Anar al contingut

Guerra aquea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra aquea

La guerra aquea va ser un conflicte militar que va enfrontar a la República romana, recolzada pel Regne de Pérgamo i algunes ciutats cretenses, en les Lligues Aquea, Eubea i Tebana en l'any 146 a. C., i que va completar el domini romà sobre Grècia. En el seu orige el conflicte es va iniciar pels intents d'impondre a Esparta la permanència en la federació, que varen dur a la guerra en 148 a. C. i a l'intervenció romana, que va terminar per derrotar als aqueos en la primavera de 146 a. C..

Antecedents de la guerra

La Lliga Aquea en 150 a. C.

En 151-150 a. C. va resorgir en Grècia el llarc conflicte fronteriç entre Argos i Esparta, abdós membres de la Lliga Aquea, lo que va suscitar embaixades a Roma i l'enviament d'una comissió senatorial a Grècia, encapçalada per un representant cridat Gal.[1] La disputa fronteriça va ser rutinariament resolta encarregant una sentència d'arbitrage a l'estratego aqueo, en eixe moment Calícrates, el caudill conservador prorromano. Pero eixa embaixada tenia un propòsit amagat[2]

Mentres la crisis d'Oropo va provocar un aument de la rivalitat política en la Lliga Aquea. En l'estiu de 150 un escàndal provocat per un membre de la guarnició ateniense va donar peu a la protesta dels de Oropo, i a exigir la retirada de la guarnició i la devolució de rehens, tal i com s'havia pactat en un acort anterior de 159. Atenes es va negar en redó, i els oropienses varen demanar ajuda diplomàtica a la Lliga. Pero l'assamblea aquea va refusar comprometre's. Era per llavors estratego el espartà Menálcidas, provablement un polític pro romà del partit de Calícrates. Els de Oropo li varen oferir dèu talents si conseguia canviar la decisió dels aqueos, i Menálcidas va oferir a Calícrates la mitat del soborn si utilisava la seua influència política per a ajudar-li.[3] Calícrates va acceptar, i un decret de Menálcidas per a intervindre militarment contra Atenes, recolzat per Calícrates, va ser aprovat finalment per l'assamblea. Pero eixa acció no va anar al final efectiva.[4]

Despuix del fracàs Menálcidas va pensar que seria estúpit repartir el soborn, que ya havia rebut, i va tractar de convéncer a Calícrates de que no se li havia pagat. Calícrates òbviament no li va creure, i va trencar violentament en ell, amenaçant-li en represàlies. Est seria el germen dels acontenyiments que en els següents anys sacsarien a la Lliga.[5]

Entretant en 150-149 a. C. la situació diplomàtica romana en el Mediterràneu occidental s'agravava. Roma es va trobar successivament en guerra en Hispània, la sublevació de la Lusitania, en Àfrica, la tercera guerra púnica, i en Macedònia, per la sublevació d'Andrisco.

La crisis (149-148 a. C.)

En la primavera de 149 va ser elegit com estratego de la Lliga Aquea Dieo de Megalópolis. El final del mandat de Menálcidas, el estratego anterior, va donar l'oportunitat a Calícrates de prendre's complida venjança de l'escamoteo de la seua part del soborn dels oropienses. Aprofitant la pèrdua de les seues prerrogatives com estratego, Calícrates li va acusar d'un dels delictes més odiosos per a l'opinió pública de la Lliga.[6]

Des dels temps de Filopemén, i inclús abans, la qüestió espartana provocava invariablement una gran exaltació quan era plantejada en l'assamblea aquea, sobretot en els representants de ciutats històricament enfrontades en Esparta, com Megalópolis i Argos. Precisament en eixe moment s'havia reactivat per enèsima volta la qüestió de les fronteres de Lacedemonia, en este cas els seus llímits en Megalópolis. Els espartans exigien el reintegrament d'alguns llogarets històricament lacedemonias, pero que havien segut ocupades pels megapolitanos en 187 a. C.. Per lo tant, hi haguera o no actuat contra els interessos aqueos, Menálcidas s'enfrontava a un juí davant una assamblea aquea majoritàriament hostil. Va invocar llavors l'ajuda de Dieo, el estratego, oferint-li el pagament de tres talents, provinents del soborn dels de Oropo, si conseguia lliurar-ho d'eixe trance. Dieo va acceptar, i va utilisar les seues prerrogatives com estratego per a bloquejar la denúncia de Calícrates i forçar l'absolució de Menálcidas. Pero en fer-ho es va enfrontar a la desaprovació de l'opinió pública, majoritàriament contraria als lacedemonios, que vea en Menálcidas, espartà, l'image de lo que entenien com una política que buscava la secessió i ruptura de la federació. Dieo es va trobar per tant en la necessitat de recuperar l'adheriment dels aqueos. L'ocasió li va aplegar en el regrés dels embaixadors enviats a Roma per a plantejar la qüestió de les fronteres entre Megalópolis i Esparta. El senat romà, hastiado d'un conflicte que es renovava de forma contínua a pesar de tots els decrets emesos i els llegats enviats, va resoldre el problema remetent a l'assamblea aquea la resolució del conflicte.[7]

