Francisco Pi y Margall

Francisco Pi y Margall

   

Francisco Pi i Margall (Barcelona, 29 d'abril de 1824-Madrit, 29 de novembre de 1901) va ser un polític, ensagiste i historiador espanyol d'ideologia republicana federal, president del Poder Eixecutiu de la Primera República. Pi i Margall, que va estudiar Dret, va ser partidari d'un model federal per a l'Estat, conjugant influències de Proudhon, el socialisme democràtic i el socialisme libertario. Contrari a la monarquia en qualsevol de les seues variants i formes, va participar activament en l'oposició a la mateixa, per lo que va sofrir censura, presó i exili. Despuix de la Revolució Gloriosa va ser diputat en Corts, a on va dirigir el Partit Federal, i ministre de la Governació en Estanislao Figueres. Despuix de la dimissió d'est, les Corts li varen elegir president, càrrec que va assumir l'11 de juny de 1873 i des del qual es va enfrontar a la Tercera Guerra Carlista i la Revolució Cantonal, defenent el Proyecte de Constitució Federal de 1873. Es va vore obligat a dimitir poc més d'un més despuix, el 18 de juliol, davant l'impossibilitat de desenrollar la seua llabor de govern despuix del Cantó de Cartagena. Com a intelectual es va dedicar essencialment a l'història, la filosofia i l'art. Se li considera com un dels intelectuals representatius del pensament més alvançat de la segona mitat del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). Va escriure multitut d'obres i va ser redactor i director de varis periòdics. Va tindre contacte en les grans figures de la intelectualidad europea de l'época, lo que li va granjear una enorme reputació en Espanya i fòra d'ella. En una biografia intachable deguda a la seua honradea, acompanyada per una dedicació intensa als seus principis polítics, s'ha convertit en un referent de la tradició democràtica espanyola. Va ser pare dels també polítics Francisco Pi i Arsuaga i Joaquín Pi i Arsuaga.

Primers anys de Francisco Pi i Margall

Infància i formació

Va nàixer el 29 d'abril de 1824 en Barcelona, fill d'un tejedor de vels assalariat; la seua inteligència i ànsies per saber varen escomençar a desenrollar-se en precocitat i en sèt anys va ingressar en el seminari. Per eixes mateixes dates naixeria el seu germà, el gravador i dibuixant Joaquín Pi i Margall.

Llavors, una de les úniques maneres que tenien les gents humils de que els seus fills tingueren estudis era conseguint que els admeteren en els seminaris, a on eren instruïts en llatí i teologia. Despuix del seu pas pel seminari, i a l'edat de dèsset anys, Francisco Pi i Margall va accedir a l'Universitat de Barcelona, a on va completar els seus estudis de Filosofia i posteriorment va escomençar la carrera de Lleis, sufragant-se els seus estudis donant classes particulars. Des de molt chicotet va sentir atracció per la lliteratura; passió que va desenrollar colaborant en el grup d'escritors romàntics catalans, sobretot en Manuel Milá i Fontanals i Pablo Piferrer. Entre 1842 i 1846 es va publicar per entregues «Catalunya», primer i únic volum de Espanya: obra pintoresca en làmines, una ambiciosa obra ilustrada en text a càrrec de Pi i Margall que pretenia arreplegar totes les regions d'Espanya. En una época en la que es desenrollava la regència d'Espartero, en 1842 Barcelona es va sublevar contra la política del regente provocant el bombardeig de la ciutat des de la fortalea de Monjuich.

