Anar al contingut

Gran tumult tebana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El gran tumult tebana va ser una sublevació de la Tebaida a finals de el III contra l'autoritat de la helenística dinastia ptolemaica, que llavors controlava Egipte. A diferència d'atres insurrecció ràpidament reprimides pels Ptolomeos, este tumult es va distinguir per la seua duració i extensió sobre gran part del Alt Egipte, aixina com per l'instauració d'un verdader Estat basat en les institucions de l'Egipte faraònic, en líders que inclús es varen fer coronar faraons. Despuix de vint anys d'existència, l'Estat faraònic creat durant esta sublevació va ser finalment derrotat pels ptolemaicos, els qui varen recuperar el control total del país.

Context històric

[editar | editar còdic]

En 332 a. C., Alejandro Magne va lliberar a Egipte del ocupant persa i va integrar el país en el seu vast Imperi macedonio. A la mort d'Alejandro en 323 a. C., l'imperi va ser dividit en vàries satrapías i Egipte va quedar baix el control del diádoco Ptolomeo, un dels generals del fallit rei macedonio. En 305 a. C., Ptolomeo va fundar el regne ptolemaico, que va governar en l'epítet Sóter. Els seus successors es varen fer coronar faraons i es varen esforçar a lo llarc dels seus regnats per presentar l'Estat ptolemaico com la continuïtat directa i llegítima de l'Egipte faraònic. Açò es va traduir notablement en un acostament al clero egipcíac i la restauració o ampliació dels temples desatesos durant la dominació persa. No obstant, l'Estat ptolemaico va adoptar un sistema de funcionament grec, imponent un fort control del eixèrcit sobre el territori i excloent als egipcíacs dels llocs de responsabilitat, tant a nivell nacional com a local.[1]

Acontenyiments

[editar | editar còdic]

Orige de la sublevació

[editar | editar còdic]

El regnat dels Ptolomeos va estar marcat per una série de tumults dirigits contra el poder real, que poden explicar-se per una combinació de factors polític-religiosos, identitaris i socioeconòmics.[2] Este últim element sembla haver segut predominant durant el gran tumult tebana, ya que encara que Ptolomeo IV Filopátor havia eixit victoriós de la quarta guerra síria, ho havia fet al preu de deixar al país en una situació financera catastròfica. En l'objectiu de tornar a sortir les arques del regne, es va decidir implantar una reforma fiscal i monetària que incloïa la devaluación de la moneda de coure i un considerable aument dels imposts. Ademés, la terminació de la guerra va estar acompanyada per una desmovilización massiva de soldats, desestabilisant l'organisació social.[3][1] El célebre relat del historiador grec Polibio –contemporàneu als fets–, segons el qual la sublevació va ser liderada per soldats egipcíacs desmovilizar a la seua tornada de la batalla de Ràfia és hui en dia àmpliament rebujat pels historiadors.[4][5] Es pot agregar a les causes del tumult un factor local: a pesar de l'instalació dels monarques ptolemaicos en Aleixandria, la ciutat de Tebas, capital d'Egipte durant sigles i centre del cult del deu Amón, gojava encara d'un immens prestigi, i la tentativa de Ptolomeo IV de reforçar la seua autoritat sobre la Tebaida va colisionar en les antigues aspiracions autonomistes de la regió.[6][1] Per últim, s'ha de mencionar també l'existència d'un cert sentiment antigriego en la població nativa egipcíaca.[1]

Cronologia del tumult

[editar | editar còdic]

Encara que entre 207 i 206 a. C. varen esclatar diversos desórdens en l'Alt Egipte,[7] el tumult no va començar verdaderament fins a l'autumne de 206 a. C., quan els rebels egipcíacs varen assaltar el temple de Edfu.[8] Est va ser un acontenyiment marcadament significatiu, ya que el temple representava un símbol del poder ptolemaico en la regió. Els insurrectos fortificaron el recint i ho varen utilisar com a bastió, marchant despuix sobre Tebas, que va ser conquistada i la seua població grega expulsada.[8] En autumne de 205 a. C., el líder de l'alçament va ser coronat faraó en Tebas com Horunnefer (Horus Onnophret), amat d'Isis i Amón-Ra, un nom regnal de fort simbolisme, inclús mesiánico.[7][9] De tots els tumults contra la dinastia ptolemaica, la tebana va ser l'única els líders de la qual varen aplegar a prendre el títul de faraó.[10]

