Anar al contingut

Hispà flamenc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Verge dels Reis Catòlics, de mestre anònim, 1490.

Hispà flamenc és un terme en el que el historiografia[1] designa l'estreta relació entre la cultura i l'art de l'espai conegut impròpiament com Flandes (en realitat l'Estat borgoñón) i la Monarquia Hispànica de l'época dels Reis Catòlics (1469-1516), encara que realment la relació es va produir especialment en la Corona de Castella i es va estendre durant tot l'Antic Règim.[2]

La relació tenia una forta base política, social i econòmica, que es remontava a lo manco fins a el XIV, quan la crisis baixmigeval, la guerra dels cent anys i l'obertura de les rutes marítimes varen obrir un periodo històric caracterisat pel predomini de la llana castellana (propietat de l'alta noblea i les institucions eclesiàstiques que controlaven la Mesta) en el mercat textil de les puixants ciutats burgueses de Flandes, en perjuí de la llana anglesa. No és casual que la ret d'enllaços deguts a la diplomàcia matrimonial donara com a resultat que la casa de Habsburgo terminara governant abdós territoris.

No solament els tapissos flamencs varen aplegar pels ports cantàbrics a Espanya, sino també la pintura dels cridats primitius flamencs. En general es va produir un predomini del gust flamenc front al gust italià que a la seua volta aplegava pels ports mediterràneus de la Corona d'Aragó, més conectada en l'Itàlia de l'época, en plena explosió estètica del Renaixença.

Finestra del Palau de Cogolludo (1492-1502).

Arquitectura hispà flamenca

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Gòtic isabelino.

Front a les formes clàssiques de la renaixença italiana, l'arquitectura del denominat gòtic hispà flamenc o gòtic isabelino és una evolució de les formes del gòtic final, ademés de presentar característiques locals que es poden atribuir a la pervivencia del art mudéjar.

No obstant, també s'usa la denominació renaixença hispana flamenca, ya que tant el foc italià com el flamenc, especialment en pintura, són coprotagonistas de la revolució artística de el XV.


A les pervivencias del gòtic clàssic (francés) i a les adició del gòtic nòrdic, l'arquitectura hispà-flamenca afig estructuralment algunes, encara que escasses, novetats, com la varietat en l'ocupació de voltes i arcs, a on es va recrear el habilitat tècnica dels canteros-entalladores en estreta coordinació en els arquitectes; a lo que se sumava un ric repertori decoratiu eclèctic en orige en lo mudéjar, lo flamenc i lo germà.[3]

Els dos focs castellans des d'a on mestres catedralicios d'orige nòrdic difondran noves escoles de cantería varen ser Toledo (Hanequin de Brusseles i Juan Guas) i Burgos (germans Colónia -Francisco de Colónia i Simón de Colónia, fills de Juan de Colónia-). També en el regne de Valéncia (Enrique Alemà, Juan de Valenciennes i Raulines Vauster, als que cal sumar la personalitat local de Guillén Sagrera). Atres presències forànees en punts com Barcelona, Lleida, Oviedo, León o Sevilla, varen ser més efímeres. Entre els arquitectes locals (alguns provinents de famílies nòrdiques) varen destacar els Egas, els Siloé, Juan de Rasines o Juan Gil de Hontañón.[4]

Verge de la mosca de la Colegiata de Bou, atribuïda a distints autors hispanoflamencos (Michel Sittow, Fernando Gallego, Mestre de Segòvia i Mestre de la Santa Sanc), datada entre 1518 i 1525.

Pintura hispà flamenca

[editar | editar còdic]

En pintura, despuix de l'estil elegant i refinat denominat gòtic internacional, que també prové de l'influència francesa i flamenca (Nicolás Florentino i Nicolás Francés en Castella, Lluís Borrasà i Pere Nicolau en Aragó),[5] el estil hispanoflamenco es caracterisa per un gran realisme i la profusió de detalls, permesos per la nova tècnica del oli. Els colors són vius, els traços vigorosos, els fondos dorats (en ocasions junt en el pastillaje -modelat de joyes o guirnaldas en algeps recobert de pa d'or- i cartelas identificativas en lletra gòtica[6]), i les escenes i expressions d'intens dramatisme.[7] S'introduïxen paisages i arquitectura, encara que sense una utilisació llineal de la perspectiva en la determinació de les proporcions.[8] És característica una representació almidonada, artificial o plegada del robage ("panys quebrats"), que hi ha qui atribuïx no solament a qüestions estètiques, sino al reflex de les característiques comercials de la relació entre abdós espais.[9]

Crucifixión, de Juan de Flandes, 1509.