En Madrit, un home de lletres

Més vesprada, en 1847 es va traslladar a Madrit, a on es va doctorar en Dret a l'edat de vintiquatre anys. Es va costejar els estudis donant classes i publicant diversos artículs i fent crítica teatral en el diari El Correu, i inclús treballant en la banca catalana com a publicista. Pronte va deixar de treballar en el diari, el qual va tancar per la publicació d'uns polèmics artículs sobre el catolicisme, l'història i l'economia política de Pi i Margall durant el govern de Narváez. En 1849, ya va alvançar algunes de les seues futures posicions polítiques criticant severament el sistema de partits vigent en l'Espanya isabelina. Considerava que totes les formacions (Unió Lliberal, Partit Moderat i Partit Progressiste) mantenien l'impossibilitat de l'arribada d'una verdadera democràcia a Espanya. En morir el seu amic Piferrer es va encarregar dels Recorts i bellees d'Espanya, una obra composta per litografia sobre paisages espanyols; terminant el volum de Catalunya i escomençant el d'Andalusia, per ad açò es va desplaçar fins a allí en múltiples ocasions. En 1851 va escomençar la Història de la pintura, que va ser prohibida acusada de contindre atacs al cristianisme. Els bisbes i arquebisbes varen pressionar de tal manera sobre el govern de Bravo Murillo, que este va tindre que ordenar la recollida de l'obra. Tant Pi i Margall com l'editor es varen lliurar dels tribunals perque la denúncia interposta no va ser admesa per estar fora de determini. Per supost, Pi i Margall va tindre que abandonar la redacció de Recorts i bellees d'Espanya i renunciar a la publicació de tot el material que havia preparat. Els seus artículs en els periòdics varen tindre que aparéixer en pseudónimo i tots els rajos de la reacció varen caure una atra volta sobre el seu cap quan eixe mateix any va presentar els seus Estudis sobre l'Edat Mija, obra que també va ser prohibida per l'Iglésia catòlica espanyola i que no va ser publicada fins a 1873.

Família

En 1854, despuix de la Vicalvarada, va intentar evitar una detenció per part de la policia refugiant-se en Vergara (Guipúscoa), que encara conservava part dels seus antics furs. Allí es va dedicar a l'estudi del País Vasc, reflexions que finalment varen ser publicades en El Museu Universal baix el títul Històries i costums del poble vasc. En Vergara va conéixer a Petra Arsuaga Goicoechea, veïna de la localitat i en qui va mantindre un breu festeig. Es varen casar el 22 de juny de 1854 i frut d'eixe enllaç varen nàixer varis fills, dels quals solament varen viure tres: Francisco que va ser vàries voltes diputat en Corts despuix de la mort del seu pare; Joaquín, que va treballar en l'edició i conclusió de les obres del seu pare; i la seua filla Dolors.

L'home polític

En 1848 va ingressar en el Partit Democràtic i en 1854 va deixar de ser un home de lletres per a dedicar-se a la política. En pocs anys es va fer notar en el partit començant a guanyar popularitat entre els seus companyers i demés polítics de l'ala esquerra i socialista. Va participar directament en la Revolució de 1854, sent autor d'una proclama radical, que no va ser acceptada per la Junta revolucionària, i del fullet L'eco de la revolució, a on es demana l'armament general del poble i la convocatòria de Corts Constituents per sufragi universal que establiren la llibertat d'imprenta, la de consciencia, la d'ensenyança, la de reunió i la d'associació, entre atres més. Considerats com a plantejaments massa alvançats per a l'época, va tindre que passar un temps en presó.

Erro al crear miniatura:

Portada de 1839 de l'ambiciós proyecte artístic-lliterari d'onze volums titulat Recorts i bellees d'Espanya.

En el mateix any va expondre la seua doctrina política en La reacció i la revolució, a on ataca la monarquia, la propietat omnímoda i el cristianisme, i esbossa com a solució la revolució democràtica de base popular. En ella apareixen nítidamente les definicions democràtiques radicals, superadoras del propi lliberalisme i un dels punts de partida de futures definicions socialistes no burgueses. Encara que l'obra ya continga les doctrines federalistes que defendrà durant la seua presidència, l'idea principal que desenrolla és la llibertat i la sobirania individual, que va posar per damunt de la sobirania popular i per lo que ha segut reivindicat pels ácratas en algunes ocasions. Durant el Bienio Progressiste, el poble de Barcelona va propondre a Pi i Margall com a candidat a diputat en les Corts d'eixe any (1854), mes no eixiria elegit. En el segon regrés, per pocs vots de diferència, va ser derrotat pel general Prim, membre del Partit Progressiste. Les seues diferències en els progressistes i en un ampli sector del seu partit es varen ser accentuant. Conforme anava aumentant la seua activitat política i el seu prestigi, va ser rebent atacs de «inflexible» o «doctrinario», lo que va minar la seua capacitat d'influència política. El exotisme del seu pensament es feya cada dia més evident, ya que llavors el seu discurs era molt crític en el centralisme i la situació social. En 1856 va fundar la revista La Raó, pero la reacció moderada va propiciar la caiguda de la publicació, despuix de lo que es va retirar a viure a Vergara, d'a on va retornar per a treballar en La Discussió (1857), periòdic del que va acabar sent director en 1864. En ell va redactar artículs pioners sobre la qüestió social espanyola, com «Les classes jornaleras», «El socialisme» o «La democràcia i el treball». Pi i Margall havia establit contactes en organisacions obreres, donava conferències i redactava documents, començant a donar lliçons de política i economia en una habitació de la calle Desengany a on havia establit un bufet d'advocat en 1859. L'afluència de jóvens de totes classes, d'obrers i d'intelectuals es va ser fent en poc temps tan numerosa que omplien passadiços i escala. En estes lliçons i en estes conferències, fins que el govern les va prohibir, varen escomençar a expondre's les bases republicanes.

