Anar al contingut

Glándula sudorípara apocrina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Una glàndula sudorípara apocrina (del grec apo 'llunt' i krinein 'separar')[1][2] es compon d'una porció secretora enrollada situada en l'unió de la dermis i la grassa subcutànea, de la que partix una porció recta que s'inserta i secreta en la porció infundibular del folícul piloso.[3] En els sers humans, les glàndules sudoríparas apocrinas només es troben en determinats llocs del cos: les aixelles, l'areola i els peçons de les mames, el conducte auditiu extern, els parpalles, les ales de la fossa nassal, la regió perineal i algunes parts dels genitals externs.[4] Entre les glàndules apocrinas modificades es troben les glàndules ciliars (glàndules de Moll) de les parpalles; les glàndules ceruminosas, que produïxen cera dels oïts; i les glàndules mamàries, que produïxen llet.[5] El restant del cos està cobert per glàndules sudoríparas ecrinas.

No obstant, la majoria dels mamífers no primats tenen glàndules sudoríparas apocrinas en la major part del cos.[4] Els animals domèstics, com els gossos i els gats, tenen glàndules apocrinas en cada folícul piloso i inclús en l'aparat urinari, pero glàndules ecrinas només en les almohadillas dels peus i el hocico. Els seus glàndules apocrinas, com les dels humans, produïxen una secreció inodora, aceitosa i opaca que adquirix la seua olor característica despuix de la descomposició bacteriana.[6] Les glàndules ecrinas de les seues pates aumenten la fricció i eviten que esvaren quan fugen d'un perill.[7]

Estructura

La glàndula apocrina es compon d'un glomérulo de túbuls secretores i un conducte excretor que s'obri en un folícul piloso;[8] en ocasions, un conducte excretor s'obri a la superfície de la pell junt al pèl.[9] La glàndula és gran i esponjosa, situada en el greix subcutàneu profunt en la dermis,[10] i té una estructura general i un diàmetro del lumen majors que la glàndula sudorípara ecrina.[11][4] Els túbuls secretores de les glàndules apocrinas són d'una sola capa, pero a diferència dels túbuls secretores ecrinos, contenen un sol tipo de cèlula epitelial ductal,[12] que varia de diàmetro segons la seua ubicació i a voltes es ramifica en múltiples conductes. Els túbuls estan envolts en cèlules mioepiteliales, que estan més desenrollades que en els seus homòlecs de les glàndules ecrinas.[13][14]

Sudoració

No obstant, en la majoria dels mamífers, les glàndules sudoríparas apocrinas segreguen un compost aceitoso (i finalment maloliente) que actua com feromona, marcador territorial i senyal d'advertència[15][16] En ser sensibles a l'adrenalina, les glàndules sudoríparas apocrinas estan implicades en la sudoració emocional en humans (induïda per ansietat, estrés, por, estimulació sexual i dolor).[15]

En un feto humà de cinc mesos, les glàndules apocrinas estan distribuïdes per tot el cos; al cap d'unes semanes, només existixen en zones restringides, incloses les aixelles i els genitals externs.[4] Permaneixen inactives fins que són estimulades pels canvis hormonals de la pubertat.[15]

Mecanisme

La glàndula apocrina segrega un decorregut aceitoso en proteïnes i lípits que és vàter abans de l'activitat microbiana. Apareix en la superfície de la pell mesclat en séu, ya que les glàndules sebàcees s'òbrin en el mateix folícul piloso.[17] A diferència de les glàndules sudoríparas ecrinas, que segreguen de forma contínua, les glàndules apocrinas segreguen en chorrada periòdiques.

En un principi es va pensar que les glàndules sudoríparas apocrinas només secretaban per via apocrina: les vesícules es desprenen de les cèlules secretoras i després es degraden en el lumen secretor, lliberant el seu producte. Investigacions més recents també han demostrat que existix secreció merocrina.

