Idealisme subjectiu

A George Berkeley se li atribuïx el desenroll de l'idealisme subjectiu.

El idealisme subjectiu, o idealisme teorico, és la doctrina metafísica monista de que solament existixen les ments i els continguts mentals. L'idealisme subjectiu és generalment identificat o associat en el inmaterialisme de George Berkeley, segons el qual la substància material no existix. Per a ell, les coses que coneixem són idees percebudes per la ment.

En general, l'idealisme subjectiu rebuja el dualisme, el monisme neutre i el materialisme; de fet, és lo contrari del materialisme eliminatori, la doctrina de que totes o algunes classes de fenomens mentals (tals com a emocions, creències o desijos) no existixen, sino que són meres ilusiones.

La principal característica de l'idealisme subjectiu és que tot gira al voltant del subjecte cognoscente (ser pensante que realisa l'acte del coneiximent). I existixen, a la seua volta, dos variants:

• La versió radical sosté que el subjecte construïx el món: no existixen coses per sí mateixes sino que solament existixen coses per a nosatres (constructivisme ontològic). Segons esta concepció, la naturalea no té existència independent.
• La versió moderada afirma que «les coses són del color del cristal en que es miren».

La ciència i la tecnologia no interferixen en l'idealisme, puix abdós depenen sobretot de la percepció del món exterior per a modificar-ho conforme al coneiximent. A on la percepció en sí, no és cap temàtica contrària a l'idealisme.

El simple aserto de que les idees són importants no ho califica d'idealista. Casi tots els materialistes i realistes admeten l'existència i importància de les idees, solament neguen la seua autoexistencia.

Representants de l'idealisme subjectiu són George Berkeley, Johann Gottlieb Fichte, Ernst Mach, Ernst Cassirer i Robin George Collingwood.

Panorama general

L'idealisme subjectiu és una fusió de fenomenalisme o empirisme, que conferix un estatus especial a lo immediatament percebut, en idealisme, que conferix un estatus especial a lo mental. L'idealisme nega la conocibilitat o existència de lo no mental, mentres que el fenomenalisme servix per a restringir lo mental a lo empíric. L'idealisme subjectiu identifica aixina la seua realitat mental en el món de l'experiència ordinària, en lloc d'apelar a l'esperit-món unitari del panteisme o al idealisme absolut. Esta forma d'idealisme és "subjectiva" no perque nega l'existència d'una realitat objectiva, sino perque afirma que esta realitat depén completament de les ments dels subjectes que la perceben.

Els primers pensadors identificables com a idealistes subjectius varen ser certs membres de l'escola de budisme indi Yogācāra, que varen reduir el món de l'experiència a una corrent de percepcions subjectives. L'idealisme subjectiu va deixar la seua chafada en Europa en els escrits de el XVIII de George Berkeley, qui va argumentar que l'idea d'una realitat independent de la ment és incoherent, concloent que l'existència del món depén de la ment. Immanuel Kant va respondre rebujant el inmaterialisme de Berkeley i substituint-ho per un idealisme transcendental, que veu el món independent de la ment com a existent pero incognizable en sí mateixa. Des de Kant, el verdader inmaterialisme ha permaneixcut com una rarea, pero és sobrevixcut per moviments parcialment superposts com el fenomenalisme, el subjetivismo i el perspectivisme.

Història

Pensadors com Platón, Plotino i Agustín de Hipona varen anticipar el antimaterialisme de l'idealisme en les seues visions de la realitat inferior o derivada de la matèria. No obstant, estos platonistas no varen fer el gir de Berkeley cap a la subjetivitat. De fet, Platón va condenar racionalment l'experiència dels sentits, mentres que l'idealisme subjectiu presuponia l'empirisme i la realitat irreductible dels senyes dels sentits. Una metodologia més subjetivista podria trobar-se en l'émfasis dels pirronistas en el món de l'apariència, pero el seu escepticisme va impedir traure conclusions ontològiques de la primacia epistémica dels fenomens.

Les primeres articulacions madures de l'idealisme sorgixen en pensadors de Yogācāra com el epistemólogo de el VII Dharmakīrti, que va identificar la realitat última en la percepció dels sentits. El defensor més famós de l'idealisme subjectiu en el món occidental va ser el filòsof irlandés de el XVIII George Berkeley, encara que el terme de Berkeley per a la seua teoria era inmaterialismo. Des del punt de vista de l'idealisme subjectiu, la substància material no existix. D'ahí que l'idea fonamental d'este sistema filosòfic (representat per Berkeley o Mach) siga que les coses són complexos d'idees o sensacions, i solament existixen subjectes i objectes de percepcions. Berkeley va resumir la seua teoria en el lema "esse est percipi" ("ser és ser percebut").

Vore també

• Realitat del consens
• Símil de la llínea
• Primer motor immòvil
• Carta Sèptima