Gòtic tardà

Llonja de la Seda, de Valéncia. Gòtic civil dels sigles XV i XVI.

Gòtic tardà o gòtic final són denominacions de la historiografia de l'art per a designar al periodo final del art gòtic, corresponent a el XV, i en alguns països prolongat fins a el XVI. En este periodo, l'arquitectura gòtica pert el seu paper bàsic de aglutinador de les arts i pansa a ser menys protagonista^{cita requerida}. Des de el XIII les experiències arquitectòniques es destinen principalment al camp de la decoració. Els característics calats asimètrics, de formes retortillades inspirades en rets d'elements vegetals, similars a les flames, varen dur a l'historiador francés Arcisse de Caumont a falcar per a esta fase el terme flamboyant ("flamígero" -gòtic flamígero-). També s'usa de forma similar el terme gòtic florido, encara que esta nomenclatura és d'equívoca aplicació.

Com a terme equivalent per a esta fase del gòtic s'ampra l'expressió "gòtic barroc" pels autors que apliquen la teoria de l'evolució dels estils al gòtic com a cos unitari; de la mateixa manera que s'identifica el gòtic inicial com "gòtic arcaic", el gòtic ple com "gòtic clàssic" i el gòtic radiant com "gòtic manierista"; pero estes denominacions no alcancen molt us.

L'evolució del gòtic no va seguir una mateixa pauta en tots els països europeus, sino que va tindre variacions regionals molt distintes: mentres que en Itàlia el XV (Quattrocento) és el de l'imposició dels models clàssics grecorromanos del Renaixença italiana, i al nort dels Alps (regne de França, Estat Borgoñón, Sacre Imperi) es continua el denominat "gòtic internacional" (també s'utilisen les etiquetes "gòtic cortés" i "estil dolç" -style adouci, weicher Stil-), en el regne d'Anglaterra i en els regnes cristians peninsulars es varen construir estils en un marcat caràcter "proto-nacional" les traces del qual diferenciadores varen ser substancialment els elements decoratius.

Thomas Rickman va falcar en 1817 el terme "gòtic perpendicular" per a aplicar-li-ho a les creacions arquitectòniques angleses entre 1350 i 1500, caracterisades per la volta de palmito i la seua marcada linealidad, front al sentit d'altura del gòtic centreeuropeu. Es tractaria de la més típica creació anglesa, fins al punt que s'aplegat a caracterisar-ho com un opus anglicanum, opost radicalment al opus francigenum. l'estil Tudor va prolongar estes formes durant tot el XVI.

Per a la Corona de Castella Émile Bertaux va falcar en 1911 el terme "gòtic isabelino", per l'influència com a mecenes de les arts d'Isabel I de Castella. L'èxit de la denominació no va carir de crítiques i denominacions alternatives, com la de "gòtic fernandino" (en relació en Fernando el Catòlic, el seu espós i rei de la Corona d'Aragó), o la denominació combinada: "estil Reis Catòlics". José María de Azcárate va propondre l'etiqueta "hispà-flamenc", que aludia a la confluència de traces locals, d'orige mudéjar, en traces provinents del art flamenc. Per al regne de Portugal, la denominació "estil manuelino", molt més recarregat que el isabelino, en decoració de motius vegetals i nàutics (en referència als descobriments que havien convertit al regne en una potència), es deu al regnat de Manuel I (1490-1520).

Arquitectura: Elements formals

La decoració se centra ara en les tracerías, que decoren els murs en rets vegetals. Les finestres es tanquen en tracerías cada volta més complicades, com a autèntics tapissos, donant l'aspecte d'una obra d'orfebreria. S'usen molts més materials que només la pedra, materials que fingixen ser uns atres, com a algeps, fustes, estuc, etc., que són més barats i més llaugers, a l'hora de ser colocats, per eixemple, com arremates en les claus de les voltes.

Volta

Voltes de palmito en l'abadia de Bath (restaurades).

Les voltas resulten ser els únics elements que mostren caràcter nou, encara que estes novetats resulten ser més decoratives que realment estructurals. Les voltes dels primers temps del gòtic varen ser sexpartitas, a les que varen seguir les cuatripartitas. Des de mediats de el XIV els arquitectes varen experimentar noves solucions, aumentant el número de nervis secundaris, donant lloc a voltes molt més decoratives, com les de tercelete, les de nervis combados, etc., pero sent totes variacions de la volta de crucería, de formes estrelades.

