Gramòfon


El gramòfon[1] o vitrola (del grec: gramma, escritura; fono, sò) va ser el primer sistema de gravació i reproducció de sò que va utilisar un disc pla, a diferència del fonógraf que gravava sobre un cilindre. Aixina mateix va ser el dispositiu més comú per a reproduir sò gravat des de la década de 1890 fins a mediats de la década de 1950, quan va aparéixer el disc de vinil a 33 RPM. El gramòfon va ser patentat per Emile Berliner en 1887.[2]
Història
L'invent de Berliner va ser el resultat d'una série de millores del fonógraf de Thomas Alva Edison. Este últim, a pesar de ser el primer en gravar, estava molt llimitat, puix no permetia fer una producció massiva, i, per lo tant, els músics tenien que repetir vàries voltes la peça per a poder produir diferents eixemplars. És per açò que el gramòfon va tindre tant èxit. Era menys costós de produir, tenia un mecanisme més senzill, reunia totes les característiques del seu precursor i les millorava, ya que facilitava la duplicació en massa a partir d'un mateix mòle.[3] Aixina que, en l'any 1901 Emilio Berliner va formar una companyia per a distribuir-los, la Victor Talking Machine. Succés que va començar una guerra pel mercat entre Edison i Berliner.
La principal diferència entre l'u i l'atre era que el fonógraf funcionava en un cilindre, mentres que el gramòfon feya us d'un disc pla. La competència entre estos dos invents va fer que cada u intentara millorar i superar al seu adversari. Cosa que va donar lloc a que Eldridge R. Johnson conseguira que el gramòfon deixara de funcionar sent accionado pel ser humà i fabricant un motor; i que es modificaren els discs, fent-los d'ebonita (un material de goma dur) en un diàmetro de cinc polzades. Pero Edison no es va donar per vençut i contraatacó introduint cilindres de cera, fent aixina possibles les gravacions de fins a quatre minuts de duració, i, més tart, de celuloide, fent-los resistents i garantisant un sò inteligible.[4]
Parts del gramòfon
Plat giratori
En tots els gramòfons el plat giratori fa girar el disc, acció que crea sò a través de l'agulla estacionària que viaja a través dels seus recalats.
Inicialment, en els primers gramòfons, el plat giratori es feya funcionar donant tornades a una manivela situada en un costat del gramòfon i la velocitat depenia de la rapidea en que l'usuari girava la manivela. Posteriorment els inventors varen incorporar una polea automatizado i un sistema de cinturó per a proporcionar energia contínua i estable a la plataforma giratòria despuix d'un arrancament inicial. Els plats giratoris contemporàneus utilisen un sistema de correja motorisada que alimenta a la placa giratòria utilisant una font externa d'energia, com per eixemple un assut de corrent o bateria.
Pastilles

Els gramòfons traduïxen les vibracions en sò utilisant la pastilla, que capta les vibracions i les convertix en un impuls elèctric que pot ser amplificat i proyectat. Les primeres pastilles, cridades també membranes per la seua forma de funcionar, eren en realitat una menuda caixa metàlica per aixina dir contenint una membrana que podia ser de mica, alumini o un atre material fi i flexible, el qual estava conectat per una bieleta al portapuas, rebent d'esta última les vibracions produïdes en recórrer la regata del disc, el braç de sostingues era buit i duya eixes vibracions en modo de moviment d'aire fins a una bocina que s'encarregava d'amplificar el sò, despuix varen ser fetes de cristal, les quals es corroían fàcilment i a sovint requerien una capa protectora de gelatina per a permanéixer intactes. Posteriorment es varen substituir per pastilles de ceràmica, cosa que va donar lloc a les magnètiques, que proporcionaven un sò més clar i eren més fàcils i barates de produir.
Finalment, algunes pastilles actuals utilisen un làser per a llegir els recalats i interpretar com estes regates es traduiran en vibracions.
Agulla
L'agulla servix com a punt de conexió únic entre el propi disc i el gramòfon. L'agulla s'assenta i viaja a través de les regates d'un disc, la qual cosa genera vibracions que es reunixen per la pastilla. En els primers gramòfons usaven materials com el safir o el diamant per a les agulles, mentres que les agulles actuals tendixen a ser fetes de metals comuns com l'acer, el coure o el tungsteno.
Braç
Com el seu nom indica, el braç d'un gramòfon sosté la pastilla i l'agulla en el seu lloc mentres es gira el disc per davall. Els braços d'un gramòfon deuen oferir un equilibri entre l'estabilitat i la movilitat, mentres ell mateixa té que permanéixer a una altura fixa per a la duració de la hilatura dels discs, al mateix temps que proporciona un cert moviment lateral mentres el llapis es desplaça més prop del centre del disc a mida que gira. Encara que els braços més vells dels gramòfons eren estacionaris fins que es colocaven a mà en les regates del disc, els braços contemporàneus estan mecanisats, i es mouen i s'establixen tan pronte com un disc es coloca en el plat giratori.[5]
Principi de funcionament

