Anar al contingut

Grup Pasquino

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Grup Pasquino
Menelao sostenint el cos de Patroclo en la Loggia dei Lanzi Florencia, Itàlia.

El Grup Pasquino (també conegut com Menelao duent el cos de Patroclo o Áyax duent el cos de Aquiles) és un grup escultòric en marbre que copia un original helenístic en bronze, que data de ca. 200-150 a. C.[1] Es coneixen a lo manco quinze còpies romanes en marbre d'esta escultura.[1] Moltes d'estes còpies de marbre tenen un historial artístic i social complex que ilustra el grau en el que es varen fer "restauracions" improvisades a fragments de l'escultura romana antiga durant els sigles XVI i XVII. En tals intervencions, els escultors italians contemporàneus varen fer afegitons originals i, a sovint, arbitraris i destructius, en un esforç per reemplaçar els fragments perduts de les escultures antigues.[2]

Una de les versions més famoses de la composició, encara que tan desmembrada i maltractada que la relació a penes es reconeix a primera vista,[3] és el cridat Notizie delle due famose statue di un fiume et di Patroclo dette volgarmente di Marforio et di Pasquino, una de les estàtues parlantes de Roma. Es va instalar sobre un pedestal en 1501 i permaneix sense restaurar.[4] Una atra versió del grup, provablement destinada a representar atres figures homéricas, forma part de les escultures de Sperlonga trobades en 1957.

El tema

[editar | editar còdic]
Grup Pasquino (Florencia)

Les còpies romanes antigues del grup escultòric grec original es varen documentar per primera volta en Roma cap a 1500. Durant el XVI, varis autors varen propondre diferents identificacions per a la figura del mort, entre ells Hércules, Gerión i Alejandro Magne .[4] Pasquin de Bernhard Schweitzer de 1936 identifica el tema del grup com Menelao duent el cos de Patroclo; no obstant, esta identificació ha segut qüestionada i el tema de Áyax duent el cos d'Aquiles ara és àmpliament acceptat per a la majoria de les còpies romanes.[5][6]


En el cas del grup molt fragmentario de Sperlonga, la majoria dels estudiosos estan d'acort en que ací es pretén mostrar a Ulises carregant el cos del mort Aquiles fora del camp de batalla, en les afores de Troya (o possiblement Áyax fent el transport), com mostren les atres escultures del conjunt que mostren escenes de l'història de Odiseo.[7] El tema és inusual, no en Homero, encara que és mencionat per Ovidio ( Metamorposes, 13, 282 ff) i encaixa en el restant del programa.[8] Ací es mostra a Odiseo en la seua forma més convencionalment virtuosa, demostrant pietas .

El grup de la Loggia dei Lanzi

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
El fragment de Pasquino encara mostra la mà erosionada del guerrer sobre el tors inerte.

Cosimo I, Gran Duc de Toscana, va comprar un antic fragment de marbre que representava el tors sense cap d'un home en armadura que sostenia a un companyer moribunt heroicament nuet poc en acabant de que fora descobert en la vigna d'Antonio Velli, mija milla romana més allà de Porta Portese, Roma.[9] En el consentiment del Papa Pío V, va ser traslladat immediatament a Florencia, a on apareix en l'inventari realisat a la mort de Cosimo en 1574.[10] El proyecte per a completar el tors truncat de la figura de "Ajax", faltant per damunt de la cintura quan va ser trobat segons la Memorie (1594) de l'escultor i anticuario Flaminio Vacca, va ser encarregat per Ferdinando II; la "restauració" va ser elaborada per Pietro Tacca i eixecutada per Lodovico Salvetti [11] a partir del model de Tacca, segons Filippo Baldinucci .[12] Es va instalar en una caseta en l'extrem sur del Posa't Vecchio . El gravat de Paolo Alessandro Maffei de 1704[13] mostra que la figura de el "Ajax" llavors duya un caixco molt més simple que l'elaborat neoclàssic, erròneament proveït per Ricci, que es veu en l'escultura actual.

Erro al crear miniatura:
Reducció en terracota de Juan Adán Morlán, com Príamo sostenint el cos d'Héctor (Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, Madrit)

