Abadia de Landévennec
L'abadia de Landevennec, ubicada en l'actual comuna bretona de Landévennec (Finisterre) va ser una antiga abadia francesa fundada en el sigle Vl, que té la reputació d'haver segut fundada pel mateix sant Guénolé (461-532). Despuix d'haver segut dissolta en 1793, va ser reinaugurada en 1958. La majoria dels edificis abacials que es conserven estan en ruïnes.
Etimologia i orígens
Segons una etimologia molt dubtosa, Landévennec significaria el monasteri (en bretón lan) del (menut) Guénolé (Guinnoc); pero Gwinnog és el nom d'un atre sant bretón, i la forma antiga del nom del sant fundador en bretón és Wingalloe.
Discípul de Budoc, que s'havia establit en alguns monges en l'illa de Lavret, propenca a l'illa de Bréhat, (hui en el departament de Côtes-d'Armor), Guénolé es va establir junt a atres onze companyers en un punt de l'estuari del riu Aulne (Finisterre). Va conseguir l'amistat de Gradlon, el primer rei de Cornouaille, contemporàneu de sant Corentin, considerant-se a este últim com el primer bisbe de Quimper.
La vida de sant Guénolé nos ha aplegat a través de les seues dos hagiografia, redactades en el IX per l'abad Gurdisten i el monge Clemente, el text del qual és proseguit per Gurdisten.
Sant Guénolé va prendre part considerable en la evangelisació del Cornualles francés (no confondre en el britànic) i l'abadia de Landévennec es va convertir a partir de llavors en la principal font de les institucions monásticas de Bretanya.
Esta abadia seguia la regla dels Escotos, en la tradició del cristianisme celta. Els monges irlandesos, o escotos, anaven vestits en un corfoll a sovint de color blanc i d'una vestimenta en capuchón en tela grossa de llana.
Obediència, pobrea i castitat eren estrictament practicades pels monges bretones. "Dediqueu-vos a l'estudi en humiltat, sense enorgulleceros de la vostra ciència, sometau-vos al treball manual en humiltat i contrición de cor, sense buscar la alabanza dels hòmens en l'eixercici del vostre art, sense despreciar a l'ignorant, insistiu sense cessar en la pregària acompanyada per dejunis i vés-les". Estes eren les recomanacions fetes per Budoc, el mestre de sant Guénolé.
Segons la tradició, el successor de sant Guénolé va ser sant Gwenaël, a qui l'abad havia acollit de jove en el monasteri.
En 818, l'emperador Luis I, fill de Carlomagno, aplegat per a acabar en la rebelió d'un tal Morvan, i persuadit de que el seu poder provenia de Deu, va solicitar a l'abad Matmonoc, en Priziac, prop de Gourin (Morbihan), que renunciara a "les seues costums escotas" i passara a seguir la regla de Sant Benito. No obstant, cal notar que això no va supondre l'eliminació de la especifidad bretona: d'això oferixen testimoni les miniaturas dels manuscrits del scriptorium.
L'integració en el sistema carolingio té el seu orige en Nominoe, que fixa les sèus episcopals de Saint-Pol-de-Léon i de Quimper, ya que les sèus de Tréguier i Saint-Brieuc no varen ser creades fins al X.
Història
El gran gir en l'història del monasteri es produïx en motiu de les invasions normandas, que es dirigixen especialment contra els monasteris des de 884.
En 913, Landévennec va ser saquejada i posteriorment incendiada pels vikingos. Els monges varen fugir i es varen dur en si les seues relíquies, especialment les de sant Guénolé, aixina com els seus manuscrits, i es varen refugiar en Montreuil-sur-Mer, a on varen crear una nova abadia baix la advocació de sant Guénolé (denominada localment "sant Walois").