La rebelió va continuar estenent-se en l'Alt Egipte i, a diferència dels tumults anteriors, no va enfrontar una repressió immediata. Açò es pot explicar per mig d'una série d'acontenyiments inesperats que varen debilitar el mando ptolemaico de forma duradora.[11] El rei Ptolomeo IV va fallir sobtadament a l'any següent, quan el seu fill i successor Ptolomeo V Epífanes era encara un chiquet menut. La mare d'este últim, la reina Arsínoe III, va assumir la regència durant un temps abans de ser assessinada pels seus propis consellers, els qui es varen fer en el poder.[1] Les protestes de la població alejandrina es varen convertir ràpidament en disturbis, mentres que en l'estranger l'Imperi seléucida va aprofitar esta situació de fragilitat per a declarar la guerra al regne ptolemaico i apoderar-se de la Celesiria.[11] Egipte mateixa es va salvar de l'invasió seléucida gràcies a l'intervenció del Senat romà, que no obstant va obligar als Ptolomeos a cedir les seues possessions en Oriente Pròxim.[1]


Mentrestant, el faraó rebel expandia el seu poder en el sur del país. L'extensió exacta de la seua àrea d'influència és desconeguda, pero anava a lo manco des d'Abidos –170 km al nort de Tebas– fins a Per-Hathor –30 km al sur de Tebas–.[7] Els temples de Abidos varen ser transformats en fortalees para d'assegurar la ciutat que marcava la frontera nort del territori insurgent. Des de Abidos, els egipcíacs varen poder portar a terme incursions sobre la ciutat grega de Ptolemaida Hermia, a quaranta quilómetros al nort.[12] Horunnefer regnava en aquell moment sobre un àrea que comprenia més o menys tot l'Alt Egipte,[13] en l'excepció de les places fortes gregues de Ptolemaida i Asuán.[14] El nou faraó es va esforçar en mantindre la continuïtat institucional mentres establia un nou Estat, rehabilitant antics títuls i posicions de l'Egipte faraònic. És provable que els rics temples tebanos anaren gravats en tributs,[15] mentres que els ptolemaicos varen deixar de percebre ingressos de l'Alt Egipte.[13] Ademés, els símbols de la presència grega en la regió varen ser destruïts, com per eixemple els banys grecs de Karnak o el temple de Medamud.[1][16] En paralel, el regne cusita de Meroe va aprofitar la conjuntura per a invadir Egipte i la Baixa Nubia des del sur i prendre el control de tots els territoris ptolemaicos al sur de Asuán, inclosa l'illa de File.[17][18] El paper exacte dels reis meroítas Arqamani i Adijalamani en el gran tumult tebana és incert, pero sembla que varen recolzar als rebels fins al fi de la sublevació.[19] Una atra qüestió sense resposta clara és el rol del clero tebano. Donat el prestigi dels clercs de Amón en la Tebaida, sembla molt improvable que el tumult poguera haver durat sense el sostingues del cos sacerdotal. De fet, els faraons rebels es varen destacar en el patronat del clero de Amón per a llegitimar el seu ascens al tro. No obstant, el hipòtesis de que el clero s'associara en els alçats per a obtindre l'independència del cult de Amón està hui en dia holgadament descartada. De fet, l'absència de represàlies dels Ptolomeos contra els sacerdots despuix de la supressió del tumult exclou que estos pogueren haver tingut un paper preponderant en el moviment. És possible que els sacerdots simplement s'acomodaren a les circumstàncies, recolzant a un bando o un atre segons l'equilibri de poders.[20][21][16]

