Ficha telefònica
Les fiches telefòniques, fiches de teléfons públics o fiches de teléfons són fiches que alguna volta es varen usar àmpliament per a fer cridades telefòniques des de teléfons públics en lloc de monedes ordinàries. També es varen utilisar a voltes com a mig d'intercanvi i com a objecte de colecció. Les fiches telefòniques alguna volta varen ser àmpliament utilisades en Europa, Amèrica, Israel, Japó i atres països asiàtics, pero des de llavors han segut reemplaçades en gran mida per les targetes telefòniques i les targetes de crèdit. Fins al XXI, es varen seguir utilisant en Turquia i Equador,[1] entre uns atres.


Es varen introduir durant els periodos inflacionaris per a evitar tindre que canviar en freqüència les recalats per a monedes en els teléfons públics.
Història
Estats Units
Les fiches telefòniques varen escomençar en Chicago, en Estats Units, a on els teléfons públics solament acceptaven fiches. Les fiches es varen usar en Estats Units fins a 1944, quan es varen eliminar i la majoria de les fiches es varen fondre per a fabricar cartuchos. La ficha de teléfon més antiga coneguda data de 1885, quan es va produir per a la companyia telefònica PAN en Sant Luis, Misuri.[2] En lloc de depositar-se en el teléfon, la ficha a voltes s'entregava a un assistent o es colocava en una caixa de monedes per a accedir a la cabina telefònica.
França
En 1923, l'Estat va otorgar una concessió de cabines telefòniques de prepagament a l'empresa Li taxiphone, que va instalar cabines en llocs públics (cafeteries, restaurants, etc.). Al mateix temps, l'administració del PTT va obrir les seues pròpies cabines en les oficines de correus i en algunes estacions de tren. Per lo tant, des del principi varen coexistir dos modos de funcionament, el públic i el privat.
Cada cridada es pagava en una moneda Lindauer de 25 cèntims. A partir de 1937, es va deixar d'utilisar la moneda en les cabines i es varen crear dos tipos de fiches: "Téléphones publics" per al PTT i "Compagnie li taxiphone" per a l'empresa del mateix nom. En el cas d'estos últims, és difícil saber si les seues fiches, que no duen data, varen ser creades en esta época o posteriorment. Este modo de funcionament de les cabines públiques va durar fins a 1970, quan l'administració va assumir la gestió de les mateixes. La companyia Li taxiphone va prendre el nom de SAFAA (Societat anònima francesa d'aparats automàtics —Société anonyme française d'appareils automatiques—), de la que es poden trobar fiches falcades pel taller de París.
- Ficha "Téléphones Publics": Se'ls coneix com "Télic", una contracció de teléfons públics. Lucien Bazor es va encarregar de falcar estes fiches de cuproníquel en l'any 1937, en l'anvers del qual apareix una Marianne rodejada de l'inscripció "République Française". cal senyalar que Bazor, el acuñador general de l'época, va utilisar casi exactament la mateixa Marianne que la de 5 francs de 1933, coneguda com Bédoucette, que va ser retirada molt ràpidament de la circulació per ser massa menuda. Estes fiches són molt comunes hui en dia i es falquen sobretot a les 3, pero també existixen en l'acunyament de les 9, que és molt manco freqüent.
- La Segona Guerra Mundial va tindre per a estes fiches les mateixes conseqüències que per a les chicotetes monedes divisionarias de l'época, com els 10 i 20 cèntims: el cuproníquel va ser substituït pel zinc, pero el tipo va seguir sent estrictament idèntic. La diferència de freqüència entre les fiches de les 3 i les 9 sembla comparable. Per lo tant, són estes últimes fiches les que cal buscar primer. Ademés, la firma de l'acuñador és generalment "L.BAZOR", pero es poden trobar eixemplars en els que només apareix "BAZOR".
- Just despuix de la Lliberació també va haver una rara ficha de zinc, encara acunyada per Lucien Bazor, datada en 1946. La ficha de zinc "Téléphones Publics" de 1946 és encara més rara que la ficha de zinc de 1937 fabricada durant l'ocupació.
- Ficha "Téléphones D.T.": A primera vista, esta ficha s'assembla a les fiches Télic, pero diferix en varis punts: mòdul de 19 mm en lloc de 18 mm, Data de 1947, llautó en lloc de cuproníquel i la sigla "D.T" en lloc de la paraula "Publics", (D.T per "direction dones télécommunications"). És molt manco comú que les anteriors.
- Ficha "Compagnie li taxiphone": Molt diferents de la ficha Télic i molt senzilles, inclús minimalistes, estes fiches, que les seues dos cares són idèntiques, varen ser falcades per la Monnaie de Paris (Corne d'abondance) pero també per una empresa privada (point entre deux S couchés). Existixen en dos mòduls (24 o 19,5 mm) i en diferents metals (llautó o cuproníquel).
- Estes fiches presenten varietats d'acunyament (principalment de medalles, pero també de monedes), diferències de pes, pero també la presència o absència de determinats elements (punts al voltant de la llegenda, moneda diferent, V de tamany gran o V de tamany chicotet en el centre). Per lo tant, les varietats possibles de fiches són prou numeroses (14 versions).
