Anar al contingut

Frontera humida

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Es denomina frontera humida,[1][2][3][4] frontera hidrogràfica,[5][6] llímit hidrogràfic,[7] ralla humida[8] o ralla inundada[9] al tram en el qual una llínea limítrofa entre dos jurisdiccions (ya siga de paísés, estats o entitats subnacionales) circula sobre superfícies aquàtiques, és dir, la isolínea que unix els punts que identifiquen el contacte entre abdós discorre sobre una riera, riu, llac, estany o algun cos marí.[10] Es falca en oposició a la frontera seca.

Normalment eixe llímit separa les jurisdiccions relatives a l'exploració i explotació dels recursos naturals, vius i no vius, de la columna d'aigua, del llit, del subsol, aixina com l'espai aéreu suprayacente, no obstant poden establir-se llímits que dividixquen solament algunes d'estes matèries asignables.

Generalitats

[editar | editar còdic]

Este tipo de llímit pot ser establit en consideració a distintes variables, tant les naturals com les artificials, és dir, el llímit jurídic pot recolzar-se o no en una traça natural. Són variats els modos que és possible utilisar per a definir una frontera humida.[11]

Fronteres fluvials

[editar | editar còdic]
Fronteres fluvials entre Argentina, Brasil i Uruguay traçades sobre el ric homònim i el riu Cuareim. En el seu centre, la disputada illa Brasilera.

Els rius són el modo més pràctic d'establir fronteres, per la seua caràcter natural, la seua estabilitat en el temps, dificultat de franqueabilidad i a la divisió que geogràficament fan, en comarques a un o un atre costat del seu caixer. Per eixemple, la llongitut de les fronteres fluvials representa un 48,06 % del total limítrof entre els països d'América Central, al punt en que la totalitat de les llínees limítrofes de la regió utilisen el soport fluvial en algun dels seus segments.[12]


Generalment, el llímit en un curs fluvial és definit per el “álveo”, talweg o vaguada, és dir l'eix principal o més profunt, generalment amprat per la navegació, en el qual les aigües corren a major velocitat. En atres ocasions s'utilisa el punt mig del riu, és dir, la llínea que es traça de manera equidistant respecte a la distància que medra fins a cada vora, independentment si coincidix o no en l'eix més profunt. Açò és apropiat per a rius que varien la posició del talweg pero els canvis queden sempre acotats al bol ya ben definit.[13]

Una tercera forma és la denominada “costa seca” és dir, el llímit d'una de les jurisdiccions conclou en la llínea que dibuixa el nivell mig de les aigües, pertanyent d'esta manera la totalitat del riu a la jurisdicció oposta. Un eixemple de costa seca fluvial és l'adoptat per a un tram del riu Sant Joan, en la frontera entre Costa Rica i Nicaragua, ya que a este últim el tractat fronteriç Canyes-Jerez de 1858 va atribuir la marge nort i el domini de les aigües, sent la pròpia vora sur la frontera internacional en Costa Rica, a la qual va concedir drets de navegació.[14]

Una quarta manera seria el d'aigües compartides, en eixe cas el curs és administrat en conjunt, normalment per una entitat creada a l'efecte.[15]

En utilisar un riu com a llímit, pot decidir amprar-se distints sistemes segons cada tram o secció i inclús pot fer-li'ls solapar en un mateix tram, en dividir de manera distinta els objectes a assignar. Per eixemple, pot utilisar-se el d'aigües compartides respecte a l'aprofitament dels seus recursos ictícolas, i amprar el talweg per a traçar el llímit corresponent al llit i subsol. Este modo mixt és similar a l'adoptat pel tractat de l'any 1973 que va definir el llímit sobre el Riu de l'Argent entre l'Argentina i l'Uruguay.[16]

