Anar al contingut

Idioma anglonormando

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Idioma anglonormando

L'anglonormando és una antiga llengua de oïl, que es va parlar durant l'Edat Mija en Anglaterra en la cort real i entre l'aristocràcia anglonormanda.[1]

Està emparentat en els moderns jerseyés, guerneseyés i naturalment les varietats normandes, totes elles descendents d'una varietat nort-occidental d'antic francés diferent de la que va evolucionar al francés estàndart.

Història

La conquista normanda d'Anglaterra en 1066 per Guillermo el Conquistador, duc de Normandia, va tindre com a conseqüència que escomençara a usar-se un idioma importat en un territori en el que el poble parlava anglés antic i llengües cèltiques. L'eixèrcit de Guillermo es componia de soldats i capitans procedents de vàries regions del noroest de França, de la mateixa manera que els membres de la Cort i els barons aplegats posteriorment de França. En el seu orige, parlaven per lo tant un conjunt de llengües de oïl (com el picardo, encara que predominant el normant), en térmens generals el francés antic parlat pels normants. Eixa amalgama de llengües i dialectes va evolucionar en una llengua insular parlada per la Cort i l'aristocràcia, coneguda com anglonormando. Alguns llingüistes preferixen el terme «anglo-francés» que reflectix millor l'orige heterogéneu d'esta llengua.[2]

Guillermo i els seus successors en el tro d'Anglaterra no varen tractar d'impondre el anglonormando com a llengua oficial, i la població va seguir utilisant l'anglés mig. El llatí, o més be anglo-llatí, es va mantindre a la parell de l'anglonormando en els documents administratius i jurídics, si ben va ser perdent terreny a favor de l'anglonormando. A pesar de que la classe nobiliaria es va ser fusionant en la població britànica, els estrets i constants intercanvis culturals, jurídics i comercials en França varen fer que el anglonormando permaneixquera viu en els escrits fins a mediats del XV.[2] Est era l'idioma parlat i escrit en la Cort, entre l'aristocràcia, en els tribunals, els escrits eclesiàstics, les escoles i les universitats. En menor mida ho parlaven també la chicoteta noblea i la burguesia naixent. del XIII al XV, la correspondència privada i comercial s'escrivia en anglonormando, o anglo-francés, sobretot sí es té en conte que en l'Edat Mija el francés era la llengua comercial de l'Europa occidental.[2] Per un atre costat, entre el XII i el XIV es va desenrollar una important producció lliterària en anglonormando, estretament vinculada en la lliteratura de l'atra vora del canal de la Mancha. Comprén cròniques, cançons de gesta, hagiografies, cançons i lliteratura didàctica i religiosa.

El anglonormando va ser l'idioma de les classes altes fins al regnat d'Enrique IV, qui va anar el primer monarca d'Anglaterra despuix de la conquista normanda en tindre l'anglés com la seua llengua materna en lloc de francés i est va impondre l'ús de l'anglés en la Cort.

Supervivència

A pesar de la desaparició de l'anglonormando, l'anglés encara conserva moltes paraules originàries d'este idioma (més de 5000). Queda poc rastre de la seua estructura gramatical, que solament es percep en la terminologia política i llegal, a on moltes expressions invertixen el nom i l'adjectiu, com en attorney general, body politic, court martial i heir apparent, entre unes atres.

Lliteratura i autors anglonormandos

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ Crespo, Angel (2001). google. com. py/books? id=9WEaAQAAIAAJ Pels sigles: ensajos sobre lliteratura europea, Pre-Texts, p. 48. ISBN 978-84-8191-372-9. Consultat el 2024-09-09.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 El anglo-francés
    • Archivat el 27 de març de 2006 archivat en Wayback Machine. per William Rothwell, The Anglo-Normand On-line Hub (Diccionari anglonormando en llínea), Introducció.

Bibliografia

  • Gustav Adolphe Kloppe, Recherches sur li dialecte de Guace (Wace): trouvère anglo-normand du XIIe, Magdeburgo, W. Heinrich, 1853-1854
  • Serge Lusignan, La langue dones rois au Moyen Âge: li français en France et en Angleterre, Paris, Presses universitaires de France, 2004, 296 p.
  • Édouard Li Héricher, Glossaire étymologique anglo-normand; o, L'anglais ramené à la française, Avranches, Durand, 1884
  • Henri Moisy, Glossaire comparatif anglo-normand: donnant plus de 5.000 mots, aujourd'hui bannis du français, et qui sont communs au dialecte normand et à l’anglais, Cauen, H. Delesques, 1889
  • Faucher de Saint-Maurice, Honi soit qui mal i pense. Notes sur la formation du franc-normand et de l’anglo-saxon, 1980
  • J.-P. Thommerel, Recherches sur la fusió du franc-normand et de l’anglo-saxon, Paris, Pourchet père, Hingray, Selvada; Londres, W. Pickering, 1841
  • Johan Vising, Étude sur li dialecte anglo-normand du XIIe, Uppsala, Edquist, 1882

Enllaços externs