Fonologia de l'islandés

A diferència de moltes llengües, l'islandés té solament escasses diferències dialectals en els sons, pel chicotet número de parlants ^{cita requerida} i la concentració d'estos parlants en una àrea, Islàndia. La llengua té monoptongos i diptongos, i moltes consonant poden ser sonores o sordes.

Entre les oclusives, el contrast de l'islandés es pot descriure millor com un d'aspiració que un de sonoritat. Les oclusives sordes pre-aspirades són comunes també. Aixina i tot, els fonema fricatius i sonorants exhibixen contrasts estàndars de veu, inclús entre consonant nassals (lo que és rar en les llengües del món). Ademés, la llongitut contraste entre consonant, pero no entre vocals. En islandés, la tensió principal sempre està en la sílaba primera.

Consonante

Hi ha controvèrsia sobre el número i la naturalea dels fonema de consonant en islandés modern, per una relació complexa entre alòfons de consonant.

Els alòfons importants

Inclús el número d'alòfons importants és el tema de disputa, encara que disputa menor de la de fonema. Arrere, hi ha un gràfic de sons potencialment contrastius. Els sons són distincions importants fonètica que contrasten una miqueta en algunes posicions en fonema coneguts; no és un gràfic de fonema reals), segons un anàlisis (Thráinsson 1994):

Els sons de consonant

		Labial		Coronal		Palatal		Velar		Glotal
Nassal		m̥	m	n̥	n	ɲ̊	ɲ	ŋ̊	ŋ
Oclusiva		pʰ	p	tʰ	t	cʰ	c	kʰ	k
Continuante	Sibilant			s
	No-sibilant	f	v	θ	ð	ç	j	x	c	h
Lateral				l̥	l
Rótica				r̥	ɲ

• /n̥, n, l̥, l/, n, l̥, l/ són els alveolars [n̥, n, l̥, l], mentres que /tʰ, t/ són dentals [t̪ʰ, [t̪]], t̪].
• /s/ és una fricativa apical alveolar sibilant.
• /θ, {AFI|ð}}/ són fricatives dentals, sent /θ/ sorda i /ð/ la seua variant sonora.
• Els continuantes sordes /f, s̺, θ̠, ç, x, h, s, θ, ç, x, h/ són sempre constrictives [f, s̺, θ̠, ç, x, h], pero continuantes sonores /v, ð, j, ɣ/ no són molt constrictives i són a sovint més propenc a continuantes [ʋ, ʋ, ɹ, ð̠˕, j, ɰ, j, ɰ] que fricatives [v, ð̠, ʝ, ɣ].
• Les consonant róticas poden ser o trinats [r̥, r] o aixetes [ɾ̥, ɾ]; depén del parlant.
• L'anàlisis acústic mostra que el continuante sorda lateral [l̥] és, en pràctica, normalment realisat en fricció considerable, especialment al final d'una paraula o una sílaba, i. i., essencialment una fricativa lateral alveolar sorda [ɬ].

Scholten (2000) inclou tres sons extres: la oclusiva glotal [ʔ], el continuante alveolar lateral sort [l̥ˠ] i el seu homòlec sort [lˠ].

S'han proposta molts anàlisis contradictoris per a fonema islandesos. La raïl dels problemes s'originen d'alternances regulars i fusions entre els sons que estan descrits damunt en vàries posicions.

Les alternances

Eixemples d'alternances a través de posicions diferents:

1. [pʰ], [f]: tæp [ˈtʰaɪːpʰ] ('incert' fem.), tæpt [ˈtʰaɪft] ('incert' neut.)
2. [p], [f], [v]: grafa [ˈkraːva] ('cavar'); grafta [ˈkrafta] ('cavar'); grafna [ˈkraːva] ('cavar')
3. [k], [x], [ɣ], [j]: segi [ˈsɛːjɪ] ('dic'), sagt [ˈsaxt] ('dit'), sagði [ˈsaɣðɪ] ('vaig dir'), sagna [ˈsakna] ('d'històries')

Les restriccions

Les consonant dorsals (velares, palatals, glotals)

La "fricativa glotal" [h] (de fet un continuante sense lloc d'articulació) només ocorre inicialment abans d'una vocal, o següent d'una vocal en les seqüències [hp ht hk hc]. Sobre estes seqüències últimes, a voltes es diu que són oclusives "pre-aspirades" unitaris; mire avall.

La fricativa velar sorda [x] ocorre solament entre una vocal i [s] o [t], i inicialment com a variant de [kʰ] abans de [v]. A causa de no contrastar en [kʰ] en qualsevol posició, es pot analisar com un alòfon de [kʰ].

Hi ha dos conjunts de sons palatals. "Consonante palatals alternantes" [c cʰ j] alternen en les consonant velares [k kʰ x ɣ], mentres "consonant palatals no alternantes" [ç j] no alternen. Note que [j] apareix dos voltes; estes dos [j] es comporten de manera diferent, ocorren en distribucions diferents, i estan denotades per lletres diferents (g i j). Açò sugerix que és possible que pertanyguen a fonema diferents, i de fet allò és un anàlisis comú.

En general, les consonant palatals alternantes [c cʰ j] estan restringides a aparéixer abans de vocals. Les consonant velares ([k kʰ x ɣ] estan restringides a aparéixer en tots els llocs sino abans de vocals anteriors. En atres paraules: abans de vocals posteriors i anteriors redonejats, poden aparéixer tant palatals com velares; abans de les vocals anteriors sense redonejar, únicament poden aparéixer les consonant palatals; ans que les consonant, únicament poden aparéixer les consonant velares.