Davant l'assamblea, Dieo li va donar el regrés al decret del senat, potser aprofitant un doble sentit de la traducció, o jugant en l'imprecisió dels edictes senatorials, i va anunciar públicament que els romans havien donat als aqueos la jurisdicció en “tots els juïns, inclosos els capitals[8] Açò permetria a la Lliga impondre als espartans la seua decisió sobre les fronteres –Dieo mateixa era megapolitano–, i encausar de nou a Menálcidas. D'eixa forma el estratego es reconciliava en l'opinió pública i en el mateix Calícrates, el líder polític més influent de la Lliga.

Pero els espartans, que no varen acceptar el sentit que Dieo donava a la sentència del senat, varen exigir l'enviament de nous embaixadors a Roma per a aclarir l'equívoc. Dieo va replicar vetant l'aprovació d'eixa embaixada: cap ciutat podia enviar per sí sola una missió diplomàtica, ya que eixa era una prerrogativa de l'assamblea federal. Els lacedemonios es varen negar llavors a acatar eixa norma, i Dieo, com havia fet décades arrere Filopemén en una situació semblant,[9] va declarar l'estat de guerra en Esparta, en l'aclamació entusiasta de l'assamblea.


Els espartans, per la seua banda, reconeixent-se incapaços de rivalizar en força militar en el restant de la Lliga i veent-se rebujats per les principals ciutats aqueas, que varen expressar la seua llealtat al estratego, varen tractar d'aplegar a un acort en el propi Dieo. Este va respondre en un gest que recorda poderosament les accions de Filopemén de Megalópolis[10]

Els espartans, davant la gravetat de la situació, varen arbitrar una acció desesperada per a evitar la guerra. Varen convéncer als vintiquatre ciutadans acusats –entre els que es trobava Menálcidas– de que s'exiliaren voluntàriament, i una volta es varen haver marchat els varen jujar in absentia i els varen condenar a mort. Aixina varen poder presentar a Dieo les seues exigències com complides, i sortejar l'amenaça de guerra. Pero en secret varen instruir als deportats per a que es dirigiren a Roma i apelaren de forma personal al senat, convençuts de que els senadors decretarien la seua tornada. A la seua volta els aqueos varen votar l'enviament d'una embaixada oficial, encapçalada pels seus principals líders polítics, Calícrates i Dieo, per a opondre's als espartans i inclinar al senat cap als seus interessos.

Mentres les embaixades de la Lliga Aquea i Esparta es dirigien a Roma, provablement en els primers mesos de 148, la política internacional continuava agitada. Contra els cartagineses els romans es varen mostrar incapaços d'impondre la seua gran superioritat, i Cartago va resistir despuix de les seues poderoses muralles el sege de les tropes enviades pel senat, i va alcançar inclús alguns èxits parcials. Per añadidura, el seu domini en Grècia no era encara segur, pel tumult encara vixca de Andrisco, el fals Filipo. Les audiències de les embaixades en el Senat no va conduir a res i el senat, cansat dels grecs, va despedir als llegats agriament sense donar cap resposta, llevat l'exigència a les dos parts de detindre les hostilitats i esperar l'arribada al Peloponeso d'una comissió senatorial, que resoldria els conflictes definitivament. No obstant el regrés de les embaixades exacerbó encara més l'enfrontament. Tant Dieo davant la Lliga com Menálcidas davant els espartans varen intentar aprofitar el mutisme del senat sobre la seua decisió final[11]

Immediatament la guerra en Esparta es va reiniciar. Havia segut elegit estratego dels aqueos Damócrito, un atre líder anti espartà, que va ordenar la movilisació de l'eixèrcit federal. Els requeriments de les autoritats militars romanes en Macedònia, ocupades en la guerra en Andrisco, de detindre l'ofensiva varen ser desoír. Els lacedemonios varen tractar de presentar resistència, pero les seues tropes varen ser esclafades en les rodalies de Esparta, i els supervivents no varen poder fer una atra cosa que refugiar-se apresuradament en la ciutat. En eixe moment, quan l'eixèrcit aqueo tenia tot a favor per a conquistar-la, Damócrito va donar órdens de retirar-se a les fronteres, i iniciar des d'allí una guerra de posicions.[12] No sabem les causes d'eixa estranya decisió, que va ser molt contestada entre els aqueos. Potser un soborn espartà, potser la por a la reacció romana. L'assamblea aquea, hábilment manipulada per Dieo, va acusar i va condenar a Damócrito per traïció, i li va impondre a una multa de cinquanta talents. Incapaç de fer front a l'enorme suma Damócrito va abandonar el seu càrrec i es va exiliar voluntàriament.