Juan de Flandes i Michael Sittow varen ser els principals pintors de tall d'Isabel la Catòlica (retaule d'Isabel la Catòlica); i va haver uns atres com Juan de Borgoña obert a les fòrmules renaixentistes italianes. Entre els pintors locals identificats en la escola hispà flamenca estan els castellans Diego de la Creu, Fernando Gallego o Juan de Nalda[10] (i uns atres de nom desconegut, com el Mestre dels Balbases,[11] el Mestre de Sinobas -o Mestre de Sinovas-,[12] el Mestre de Portillo,[13] el Mestre del Salomón de Frómista,[14] el Mestre de la Visitación de Palència[15] o el Mestre dels Lluna). L'estil pot vore's també en els pintors de la corona d'Aragó (Bartolomé Bermejo, Jaime Huguet, Luis Dalmau, Jacomart),[16] o en els de el regne de Portugal (Nuno Gonçalves). També va ocórrer que pintors castellans varen reflectir l'influència italiana, com Pedro Berruguete, qui no obstant, al seu regrés a Espanya va utilisar les convencions de l'estil hispà-flamenc que el gust de la seua clientela preferia.

Vore també: Pintura gòtica en EspanyaEstil flamenc i [[:Categoria:Pintors d'Espanya de el XV|Categoria:Pintors d'Espanya de el XV]]
Crist en la columna en quatre sants, atribuït a Juan de Borgoña, h. 1500-1510.
Retaule major de la Cartuja de Miraflores, edifici de Juan de Colónia i Simón de Colónia (1454-1484). La talla en fusta és de Gil de Siloé, i el policromado i dorat de Diego de la Creu (1496-1499). Els sepulcros en pedra són també obra de Gil de Siloé (1489-1493).