En 1771, l'artiste neoclàssic Anton Raphael Mengs va prendre mòles de les parts que considerava genuinament antigues (i, per lo tant, originals) d'esta escultura i la versió del Palazzo Pitti (discutida a continuació) i les va tornar a ensamblar en un model d'algeps que pretenia ser més fidel a l'original romà.[14] Va ser retirat per a ser reparat en 1798[15] i va permanéixer en l'obscuritat, sofrint més ajusts per part de Stefano Ricci en la década de 1830, fins que finalment va ser reconstruït en 1838, en la Loggia dei Lanzi en la Piazza della Signoria, Florencia.[16] L'element que encara crida més l'atenció és el braç esquerre colgante sense vida de la figura de "Aquiles", aparentment dislocat, que de fet formava part de la restauració Tacca-Salvetti.[17] Atres errors en la restauració són la cama esquerra alçada del portador, el genoll dret alçat de Patroclo i el sol amontonat que servix de base.[18]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Stewart (2017). Art in the Hellenistic World, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 118.
  2. ↑ The sculpture is one of three versions of the "Pasquino" discussed by Francis Haskell and Nicholas Penny, Taste and the Antique: The Lure of Classical Sculpture 1500–1900 (Yale University Press) 1981: 291–96, cat. no 72. "Pasquino"; Giovanna Giusti Galardi, The Statues of the Loggia Della Signoria in Florence: Masterpieces Restored 2002:45–51.
  3. ↑ It was remarked upon as a matter of fact by Flaminio Vacca, (Yale University Press) 1981: 291–96, cat. no 72. "Pasquino"; Giovanna Giusti Galardi, 1594, quoted in note 4, below; the identification as Menelaus with the dying Patroclus was made by Francesco Cancellieri, Memorie... (Rome 1789), noted in Haskell and Penny 1981:291 note 2
  4. ↑ 4,0 4,1 (2013) Epic Visions: Visuality in Greek and Latin Epic and Its Reception, Cambridge, pp. 203. OCLC 842316245. ISBN 9781107039384.
  5. ↑ Schweitzer, Bernhard (1936). Dones Original der sogennanten Pasquino-Gruppe, S. Hirzel, pp. 53–60.
  6. ↑ Stewart (2017). Art in the Hellenistic world: An Introduction, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 119. OCLC 869367597. ISBN 9781107625921.
  7. ↑ Following Andreae, with Hampe and Herrmann unconvinced, Herrmann, 276. See also Blanckenhagen, 102; Weiss, 117–124 identifies the pair as Aeneas and Lausus.
  8. ↑ Blanckenhagen, 102
  9. ↑ "97. El meu ricordo che fuori della detta porta Portese mezzo miglio, dov'è la vigna vaig donar Antonio Velli, vaig vore fu trovato un Pasquino sopra un piedistallo vaig donar tufa, en un Gladiatore, che gli muore in braccio; il detto Pasquino era mancante fi alla cintura, ma il Gladiatore sà : i quando venne il Duca Cosmo ad incoronarsi in Roma Gran Duca, lo comprò, per scudi cinquecento, i ho condusse a Fiorenza accompagnatolo en l'altro, che ebbe dona Paolo Soderino, trovato nel Mausoleu vaig donar Augusto." Flaminio Vacca, Memorie... 1594; see also Rodolfo Amedeo Lanciani, The Ruins and Excavations of Ancient Rome: A Companion Book for Students 1897:547, noting Francesco Cancellieri, Notizie sulle statue vaig donar... Pasquino (Rome, 1779).
  10. ↑ Haskell and Penny 1981:294-95 note 23.
  11. ↑ Lodovico Salvetti, like Tacca a former garzone in the studio of Giambologna, was a minor Florentine sculptor who worked as Tacca's assistant.
  12. ↑ Baldinucci, Notizie dei professori del disegno... ii:168.
  13. ↑ Included in Maffei's Raccolta vaig donar statue antiche i moderne, plate xlii (Rome, 1704).
  14. ↑ Galardi 2002.
  15. ↑ After the Treaty of Tolentino (February 1797) Napoleonic agents were assessing all the public and noble collections of Italy to see which antiquities should be remogau to Paris. Many of the antiquities of Naples were remogau by ship to safety in Sicily by the Neapolitan Bourbons in exile.
  16. ↑ Haskell and Penny 1981:295-95; earlier discussions of placing it in the Loggia dei Lanzi had never been acted upon.
  17. ↑ "In fatti nel gruppo del Posa't Vecchio il tors della primera figura, ed il braccio sinistro della seconda è modern." (Saggio istorico della Real galleria vaig donar Firenze (1779) vol. ii note xxxv to p. 20.
  18. ↑ Pointed out by Erna Mandowsky, "Two Menelaus and Patroclus Repliques in Florence and Joshua Reynolds" The Art Bulletin 28.2 (June 1946:115–118) p. 115.

Referències

[editar | editar còdic]
  • Andreae, Bernard, resenya de Sperlonga und Vergil de Roland Hampe, Gnòmon, vol. 45, número 1 (febrer de 1973), págs. 84–88, Verlag CHBeck, JSTOR
  • Blanckenhagen, Peter H. von, revisió de Die Skulpturen von Sperlonga per Baldassare Conticello i Bernard Andreae, American Journal of Archaeology, vol. 80, núm. 1 (hivern de 1976), págs. 99–104, JSTOR
  • Herrmann, Ariel, resenya de Sperlonga und Vergil de Roland Hampe, The Art Bulletin, vol. 56, No. 2, Edició medieval (juny de 1974), págs. 275–277, JSTOR
  • Weiss, H. Anne, "Odysseus at Sperlonga: Hellenistic Hero or Roman Foil?", en From Pergamon to Sperlonga: Sculpture and Context, Editors: Nancy Thomson De Grummond, Brunilde Sismondo Ridgway, 2000, University of Califòrnia Press,ISBN 0520223276, 9780520223271, google llibres


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Grup_Pasquino&oldid=1114995»