Carta Sèptima
La Carta Sèptima (Ἐπιστολὴ Ζ΄), que és la més llarga de les díhuit cartes atribuïdes a Platón, va ser escrita a mitan del IV i pot ser trobada en les pàgines 324 a 351 de la opera omnia. Dirigida als amics de Dion de Siracusa, relata les activitats polítiques realisades per Platón en Siracusa i conté una destacada digressió filosòfica.
Autenticitat
Hi ha 18 cartes atribuïdes a Platón, de les quals cinc són tan evidentment apócrifas que moltes voltes ni tan sols s'editen. Les restants són objecte de discussió. La carta VII està datada despuix del tercer viage de Platón a Sicília, i és anterior a Lleis i a Epinomis. La tesis que té més acceptació entre els estudiosos és que esta va ser escrita per Platón mateixa, encara que existixen opinions fonamentades tant a favor com en contra de la seua autenticitat.[n. 1][1]
Contingut
Esta carta, que és la més llarga de totes les atribuïdes a Platón, està dirigida als amics de Dion de Siracusa, en acabant de que este fòra assessinat,[n. 2] en a on els dona una série de consells per a portar a terme els plans que tenia Dion són respecte a la política en Siracusa. No obstant, la carta està dirigida a un públic més ampli, ya que ací Platón va a desenrollar part de la seua doctrina política i ètica i a la seua volta va relatant i justificant les seues estadías en Sicília, aixina com la seua relació en Dionisio el Vell i Dionisio el Jove, abdós tirans de Siracusa.[1]
Una part de la Carta Sèptima a la que s'ha donat especial importància és a la «digressió filosòfica» que fa Platón en la mateixa (340b-344d). En ella, explica que l'us de l'escritura com a vehícul per a transmetre els mensages filosòfics no és vàlit ya que la paraula és un mig dèbil per a expressar la qualitat i l'essència de cada cosa. Afig que atres defectes del mig escrit són que és inalteralble, i que és accessible a tot lo món, lo que la posa a l'alcanç de persones no capacitades per a descobrir la veritat per sí mateixos.[2]
Segons la teoria del coneiximent de Platón, per a alcançar l'inteligència, que seria el major nivell de coneiximent humà, l'ànima deu recórrer un camí a través de quatre elements: el nom, la definició, l'image i el coneiximent mateix. Afig que les seues obres publicades no contenen certes ensenyances perque no es poden expressar ni de paraula ni per escrit, sino que deuen sorgir de l'ànima de cada discípul, a través d'una constant reflexió, sometent eixos quatre elements a preguntes i respostes. Alguns estudiosos creuen que lo que Platón diu mai haver publicat es referix a ensenyances estrictament esotèriques, que únicament podien ser comunicades a alguns discípuls que estigueren especialment preparats.[2]
Vore també
Notes
- ↑ Els especialistes no es posen d'acort sobre l'autenticitat dels següents escrits: Epinomis (un anex a les lleis), Alcibíades I, Alcibíades II, Hiparco, Minos, Els rivals, Téages i Clitofonte, ademés d'algunes de les Cartes. Hi ha, també, un grup de diàlecs clarament apócrifos. Cf. Platón (1992)
- ↑ L'assessinat de Dion es va produir en el 354 a. C.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Platón (1992). Diàlecs. Volum VII: Dubtosos. Apócrifos. Cartes, Madrit: Gredos, p. 442. ISBN 84-249-1478-3.
- ↑ 2,0 2,1 Carlos Megino Rodríguez, Un eixemple d'us del gènero epistolar en el discurs filosòfic: la Carta sèptima de Platón, p.8, en La correspondència en el història. Models i pràctiques de l'escritura epistolar: Actes del VI Congrés Internacional de Història de la Cultura Escrita, vol. I, Madrit, Calambur, 2002, pp. 27-40.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Carta Séptima» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.