folch (coord.) (ed.). L'Iglésia (1766/2003) i el Campanar (1803/2003) d'Alcalà de Xivert (en ca), Benicarló: Centre d'Estudis del Maestrat.
• (2001).Associació d'Amics de Mainhardt.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBatista i García2007">Batista i García (2007). Notes per a la Història de l'Art d'Alcalà de Xivert (en ca), Benicarló: Centre d'Estudis del Maestrat. ISBN 84-935214-5-0.
• (1966).Programa de Festes d'Alcalà de Chivert.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGil Cabrera2011">Gil Cabrera (2011). Col·lecció Museogràfica Permanent d'Art Sacre de la Parròquia de Sant Joan Baptista d'Alcalà de Xivert: Els Sals del nou Retaule Major: "La Degolla de Joan el Baptista", de Vicent Traver Calçada: Projecte Museogràfic (en ca), Valéncia: Generalitat Valenciana.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGil Saura2004">Gil Saura (2004). Diputació Provincial de Castelló (ed.). Arquitectura barroca en Castelló, Castelló de la Plana. ISBN 84-89944-93-8.
• (1972).Penyagolosa.(núm. 9)
• (1983).Centre d'Estudis del Maestrat.(núm. 2)
• (2011).Quintana.(núm. 10)ISSN 1579-7414.Consultat el 2 de febrer de 2023.
• (1984).Programa de Festes d'Alcalà de Chivert.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFIturat García2010">Iturat García (2010). «La fàbrica del Campanar», El llibre de fàbrica del Campanar d'Alcalà (en ca), Associació d'Amics de Mainhardt. ISBN 978-84-923793-6-1.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMeseguer Folch2003">Meseguer Folch (2003). Vicent Meseguer Folch (coord.) (ed.). L'Iglésia (1766/2003) i el Campanar (1803/2003) d'Alcalà de Xivert, Benicarló: Centre d'Estudis del Maestrat, pp. 9-24.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMir Soria2006">Mir Soria (2006). Els fresquistas barrocs Vicente i Eugenio Guilló, Vinaròs: Antinea. ISBN 84-96331-28-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRuiz de Lihori1905">Ruiz de Lihori (1905). Alcalà de Chivert: Recorts històrics, Valéncia: Establiment Tipogràfic Domenech.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSanz Sancho2009">Sanz Sancho (2009). Alcalà de Xivert-Alcossebre: Territori i patrimoni (en ca), Benicarló: Onada. ISBN 978-84-96623-41-5.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSimó VoresChiner Vives1984">Simó Vores; Chiner Vives, {{{nom2}}} (1984). Aportacions crítiques sobre l'història, tipologia i estil de l'iglésia d'Alcalà de Xivert, Benicarló: Centre d'Estudis del Maestrat.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Sant Joan Batista (Alcalà de Chivert).