Les fricatives dentals

Les fricatives [θ] i [ð] són alòfons d'un sol fonema, /θ/. [θ] s'usa al principi d'una paraula, com en þak [θaːk] ('sostre'), i abans d'una conosonante sorda, com en maðkur [maθkʏr̥] ('cuc'). [ð] s'usa entre vocals, com en iða [ɪːða] ('vórtice') i al final de paraules, com en bað [paːð] ('bany'), a pesar de que es pot pronunciar com [θ] abans d'una pausa.

Els sonantes sorts

Dels sonantes sorts [l̥ r̥ n̥ m̥ ɲ̊ ŋ̊], solament [l̥ r̥ n̥] ocorren a l'inici d'una paraula, per eixemple en hné [n̥jɛː] ('genoll'). Només en posició inicial es contrasten els sonantes sorts en els sonantes sonorants corresponents. Al final de paraules, abans de consonant aspirades i despuix de consonant sordes, només apareixen els sonantes sorts; en atres parts, només apareixen els sonantes sonorants. Açò prova que [m̥ ɲ̊ ŋ̊] no són fonemàtics. Recentment, hi ha hagut una tendència, especialment entre els chiquets, de pronunciar hn inicial de manera sonora, p. eix. hnífur [nivʏr̥] ('gavinet') en lloc de la pronunciació estàndar [n̥ivʏr̥].

Els nassals palatals i velares

Els nassals palatals [ɲ̊ ɲ] apareixen abans d'oclusives palatals i els nassals velares [ŋ̊ ŋ], abans d'oclusives velares; en estes posicions, no ocorren els nassals alveolars [n̥ n]. [ŋ] també apareix abans de [l] i [s] a través de la supressió de [k] en els grups de consonant [ŋkl] i [ŋkl] Està clar que els nassals palatals no són fonemàtics, a pesar de que hi ha algun debat sobre [ŋ], per la supressió comuna de [k].

Els fonema

Com s'ha discutit abans, els sons [m̥ ɲ̊ ŋ̊ ɲ x ð], provablement [ɣ], i possiblement [ŋ] no són fonemàtics. Més allà d'açò, es debat molt sobre tant el número i identitat dels fonema en islandesos com el mapage entre els fonema i els alòfons.

Hi ha vàries solucions diferents:

Fonètica vs. ortogràfica:

1. La solució "fonètica." Esta solució intenta quedar-se tan propenca com a possible a la fonètica. Açò supondria, per eixemple, que [k] i [kʰ] tindria que ser coherentment analisat en tots els contexts com a fonemàtics /k/ i /kʰ/, respectivament (o potser com un archifonema /K/ en posicions a on els dos no contrasten), i que [hk] és una seqüència fonemàtica /hk/ (o possiblement un //ʰk// unitari i pre-aspirat).
2. La solució "ortogràfica" (p. eix. Thráinsson 1978). Esta solució presumix que l'ortografia estiga aproximadament indicativa dels fonema subjacents. Generalment se supondria, per eixemple, que hi ha fonema /k/ i /ɡ/, els quals ocorren d'acort en l'ortografia (i. i. //k// on s'escriu /k/, //ɡ// on s'escriu g). //k// té alòfons [/k/ʰ], [k] i [x], segons el context, i //ɡ// té alòfons [k], [ɣ] i [x]. S'analisa [hk] com a /k/ o //kk//, mentres [kʰ] s'analisa com //ɡɡ//, una atra volta compatible en l'ortografia. Una varian/t/i d'esta teoria /s/upondría que /k/ i //ɡ// es fusionen en un archifonema //k// en contexts a on els dos no es distinguixquen, p. eix. abans de /s/ o /t/, a on abdós es pronunciarien com [x]. Note que en esta teoria, un sò específic freqüentment seria un alòfon d'uns fonema diferents segons el context; p. eix. [k] se supondria com //ɡ// inicialment, pero /k/ entre vocals.

Maximalista vs. minimaliste:

1. L'aproximació "maximalista." Açò generalment presumix que els sons que contrasten són fonema independents a menos que hi haja bona raó. I/s/to supondria, per ejemp/l/o, que les oclusives palatals [c cʰ], sonantes sordes [l̥ r̥ n̥] i potser el nassal velar [ŋ] són tots fonema distints, a lo manco en posicions a on no es pot analisar-els com a alòfons d'atres fonema unitaris (p. eix. al principi d'una paraula per als sonantes, abans de /l/ i /s/ per al velar nassal).
2. L'aproximació "minimaliste." Esta aproximació analisa sons com a grups sempre quan siga possible, per a reduir el número de fonema i (en alguns casos) tindre una explicació millor per a les alternances. Açò supondria, per eixemple, que les oclusives palatals, sonantes sordes i nassal velar [ŋ] són grups fonemàtics, d'acort en el orthography. En els anàlisis estructuralista, els quals varen passar de moda durant els anys 1960, quan si varen popularisar les aproximacions generatives, les aproximacions inclús més minimalistes eren comunes. Un eixemple és (Haugen 1958). Encara que presenta més que un anàlisis, l'anàlisis més mínim accepta, no solament tots els grups que l'ortografia indica, sino també analisa els aspirats com les seqüències //bh//, //ɡh//, //dh// (o /ph/, //kh//, /th/ segons cóm s'interpreten les oclusives no aspirades) i reduïx totes les vocals i diftongo a un conjunt de 6 vocals.