Dol


Dol[1] és el combat en el que s'enfronten dos persones que s'han desafiat individualment, per lo general cavallers, encara que també pot cridar-se "duel" al combat entre dos grups, especialment si cada u envia com a representant a un campeó per a que dispute el combat en la seua representació. Sol estar ritualizado i reglamentat, i ser conseqüència d'un repte (riepto) o desafiu previ, que sorgix a partir d'una enemistat naixcuda d'una ofensa tinguda com a tal per alguna de les dos parts o per abdós, o per una atra qualsevol causa. Es troba vinculat als conceptes clàssics d'honor i venjança,[2] i jurídicament en l'Edat Mija tenia que vore en el cridat juí de Deu o ordalía.
Ya en la Iliada d'Homero es narren duels com el de Paris i Menelao o el de Héctor i Aquiles. A voltes es narra també la costum d'evitar conflictes colectius reduint-los a un combat singular entre campeons o grups menuts de guerrers que els dirimiren; un eixemple ho oferix el combat entre Horacios i Curiacios que narra Tit Livi, l'historiador romà, per a resoldre sense massa pèrdues una guerra entre Roma i Alba Longa; l'equivalent és, en la Bíblia, el combat entre l'hebreu David i el filisteo Goliath. Pero el duel entre dos hòmens és una pràctica en el seu orige sobretot germànica: el medieval juí per combat. Era una forma d'evitar i ritualizar les faidas i les vendettas.
En la seua modalitat més formalisada, el duel va ser practicat des del XV fins a començos del XX en les societats occidentals, com a evolució de les justes o tornejos medievals.[3] Era consensuat entre dos cavallers, que utilisaven armes mortals d'acort en regles explícites o implícites que es respectaven per l'honor dels contendents, acompanyats per padrins, els qui podien a la seua volta lluitar o no entre sí.
Des dels seus inicis el duel, a pesar de la seua acceptació social i popularitat lliterària (Joanot Martorell, Tirant el Blanco, -Tirant ho Blanch-, 1490, Jovellanos, El delinqüent honrat, 1773, Pierre Choderlos de Laclos, Les amistats perilloses -Els liaisons dangereuses-, 1782, Joseph Conrad, Els duelistas -The duel o Point of honor-, 1908), va rebre distints graus de condena per les autoritats eclesiàstiques i civils, aplegant a la seua ilegalisació, que no va ser efectiva fins a les primeres décades del XX. El duel és considerat un acte ilegal (assessinat en primer i segon grau) en la majoria dels països.
El duel es desenrollava per voluntat d'una de les parts —el desafiant— per a llavar un insult o ofensa al seu honor (injúria). L'objectiu no era en general matar a l'oponent, sino conseguir «satisfacció» restaurant l'honor propi, cosa que s'obtenia en posar en joc la vida per a defendre-ho.
Deuen distinguir-se els duels de les proves de combat, ya que els primers no es varen usar per a determinar culpabilitat o inocència, ni varen constituir procediments oficials. Els duels varen ser en canvi generalment ilegals, a pesar de que en la majoria de les societats a on va ser usual, va contar en acceptació social.
Els participants d'un duel correctament plantejat no eren per lo general perseguits, i en els casos en que sí lo eren, no li'ls encarcerava per tal motiu. Es considerava que solament els cavallers (aristócrates o adinerats) els quals tenien un honor que defendre i, per lo tant, la classe social alta era la que calificava per a realisar-ho: si un cavaller era insult ado per algú de la classe baixa, aquell no ho reptava a duel, sino que li infligía algun castic físic o comissionava a el seu sirvientes per a que ho feren. En alguns països, en especial d'orige anglosaxó, el repte era realisat públicament en el colp d'un guant en la cara de l'oponent o es deixava caure el guant davant els peus del desafiat qui ho arreplegava si acceptava; des de llavors ha perdurat el dit popular «va arreplegar el guant» per a indicar que algú responia a la provocació d'un opositor.[4]
Orígens
El terme «adolixc» per a referir-se a este tipo de lluites es remonta a el XV en Europa. La paraula deriva del llatí duellum, que en llatí clàssic s'escrivia bellum, en el significat de 'guerra', en creuament en "duo", dos: aixina ho arreplega el Diccionari de la Llengua Espanyola.[5] Alguns consideren que es tracta d'una etimologia popular ho va associar a duo ('dos'), resaltant l'accepció de «combat un a un».