D'eixa época data la seua polèmica en Castelar sobre la concepció individualista o socialista de la democràcia —mantenint ella segona— provocant que la majoria del partit encapçalat per José María Orense negara públicament que els socialistes foren demòcrates. Pi i Margall va replicar en la denominada Declaració dels Trenta, que els seus trenta firmants del partit calificaven de demócrates a abdós tendències, i finalment va renunciar al seu lloc de director als sis mesos.

L'exili

Fugida a França

Des de 1864 Pi i Margall va conspirar en contra de la monarquia. Els successius fracassos de les insurrecció promogudes per Prim per a obligar a Isabel II a cridar al govern als progressistes, varen culminar en la sublevació del quarter de Sant Gil i el fusilament de decenes de sargents d'eixe quarter.

Narváez, des del govern, va desnugar la consegüent repressió generalisada. La majoria dels demócrates i dels progressistes varen tindre que escapar a França per a sentir-se fòra de perill. En la nit del dia 2 d'agost la policia assaltava la vivenda de Pi i Margall. Afortunadament, algú li havia avisat poc abans i va tindre temps per a escapar i evitar la seua detenció. Va permanéixer amagat uns dies fins que va poder iniciar la fugida a França i aplegar a París, lo que li va impedir participar en la Revolució de 1868.

Un temps de reflexió

Retrat de Pierre-Joseph Proudhon per Gustave Courbet (1865). L'obra política de Proudhon va ser de gran importància per a Pi i Margall.

L'estància en París li va permetre profundisar en el coneiximent de Proudhon, de qui ya coneixia el seu Filosofia de la misèria, lo que va eixercir una notable influència en el seu pensament aplegant a traduir al espanyol El principi federatiu i La filosofia del progrés, afirmant-li en les seues conviccions federalistes i fomentant d'esta manera indirectament el naixent anarquisme hispà. Mentres es dedicava a la abogacía, Pi i Margall va aprofitar este periodo per a posar-se en contacte en els núcleus positivistes liderats per Auguste Comte, lo que li va ajudar a matisar el seu hegelianisme inicial i madurar la seua ideologia revolucionària, basada en la destrucció de l'autoritat per a substituir-la pelliure pacte constitutiu de la federació.

Situació en Espanya

En setembre de 1868, l'almirant Topete va sublevar a l'esquadra en Càdis; Prim es va incorporar des de Gibraltar i varen aplegar per a adherir-se els generals confinats en Canàries. Les guarnicions es varen ser sumant a la sublevació i Prim, a bordo de la fragata Saragossa, anava guanyant per a la revolució, una despuix d'una atra, totes les capitals costeres dellitoral mediterràneu. Va dimitir González Bravo i la reina Isabel II va nomenar president del govern al general José Gutiérrez de la Closca. L'eixèrcit realiste que manava el general Manuel Pavía i Lacy va ser derrotat en la batalla del pont d'Alcolea per les forces a les órdens del general Serrano. El 30 de setembre Isabel II i el seu tall varen eixir de Sant Sebastià i varen creuar la frontera francesa. No obstant, Pi i Margall no va retornar a Espanya i va prolongar voluntàriament el seu exili en París. Desconfiava dels generals i pensava que el nou règim tampoc anava a acometre les reformes fonamentals que el país necessitava.