Els caps varen fugir igualment en gran número de bretones, siga a Gran Bretanya, siga cap a territori franc. Això suponia el fi del regne bretón. El cel s'enfosquix sobre la vida econòmica, intelectual i religiosa, en espera de la renaixença de l'esforç demogràfic en el XII: La llengua bretona retrocedix, el poder polític es desplaça cap a l'Alta Bretanya, primer cap a Rennes i posteriorment cap a Nantes. El contacte en els francs i l'aprenentage que monges i caps havien fet de la llengua romanç durant el seu èxodo varen tindre com a conseqüència la reducció del bretón a una llengua no escrita, relegada merament a l'intercanvi oral. Adicionalment, ara era a Saint Benoit sur Loire, o encara més allà, en França o en Gran Bretanya, a on calia acodir per a venerar als sants bretones. La desposesión dels cossos dels sants havia privat a Bretanya de la riquea econòmica que representaven en l'época els viages dels peregrins per a visitar les relíquies. Com a complement de tot això, les abadies bretonas havien segut privades dels seus manuscrits i dels seus sabio, en lo que les escoles monásticas bretonas que ensenyaven les ciències profanes als chiquets i jóvens dels llogarets propencs als monasteris, dotant-els d'una mínima cultura intelectual, ya no serien jamai grans escoles.
No obstant, la lliberació de Bretanya va ser organisada pel monge Juan, abat de Landévennec, que dirigia la colónia bretona refugiada en Montreuil-sur-Mer. Durant un viage a través de Bretanya, Juan es va donar conte de que els bretones que s'havien quedat en la seua terra natal estaven impacients per sacsar-se el jou normando i que els normandos vivien en una tan profunda sensació de seguritat que podien ser sorpresos i derrotats en facilitat per un atac sorpresa. Juan va contactar en el príncip Alain, fill del comte de Poher Matuedoi, i net d'Alano el Gran, que es trobava refugiat en la cort d'Athelstan, rei d'Anglaterra. Alano va acceptar posar-se al front del moviment. Desembarcat en Bretanya, Alano va mantindre combats en resultat favorable en Dol i en Saint-Brieuc (936). Va conseguir apoderar-se de Nantes, lo que va dur com a conseqüència que els normandos abandonaren la frontera marítima del Loira. Despuix de les seues victòries, Alano, a qui l'Història dona el sobrenom de Barba Tòrta, va ser reconegut com a titular del ducado de Bretanya, com Alano II de Bretanya (937).
Alano II va otorgar a l'abadia la parròquia de Batz-sur-Mer, el monasteri de Saint-Médart-de-Doulon, i les iglésies de Saint-Cyr i Sainte-Croix, situades en Nantes.
A mitan del XI es va escomençar la construcció de l'iglésia abacial romànica. És igualment d'esta época la compilació del cartulario de Landévennec que es conserva en Quimper, en la Biblioteca municipal, ms.15)
En 1793, l'abadia benedictina de Landévennec, en la que ya únicament quedaven quatre monges, va ser abandonada, sent posteriorment venuda com ben nacional. A lo llarc de tot el XIX va canviar sis voltes de propietari.
En les festivitats de Bleun Brug l'abad Yann-Vari Perrot va fer representar una obra històrica sobre el monge Juan, abat de Landévennec, image de la renovació religiosa i nacional segons el seu autor.
El 18 de juny de 1950, finalment, es va prendre la decisió d'adquirir l'abadia en fondos públics, despuix de numeroses negociacions i despuix de superar les dificultats econòmiques presentades.
La nova abadia va ser inaugurada el 7 de setembre de 1958 en presència dels bisbes i abat bretones, abat de l'Orde Benedictina i d'una flota que no podia contindre el seu entusiasme.
Bibliografia
- Germà Marc Simon, Annie Bardel, Roger Barrie, Yves-Pascal Castel, Jean-Luc Deuffic, P. Jean de la Croix Robert, Auguste Dizerbo, Job An Irien i Bernard Tanguy "L'Abbaye de Landévennec de saint Guénolé à nos jours", Ed. Ouest-France, 1985, ISBN 2-85882-8350
- @Abad Henri Poisson, Histoire de Bretagne Editions Breiz, 6.ª edició 1975
- Minihi Levenez i Chrétiens-Miges Sillons et sillages en Finistère, any 2000, ISSN 1148-8824
- Gilles Baudry, monge de l'abadia, autor d'obres de poesia
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abadía de Landévennec» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.