Dieo, convertit en el dirigent del moviment nacionaliste anti romà i anti espartà, va véncer en facilitat en les eleccions convocades per a reemplaçar com estratego al condenat Damócrito. Dieo va reactivar la guerra contra Esparta, en la que va conseguir alguns èxits en ocupar vàries localitats lacedemonias, lo que va dur als espartans a acusar a Menálcidas, el seu comandant militar, d'incompetència. Menálcidas, preveent el seu processament, va tractar de fugir i exiliar-se de nou, pero al no conseguir una via d'escape es va suïcidar abans de ser detingut. La definitiva derrota espartana semblava imminent, quan Dieo va rebre un mensage del governador romà de la nova província de Macedònia. El tumult de Andrisco havia segut sofocada eixe estiu. Un eixèrcit, al mando del pretor Quint Cecilio Metelo, va aplegar a Grècia al principi de la primavera i va derrotar fàcilment a les tropes de Andrisco. Macedònia, unida a Iliria i el Epiro, va ser reduïda a l'estatus de territori somés a Roma, convertint-se en la primera província romana en territori grec, i Metelo en el seu primer governador.

Referències

  1. ↑ Gruen, E. (1976). «The origins of the Achaean War». The Journal of Hellenic Studies pàgs. 46-69. doi:10.2307/631223.
  2. ↑ Pausanias, VII, Acaya 11. 3. ... també varen vindre a Gal els etolis que vivien en Pleuron, els qui desijaven separar-se de la confederació aquea. Gal els va permetre enviar la seua pròpia embaixada a Roma, i els romans els varen permetre segregar-se de la Lliga aquea. El senat havia comissionat a Gal per a separar de la confederació aquea tants estats com poguera.
  3. ↑ Pausanias, Acaya, 11.7.
  4. ↑ Pausanias, VII, Acaya 11. 8. Notícies d'açò varen aplegar als atenencs, els qui en tota la rapidea que varen poder varen ser a Oropo, varen furtar de nou tot lo que havien deixat en saquejos anteriors i varen dur en si la guarnició. Com els aqueos varen aplegar massa tart per a donar ajuda, Menálcidas i Calícrates els urgieron a invadir Ática. Pero es varen trobar en oposició, especialment dels espartans, i l'eixèrcit es va retirar.
  5. ↑ Pausanias, Acaya, 7,12,1
  6. ↑ Pausanias Acaya 12. 2. Va dir que Menálcidas, quan va estar en una embaixada a Roma, havia treballat contra els aqueos i havia fet tot lo que va poder per a separar Esparta de la Lliga aquea.
  7. ↑ Pausanias, Acaya 12,4. ...el senat va replicar a l'apelació decretant que tots els juïns, llevat els capitals, deurien vore's baix la jurisdicció de la Lliga aquea.
  8. ↑ Pausanias, Acaya, 12,4. Pausanias carrega ací tota la culpa sobre Dieo, que va enganyar deliberadament a l'Assamblea. Pero és difícil pensar que un document oficial romà poguera ser manipulat. Potser estigam davant una traducció (del llatí al Grec) reinterpretada per motius polítics.
  9. ↑ Livio, Història de Roma, 38,30-34; a on s'observa l'animositat aquea, i sobretot megapolitana, contra Esparta.
  10. ↑ Pausanias, Acaya 12,67. ... va declarar que ell marcharia a fer la guerra no contra Esparta sino contra aquells que l'estaven afligint. Quan el consell espartà li va preguntar quànts considerava que eren culpables, ell els va respondre en els noms de vintiquatre ciutadans d'alt ranc en Esparta. Per a comparar en l'actuació de Filopemén: Livio, Història de Roma 38,33,1-2.
  11. ↑ Pausanias, Acaya 12,9. Dieo va enganyar als aqueos fent-los creure que el senat romà havia decretat la completa sumissió a ells dels lacedemonios; Menálcidas va enganyar als lacedemonios fent-li creure que els romans els havien lliberat por entero de la Lliga Aquea.
  12. ↑ Pausanias Acaya 13,4

Bibliografia

  • Pausanias, Descripció de Grècia VII, Acaya. Proyecte Perseus (en anglés)[1]
  • Dion Casio, Història Romana XXI, 31,72. Proyecte Lacus Curtius (en anglés) donar/21*.html
  • Polibio de Megalópolis, Històries, XXXVIII,3 i ss. Proyecte Perseus (en anglés)[2]
  • Polibio de Megalópolis, Històries, XXXIX,5 i ss. Proyecte Perseus (en anglés) [3]
  • Tito Livio, Epítome 51-52, Proyecte Livius (en anglés) [4]
  • Archivat el 25 de decembre de 2007 archivat en Wayback Machine.
  • Orosio, Història contra els pagans, 5,3.