Rellongeria
Rellongeria[1] inclou la ciència, la tecnologia, l'art, l'indústria i el comerç d'instruments adequats per a medir el temps. Com a ciència i art comprén l'estudi de la mida del temps. Com a tecnologia, inclou la seua aplicació a l'indústria i el comerç de rellonges, mecanismes de rellongeria, temporisadors, registradors de temps, cronómetros marins i rellonges atòmics, tots ells eixemples d'instruments utilisats per a medir el temps.[2]
En l'ús actual, la rellongeria es referix principalment a l'estudi dels dispositius mecànics de cronometraje, mentres que la cronometria inclou de manera més àmplia els dispositius electrònics que han substituït en gran mida als rellonges mecànics per a obtindre la millor exactitut i precisió en el cronometraje.
Història
Grans mecanismes de rellongeria es varen instalar en els campanars de les ciutats del Sacre Imperi Romà Germànic des de l'Edat Mija (en eixemples com les catedrals d'Estrasburc en 1354, Stralsund en 1394, Berna en 1405 o Praga en 1410).
La fabricació dels primers mecanismes de rellongeria moguts per resorts es va establir en el XVI. Estos menuts mecanismes a sovint incloïen indicacions astronòmiques i es colocaven sobre una taula. Les ciutats de Núremberg, Augsburc i Praga varen ser els primers centres de creació i fabricació d'estos mecanismes. Ràpidament, varen aparéixer atres centres de rellongeria en tota Europa.
L'indústria relojera va començar molt primerenc en Suïssa i despuix en Anglaterra, en numeroses innovacions per a organisar el treball i la producció en massa, lo que va permetre alvanços molt significatius per a l'época, tant en la tecnologia com en el refinament dels productes, en un context d'intervenció política del poder. La precisió, l'automatisació i la metalúrgia varen permetre marcar fites dels sistemes de cronometraje per a atres activitats estratègiques, en particular la marina, i atres futures indústries mecanisades. Esta història es va accelerar gradualment a partir del XVIII en l'aparició d'una protoindustria massiva en Suïssa, que va precedir a la revolució industrial a la que va sobreviure durant molt temps.[3]
El primer relojero francés, Thomas Bayard, natural de Vézelise en Lorena, va ser calificat pel registre d'habitants el 6 de novembre de 1554 com a orfebre i "orólogo". Li varen seguir, durant els anys següents, els relojeros d'Autun, Dijon i Aviñón, en total més de quinze.[4] L'arribada en 1587 de Charles Cusin, que havia vingut d'Autun, va precedir al naiximent de una corporació en 1601 baix el nom de "Mestrage dels relojeros de Ginebra", sobre el model de la jurande dels orfebres de 1566.[5] L'accés a la professió estava restringit (solament un aprenent per mestre), pero obert als forasters, que varen fundar esta "Mestrage". Els cajistas en 1698 i els gravadors en 1716 varen constituir a la seua volta la seua pròpia associació, escapant a la jurisdicció dels relojeros i orfebres.
Durant les guerres de religió, Calvino, el reformador protestant instalat en Ginebra en 1536, va acollir als refugiats hugonotes que varen aumentar el número dels seus partidaris.[6] La seua prohibició de dur objectes decoratius va espentar als orfebres cap a la rellongeria,[7] que es va establir en Ginebra. Calvino va prohibir als habitants, en nom de la moral protestant, dur joyes, accessoris superfluos de seducció. Els joyers ginebrinos, transformats en relojeros, es varen dedicar a fabricar rellonges en incrustacins de pedres precioses, que eludien la noció de joyeria imposta per Calvino i, per lo tant, es va propiciar el desenroll de la rellongeria de lux.[8][9]
Holanda i Anglaterra
Navegants holandesos i anglesos, que varen començar a dominar els oceans a partir de mediats del XVII, gràcies als barcos més grans, necessitava cronómetros marins per a calcular millor les distàncies en alta mar. Fins a mediats del XVII, els rellonges eren imprecisos i, a sovint, tenien una sola agulla.[10] En 1657, la tècnica va progressar per mig de l'ús de la péndola, gràcies al matemàtic, físic i astrònom holandés Christiaan Huygens, qui va continuar el treball de Galileo.