La volta de palmito

Mentres en el restant d'Europa s'experimenta en la volta de forma estrelada, abans mencionada, en Anglaterra apareix ara la volta de palmito, pròpia de el XV anglés. Seguixen les mateixes pautes estructurals de les voltes europees, pero són molt més decoratives. Es componen d'una paraulota de càrrega, que actua com capitel, un conoide, que és el que distribuïx les càrregues, i un plafó, per a on els nervis proliferen, creant rets decoratives. En l'existència de les voltes de palmito es distinguixen tres fases:

• La primera, es dona des de finals de el XIV fins a 1420, i es llimita a espais menuts. Sorgixen en el comtat de Gloucester, en el claustre de la seua catedral.
• El segon periodo aniria de 1420 a 1475, un periodo de crisis econòmica en Anglaterra, en el que les voltes s'estenen, pero sense evolucionar.
• L'últim periodo, de 1475 a 1540, que serà el seu periodo d'esplendor. Són promogudes pels mecenes de l'época, per a les grans arquitectura que es construïxen en el moment, com un element de lux decoratiu, i que està lligat als llocs més dignes, més sants, especialment a les capelles funeràries. El major eixemple de volta de palmito serà la volta del King's College de Cambridge, en 12 metros de llum. Les voltes de palmito se situen dins d'eixe concepte de l'estil perpendicular, que propon una decoració en forma de malla, de panels que recobrixen tot l'interior de l'edifici.

Les primeres experiències es varen fer totalment en pedra, pero el resultat era molt pesat, i moltes d'eixes primeres voltes varen caure, per lo que les posteriors es feyen a pur de panels de fusta i algeps, molt més llaugers, i inclús es colocaven elements de lleva i posa, com arremates decoratius en les claus, o elements que penjaven.

Pilar

El pilar també serà un element que evolucione durant este periodo, cap a unes formes més verticals, com un autèntic fes de columnes, en pilastras adossades convertides en baquetones, molt aprimats i estilisats, que faran del pilar fasciculado, el resultant, el més usat durant el XV. El pilar helicoidal també s'usarà en les sales capitulares de monasteris, i en habitacions de planta centralisada. El pilar pert el capitel en formes arcaiques, i es convertix en una llínea d'imposta de presència testimonial.

Arc

Els arcs també evolucionen, sempre de manera decorativa. S'abandona casi en la seua totalitat l'us dels arcs de mig punt, i es potencien els usos dels arcs més decoratius, el conopial, l'ogival, el polilobulado, el carpanel, etc.. Com a elements decoratius sorgixen els pináculos, que es coloquen casi en qualsevol lloc, i, si són més grans, passen a ser tabernáculos. Les frondas, rets decoratives d'elements vegetals són també un atre element molt típic de el XV, junt en els gabletes, un element decoratiu per a enaltir l'arc.

Planta

Sobre les plantes, no apareixen noves tipologies, només es potencien tipologies existents, com la hallenkirche (planta de saló), planta que serà molt útil, ya que deixa espai entre els contraforts per a les capelles funeràries, i serà molt usada en les plantes monacales, perque dona cabuda a més fidels. La capçalera es convertix en la zona més important del temple, en esta época es tiren moltes capçaleres anteriors i es reconstruïxen, quedant com resultat iglésies macrocéfalas. En iglésies en recursos més llimitats es fan capçaleres a pur de formes poligonales, polilobuladas, pero de manera molt més senzilla, sense girola.

Naix també ara una nova organisació de l'espai interior. El gòtic modern s'havia caracterisat per les teories de la mística de la llum, que perden la seua influència radicalment en este periodo. S'escomencen a fer capçaleres més obscures, es cobrixen les finestres, tot pel naiximent dels retaules, al principi de forma tímida, pero poc a poc aniran convertint-se en el lloc per a l'adoctrinament dels fidels, aplegant a tindre formes monumentals i imbricarse en l'arquitectura, creant híbrits entre arquitectura i escultura. Són el lloc per a la colocació de l'iconografia, quan abans es llimitava als grups escultòrics en les fronteres. La llum passa a un segon pla, i apareixeran espais davant dels retaules per a poder ser contemplats, aixina com creix l'importància de vore el sacerdot gesticular mentres es dirigix als fidels, per lo que l'altar i els púlpits s'eleven sobre la nau, tot per influència de les herejías religioses que tant furor varen causar en eixa época. D'esta forma, es podia controlar millor als fidels.