També cal destacar una ficha que podria calificar-se de "híbrida". Conté tant les sigles del PTT com les paraules "Compagnie li Taxiphone", lo que contradiu el modo de funcionament elegit des del naiximent de les cabines telefòniques. Estes fiches es troben a voltes estampades en contramarcas fetes a mà, lo que pot ser un tema de coleccionisme.
Itàlia
Els primers eixemplars de fiches varen ser acunyats en 1927 per STIPEL, la concessionària del servici telefònic de Piemont i Llombardia, en motiu de la Fira de Milà. Eren d'alpaca (aleació de coure, níquel i zinc) o bronze, i només podien ser utilisats pels teléfons colocats en l'interior de la Fira. En 1945, TETI va produir la primera ficha de tres recalats, que podia usar-se en qualsevol tipo de teléfon públic.
En 1959 varen nàixer les fiches utilisades fins al 31 de decembre del 2001, quan encara es podien canviar en 187 comerços pel valor de 9 fiches = 1 targeta telefònica, encara que ya no es falcaren en 1980. Els quatre dígits baix de la frase "gettone telefonico" indicaven l'any i el més d'acunyament (els quatre dígits de la data en la figura són 7901 i indiquen que va ser acunyat en giner de 1979). El valor de la ficha era de 30 lires en 1959, 45 lires en 1964, corresponent llavors a l'import de tres cridades telefòniques, despuix de 1972 a 50 lires, de 1980 a 100 lires i de 1984 a 200 lires, ajustant-se a la variació del cost i la duració de la cridada telefònica. La ficha també s'usava a sovint com a moneda en intercanvis comercials, a pesar de no ser moneda de curs llegal.
En l'arribada dels teléfons que funcionen en monedes i la proliferació de dispositius que poden utilisar-se en targetes telefòniques com a mig de pagament per a conversacions en punts públics, la ficha telefònica ha deixat de fabricar-se.
Israel
En Israel, l'ús de fiches per a teléfons públics, cridades asimón (asimonim en plural) va escomençar en 1953. El diàmetro de la ficha era una miqueta més gran que la més tardana moneda de nou séquel, i tenia una franja afonada a lo llarc i un forat en el centre.
La ficha era l'únic método de pagament d'una cridada en un teléfon públic (a excepció d'una cridada de Govern) fins a finals de la década de 1980, quan va ser reemplaçat gradualment per una teletarjeta, método que seguix fins a l'actualitat (en tecnologia actualisada a lo llarc dels anys). En Israel mai s'usaven monedes corrents en teléfons públics.
Brasil
Varen aparéixer en Brasil en els anys 1960. El seu diàmetro variava de 20 mm a 30 mm i estaven fetes de ferro, llautó, coure, zamak, entre uns atres. Tenien el nom de la seua empresa i regió en el revers, i cada u treballava en un tipo específic de teléfon públic. Per este problema, en 1970, la Companyia Telefònica Brasilera va fer que les targetes tingueren un patró únic per a cada àrea de servici. A l'any següent, es varen introduir dos tipos diferents de targetes para tot el territori brasiler: cridades de llarga distància que solament funcionaven en teléfons públics blaus i cridades locals que solament funcionaven en teléfons públics roigs.
A mitan de 1992, pels alts costs de manteniment, la recolecció de targetes en els teléfons i també el vandalisme, l'empresa Telebrás, junt en el seu centre d'investigació, va instituir l'ús de les famoses targetes telefòniques. Açò va reduir en gran medida els costs de manteniment i reparació dels dispositius i va brindar major comoditat als usuaris del servici. Cinc anys despuix, el 16 de juliol de 1997, la Llei General de Telecomunicacions (Llei n. 9472), Telebrás. Com a resultat, les antigues targetes telefòniques varen quedar obsoletes i varen ser retirades dels carrers d'una volta per totes, convertint-se en objecte d'aficionats i coleccionistes.[3]
Principals tipos de fiches de teléfons
Les fiches telefòniques poden assignar-se a tres grups, segons la seua finalitat o àmbit d'ús:
- Els tipos de fiches telefòniques més comunes les venen les companyies telefòniques o els seus agents per a que qualsevol puga utilisar els teléfons públics.
- Els tipos de fiches telefòniques més rares són produïdes per les companyies telefòniques per a us intern, sobretot com a marques de prova.
- Tipos de fiches telefòniques d'ús llimitat venudes per establiments com hotels i hospitals per a l'ús dels teléfons allí ubicats.
Vore també
Referències
- ↑ Bertsch, Wolfgang: „The Telephone Tokens of Equador“. Journal of the Token and Medal Society, vol. 37, no. 4, August 1997, p. 129–131 and 142.
- ↑ Batro, Christopher: „Telephone Tokens: The Forerunner of the Telephone Card“. Numismatic Review, January 1995
- ↑ Informe Anatel (portugués)
Bibliografia
- Groenendijk, Henk A.: A Catalog of Telephone and Telegraph Tokens of the World. Leiden 1989.
- Targonsky, Paul: A Catalogue of Telephone Tokens of the World. Published by the author. Meriden, Conn., 1968
- van Dam, Rik: A Catalogue of Telephone Tokens of the World. A catalog in progress, started in 2016. www.telephonetokens.com
- Hélion de Mello i Oliveira: Fiches Telefonicas Brasileiras. Brazilian Telephone Tokens. Published by the author. Campinas 1999
- Numismatique et change, mai 2008, page 43.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ficha telefónica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.