Les illes que posseïx el riu limítrof seran assignades respecte al modo en que s'ha optat, si és la llínea mija, inclús la presència històrica d'una de les jurisdiccions en pugna, generant enclavaments.[17] Les illes també poden ser adjudicades per la regla de adyacencia, és dir, són assignades a la sobirania corresponent a la ribera més pròxima al seu marge. Este método pot amprar-se en conjunt en la divisió de les aigües i llit pel sistema del talweg -per eixemple en el llímit del riu Paraná entre l'Argentina i el Paraguay- o quan es va amprar la llínea mija per eixemple en el llímit en el riu Miño entre Espanya i Portugal.[18][19]


No tots els rius es presten adequadament per a servir de llímits. Per a evitar possibles conflictes són aptes per a esta condició els que mantenen imperturbablemente el mateix traçat del seu curs durant molt temps. D'allí que no és convenient utilisar per a definir fronteres els rius que discorren en espais geogràfics constituïts per planures sumament planes llaurades sobre sediment solts o inmaduros, en els que el caixer encara no ha desenrollat una vall definida, per lo tant, alvança inestablemente entre abundants i pronunciats meandres, en freqüents canvis de recorreguts, exacerbado per un accentuat volum de sediment transportats per les seues aigües.[20]

Un eixemple dels problemes que açò genera és l'haver seleccionat com a llímit internacional d'un tram de la frontera entre l'Argentina i el Paraguay a l'impredictible riu Pilcomayo.[21] Ademés de que la inconsistencia hidràulica del seu canal impedix precisar el seu talweg, eixe curs presenta un comportament atípic, en desplaçaments de caixer en casi totes les seues riuades, en els que divaga per la planura, duent a identificar-ho com un riu de llímits mòvils.[22] Un cas similar va ocórrer entre Nicaragua i Hondures. Un tram de la seua frontera està definit pel caixer del riu Negre. A raïl de l'Huracà Mitch, est va canviar el seu curs en el tram final, per lo que va passar de desembocar en territori hondureny a fer-ho en l'nicaragüense, la qual cosa ha produït desacorts entre les comunitats locals d'abdós països.[23][12]

Fronteres llacustres

[editar | editar còdic]
Frontera llacustre entre Malaui, Tanzània i Moçambic traçada sobre el llac Malaui.
Frontera llacustre entre Chad, Níger, Nigèria i Camerún, en el centre d'Àfrica, traçada sobre el llac Chad.

Els llac o estanys solen ser amprats com a fronteres, en especial si estos són llongitudinals o de gran tamany. Freqüentment són part d'una frontera humida major, la qual es continua recolzant-se en rius afluents o efluents del cos llacustre, com ocorre en els Grans Lagos entre Estats Units i Canadà.

En establir el llímit sobre un llac poden amprar-se les mateixes formes que s'utilisen per a definir els llímits sobre rius, salve pel método del talweg. Si el tall limítrof és perpendicular a l'eix natural del llac s'ampra una llínea imaginària que unix dos punts a cada costat del mateix, ya siga dos fites que marquen punts artificials o traces naturals, com a desembocadures de cursos fluvials o cims de montanyes; també és possible combinar-los i que cada costat del llac estiga definit per traces distintes. En atres casos s'ampren llínees poligonales que canvien de direcció en determinats punts o vèrtiços, per eixemple com es va amprar en el llac Chad -en el centre d'Àfrica- entre Camerún, Níger, Nigèria i Chad.[24]

També s'utilisa el format de costa seca; un eixemple és l'existent en el llac Malaui entre la república homònima i Tanzània.

Fronteres marítimes

[editar | editar còdic]
Distintes maneres de traçar el llímit hidrogràfic de la frontera entre Colòmbia i Veneçola corresponent al tram sobre el golf homònim.

