Anar al contingut

Frontera seca

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Es denomina frontera seca[1][2] o llínea seca[3][4][5] al tram en el qual una llínea limítrofa entre dos jurisdiccions (ya siga de paísos, estats o entitats subnacionales)[6] circula sobre superfícies no aquàtiques, és dir, no discorre sobre una riera, riu, llac, estany ni cap cos marí. Es falca en oposició a la frontera humida o hidrogràfica.

Generalitats

Frontera seca recolzada en traces naturals

Una frontera seca pot estar constituïda sobre una frontera natural o una artificial. De les primeres en gran part s'assenten sobre una divisòria d'aigües d'una cordillera, per eixemple, la que dividix Espanya i Andorra de França, posicionada sobre la divisòria dels Pirineus, o la frontera argentí-chilena, la que en bona part és definida per el “divortium aquarum” de la Cordillera dels Andes.[7] En América Central, un 14,55 % de les fronteres internacionals utilisen la divisòria d'aigües d'encadenaments orogràfics com a soport físic.[8]

Frontera seca delineada per llínees imaginàries

L'utilisar llínees rectes imaginàries com a llímit per a senyalar la llínea de separació entre dos països presenta l'inconvenient de ser difícil ubicar el llímit en el camp. No obstant este instrument està molt estés; per eixemple, en Centroamérica representen el 37,38 % que la totalitat dels llímits terrestres.[8]

Entre les fronteres seques artificials són numeroses les que ampren llínees de llongitut i de latitut, per eixemple el paralel 49 Nort, que definix bona part de la frontera entre Canadà i Estats Units, o les del desert del Sahara. D'igual manera, gran part del territori dels aborigen nortamericans, despuix de ser conquistat pel poder central nortamericà, va ser dividit en estats amprant meridianos i paralels per a delinearlos.[9] En atres casos s'ampren poligonales constituïdes per llínees rectes imaginàries que van unint punts, els que estan determinats per mig de les seues coordenades; també la llínea pot ser curva, és el cas d'un arc de circumferència traçat partint des de la distància fixa que hi ha respecte a un punt que oficia com vèrtiç, per eixemple, la primera part de la frontera seca que comença des del Pacífic entre Chile i el Perú.[10]

Alguns eixemples

Si ben bona part dels llímits terrestres entrarien en la categoria de frontera seca, el terme pren particular rellevància per a senyalar les chicotetes seccions atípiques dins d'un esquema de demarcació en el qual predominen àmpliament les fronteres hídriques, és dir, lindes recolzats sobre cossos aquàtics. En este cas, generalment s'ampren fronteres seques per a unir punts en a on el principi rector sobre el qual es va establir el llímit no pot ser expressat en el terreny.

Un cas especial de frontera seca excepcional es presenta entre l'Argentina i l'Uruguai. Abdós països han convingut que la llínea de trobada de les seues respectives jurisdiccions es trace sobre els rius Uruguai i de l'Argent. Açò en principi extinguiria la possibilitat de que es presente algun sector en frontera seca, no obstant, l'enclavament argentí constituït per l'illa Martín García (rodejat d'aigües d'Uruguai) per la sedimentaació aluvional s'ha fusionat en l'illa uruguayana Timoteo Domínguez, per la qual cosa, en l'any 1988 i per mig de la firma d'un acort, abdós països s'han vist obligats a traçar la seua única frontera seca, demarcando aixina el llímit internacional entre eixos territoris insulars contactats,[11] segons s'hi havia ya dispost en l'any 1973, per mig del Tractat del Riu de la Plata, suscripto per abdós països.[12]

Fronteres seques conurbadas

Un eixemple característic de l'excepció d'un trecho de frontera seca inserte en una llarga frontera hídrica és la chicoteta porció que separa la localitat argentina de Bernardo de Irigoyen de les brasileñas Dionísio Cerqueira (en l'estat de Santa Catarina) i Barracão (en el de Paraná), les tres assentades sobre la divisòria d'aigües que dividix la ret de drenage que aboca en direcció al riu Iguazú —cap al nort, pel riu Sant Antonio— de la que ho fa rumbo al riu Uruguai—cap al sur pel riu Pepirí Guazú—. En prendre's com a llímit el álveo dels rius Sant Antonio i Pepirí Guazú (les capçaleres principals dels quals se situen a abdós costats de dita divisòria d'aigües) en la part en que ya no hi ha un curs aquàtic visible, el llímit proseguix per mig d'una frontera seca traçada sobre la pendent de la proyecció de l'hondonada fins a alcançar el punt de el “divortium aquarium”, despuix del com fa lo propi sobre l'ala oposta fins a alcançar el manantial que dona naiximent al riu de dita costera, curs sobre el qual la llínea demarcatoria continua. Eixos 25 km conformen l'únic tram sec de la frontera argentí-brasilera, marchant els restants 1236 km sobre rius.[13]

Carrer que separa les sobirania de Brasil i Uruguaien la conurbación desenrollada sobre el tram de frontera seca que dividix les ciutats respectives de Santana do Livramento i Rivera.

