Idioma avéstico

Erro al crear miniatura:

Idioma avéstico

Erro al crear miniatura:

Yasna 28.1, Ahunavaiti Gatha (Bodleiano MS J2).

El avéstico és una de les llengües més antigues de la família indoeuropea. El material textual es dividix en dos classes: el que conté texts religiosos del zoroastrisme, que daten de fins de l'I mileni a. C., i el que conté el cos poètic que engloba la mitologia i les tradicions de l'antic Iran; una miqueta d'este últim material és prezoroástrico. Curiosament, cap d'estes dos classes de materials va ser registrada en escritura avéstica fins que la llengua avéstica va desaparéixer, la qual cosa va ocórrer entre els sigles IV i VI d. C.

Per a registrar estes tradicions lliteràries es va recórrer a l'alfabet pahlavi, adaptant-ho i ampliant-ho per a arreplegar la riquea fonològica de l'antiga llengua avéstica. A esta codificació se li va donar el nom de Avesta. L'alfabet pahlavi tenia 16 lletres, que en les adició i modificacions es varen convertir en les 48 del avéstico, si ben algunes de les grafies són variants posicionals. Hi ha 14 signes vocàlics, sent el restant consonants. Algunes lligam pahlevi varen ser adoptades.

Història

El avéstico és una de les dos antigues llengües iranís millor atestades junt en l'antic persa, puix unes atres com el medo o el escita són conegudes solament per paraules ocasionals i noms transmesos en atres llengües. El material textual en avéstico es pot dividir en dos categories pel seu contingut:

• Els texts religiosos del zoroastrisme, que procedixen en part de fins de l'I mileni a. C.
• El corpus de texts poètics impregnats de mitologia i tradicions èpiques de l'antic Iran, sent una miqueta d'este material anterior al zoroastrisme.

Cap d'estes dos parts va ser arreplegada per escrit fins a molt despuix de que el avéstico havia deixat de ser una llengua viva, sent transmesos abdós cossos de lliteratura per via oral fins a la seua codificació per escrit entre els sigles IV a el VI d. C., durant l'Imperi sasánida (entre el 224 i el 651 d. C.).

En la finalitat de registrar-els es va usar l'alfabet pahlevi, si be en adaptacions i amplificament per a acomodar-ho als sons de la llengua avéstica. A esta codificació se li va donar el nom de Avesta, mentres que a la traducció que l'acompanyava i al comentari se li va donar el nom de Zand-avesta. És molt possible que tot este material fora més extens de lo que actualment és, per la pèrdua d'una part del mateix durant les invasions musulmanes. El contingut del Avesta tal com ara és conegut comprén:

• El cànon zoroástrico: el Yasna, incloent els Gathas i els Homyašt. El Yasna (‘oferiments’), o adoració és la principal peça llitúrgica del cànon. Consistix d'alabanzas i oracions a on van insertats els Gathas (‘himnes’), que contenen ensenyances i doctrines de Zoroastro.
• El Vispered, que consistix d'adició al Yasna i conté invocacions i ofrenes d'adoració a 'tots els senyors' (vispe ratavo), d'ahí el nom vispered.
• Texts menors, Nyaishes, Gahs, Sirozahs, Afringans, que consistixen de porcions breus, alabanzas i bendicions per a ser recitades diàriament o en ocasions especials.
• El Vendidad o 'llei contra els daevas o dimonis' (vidaeva data). El primer capítul conté un relat dualista de la creació, el segon el relat de Yima, l'edat dorada, i la vinguda d'un vent destructiu, el diluvi iranio. El restant dels capítuls tracten majorment sobre qüestions ceremonials, rituals i llegals.
• Els Yašts (yeštu, 'adoració per la alabanza') contenen himnes d'alabanza i adoració a les divinitats o àngels (yazatas).

Ademés hi ha un número de fragments, cites i glosses.

Dialectes

En el Avesta (I mileni a. C.) es poden reconéixer dos dialectes: el dialecte gatha que és la llengua de les parts més antigues i el dialecte clàssic, que és la llengua del cos central del Avesta. El primer és més arcaic i té una relació en el segon similar a la que el védico té en el sánscrito clàssic o el grec homérico en l'àtic. El dialecte gatha va ser la llengua de Zoroastro i els seus seguidors sent la seua estructura gramatical molt pura. El avéstico clàssic mostra, en les seues últimes composicions, moltes corrupció i confusions en les seues declinació.

Escritura

L'alfabet avéstico procedix de les 16 lletres del alfabet pahlevi, que es varen expandir fins a 48 i algunes de les grafies tenen valor posicional. Hi ha 14 signes vocàlics i el restant són consonants. També es varen adoptar algunes lligam pahlevi.

Cada paraula se separa per mig d'un punt, no existint diacrítics ni accents.

Gramàtica

Les vocals són tres: /i, a, o, ī, ā, ū/ breus i llargues. L'evidència interna en els Gathas junt en l'evidència paralela en llengües emparentades indica l'existència en el avéstico antic d'un sistema tonal similar al sánscrito védico. En etapes posteriors el to va ser reemplaçat per un accent tònic en la penúltima sílaba si era llarga i si no en la antepenúltima.

El avéstico posseïx una facilitat per a formar paraules per mig de prefixos i afegint sufixs a les derivació primària i secundària.

Els noms i els adjectius duen gènero (masculí, femení, neutre), número (singular, dual i plural) i cas (huit).

Els verps tenen veus activa i mija, quatre modos: indicatiu, imperatiu, subjuntiu i optatiu i tres temps: presente, aoristo i perfecte. L'orde de la frase és lliure.

Bibliografia

• Javier Martínez García i Michiel de Vaan, Introducció al avéstico, Madrit, Edicions Clàssiques, 2001.