Les superfícies marines també són utilisades per a traçar fronteres entre colindancias de distintes jurisdiccions. Estes han cobrat particular importància durant el XX i XXI en raó de la major demanda de recursos alimenticis (peixca de moluscs, crustacis, peixos, etc.) i del desenroll de tecnologies que permeten realisar explotacions en llocs a on abans era impensado, per eixemple aprofitament d'estrats petrolífers i gasíferos continguts en el subsol marí a grans profunditats.[25][26]

Començ del llímit marítim

Normalment el llímit marítim de dos jurisdiccions comença allí a on termina el llímit terrestre. Segons la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar (CONVEMAR), l'extrem inferior de les terres emergides (fi de qualsevol llímit terrestre) és el punt de les més baixes mareas mortes o marees de quadratura. Açò significa que, depenent de l'altitut de la vora costera i de l'amplitut de les marees d'un determinat tram limítrof, les aigües inundaran diàriament un determinat segment de la porció final del tram de frontera terrestre. Per esta raó el punt a on comença la frontera marítima casi mai és senyalat en una fita, ya que les aigües ho destruirien. És per això que s'ampra el punt terrestre més propenc al nivell que alcancen allí les aigües en les més altes pleamares (marees sizigia) o ones en els majors temporals. Açò forçosament fa que des de la fita física erigida la llínea limítrofa siga solament proyectada fins al punt convingut.

Principi de l'equidistància
Artícul principal → Principi d'equidistància.


El método tradicional de dibuixar llímits en aigües marines és fer-ho partint del començ del llímit terrestre segons la regla de la llínea mija o equidistant al territori emergit de cada jurisdicció, és dir, cada punt de la llínea del llímit es troba a igual distància d'abdós territoris emergits.[27][28] Quan la naturalea ha establit una desigualtat tant en costes com en els fondos marins de dos estats, esta és, jurídicament, irremediable. No obstant, quan ocorre certa desigualtat en les costes (no en els fondos) d'un estat respecte a l'un atre que determina manifesta disparitat en les seues traces, existixen circumstàncies pertinents que originen la possibilitat de no aplicar la llínea d'equidistància. Estes característiques, les que deuen ser reals i objectives, són fonamentalment geogràfiques, i ocasionalment econòmiques. Açò s'origina en la teoria esgrimida per Alemània Occidental en l'any 1969 en el seu disputa contra Holanda i Dinamarca per les aigües del mar del Nort.[29]

En ella va postular que ademés de la llínea d'equidistància hi ha atres variables a considerar, per eixemple l'existència de “circumstàncies pertinents” o especials (les que poden ser la concavidad del llitoral d'un estat, les diferències en la llongitut de les fronteres costeres, la presència d'illes, etc.)[30] aixina com obrar baix el concepte de “principis equitatius”, atenint-se als objectius que es pretenen en una delimitació. Abdós conceptes operen en plans diferents pero posseïxen una dualitat indisociable, ya que es busca el repartiment equitatiu dels territoris marítims per a que cada estat obtinga una part “justa”.[31][32]

Traçats sobre sistemes de referència o llínees poligonales

En els casos de traçar fronteres sobre territoris marins el llímit pot recolzar-se en un meridiano, en un paralel o formar una llínea poligonal que no guarde relació en alguna traça geogràfica. En estos casos, la seua definició per mig del sistema de referència de coordenades geogràfiques, és ademés possible referenciarlo per mig de fites, els quals poden colocar-se en un sector territorial emergit d'una sola jurisdicció, i tenen com a funció el senyalar una de les coordenades angulars (ya siga la latitut o la llongitut) d'un dels punts que fa de vèrtiç de l'deslindar demarcado en la poligonal. Un eixemple d'este método és el definit en el Tractat de Pau i Amistat entre Argentina i Chile firmat pels representants d'abdós països en 1984 i que va definir la seua frontera marítima en el mar de la Zona Austral.[33]

Costa seca marítima

Si ben rarament, és possible també sobre cossos marins aplicar la doctrina de costa seca. Un eixemple es troba en la ensenar de Cocinetas en el golf de Veneçola entre la república homínima i Colòmbia.[34] També li l'ha teorizado en la disputa sobre el Peñón de Gibraltar.[35]

El principi jurídic dominant se sintetisa en la frase “la terra domina la mar”,[36] és dir, la possessió d'una llonja de la mar adjacent a una costa, dimana naturalment de la sobirania que s'estipule para dita ribera. D'allí que l'excepcionalitat d'aplicar l'instrument jurídic de la costa seca ha de ser inequívoca, frut d'una palesa acceptació i voluntat de les parts, no com una particular interpretació d'un tractat per una d'elles.[37]