Les fronteres seques són més complexes de controlar que les hídriques. En els casos en que ciutats d'abdós jurisdiccions contacten en una frontera seca la divisió de jurisdiccions sol ser reforçada per mig de la construcció de murs o cerques, en especial quan ademés abdós costats representen realitats econòmiques o socials disímiles. En alguns casos s'opta per realisar una integració entre abdós poblacions, i a penes un carrer oficia de formal llímit internacional, tal és lo que ocorre entre la ciutat brasilera de Santana do Livramento i l'uruguayana de Rivera[14][15] o entre la també brasilera Punta Porá i la paraguaya Pedro Juan Cavaller. La major intimitat que ocorre en estos casos fa que evolucionen cap al desenroll d'una comunitat particular, culturalment mixturada i clarament diferent a atres dels seus respectius països.[16][17][18][19][20]

Vore també

Referències

  1. ↑ Fernández, A. J. C., Príncip, A. D., & Bucho, D. (2006). 74. Ciutats abaluartadas de la ralla ibèrica: de frontera a paisage cultural. revista ph, (60. Especi).
  2. ↑ Domínguez, J. A. M. (2010). Deconstrucción i articulació territorial de la frontera lusità-andalusa. Quaderns Geogràfics, 47, 297-316.
  3. ↑ Rei, F. F. (2011). Varietats dialectals del gallec. Revista de filologia romànica, (3), 85.
  4. ↑ Alfageme, G. B. (2009). La Ralla Seca. Bolletí de la Real Acadèmia d'Extremadura de les Lletres i les Arts, (17), 245-267.
  5. ↑ Barris, M. D. L. (2013). La frontera narrada: història, novela i imaginaris fronteriços en la Ralla Seca. Història i política: Idees, processos i moviments socials, (30), 145-173.
  6. ↑ Va marcar Muñoa, R. (2006). Presència de lo europeu en Entre Rius: una societat multicultural en identitat local.
  7. ↑ Varela, L. V. (1899). La República Argentina i Chile: Història de la demarcació de les seues fronteres (des de 1843 fins a 1899) (Vol. 1). Impr. M. Biedmaé fill.
  8. ↑ 8,0 8,1 López, Alexander, & Aurora Hernández (2009). Fronteres i mig ambient en América Central: desafius per a la seguritat regional. (Temes d'actualitat no. 5). 1a. ed. Sant Salvador, El Salv. FUNDAUNGO, 32 p. ISBN 978-99923-29-23-8.
  9. ↑ Yuln, Melina (2012). “El territori cuadriculado: l'adaptació d'un model territorial nortamericà en Argentina, 1850-1890”. Nou Món, Móns Nous.
  10. ↑ Conroy, H. W. (2014). El punt Concòrdia i l'inici de la frontera marítima entre el Perú i Chile. Agenda Internacional, 21(32), 51-78.
  11. ↑ Delucchi, G., & Hurrell, J. A. (2011). Taxodium distichum (Cupressaceae) adventicia en l'Argentina i Uruguai. Bolletí de la Societat Argentina de Botànica, 46(3-4), 361-367.
  12. ↑
  13. ↑ Car, A., & Vitale, E. (2014). Missions. Una discussió sobre territori i estat en els espais fronteriços. En: La rivada, v. 1, n° 1.
  14. ↑ Pèrsia, Adriana (2010). Frontera com a recurs, frontera com a llímit: una perspectiva antropològica. Estudis Històrics – CDHRP- Any II - Març 2010 - Nº 4 – ISSN 1688-5317. Uruguai.
  15. ↑ Correja Alsina, F. (2006). L'efecte substitució i l'evolució del cost de vida en la frontera d'Uruguai en Brasil. Estudis fronteriços, 7(14), 33-54.
  16. ↑ Gonçalvez, B. L., dona Rosa, V. B., & Gonçalvez, B. L. (2014). El Portuñol Fronteriç entre les ciutats de Santana do Livramento i Rivera. Anais do Ixão Internacional de Ensino, Perquisició i Extensão, 6(2).
  17. ↑ Retamar, H. J. C., & Risso, C. S. La frontera entre Uruguai i Brasil i la realitat de l'espanyol en comunitats fronterices. Cadernos do Aplicação, 24(1).
  18. ↑ Rodrigues, R. D. N., Rezende, D. F. D. A., Soares, W., & Marques, D. H. M. (2012). La frontera entre el Paraguai i el Brasil i l'importància del territori, les institucions i la societat en la formació de l'identitat “brasiguaya”. Notes de Població.
  19. ↑ Pereira, J. H. V. (1997). Migraçõés de estudantes na fronteira do Brasil com o Paraguai. Dissertação (Mestrado). Camp Gran: UFMS.
  20. ↑ Bernal, Mario; Silvia Añez Ortiz, & Eladio Soria Piris (2002). Frontera seca: sobirania i descentralisació transfronterer. Asunción, Paraguai.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Frontera_seca&oldid=1585537»