Fauxbourdon

Fauxbourdon (també cridat en francés: fauxbordon, faux bourdon, faulx bourdon; Plantilla:Lang-és; en inglés: faburden; Plantilla:Lang-it; Plantilla:Lang-pt; en alemán: Faberdon, Faberton, Fabordon, Fabourdon) és una tècnica musical d'harmonisació empleada en el vora improvisat o en la notació abreviada especialment lligada a la música sacra de finals de l'Edat Mija i principis del Renaixença, en particular pels compositors de l'escola borgoñona. Guillaume Dufay era un destacat professional d'esta forma i pot haver segut el seu inventor. La monotonia dels concordes paralels favorix l'enteniment del text, en la seua majoria llitúrgic. Es tracta d'un tipo de vora plana a dos, tres o més veus en la combinació de les quals es veu aplicada l'harmonia en la seua forma més elemental. La matèria més comuna dels fabordones varen ser els salms i càntics d'oració eclesiàstica que en els sigles XIV i XV varen estar més en voga en les iglésies.

Terminologia

Fauxbourdon era una enigmàtic distintiu en francés en el que s'etiqueten algunes peces breus o seccions d'atres més llargues. El terme ve de l'expressió francesa faux bourdon que significa "fals baix". Les formes ibèrica (fabordón, favordón; fabordão) i germànica (Faberdon, Faberton, Fabordon, Fabourdon) semblen derivar del vocablo anglés faburden, si be la variant francesa era també coneguda en estes regions. El falsobordone italià sembla haver segut una traducció del francés, pero va evolucionar en un estil i una trayectòria prou diferents.

Per lo general, estes composicions eren sacras i escrites en apariència com a obres a dos veus en el cantus firmus en la superior. Dites mostres es troben recollides en manuscrits musicals continentals des d'al voltant de 1430 fins a aproximadament 1510. Les paraules faux bourdon solien anar precedides de la preposició "à" o "per", a voltes "au" (inclús "aux") o "in"; l'expressió també podia acurtar-se a "per faulx" o "per bardunum". Encara que alguns amanuenses varen contraure les dos paraules en una sola, conforme al musicólogo Ernest Trumble el terme "fauxbourdon" es reserva per a fer referència a tota la tècnica o complex de veus, aixina com a la categoria de composició.

Història

Encara que el seu primer us sembla haver segut en Itàlia, esta tècnica acabaria convertint-se en una traça definitorio del estil borgoñón que va florir en els Països Baixos a lo llarc de mediats de el XV. Compositors com Gilles Binchois, Antoine Busnois i Johannes Brassart varen amprar esta tècnica en freqüència, sempre adaptant-la als seus respectius estils personals. L'eixemple més antic conservat es troba en el motet "Suprem est mortalibus" escrit per de Guillaume Dufay per a quatre veus, quan el tenor (la veu més greu) desapareix, la part superior a tres veus es desenrolla en forma de fauxbourdon. Va ser escrit per al tractat que va conciliar les diferències existents entre el Papa Eugenio IV i Segismundo de Luxemburc, en acabant de que este últim anara coronat com Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, fet que va tindre lloc el 31 de maig de 1433. Apareix recollit en el manuscrit I-BC Q15 de Bolonya (Bolonya, Civico museu bibliogràfic musicale, Q15), recopilat cap a 1440. Ya que moltes de les primeres composicions de el XV són anònimes, i datar a sovint és problemàtic, és difícil determinar en exactitut l'autoria dels primers fauxbourdons. En la contribució de Dufay a esta colecció s'usa per primera volta l'us del terme, en la part final de la seua Missa Sancti Jacobi. És possible que el seu us del vocablo "bordón" fòra concebut com un joc de paraules en algun aspecte relacionat en l'apòstol Santiago (a qui Dufay o el copista va dibuixar en miniatura damunt de la música).

