Anar al contingut

Gradlon

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gradlon

Gradlon, també conegut com Gradlon Meur (Gradlon el Gran), és un rei llegendari d'Armórica (actual Bretanya) i Cornualles. Gradlon hauria vixcut entre els sigles IV i V. És el fill major de Conan Meriadec, primer rei llegendari d'Armórica, i de Santa Darerca, germana de Sant Patricio.

La llegenda

Segons la llegenda, durant la seua joventut pagana, Gradlon s'enamora profundament de Malgven, la reina del Nort, una espècie de fada (una banshee, segons la tradició irlandesa), durant una expedició guerrera. Desgraciadament, ofén a la misteriosa criatura en convertir-se al cristianisme i buscar el consell de San Winwaleo. El fada abandona a Gradlon afranquint un riu torrencial i advertint-li que no la seguixca. El valeroso bretón la seguix, zambulléndose en les tumultuosas aigües. El fada, obligada a salvar la vida del seu abans amant, no ho va odiar per això; perque eixe rescat era la prova de que el seu amor no havia mort.

L'estàtua de Gradlon, entre les dos fleches de la catedral de Quimper

Durant una caça, separat del seu sèquit, es va perdre en el gran bosc de Menez-Hom. Casi mort d'agotament i fam, es troba per casualildad en el retir de Sant Corentino (actualment Plomodiern). Sant Corentino posseïx un peix maravellós al que talla la mitat tots els dies per al seu sustente, i que torna a trobar-se sancer tots els matins. El sant, en compartir tots els dies el seu menjar en el rei, li torna la salut. Com recompensa per la seua hospitalitat, Gradlon va fer de Sant Corentino el primer bisbe de Cornualles.

El primer amor feérico del rei va retornar molts anys més vesprada per a posseir l'esperit de la filla de Gradlon, Dahut, que va donar lloc a la desaparició de la ciutat de Ys.

Gradlon va fer de Corispotium (variant de Corisopitum), cridada després Quimper, la seua nova capital. A la mort de Gradlon, ho va succeir el seu fill Salomón I;[1] després, el seu net, Aldrien.

Actualment, una estàtua eqüestre del rei Gradlon, s'alça entre els capitells de la catedral de Quimper; va ser colocada allí per l'arquitecte Joseph Bigot en 1858, pero es esculpió seguint un model en algeps de l'escultor Amédée Ménard per a reemplaçar una atra estàtua eqüestre del rei Gradlon, destruïda en 1793. Segons una antiga costum cada any, el 26 de juliol un habitant de Quimper trepara a l'estàtua. Assentat sobre la grupa darrere del rei, devia nugar-li un llenç al voltant del coll i presentar-li una copa plena de vi. Després, el voluntari es bevia el vi, pero netejava en el llenç els llavis de l'estàtua. Llavors, llançava la copa buida al públic reunit en la plaça: si algú era capaç d'agarrar la copa al vol sense trencar-la, era recompensant en cent monedes d'or. Es diu que els regidors, per a escatimar la facenda de la ciutat, haurien ordenat en secret que es fragilizara el peu de la copa per mig d'uns corts invisibles en una serra.[2]

En Locronan, el camp dones Ix-els[3] —el topònim dones Ix-els és una deformació de la paraula bretona salou, que significa «castell»—, situat a 500 metros de la vila de Locronan, és un atrincheramiento carolongio rodejat de talussos i pedres.[4] Situat en el flanc nort de la Montanya del Priorat, comprén tres entancats successius, alineats fins a alcançar una llongitut de 420 metros, rodejats de talussos de més de quatre metros d'altitut. Estes fortificacions, situades en mig de la zona recorreguda per la Gran Tromenie, tal volta constituïen la Cort del rei Gradlon, a la que s'aludix, tres sigles més vesprada, en el XIII, en la «Vida de Sant Ronan». Este triple recint de terra és tícido de les residències palatinas dels reis bretones en l'Alta Edat Mija.[5]

Història

Els demés Gradlon, en particular Gradlon-Plonéour

Les fonts donen a conéixer l'existència de varis Gradlon, d'entre els quals Gradlon Meur apareix citat en el cartulario de Landévennec;[6] pero també Gradlon Flam[7] i Gradlon Plueneuor (Plonéour), que hauria vixcut a principis del IX[8] i segut el iniciador de la trobada en Priziac, en 818, entre Ludovico Pío, fill de Carlomagno, i Matmununc, abat de Landévennec, que va conduir a l'abandó de la regla de Sant Columbano en favor de la de Sant Benito, llavors en vigor en l'Imperi Carolingio, i tal volta hauria habitat en el lloc cridat Ar Zall ( «la Salle»), un tossal situat a l'oest de la vila de Plonéour-Lanvern.[9] Estos tres Gradlon són calificats generalment com consul, que es pot interpretar com comte, en tant els texts llatins traduïxen el títul bretón de mac'htiern com a tirà. Ell hauria vixcut, més verosímilmente, entre els sigles V i IX.