Les confrontacions físiques relacionades en insults o posicionament social es remonten a la prehistòria humana, pero el concepte de duel formal en la societat occidental es va originar en el duel judicial de l'Edat Mija, i en antigues pràctiques precristianas de l'época vikinga.[6] En castellà antic es denominada riepto (repte), per eixemple en el Cantar de mio Cid.
Els duels judicials varen ser abolits pel quarto concilie de Letrán en 1215, pero hi ha testics que informaven encara en 1459 sobre l'acceptació del sistema per a resoldre alguns crims capitals.[7]
La majoria de les societats no condenava el duel; en rigor, la victòria en duel es reconeixia com un acte de heroísmo i no com un assessinat, i l'estatus social del vencedor es vea incrementat. Durant el Renaixença enjorn, la pràctica del duel establia la respetabilidad d'un cavaller, i era el mig acceptat per a resoldre disputes. En aquelles societats era sense dubte una alternativa millor que atres formes de conflicte menys regulades.
El primer còdic de duel (Code duello) va aparéixer en el renaixença italiana, si be reconeix varis antecedents, incloent la vella llei germànica. El primer còdic formalisat a nivell nacional va ser el francés, i recent en 1777 es va redactar en Irlanda un còdic que —per l'emigració— seria el de més àmplia influència en els Estats Units.
No obstant lo anterior, els duels no varen ser exclusius de les altes classes d'Europa; els gitanos, certes tribus d'indis nortamericans (Navajos) i atres ètnia euroasiàtiques tenien en els seus còdics de conducta les seues pròpies versions de duels (generalment en gavinets o astrals), i contemporáneamente encara es practica este tipo d'enfrontaments en arma blanca o de fòc.
Atres accepcions
En espanyol duel significa ademés un estat de luto o afligiment, accepció que podria tindre orígens comuns en la primera, si es considera la perspectiva de familiars i aplegats dels duelistas. No obstant, no hi ha cap font que confirme la relació. ya que duel, en sentit de luto, prové de la raïl llatina “dolere”, distinta del significat de lluita de la raïl “duellum”. És un clar eixemple d'homonímia.[8]
Regles


Els duels podien efectuar-se en les espases de duel europees, en sabres o —des del XVIII en avant— en pistoles.[9] Con este fin es fabricaven artesanalmente bells parells de pistoles de duel per a us dels nobles rics. Pero abdós contendents devien ser cavallers: un noble no podia batre's en un plebeu. Per este motiu no varen deixar a Voltaire batre's en el noble cavaller De Rohan: un vilà caria d'honor, i encara que Voltaire insistia en fer-ho, va tindre que resignar-se a ser expulsat de França per mig d'una orde reservada dictada pel mateix rei.
Despuix de l'ofensa real o imaginària, els partidaris de l'ofés demandaven «satisfacció» del ofensor,[10] explicitant la demanda en un gest insultante al que era impossible permanéixer indiferent; colpejar al ofensor en el rostre en un guant, o tirar el guant al sol davant d'ell —d'ací la frase «arreplegar el guant», que en el temps s'ha convertit en sinònim d'acceptar un desafiu.
Esta costum es va originar en l'Edat Mija, quan s'ordenava a un cavaller, que rebia una palmada ritual en la cara simbolisant l'última volta que l'acceptaria sense tornar un desafiu. Per tal motiu, qualsevol que anara colpejat en un guant estava considerat, com el cavaller, obligat a acceptar el desafiu, o quedar deshonrat.
Cada part en disputa devia elegir un representant de confiança (segon, o padrí) que acordaria el lloc de «el «camp d'honor», el principal criteri del qual d'elecció era que estiguera aïllat per a impedir interrupcions i que a ningú donara el sol en la cara. Despuix calia acordar el tipo d'armes que s'anaven a usar: espasa, sabre o pistola. El padrí que tenia calitat de testic de fe, tenia que verificar les armes, les regles i en cas que el seu representat fallira, fer-se càrrec del seu cos per a ser entregat als seus familiars i donar part davant l'autoritat.
Per la mateixa raó, els duels s'efectuaven tradicionalment en amanecer. També era deure cada part comprovar que les armes foren iguals i que el duel resultara just.
A elecció de la part ofesa, el duel podia ser:
- «A primera sanc», en el cas de la qual finalisava tan pronte com un dels duelistas resultava ferit, inclús si la ferida fora lleu.