La denominació faux bourdon, o una de les seues variants, solia colocar-se en la part del discantus o en la del tenor -més a sovint en esta última, especialment en els primers anys, potser perque el tenor dirigia el conjunt. D'igual manera, podia aparéixer en abdós parts o be en un atre lloc del full. Este símbol indicava que les dos veus donades havien segut compostes d'esta manera -essencialment recorrent a un esquema de sextes i octaves- per a que l'intérpret o intérprets pogueren agregar una tercera i, en el seu cas, una quarta part, seguint certs procediments rigorosament fixats. El método més antic consistia en derivar un contratenor altus del discantus escrit cantant les mateixes notes simultàneament a una quarta per davall, lo que produïa essencialment una successió de lo que ara es coneixeria com a concordes de 6-3, variats i esguitats per concordes simples de 8-5, encara que en algunes notes de pas i suspensions decoratives, sobretot en les cadència, i en ocasions dissonàncias més licenciosas. La majoria dels teòrics de la música de finals de el XV seguien considerant esta manera "clàssica", que es coneix en la lliteratura musical com l'estil "concorde de sexta" o fauxbourdon. Entorn a 1450, o inclús abans, compositorés i intérprets varen començar a utilisar un baix contratenor, derivat no del discantus sino del tenor, per baix del com cantaven alternant terceras i quintas, que comencen i terminen en un unísono o octava, i en l'octava cadencial precedida per una quinta. Al tricinium resultant podria afegir-se també un nou tipo de contratenor altus, cantant alternadamente terceres i quartas per damunt del tenor, que escomencen i finalisen en una quinta, i en la quinta cadencial precedida per una quarta.

Faux bourdon no és una instrucció canònica obligatòria sino una espècie de distintiu que indica als intérprets que poden incrementar la sonoritat de la música incorporant una o dos parts derivades canónicamente. Trumble, l'últim i més exhaustiu historiador d'esta tècnica, va assumir que açò no podia fer-se en absència de la mencionada etiqueta, encara que hi ha 37 eixemples en els que una composició inscrita en una font com faux bourdon carix de dita etiqueta en una atra. Aixina, va excloure de la consideració:

• Un número prou elevat de peces a dos veus que, en l'adició de l'etiqueta que falta, serien indistinguibles de les seues "verdaders" fauxbourdons (25 només en Ms. Trent 93).
• Un número més reduït de peces elaborades com a obres a tres veus, ya siga com fauxbourdons llaugerament ornamentados o com fauxbourdon bicinia als que s'ha afegit un "contratenor sine fauxbourdon" sense etiquetar i de composició lliure (8 en Ms. Trent 93).

Faburden

Un desenroll relacionat pero independent cridat faburden va tindre lloc en Anglaterra en el XV. Aparentment és similar, especialment en els encadenaments de concordes 6-3 en consonància d'octava - quinta en els finals de frase. El faburden era un método esquemàtic d'harmonisació d'una vora preexistente, que la vora se situa en la veu intermija.

Vore també

• Música medieval
• Música de la Renaixença
• Gymel
• Va forrar, música brasilera l'orige etimològic de la qual ha segut associat en fauxbourdon i competix en la tesis de que forrobodó és un terme d'orige bantú, defesa pel folclorista Luís dona Câmara Cascudo.

Bibliografia

• Atles, Allan W. (2002). La música de la Renaixença, Akal. ISBN 978-84-460-1208-5.
• Caldwell, John (1978). Medieval Music, Indiana University Press. ISBN 978-0-253-33731-3.
• Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1984). Music of the Middle Ages, Vol. 1, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28489-9.
• Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1985). Music of the Middle Ages, Vol. 2, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28483-7.
• Gallico, Claudio (1986). Història de la música 4. L'época de l'Humanisme i la Renaixença, Turner. ISBN 978-84-7506-175-7.
• Hoppin, Richard (2000). La música medieval, Akal. ISBN 978-84-7600-683-2.
• Reese, Gustave (1989). La música en l'Edat Mija, Aliança. ISBN 978-84-206-8543-4.
• Reese, Gustave (1995). La música en la Renaixença, 1, Aliança. ISBN 978-84-206-8537-3.