Llímits de la plataforma marina

Especialment quan es tracta de llímits d'espais marítims d'una jurisdicció costera respecte a l'àrea d'alta mar (o aigües internacionals), la frontera es definix per distàncies des de les llínees de base normal (LBN) i les llínees de base rectes (LBR).[38]

Les primeres representen la llínea natural i ondulante de la vora costera durant la marea baixa. Les segones constituïxen llínees rectes i imaginàries que unixen vetes o illes llitorals. Dit polígon cap al continent tanca aigües interiors i de manera oposta són utilisades com a respal per a medir l'extensió del mar territorial, la zona contigua, la zona econòmica exclusiva (de “sobirania funcional” per a l'estat ribereño) i la plataforma continental, sobre la qual un estat posseïx un dret originari, natural i exclusiu.[39] La mida amprada és la milla marina (que equival a 1852 metros). El punt des d'a on es proyecta la zona econòmica exclusiva (ZEE) cap al llímit exterior també pot ser batimétrico, per eixemple, estar a 100 milles marines contades des de l'isóbata de 2500 metros, al que se sumixca l'opció d'estendre el llímit exterior de la seua mar patrimonial fins a les 350 milles marines contades des de les llínees de base.[40][41] També s'han previst corriment del llímit sorgits de distàncies prenent en conte gruixa de roques sedimentarias o respecte al peu del talús continental.[42]

Llímits marítims geogràfics

Normalment els llímits marins entre dos estats no s'han definit sobre les particularitat geomòrfiques del llit o subsol marí; una excepció és la frontera establida en la fosar de Timor-Leste, entre Austràlia i Indonèsia (en l'acort firmat el 9 d'octubre de 1972).[43]

