Anar al contingut

Henricosborniidae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Henricosborniidae és una de les famílies més antigues de mamífers placentarios del orde Notoungulata, que va viure durant el Paleoceno-Eoceno en Sudamérica. El seu nom és en honor al paleontòlec nortamericà Henry Fairfield Osborn.

Generalitats

Henricosborniidae és un grup de notoungulats primitius assignats al suborde Notioprogonia junt en Notostylopidae, no perque estes dos famílies compartixen característiques derivades, sino perque clarament no pertanyen a cap atre clado. Els henricosbórnidos es coneixen del Paleoceno tardà i del Eoceno primerenc (SALMA Itaboraianse-Casamayorense, fa 59 a 48 millons d'anys), lo que els fa una miqueta més antics i primitius que els notostilópidos. La dentició henricosbornida és la més generalisada i primitiva de tots els notoungulats, i es creu que estan prop de la font de tots els notoungulats. Estos notoungulats eren animals de chicotet tamany que posseïen molar bunodontes i braquiodontes, en una fòrmula dentaria 3.1.4.3⁄3.1.4.3.[1]

Tenien els dents yugales superiors (premolars i molar) en protolofo i ectolofo, metalofo curt o absent, i un crochet. Els premolars superiors es van complejizando des del primer a l'últim, pero cap d'ells, ni el tercer molar posseïx hipocono, mentres que els molar 1 i 2 tenen un hipocono molt desenrollat. Les dents yugales inferiors són biselenodontes. Els molar en el metacónido més alt que el protocónido, el seleno posterior format pel hipocono i el hipoconúlido aplegant fins a trigónido prop de la llínea mija, i el entocónido com un cim independent de posició posterior.[2]

Simpsonotus, en dos espècies trobades en la Formació Mealla en la província de Jujuy en el noroest d'Argentina, és un dels henricosbórnidos més complets trobats.[3]

Referències