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Terme falcat per José María de Azcárate. Begoña Alonso Ruiz, Arquitectura Tardogótica en Castella: Els Rasines, Universitat de Cantàbria, 2003, ISBN 8481023043, pg. 23:
    En el tercer quarto del sigle XV, l'art morisco i el flamenc -en virtut de les estretes relacions en Borgoña i Flandes-, coexistixen en la cort castellana i l'integració d'abdós corrents és lo que Azcárate senyala com el fonament de l'estil "hispà-flamenc" caracterisat pel seu monumentalisme, la decoració fastuosa pròpia del mudejarisme i la desvirtuaació de la funcionalitat dels elements constructius. Per al professor Azcárate este estil hispà-flamenc és el corresponent artístic a l'unitat política nacional; és un art cortesano "peculiar" que supon "la vora de cisne de l'arquitectura gòtica hispana", "la fase barroca de l'estil gòtic en Espanya". No obstant, devem considerar que el terme, vàlit per a la pintura, no s'ajusta en modo algun a la realitat arquitectònica que vol significar, ya que no es tracta d'una simbiosis d'abdós cultures arquitectòniques, sino que fa referència al treball en Espanya d'artistes bretones, flamencs i germans. Flamenc no significa invariablement flamígero i flamígero no és exclusiu de Flandes.
  2. ↑ Va continuar en el sigle XVI (preferència de Felipe II per pintors com El Bosco) i el XVII (la figura de Rubens). Vore Art de l'Edat Moderna.
  3. ↑ Begoña Alonso Ruiz Arquitectura tardogótica en Castella: els Rasines, pg. 28-29.
  4. ↑ Begoña Alonso, op. cit., pg. 29-30
  5. ↑ Emilio Mitre, L'Espanya Medieval: Societats, Estats, Cultures, AKAL, 1979, ISBN 8470900943, pg. 325.
  6. ↑ Artehistoria, "Hispanoflamenco", op. cit.
  7. ↑ Sebastián Quesada Diccionari de civilisació i cultura espanyola, pg. 185.
  8. ↑ Artehistoria, op. cit.
  9. ↑ https://web.archive.org/web/20070716115723/http://www.aguainfant.com/arte/htm/virgen-nino/hisp-flam-caracter.htm
  10. ↑ Ficha en la web del Museu del Prat: "... pertanyent a la pintura hispà-flamenca castellana, actiu en terres de Palència i Burgos. D'orige rioixà, Juan de Nalda va completar la seua formació en el taller del pintor Jean Changenet en Aviñón. Al seu regrés a Castella va deure treballar en el foc burgalés... es pot constatar el deute que té l'estil de Nalda en l'art provençal, palés en la simplificació de volums i en la llum, de tons clars, determinant en l'efecte final de la composició, ya que la seua presència contribuïx a crear una atmòsfera de tranquila calma."
  11. ↑ Web de la Fundació Museu de les Fires: "Es tracta d'un dels artistes més destacats de l'important foc pictòric hispanoflamenco que es va desenrollar en terres burgaleses, el nom de les quals procedix del seu treball en el retaule de l'iglésia de Sant Esteban dels Balbases, encara que en data més recent s'ha aplegat a plantejar que poguera tractar-se del pintor Andrés Sánchez de Oña, documentat en Burgos entre 1484 i 1510."
  12. ↑ [Museu%20L%I1zaro%20Galdiano Ficha d'una obra en ceres.mcu.és]. Màxim López, Mestre de Sinovas, en Diari de Burgos, reproduït en Eterio, 26 de decembre de 2010: "... retaule de Sinovas, pintat en 1503 i conservat actualment en el Museu Larreta de Buenos Aires. Esta joya artística va ser venuda en estranyes circumstàncies per 10.000 pessetes a uns anticuarios que ho varen dur a París per a després acabar en Argentina. El cos central d'este magnífic retaule està ocupat per Santa Ana, qui compartix el tro en la Verge i el Chiquet Jesús, lo que iconográficament es coneix com a «Santa Ana en tríplex». Encara que l'autor del retaule és desconegut es tracta d'un artiste en una personalitat molt definida que va treballar per la zona i que és conegut com el «Mestre de Sinovas», per ser este retaule el més complet que es conserva dels eixits de la seua mà. Existix constància de que va treballar en les diòcesis de Osma i de Burgos. Ademés el Mestre de Sinovas va realisar encàrrecs per a la Catedral del Burc de Osma i per a Berlanga de Duero. Actualment, ademés d'en el Museu Larreta de Buenos Aires, hi ha obra seua en el Museu Metropolità de Nova York i en el Lázaro Galdiano de Madrit. En este últim existix una pintura de Santa Ana la composició de la qual és molt semblada a la que es reproduïx, només que afegint la figura de Sant Joan Evangelista. Es creu que procedix d'un retaule desaparegut, que be podria ser semblant al de Sinovas."
  13. ↑ Ficha en ceres.mcu.és . Isidro Puig Sanchis, El Mestre de Portillo i el Mestre de Calçada. Sobre el dibuix subjacent i noves atribucions, en Archiu d'Art Valencino. Volum 101, 2020. Págs. 79-95 / ISSN: 0211-5808
  14. ↑ Alberto Abascal, [https://www.diariopalentino.es/noticia/z854992b1-dona48-b404-c108b3a0b638i186/202101/la-taula-de-un-retaule-major-de-fromista-que-espera-justícia La taula d'un retaule major de Frómista que espera justícia - El robo de la taula del retaule major de Sta. Mª del Castell de Frómista furtada en 1980 és atribuït a Erik el Belga i es va perpetrar un any despuix d'assaltar l'iglésia de Santa Eulalia de Parets], Diari Palentino, 24 de giner de 2021. Recorts d'un peregrí, 13 de giner de 2014: "... Procedent de l'iglésia de Santa María del Castell, en 1980 varen ser furtades algunes de les taules, desmembrándose el retaule, sent, segons pareix, un dels ejecutores del robo, el famós lladre Erik el Belga, les accions tant del qual dany varen fer en el Patrimoni nacional. Encara que varen ser recuperades totes, va haver una, no obstant, que va ser impossible recuperar puix els lladres la varen trossejar per a poder vendre-la millor. Datades, aproximadament, en 1485, se sap que en la seua eixecució varen intervindre a lo manco tres reputats Mestres: el Mestre Salomón, de Frómista; el Mestre burgalés dels Balbases i el Mestre Antón. De la seua maravellosa calitat, oferix testimoni el detall de haver segut expostes -afortunadament, en billet de tornada- en el certamen dedicat a les Edats del Home, celebrat en Nova York."
  15. ↑ Ficha en la Web del Museu del Prat
  16. ↑ L'influència flamenca en Valéncia i Aragó [1] archivat en Wayback Machine., Museu Nacional d'Art de Catalunya.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hispà_flamenc&oldid=865844»