Torres, chapiteles i agulles

Les agulles i les torres es popularisen durant este periodo, i molts edificis ya terminats afigen estos elements, per a enaltir i donar empaque, per a 'vestir a la moda' el temple. Els quaderns de dibuixos varen ser els que varen difondre estes idees; sobre fronteres d'orige francés s'afigen pináculos i agulles, propis de l'arquitectura nòrdica. (Aparició del Llibre dels pináculos) Hi ha distints tipos, que es construïxen sobre base octogonal o quadrada; posseïxen finestres molt calades, per a donar allumenament, i arrematen en formes vegetals. Eixemples en les catedrals de Friburgo i Estrasburc en arremates calats, en tracerías.

Image de la Catedral de Burgos.

En Espanya estes formes s'introduïxen primer en els arremates de la Catedral de Burgos. El bisbe de Burgos, Alonso de Cartagena havia viajat pel nort d'Europa i hi havia vist les torres calades en les iglésies i catedrals del Nort, per lo que cridarà a Juan de Colónia en 1442 per a arrematar les torres, en un element que se superpon a l'obra anterior, i que serà imitat posteriorment en les catedrals de León, Oviedo, Toledo, etc. i influirà en les que es construïxen en eixa época, com la d'Astorga. Són torres de base octogonal, i de 70 metros d'altura, que varen estar arrematades per escultures de Sant Pedro i Sant Pablo, retirades en el XVIII.

Finalisació de proyectes

En este periodo es finalisen molts dels proyectes que s'havien deixat inconclusos, encara que el leit motiv seran les capelles funeràries. De totes formes, també ser faran proyectes nous, molt vanguardistes, com les catedrals de Milà o Toledo, que seran una síntesis de totes les idees del periodo.

El XIV havia segut un sigle de crisis, pero el XV tant l'economia com la demografia varen tornar a créixer, tornant els pobles a tindre diners per a terminar les obres artístiques que havien deixat inconclusas. Es terminaran en esta época fronteres dels peus, fronteres de la travessia, etc., usant els elements decoratius abans mencionats.

França va a perdre durant este periodo el paper preponderant, en favor d'Espanya i els Països Baixos. Es termina la frontera de la Catedral de Saint-Gathien de Tours, que havia segut iniciada en el XIII. No és cap innovació, serà un frontera de tres carrers en dos torres, una idea que ya provenia del westwerk carolingio. La decoració es torna casi una llabor d'orfebre. Importància dels gabletes, element triangular que se superpon a l'arc, emmarcant-ho; l'us de tabernáculos i pináculos. L'espai dedicat anteriorment al programa iconográfico desapareix casi, dedicant-se a les arquivolta. En els tímpans apareixen motius vegetals i tracerías, ya no hi ha un grup escultòric. En el cos central, un gran rosetón de tracería, que s'oculta en part pels pináculos i els gabletes.

Una atra frontera que s'arremata ara és la frontera de la Catedral de Saint-Etienne de Toul, seguint un esquema semblat al de Tours, en tres carrers, i en molts elements flamígeros decoratius.

Entorn a París varen treballar en sl XV els Chambiges (Pierre Chambiges i Martin Chambiges), una família d'arquitectes que i varen participar en la construcció de numeroses fronteres de catedrals, com la del transepto de la Catedral de Saint-Étienne de Sens, terminada en el XV, encara que escomençada en el XIII. El mur es perfora casi totalment en un gran rosetón de tracerías, del gòtic radiant, Es disponen contraforts prismàtics. La frontera de l'iglésia de Saint-Maclou de Ruan per la seua banda, s'escapa al plantejament de frontera harmònica de tres carrers i dos torres, i se situa més propenca al concepte del 'gòtic barroc' del que ya hem parlat. Té cinc vans, i pilars alvançats, formant un pòrtic semicircular. Tot és decoració, a pur de gabletes i pináculos.

Les formes del gòtic flamígero s'introduïxen en Espanya escomençant pel Regne d'Aragó, posteriorment passant a Castella, en Burgos com el primer eixemple. L'estil s'introduïx pels nous arquitectes que són duts des d'Europa pels bisbes i reis. Hi ha dos generacions, la dels arquitectes foràneus que apleguen a la península ibèrica, en formació francesa, com Guillem Sagrera, Jusquin de Utrecht o Hanequin de Brusseles. La segona generació seran els fills d'estos arquitectes, ya naixcuts en terres hispanes, pero de formació europea, per eixemple Juan Guas o els germans Egas.

Vore també

• Arquitectura gòtica
  • Gòtic primitiu
  • Gòtic clàssic
  • Gòtic radiant
• Gòtic tardà
  • • Gòtic florido
    • Gòtic flamígero
    • Estil manuelino
    • Gòtic isabelino
• Llistat d'edificis gòtics