El gramòfon utilisa un sistema de gravació mecànica analògica, en el qual les ones sonores són transformades en vibracions mecàniques, que fan moure una púa que traça regates que conformen una espiral sobre la superfície d'un disc metàlic o de cera, que rep un bany metàlic que despuix es desprén formant un mòle positiu de la gravació, el qual serà posat en una prensa que ho pressionarà contra un material termoplàstic (com en el cas dels discs de vinil, encara que en els discs normals per a gramòfon s'amprava una pasta a pur de goma laca) que en gelar-se forma un disc sòlit en la gravació. En forma inversa, en recórrer la púa la regata del disc que gira en el plat del dispositiu, es generen vibracions mecàniques que fan vibrar un diafragma ubicat en el cabezal reproductor del braç, en a on les vibracions es transformen en sò, que és emés i amplificat a través de la bocina. La velocitat del gramòfon i els discs que toca és de 78 RPM.
El gramòfon va acabar imponent-se sobre el fonógraf pel menor cost de producció de les gravacions destinades a este dispositiu, ya que a partir d'un únic mòle original podien realisar-se mils de còpies. El fonógraf sol podia realisar una única pren de sò per cada representació original. Per això, quan s'anava a realisar una gravació, es disponien múltiples fonógrafs.
No obstant, el fonógraf tenia una ventaja sobre el gramòfon: els usuaris podien gravar els seus propis cilindres, en música o veus. Esta possibilitat tenia múltiples aplicacions que ni el gramòfon ni el disc de vinil posterior varen permetre, i que es varen trobar disponibles novament en l'aparició dels magnetòfons de carret obert, els gravadors d'aram metàlic, els gravadors de cintes de casset i els dispositius digitals, tals com a computadores equipades en targetes d'àudio i gravadors digitals portàtils.
En varis països de parla hispana, el gramòfon també és conegut com Vitrola, paraula derivada de la marca "victrola", de la companyia Victor.
Gramòfons a aire calent: Paillard "Maestrophone"
El "Maestrophone" fabricat per l'empresa Paillard, en lloc d'usar un motor de corda de rellongeria, venia equipat en un motor d'aire calent. Quan es varen comercialisar estes màquines, cap a 1910, els motors d'aire calent duyen casi un sigle funcionant, ya que havien segut patentats per Robert Stirling. La seua efectivitat s'havia demostrat particularment en màquines de menuda potència, com esta, que requerien aixina mateix fonts de calor menudes. Els gramòfons operats per este sistema varen mostrar ser útils, en especial per a les sales de ball, ya que en una sola càrrega d'alcohol s'obtenien fins a dotze hores ininterrompudes de funcionament. A pesar de que la caixa d'este gramòfon tenia tres cares de cristal per a poder vigilar el funcionament de l'aparat, varen ser molts els gramòfons d'este tipo que es varen cremar per fallos en el sistema o pel mal us de l'usuari, per lo que en l'actualitat es conserven poc més d'una dotzena en tot lo món. En Espanya es varen comercialisar estes màquines en el nom de "motofón".[6]
Gramòfons en amplificament mecànic: Victor "Auxetophone"
El Auxetophone va ser un gramòfon presentat en agost de 1906 per la companyia Victor, que ademés de posseir un motor a corda, estava equipat en un amplificador d'aire comprimit i un compressor d'aire accionado per un motor elèctric, en la finalitat de produir un sò de major volum. No obstant, era un equip costós (500 dólars en la seua época), per lo que es va usar principalment en hotels i llocs grans. Va ser eliminat dels catàlecs de Victor en 1915 i solament es varen registrar 850 enviaments des de la sèu de l'empresa en Camden.[7] Per a conseguir el primitiu amplificament d'este dispositiu, l'agulla de reproducció accionaba una vàlvula ubicada en el braç fonocaptor, regulant la cantitat d'aire que passava per esta cap a la bocina de modo anàlec a les vibracions de l'agulla, creant un sò de major volum que un reproductor de diafragma.
Gramòfon Li Violon qui chante
En 1903 el fabricant d'instruments musicals de corda Reginald Herbert Payne i l'ingenier Thomas Broadvent varen patentar un gramòfon el braç reproductor del qual i altaveu amplificador era un violí, per lo que se li va denominar comercialment Li Violon qui chante, de l'expressió francesa, "El violí que canta". Segons els inventors, la d'este instrument era la millor caixa d'amplificament que havia segut creada, per lo tant la seua capacitat per a reproduir música seria superior a la d'una bocina cònica. L'agulla de llectura anava montada sobre el pont del violí.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ «Patente USPTO n.º 372786, registro gráfico». Archivat des de l'original, el 7 de noviembre de 2017. Consultat el 12 de mayo de 2016.
- ↑ «Fonógrafo - EcuRed». www.ecured.cu. Consultat el 2 de diciembre de 2016.
- ↑ «https://www.diffusionmagazine.com/index.php/biblioteca/categorias/historia/400-historia-del-fonografo». www.diffusionmagazine.com. Consultat el 2 de diciembre de 2016.
- ↑ «Partes mecánicas de un gramófono | eHow en Español», eHow en Español. Consultat el 15 de diciembre de 2016.
- ↑ «Curiosidades: Gramófonos y aire caliente»
- ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 29 de noviembre de 2014. Consultat el 14 de septiembre de 2012.