Les cèlules mioepiteliales formen un revestiment de múscul pla al voltant de les cèlules secretoras; quan els músculs es contrauen, apreten els conductes secretores i expulsen el líquit acumulat cap al folícul piloso.[18] La suor i el séu es mesclen en el folícul piloso i apleguen mesclats a la superfície epidérmica. La suor apocrino és térbol, viscós, inicialment vàter i en un pH de 6-7,5. Conté aigua, proteïnes, material de rebuig de carbohidrats i NaCl. La suor només alcança la seua olor característica en ser degradat per bactèries, que lliberen molècules d'olor volàtils.[17] Un major número de bactèries (especialment corinebacterias) provoca una olor més intensa. La presència de pelussa axilar també fa que l'olor siga encara més penetrant, ya que les secrecions, els residus, la queratina i les bactèries s'acumulen en les pelusses.[10]

Vore també

Referències

  1. ↑ (2005) «apocrine}», , 2 edició. ISBN 9780195170771.
  2. ↑ (2005) «apo-}», , 2 edició. ISBN 9780195170771.
  3. ↑ (2006) Andrew's Diseases of the Skin: Clinical Dermatology, 10th edició, Philadelphia: Saunders Elsevier, p. 7. ISBN 9780808923510.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Kurosumi, Shibasaki y Ito, 1984, p. 255.
  5. ↑ Krstic, 2004, p. 466.
  6. ↑ Eroschenko, 2008, pp. 228–229.
  7. ↑ Wilke et al., 2007, p. 170.
  8. ↑ Kurosumi, Shibasaki y Ito, 1984, pp. 255–256.
  9. ↑ Tsai, 2006, pp. 496–497.
  10. ↑ 10,0 10,1 Tsai, 2006, p. 497.
  11. ↑ Krstic, 2004, p. 468.
  12. ↑ (2012) Dermatology. Structure and Function of Eccrine, Apocrine and Sebaceous Glands, 3rd edició, pp. 539–544. ISBN 978-0723435716.
  13. ↑ Kurosumi, Shibasaki y Ito, 1984, p. 256.
  14. ↑ Eroschenko, 2008, p. 226.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Wilke et al., 2007, p. 171.
  16. ↑ Jordània, Joseph (2011). Why do People Sing? Music in Human Evolution, Tbilisi, Geòrgia: Logos, pp. 123–124. ISBN 9789941401862.
  17. ↑ 17,0 17,1 Wilke et al., 2007, p. 175.
  18. ↑ Martini, Frederic (2005). Anatomy and Physiology' 2007, Rex Bookstore, Inc., p. 122. ISBN 9789712348075.

Fonts

  • Eroschenko, Victor P. (2008). «Integumentary System», DiFiore's Atles of Histology with Functional Correlations, Lippincott Williams & Wilkins, pp. 212–234. ISBN 9780781770576.
  • Krstic, Radivoj V.. Human Microscopic Anatomy: An Atles for Students of Medicine and Biology, Springer, pp. 464, 466–469. ISBN 9783540536666.
  • (1984) «Cytology of the Secretion in Mammalian Sweat Glands», Protein Diffusion in Cell Membranes: Some Biological Implications, Orlando, Florida: Academic Press, pp. 253–330. ISBN 9780123644879.
  • Stoddart, D. Michael (1990). The scented ape: The biology and culture of human odour, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 60–61. ISBN 978-0521375115.
  • Tsai, Ren-Yu. «Treatment of Excessive Axillary Sweat Syndrome (Hyperhidrosis, Osmidrosis, Bromhidrosis) with Liposuction», Liposuction: Senar-Cosmetic Applications, Germany: Springer, pp. 496–497. ISBN 9783540280439.
  • “A short history of sweat gland biology” . International Journal of Cosmetic Science 29 (3): 169–179. doi:10.1111/j.1467-2494.2007.00387.x. ISSN 1468-2494. PMID 18489347.
  • “Genetic Influence on Human Body Odor: From Gens to the Axillae” (2010). Journal of Investigative Dermatology 130 (2): 334–346. doi:10.1038/jid.2009.396. PMID 20081888.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Glándula_sudorípara_apocrina&oldid=1278951»