Va haver un gran progrés en 1670, en l'escape de áncora del científic anglés Robert Hooke (1653-1703). En 1675, Christian Huygens va confiar a Isaac Thuret el primer rellonge en un resort en espiral i equipat en un volant, un invent que Robert Hooke va qüestionar. Este progrés va trobar eco en Europa. Daniel Jeanrichard (1665-1741), heretat en La Sagne, en el Jura suís,[11] va crear aixina el seu primer rellonge en 1681, copiat d'un model anglés ideat en 1679, i posteriorment va formar a decenes d'artesans. La rellongeria anglesa es desenrollaria llavors en Daniel Quare (1649-1724), qui en 1686 va adaptar el minutero en el centre de l'esfera.[12] Fins a llavors els rellonges solament contaven en la maneta de l'hora. Cap a 1700, encara en Anglaterra, l'ús de pedres (cóm àgata o rubíes) perforades com coixinets de pivot de les péndoles va fer que la tècnica donara un bot alvance.
Present
Com en atres branques de l'indústria, la part de fabricació de la producció de rellonges està altament automatisada hui en dia, les activitats humanes en els edificis de la fàbrica es llimiten a la llogística i la preparació del treball, aixina com al treball de control i manteniment. Des del punt de vista del mercat, la producció i les vendes de rellonges estan globalisades en l'actualitat. Els jugadors més recents són una série de països asiàtics emergents, en primer lloc, per supost, la China en ràpit creiximent. No solament els rellonges originals o barats provenen de la regió asiàtica, sino també una proporció significativa de falsificacions més barates de marques europees conegudes, lo que està causant cada volta més maldecaps i treball llegal per als fabricants europeus.
Referències
- ↑
- ↑ D'après Georges-Albert Berner (2002). Dictionnaire professionnel illustré de l'horlogerie, Fédération de l'industrie horlogerie suisse FH..
- ↑ «Histoire de l'horlogerie - Fondation de la Haute Horlogerie». www.hautehorlogerie.org. Consultat el 2023-05-01.
- ↑ Genève, essai de géographie industrielle, par Claude Raffestin (1968)
- ↑ worldtempus.com- Les débuts de l'horlogerie genevoise.
- ↑ Histoire de la Suisse : L'industrie horlogère.
- ↑ «Des origines à nos jours». fhs.ch. Consultat el 17-04-2023..
- ↑ Archives du journal suisse d'horlogerie et de bijouterie
- Archivat el 1 de novembre de 2011 archivat en Wayback Machine..
- ↑ Sougy, Nadège(2015-06-15).«Le luxe des montres (XIXe-XXe siècle) : réputation et identité de l’horlogerie de Genève».Études caribéennes.ISSN 1779-0980.Consultat el 2015-09-17.(en fr).
- ↑ «Horlogerwibaux.fr». horlogerwibaux.fr. Consultat el 17-04-2023..
- ↑ Jean-Christian Lambelet et Sylvain Frochaux
- Archivat el 11 de febrer de 2014 archivat en Wayback Machine., université de Lausanne.
- ↑ «Horloge mécanique». pagesperso-orange.fr. Consultat el 17-04-2023..
Bibliografia
- Plantilla:DHS
- Johannes Graf: Von Hundert auf Null in 40 Jahren. Die deutsche Großuhrenindustrie in der Nachkriegszeit. In: Deutsche Gesellschaft für Chronometrie. Jahresschrift, Bd. 50, 2011, S. 241–262.
- Helmut Kahlert: 300 Jahre Schwarzwälder Uhrenindustrie. 2. vollständig überarbeitete und aktualisierte Auflage. Katz, Gernsbach 2007, ISBN 978-3-938047-15-6.
- Jakob Messerli: Präzision in Massen. Uhren und Uhrenproduktion im 19. Jahrhundert in donen USA und in Europa. In: Lebendige Zeit. Herausgegeben von Henning Schmidgen, Berlin 2005.
- Musée International d'Horlogerie (Hrsg.): Philadelphia 1876: Li défi américain en horlogerie. Catalogue d'exposition 6. Mai-30. September 2011 / De l'unique à la série: L'interchangeabilité. Actes de colloque 19.–20. Oktober 2010. La-Chaux-de-Fonds 2011.
- Uhrenparadies Schweiz: Kathrin Winzenried auf Zeitreise im Jura.
- Archivat el 25 de decembre de 2011 archivat en Wayback Machine. Video in: DOK, Schweizer Fernsehen vom 20. Oktober 2011, Schweizerdeutsch.