La contraofensiva de l'eixèrcit ptolemaico va tindre lloc finalment entre 200 i 199 a. C. Despuix d'un llarc sege, els insurrectos varen ser expulsats de Abidos en l'estiu de 199 a. C. La batalla decisiva es va donar prop de Coptos un temps despuix. Horunnefer i els egipcíacs varen ser derrotats, i les tropes de Ptolomeo V varen prendre Tebas en decembre del mateix any. La derrota dels insurgents es va manifestar en la desaparició de Horunnefer i en l'aparició d'un nou faraó cridat Anjunnefer –«Onnophret viu» o «Viva Onnophret»–[22][23] inclús abans de la caiguda de Tebas. El hipòtesis generalment acceptada és que Horunnefer va ser assessinat o capturat en la batalla de Coptos, i reemplaçat per un successor.[23] No obstant, alguns elements sugerixen que Horunnefer i Anjunnefer varen poder haver segut la mateixa persona,[24] que hauria canviat el seu nom regnal per a celebrar el fet de haver sobrevixcut a l'enfrontament.[1]


La campanya de Ptolomeo V semblava inicialment haver resultat un gran èxit, i el rei va aprofitar per a coronar-se oficialment en Aleixandria i després en Menfis. En aquella ocasió va ser publicat el decret de Menfis –trobat en la pedra de Rosetta–, que promulgava una série de reformes i una amnistia de presoners. No obstant, el tumult va continuar i Anjunnefer va reprendre la Tebaida entorn a 197 a. C. En els anys següents, el territori controlat pels rebels egipcíacs es va expandir cap al nort, molt més allà del territori posseït per Horunnefer uns anys abans, aplegant fins a la ciutat d'Asiut. Les afores de Asiut es varen convertir llavors en una zona de violents enfrontaments entre insurgents i lealistas, particularment entre 195 i 191 a. C., causant estralls entre la població.[25]

L'eixèrcit real, comandado per un tal Ptolomeo, va recuperar l'iniciativa en 191 a. C. i va trencar les llínees enemigues. Va alvançar llavors cap al sur, i reconquistó Tebas eixe mateix any. Un atre grec, cridat Protarco, va ser posat a càrrec de la nova administració ptolemaica en la capital de la Tebaida, mentres Ptolomeo fortificaba la regió i continuava enfrontant-se als sublevats. Contra tot pronòstic, el restabliment del poder ptolemaico no es va vore acompanyat de represàlies sanguinoses, sino de verdaderes reformes destinades a associar millor als egipcíacs a l'Estat central. En tot, Ptolomeo no va conseguir sofocar el tumult de manera duradora, i va acabar sent substituït per un atre general, Comano, qui va aplegar a Tebas en març de 187 a. C. al cap d'un nou eixèrcit.[26] Comano s'eixercitava provablement com epistrategos, un títul recentment creat per a designar a un oficial militar en àmplies potestats sobre les tropes i l'administració local.[8][27] Comano va passar els mesos posteriors organisant els seus efectius i el seu avituallamiento, en previsió d'una batalla de gran envergadura.[26]