Llímits marítims mixts

En ocasions, sobre porcions marines, s'han delimitat zones pròpies de cada estat i unes atres en algunes traces de cosoberanía o espais per a explotacions en comuna. Un eixemple ocorre en la frontera entre Espanya i França sobre les aigües de la baïa de Higuer o de Txingudi. En virtut de la Declaració de Bayona del 30 de març de 1879, l'angosta franja marítima pròxima a la vora de cada país va quedar baix la seua jurisdicció respectiva, mentres que per a l'àmplia zona central es va convindre una jurisdicció compartida.[44]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Domínguez, J. A. M. (2010). Deconstrucción i articulació territorial de la frontera lusità-andalusa. Quaderns Geogràfics, 47, 297-316.
  2. ↑ Sausi, R., Luis, J., & Oddone, N. (2010). Cooperació i integració transfronterizo en el Mercosur: el cas de la Triple Frontera Argentina-Brasil-Paraguay. La política internacional subnacional en Amèrica Llatina, 209-258.
  3. ↑ Driessen, H., & Abelló, M. B. (1994). La porta atrassera d'Europa. Notes etnogràfiques sobre la frontera humida entre Espanya i Marroc. Història i Font Oral, 59-68.
  4. ↑ Rodríguez, L. P. El paisage llingüístic de la frontera lusità espanyola: multillingüisme i identitat. Investigacions sobre l'ensenyança de l'espanyol i la seua cultura en contexts d'immigració, 69.
  5. ↑ Senyes geogràfiques del Partit de Capità Sarmiento.
  6. ↑ Cort Internacional de Justícia (1986). Cas relatiu a la controvèrsia fronteriça (Burkina Faso contra la República de Mali) Fallo de 22 de decembre de 1986.
  7. ↑ Medinaceli, B. (1872). Llímits de Bolívia en el Paraguay i la Confederació Argentina. La Pau, Bolívia, Imp. de l'Unió Americana de César Sevilla.
  8. ↑ Barris, M. D. L. (2013). La frontera narrada: història, novela i imaginaris fronteriços en la Ralla Seca. Història i política: Idees, processos i moviments socials, (30), 145-173 (cita en pàgina 148).
  9. ↑ Alfageme, G. B. (2009). La Ralla Seca. Bolletí de la Real Acadèmia d'Extremadura de les Lletres i les Arts, (17), 245-267. (cita en pàgina 247).
  10. ↑ Rei Balmaceda, R. C. (1979). Llímits i Fronteres de la República Argentina, Epítome Geogràfic ‖. OIKOS. Associació per a la promoció dels estudis territorials i ambientals. 463 pgs.
  11. ↑ Christensen, A. H. (2005). Determinació de llímits sobre aigües sense recórrer a les llínees de base recta. Bolletí, Buenos Aires,49(38).
  12. ↑ 12,0 12,1 López, Alexander, & Aurora Hernández (2009). Fronteres i mig ambient en América Central: desafius per a la seguritat regional. (Temes d'actualitat no. 5). 1a. ed. Sant Salvador, El Salv. FUNDAUNGO, 32 p. ISBN 978-99923-29-23-8.
  13. ↑ Álvarez, J. G., & Lozano, P. P. (2015). La delimitació de la frontera lusità-espanyola en el riu Miño (1855-1906). Conflictes territorials i representacions cartogràfiques. Terra Brasilis (Nova Série). Revista dona Rede Brasileira de História dona Geografia i Geografia Històrica, (6).
  14. ↑ Chacón, L. F. S. (2006). Del Canyes-Jerez al Chamorro-Bryan: les relacions limítrofes entre Costa Rica i Nicaragua en la perspectiva històrica, 1858-1916. Museu Històric Cultural Juan Santamaría, Ministeri de Cultura, Joventut i Deports.
  15. ↑ Velasco, José Enrique Greño (1976). Uruguay: del Tractat del Riu de l'Argent als acorts de Rivera. Revista de Política Internacional, (143).
  16. ↑ Vieira, M. A., Lupinacci, J. C., & Lapeyre, E. G. (1973). Tractat de llímits del Riu de l'Argent. Fundació de Cultura Universitària.
  17. ↑ Bobrik, G. C. (2007). Enclavaments insulars en rius internacionals. El cas dels rius Uruguay, Paraná i Paraguay. Aequitas, 1(1), 27-70.
  18. ↑ Castro, José de (1873). La frontera hispà-portuguesa. Estudi descriptivo i militar. Madrit, Depòsit de la Guerra.
  19. ↑ Gómez de la Torre, José María (2005). “Règim llegal dels cursos d'aigües internacionals”. AFESE, 42, pp. 101-124.
  20. ↑ Tàpia, A. (1935). Pilcomayo. Contribució al coneiximent de les planures argentines. Direcció de mines i geologia, Bolletí 40, Buenos Aires.
