Iglésia de La nostra Senyora dels Àngels (Bejís)

Erro al crear miniatura:

Iglésia de La nostra Senyora dels Àngels (Bejís)

La iglésia parroquial de La nostra Senyora dels Àngels de Bejís, en la comarca del Alt Palancia, província de Castelló, Espanya, és un temple catòlic que està catalogat com Be de Rellevància Local en còdic identificatiu: 12.07.022-001, segons consta en la Direcció general de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana.

Història

Bejís va ser reconquistada, en l'any 1228, per Don Pedro Fernández d'Azagra, senyor d'Albarracín, que estava al servici del rei Jaime I d'Aragó, en prendre el castell de Bejís als musulmans. Una volta es va produir la conquista de la població la mesquita (que devia situar-se en l'interior del castell o prop d'a on s'ubica la parròquia actual) es va consagrar com a temple cristià mentres s'erigia una iglésia romànica en estil “de reconquista”. Este tipo d'iglésia, que es va repetir a lo llarc de tot el XII per les terres reconquistades als musulmans en la zona de l'antiga Regne de Valéncia, era un edifici senzill de fàbrica de murs de pedra i coberta de fusta sobre arcs apuntats centrals.

L'antiguetat i importància de la parròquia medieval de Bejís queda palesa per l'aparició de la mateixa en documents pertanyents a l'archiu de la Diòcesis de Segorbe-Castelló, en a on es fa menció, per eixemple, de la recepció que realisa Dumenge, bisbe d'Albarracín entre els anys 1223-1234, de Don Pedro Fernández d'Azagra, senyor d'Albarracín i Bejís, qui aportava un terç dels fruts de les vinyes situades en els terrenys que pertanyien a la parròquia de Bejís. Més vesprada, hi ha una atra menció a la parròquia medieval, el 8 d'octubre de 1277, quan es produïx la pren possessió de l'iglésia de Bejís del bisbe de Segorbe-Albarracín Pedro Jiménez de Segura, despuix de guanyar la reclamació realisada el Papa Gregorio X en el Concilie de Lió II de l'any 1274, per la que va conseguir el domini sobre la parròquia de Bejís i d'atres poblacions de l'Alt Palancia que el bisbat de Valéncia argumentava que pertanyien a la diòcesis de Valéncia.

La primitiva parròquia medieval, es va deure ubicar a on hui es troba l'actual iglésia de La nostra Senyora dels Àngels, ya que les dimensions de l'actual parròquia, si no es té en conte les dimensions de les capelles laterals, donen una superfície similar a atres iglésies medievals de la zona i época. El lloc elegit solia ser una zona elevada de fàcil defensa i difícil accés des d'a on es domina la població i la propenca porta de la muralla medieval, ya que les iglésies realisaven en eixa época funciones de defensa de la població davant els atacs d'enemics potencials.

L'iglésia que actualment es contempla és, majoritàriament, un edifici renaixentista d'el XVI que ya va sofrir intervencions i reformes en el XVII i posteriorment en el XVIII. La construcció de la nova iglésia, tenint en conte que es construïa escomençant pels peus de l'iglésia nova, que se situava sobre l'anterior (de manera que podia seguir utilisant-se per al cult durant les obres), i s'anava derribant a mida que es construïa sobre ella, i sabent que la porta que va tallar Pedro de Cubas per a l'iglésia és de 1554; va deure iniciar-se a partir de la mitat d'el XVI, és dir a partir de 1550.

El temple de La nostra Senyora dels Àngels, va sofrir a lo llarc dels anys greus danys i desperfectes, entre ells podem destacar com a mostra, els saquejos sofrits durant la guerra civil espanyola (1936-1939), els danys que en sostre i voltes varen produir els bombardejos de juliol de 1938, lo que va justificar que en declarar Bejís com a Zona devastada, la Direcció general de Regions Devastades realisara la seua reconstrucció despuix de la finalisació del conflicte.

També la deterioració de la seua interessant torre campanar d'el XVI es va continuar produint despuix d'estes intervencions aplegant a constar en el “Llistat roig de campanars en perill” realisat pels “Campaners” de la Catedral de Valéncia, en el que s'arrepleguen campanars que o be no s'han restaurat o be que la seua restauració va ser realisada inadecuadamente, de manera que no poden utilisar-se per a donar els tocs de campanes “a la manera tradicional local”.

En l'any 2014, gràcies a aportacions veïnals i de la pròpia Iglésia es va iniciar un procés de restauració en el que, en la primera fase, es va tractar de consolidar els murs i tapar els clavills en ells existents.

L'iglésia actualment pertany a la Diòcesis de Segorbe-Castelló, en concret al arciprestazgo número 2, conegut com a “Sant Antonio Abad”, que té la seua sèu principal en Jérica.

Descripció

Iglésia és de fàbrica de mampostería i sillería. En la frontera pot contemplar-se una epístola en l'escut de l'orde de Montesa, i una ornamentació, que sembla ser (per l'inscripció que presenta) de 1554, en forma de retaule renaixentiste en pilastres acanalades, florones en els carcanyols i cos arquitrabado superior. S'arremata la frontera en un rebanc ceràmic.

L'iglésia posseïx una torre, no exenta, que ix del centre de la construcció, datada en el XVI, de fàbrica de sellarés, en tres cossos i arremate. En el segon cos es pot vore una finestra rectangular, mentres que en el tercer, destinat a les campanes, s'òbrin huit vans per a les mateixes, pese a que actualment tan solament té dos.

Interiorment l'espai és d'una nau única, de quatre trams o crujir, presentant capelles laterals situades entre contraforts, comunicades entre sí. Presenta també pilastres de mampostería que sostenen arcs de mig punt que soporten les voltes de crucería laterals entre contraforts. La Capella Major i la Sacristia estan ubicades en la nau central i la seua coberta és en volta de canó. Per la seua banda, la Capella del Sagrario (decorada en costillares i un florón d'el XVII en el centre) està arrematada en una cúpula que no és visible exteriormente, mentres que les capelles laterals presenten voltes de crucería. Ademés, el trasagrario que és de planta rectangular, presenta un zócalo de rajoletes d'el XVIII i decoració de rocaille sobre la porta del manifestador. En el costat del evangelio s'adossa la capella de la Comunió, de planta quadrada i coberta en volta elíptica sobre pechinas, decorades en simbologia eucarística, en estuc. L'iglésia presenta cor baix (decorat a pur d'impostas en capitel toscano en cos arquitrabado en decoració de dentados en la part inferior) als peus de la nau, en lo que seria el cos inferior de la torre i que possiblement poguera haver segut un primitiu presbiteri. Com a decoració més destacable en el seu interior cal destacar les pintures murals, vestigis de pintura valenciana en fresca d'el XVIII, situades en l'àbsit i algunes escultures d'el XVII.

En l'exterior l'iglésia se situa en una espècie de plazuela, i està adossada, per un costat a uns arcs de mig punt, units entre sí, presentant en el centre de l'unió un escut que procedix de l'edifici de l'antic Ajuntament de pedra, provinent de l'any 1746, actualment derruït; i per un atre a varis edificis.

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de La nostra Senyora dels Àngels (Bejís).