El 27 d'agost de 186 a. C., l'eixèrcit ptolemaico dirigit per Comano es va enfrontar a les tropes de Anjunnefer en algun lloc al sur de Asuán. Encara que els insurrectos varen contar en reforços nubios, no estaven preparats per a opondre's a un eixèrcit professional en una batalla campal. Els soldats de Anjunnefer varen ser vençuts, sent capturat el mateix faraó i morts en combat el seu fill i els líders nubios. La decisió de Anjunnefer de medir les seues milícies en un eixèrcit helenístico sembla un error estratègic evident, pero pot explicar-se per l'erosió del moviment rebel despuix de la pèrdua de Tebas, la qual cosa li hauria obligat a jugar-se el tot pel tot. Ademés, la presència de contingents nubios va poder haver generat un cert entusiasme i convençut al faraó de que la victòria era possible. De qualsevol manera, la derrota de Anjunnefer va acabar definitivament en el gran tumult tebana. El faraó depost va ser conduït a Menfis i eixecutat.[28]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Tallet et al., 2023.
  2. ↑ Veïsse, 2022, pp. 68-70.
  3. ↑ Veïsse, 2022, p. 69.
  4. ↑ Fischer-Bovet, 2014, p. 91.
  5. ↑ Veïsse, 2022, pp. 68-69.
  6. ↑ Veïsse, 2022, pp. 70-72.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Veïsse, 2022, p. 58.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Turner, 1984, p. 163.
  9. ↑ Johstono, 2016, p. 201.
  10. ↑ Veïsse, 2022, p. 57.
  11. ↑ 11,0 11,1 Veïsse, 2022, p. 60.
  12. ↑ Johstono, 2016, p. 199.
  13. ↑ 13,0 13,1 Fischer-Bovet, 2014, p. 93.
  14. ↑ Johstono, 2016, p. 202.
  15. ↑ Veïsse, 2022, p. 62.
  16. ↑ 16,0 16,1 Vandorpe, 2010, p. 166.
  17. ↑ Francigny, 2016, p. 205.
  18. ↑ Johstono, 2016, pp. 196, 202.
  19. ↑ Johstono, 2016, pp. 202, 208.
  20. ↑ Vandorpe, 1995, pp. 232-233.
  21. ↑ Veïsse, 2022, pp. 67-68.
  22. ↑ Veïsse, 2022, p. 64.
  23. ↑ 23,0 23,1 Johstono, 2016, p. 203.
  24. ↑ Veïsse, 2022, p. 59.
  25. ↑ Johstono, 2016, p. 206.
  26. ↑ 26,0 26,1 Johstono, 2016, p. 207.
  27. ↑ Fischer-Bovet, 2014, p. 158.
  28. ↑ Johstono, 2016, p. 208.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1951).Revue Belge de Philologie et de Histoire.29(2-3)
421-443.ISSN 0035-0818.
18-26.ISSN 0035-2004.
  • Fischer-Bovet, Christelle (2014). «Structure and Role of the Army», Army and Society in Ptolemaic Egypt (en anglés), Cambridge University Press, pp. 45-195. ISBN 978-1-107-00775-8.
  • (2016).Verein der Förderer der Sudanforschung.Verein der Förderer der Sudanforschung.Viena:Beiheft 9
201-211.ISSN 1015-4124.
  • Johstono, Paul (2016). «Insurgency in Ptolemaic Egypt», Brill's Companion to Insurgency and Terrorism in the Ancient Mediterranean (en anglés), Leiden: Brill, pp. 183-215. ISBN 978-90-04-22235-9.
  • Tallet, Pierre (2023). L'Égypte pharaonique: Histoire, société, culture, 2ª edició (en francés), París: Armand Colin. ISBN 978-2-200-63680-7.
  • Turner, Eric Gardner (1984). «Ptolemaic Egypt», Part 1. The Hellenistic World, 2ª edició (en anglés), Londres: Cambridge University Press, pp. 118-174. ISBN 978-0-521-23445-0.
  • Vandorpe, Katelijn (1995). «City of Many a Gate, Harbour for Many a Rebel: Historical and Topographical Outline of Greco-Roman Thebes», Hundred-Gated Thebes: Acts of a Colloquium on Thebes and the Theban Area in the Graeco-Roman Period (en anglés), Leiden: Brill, pp. 203-239. ISBN 978-9-00-410384-9.
  • Vandorpe, Katelijn (2010). «The Ptolemaic Period», A Companion to Ancient Egypt (en anglés), Chichester: Wiley-Blackwell, pp. 159-179. ISBN 978-1-40-515598-4.
  • Veïsse, Anne-Emmanuelle (2022). «The 'Great Theban Revolt', 206–186 BCE», Cultures of Resistance in the Hellenistic East (en anglés), Oxford University Press, pp. 57-73. ISBN 978–0–19–286347–8.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gran_tumult_tebana&oldid=864684»