  21. ↑ Tàpia, A. (1935). Causes geològiques i conseqüències polítiques dels canvis del Pilcomayo en Formosa. GAEA Anals Societat Argentina d'Estudis Geogràfics Buenos Aires, 4 (2), pp. 245-62.
  22. ↑ Giraut, M., & Lupano, C. (2013). Anàlisis de les variacions de la traça del riu Pilcomayo en la seua condició de llímit entre Argentina i Paraguay. In XXIV Congrés Nacional De l'Aigua.
  23. ↑ Rivera, Olmán (2004). La dinàmica del conflicte en la conca del riu Negre. Proyecte Maneig de les conques dels rius Choluteca i Negre. USAID - Zamorano.
  24. ↑ López Martín, A. G. (2004). A regressos en el títul jurídic i l'equidistància: la sentència de la Cort Internacional de Justícia de 10 d'octubre de 2002 en l'assunt relatiu a la frontera terrestre i marítima entre Camerún i Nigèria (Camerún c. Nigèria. Guinea Equatorial intervinent). Quaderns de jurisprudència internacional, 1(1), 135-178.
  25. ↑ UIFC (2000b). La mar: La nova frontera centroamericana. Quadern d'estudi 3. Proyecte de Cooperació Transfronterizo en Centroamérica. Sant Josep: FUNPADEM – UCR.
  26. ↑ Pérez, R. G. (2012). Les prospeccions petrolíferes en aigües Canàries i el seu impacte en les relacions hispà-marroquines. Revista d'Estudis Internacionals Mediterràneus, (13).
  27. ↑ Lacleta, J. M. (2003). Les aigües espanyoles en la costa africana. Revista electrònica d'estudis internacionals, (7), 5-14.
  28. ↑ Espósito, C. Sobre l'establiment d'una llínea mijana com a llímit marítim provisional entre Espanya i Marroc front a les costes de les Illes Canàries.
  29. ↑ Cort Internacional de Justícia, assunts de la delimitació de la Mar del Nort, ICJ REPORTS 1969.
  30. ↑ Verduzco, A. G. R. (1998). Métodos de delimitació en Dret de la Mar i el problema de les illes. Bolletí Mexicà de Dret Comparat, 31(93), 0.
  31. ↑ Muñoz, L., & Manuel, J. (2003). Fronteres en l'mar. Política, dret i equitat en la delimitació dels espais marins. Bolletí Elcano, (29), 19.
  32. ↑ Gómez-Robledo Verduzco, Alonso (2010). La Plataforma Continental Mèxic-Estats Units d'Amèrica. El cas del Polígon Occidental en el Golf de Mèxic. Anuari Mexicà de Dret Internacional, (2).
  33. ↑ CHILE-M.RR.EE. (1984). Tractat de Pau i Amistat (entre Chile i Argentina). Diari El Mercuri, de Santiago, 20 octubre de 1984.
  34. ↑ Ruano-Montenegro, Rafael. Veneçola i el golf de Veneçola. (pdf) Caracas.
  35. ↑ Verdú-Vaeza, J. (2014). La controvèrsia sobre les aigües de Gibraltar: el mit de la Costa Seca. Revista Espanyola de Dret Internacional [Madrit], vol. 66, núm. 1, p. 81-123.
  36. ↑ Muñoz, L., & Manuel, J. (2004). Les fronteres d'Espanya en l'mar. Bolletí Elcano, (47), 28.
  37. ↑ Remiro-Brotóns, A. (2004). “Tornada a Gibraltar. Acorts i Desacorts Hispà-Britànics”, en Del Valle Gálvez A. i González-García, I. (Eds.), Gibraltar, 300 anys, Servici de Publicacions Universitat de Càdis (cita en pàgina 74).
  38. ↑ United Nations (1989). Baselines: National Legislation, Office for Ocean Affairs and the Law of the Siga, Nova York.
  39. ↑ de Viver, J. L. S. (1999). Delimitació i definició de l'espai llitoral. In Actes de les Jornades sobre el llitoral d'Almeria: caracterisació, ordenació i gestió d'un espai geogràfic celebrades en Almeria, 20 a 24 de maig de 1997 (pp. 13-23). Institut d'Estudis Almeriense.
  40. ↑ Cabrera Mirassou, M. (2008). Marque jurídic de la plataforma continental. In IV Congrés de Relacions Internacionals, L'Argent, Argentina.
  41. ↑ Santana, E., & Pazmiño, N. (2006). Plataforma continental de l'Equador: Artícul 76 de la Llei de la Mar, consideracions geològiques per a l'extensió de la plataforma en Galápagos més allà de les 200 milles.
  42. ↑ Gómez-Robledo Verduzco, Alonso (1986). El Nou Dret de l'Mar. Guia introductiva a la Convenció de Montego Bay. Mèxic: Grup Editorial Miguel Ángel Porrúa.
  43. ↑ Rivera Urrutia, Á. (2011). Anàlisis de les relacions bilaterals entre Timor Oriental i Austràlia a partir de l'influència de l'ubicació geopolítica de recursos petrolers i gas natural presents en la mar de Timor-Leste. 1999-2008.
  44. ↑ Reblona Tejada, JR. (1975). “La frontera pirenaica”. Anuari de dret internacional. II, 251-287.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Frontera_humida&oldid=679818»