En l'época gal-romana, la capital dels osismes —predecessors dels cornualleses, els habitants de Tréguier (Trégorrois) i els de Léon (Léonards)— era Carhaix. I, si existia una vila junt al riu Odet, no era encara Quimper, sino que estava una miqueta ric avall, en l'actuar barri de Locmaria. En els seus inicis, Quimper no es llamana Corisoptiensis (un error d'interpretació tardà), sino, més provablement (i, per lo tant, sense certea), Civitas Aquilonia.

No obstant, els topònims fan aparéixer un supost «castell» (que hauria pertanygut a Gradlon-Plonéur, que ho hi hauria donado per a permetre la construcció de la catedral[10]) de Sant Corentino en el barri de la catedral de Quimper, cridat en l'Edat Mija Tour du Chastel (Torre del Castell). I, baix l'Antic Règim, Quimper tindrà el nom de Quimper-Corentin.

Els vestigis d'una residència aristocràtica dels sigles IX o X, associada a tallers d'orfebreria, en la Montanya de Locronan o «camp dones Ix-els», podrien ser un dels focs del poder i de creació de riquea que havien explotat els diferents príncips que eixercien la seua autoritat sobre la regió de Quimper en l'Alta Edat Mija.

Una mansió, en ruïnes des del XVII, situada en la Île Chevalier, era coneguda com el «castell del rei Gradlon».

Referències

  1. ↑ Salomon I de Cornualles, també cridat Salomon I de Cornualles, naixcut en Quimper cap a l'any 410, fallit en l'any 446.
  2. ↑ Guide vert Michelin, La Bretagne, edició de 1994, p.196. (ISBN 2-06-030905-0)
  3. ↑ Este camp va ser vandalizado quan es va construir el viaducte ferroviari de Châteaulin, en utilisar-se per a la seua construcció moltes pedres que havia escampades pel sol; d'ahí la protesta emesa pel president de la Société archéologique de Finistère en 1917 (cf. gallica [archive])
  4. ↑ topic-talps. com [archive].
  5. ↑ Pierre-Roland Giot, L. Fleuriot, G. Bernier, B. Merdrignac i P. Guignon, "Els premiers bretons. La Bretagne du Veu siècle à l'an 1000", éditions Jos, 1988, (ISBN 2-85543-083-6).
  6. ↑ Joëlle Quaghebeur Op. cit p. 41,249
  7. ↑ Joëlle Quaghebeur Op. cit p. 41
  8. ↑ Joëlle Quaghebeur Op. cit p. 41,44,49,108,
  9. ↑ http://lanvern.pagesperso-orange.fr/De%20Gradlon-Plon%E9our%20au%20prieur%E9%20de%20Lanvern.html [archive]
  10. ↑ Hervé Trochet, "Combrit au Moyen Âge", éditions La Pérenne, Paris, 2014 [ (ISBN 978-2-914810-08-1)]

Bibliografia

  • Peter Bartrum (1993). A Welsh classical dictionary: people in history and legend up to about A. D. 1000 (en en), Aberystwyth: National Library of Wals, p. 333-334 GRALLO.. ISBN 9780907158738..
  • André Chédeville & Hubert Guillotel (1984). La Bretagne dones Saints et dones rois Vés-Xe siècle (en fr), Rennes: Ouest-France Université, p. 392. ISBN 2858826137.
  • Arthur de la Borderie (1975). Histoire de la Bretagne (VI volume) (en fr), Mayenne: Joseph Floch, p. 363, Gradlon Mur Volume premier.
  • Bernard Merdrignac (2012). D'unix Bretagne à l'autre. Els migrations bretonnes entre histoire et légendes, Rennes: Presses universitaires de Rennes, p. 148-150,161,172,175 n.. ISBN 9782753517769.
  • Quaghebeur, Joëlle (2002). La Cornouaille du IXe au XIIe siècle Mémoire , pouvoirs, noblesse, Rennes: Presses Universitaires de Rennes. ISBN 2868477437.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gradlon&oldid=1397597»