- Fins que un dels contrincants fora «severament ferit», de forma tal que es trobara físicament incapacitat per a continuar-ho.
- «A mort», en el cas del qual no hi hauria satisfacció fins que l'atra part estiguera mortalment ferida.
- En el cas de duels «a pistola», cada part podia disparar un tir. Inclús si cap encertava el dispar, si el desafiant es considerara satisfet, el duel podia declarar-se terminat com generalment succeïa. També un duel a pistola podia continuar fins que un dels duelistas fora ferit o mort, pero un intercanvi de més de tres séries de dispars era considerat bàrbar, ademés de ridícul per la falta de punteria.
Baixe estes condicions, una o abdós parts podien intencionalmente errar el dispar en l'objectiu de complir les formalitat del duel sense pèrdua de vida o honor, pràctica habitual d'alguns duelistas que rebia el nom de deloper.[11] Fer açò, òbviament, resultava molt arriscat si l'oponent no estava dispost a fer lo mateix. El delope va ser expressament prohibit per el Còdic de duel de 1777.[12] No obstant les possibilitats variaven, i molts duels de pistola varen ser a primera sanc, encara que uns atres a mort. La part ofesa podia detindre el duel en qualsevol moment, si creïa satisfet el seu honor.

Per a un duel de pistola s d'un sol tir, les parts devien ubicar-se esquena contra esquena en les seues armes carregades en la mà, i caminar un número prefixat de passos, tornar-se a l'oponent i disparar. Típicament, quant més greu era l'insult, menys eren els passos a caminar. En molts casos els padrins solien demarcar el sol prèviament, indicant el punt a on els duelistas devien detindre's, girar i disparar. A una senyal, freqüentment un silbato, els oponents podien alvançar fins a les marques i disparar a voluntat. Una atra tècnica consistia en efectuar dispars alternativament, començant per la part ofesa.
Molts duels històrics es varen evitar per l'impossibilitat d'acordar el methodus pugnandi.[13] En el cas del Dr. Richard Brocklesby, no va haver acort en el número de passos, i en el duel entre Mark Akenside i Ballow, un va explicar que mai es batria durant el matí, i l'atre que mai ho faria per la vesprada. John Wilkes, que no es detenia en cerimònies per estos menuts detalls, va contestar a la consulta de Lord William Talbot en relació en quantes voltes dispararia en un duel» lo següent: «Tant com la seua excelència desige: he dut una bossa de bales i una petaca de pólvora».
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
- Combat singular
- Pastoralis officii, encíclica de León XIII; condena el duel.
- Far west
- Taules mexicanes
- Juí de Deu
- Ordalía
- Cavaller
- Honor
Referències
- ↑
- ↑ Diccionario de la lengua española Diccionario de la lengua española Sunan Abu Dawud, fuente citada en Single combat. Ilíada, fuente citada en champion warfare
- ↑ Per eixemple, el pas honroso de Dò Sèrum de Quiñones (1434), o les "singulars batalles" tan habituals en els llibres de cavalleries, ridiculisats en El Quixot: «qualsevol que diguera que yo segut en just títul encantat, com la meua senyora la princesa Micomicona em done llicència per a això, yo li desment, li rieto i desafiu a singular batalla» (edición de Enrique Herreros, EDAF, 1999, ISBN 8441405298, pg. 321).
- ↑ «Dichos populares-frases hechas». Archivat des de l'original, el 2012-12-29. Consultat el 2013-01-06.
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Entre los pueblos nórdicos era usual el Holmganga (lit. 'ir —o caminar— a la isla'), una especie de desafío formal para resolver disputas.
- ↑ Hans Talhoffer (siglo XV), maestro de duelo del sur de Alemania.
- ↑ Véase l'homonimia de los dos sentidos de duelo de las dos raíces etimológicamente distintas en https://etimologias.dechile.net/?duelo
- ↑ Técnicas de duelo.
- ↑ Reglas
- Archivat el 16 de decembre de 2010 archivat en Wayback Machine..
- ↑ Deloper, en francés, literalmente 'errar'.
- ↑ Code duello (1777), Regla 13: «En ningún caso se admitirán tiros fallidos o al aire... por tal motivo los juegos infantiles deben sen deshonrosos para un bando o el otro, y estarán por consiguiente prohibidos».
- ↑ Methodus pugnandi: (latín) mètoto de lucha, las reglas del duelo.