Discanto

Discanto o discantus pot referir-se a varis conceptes en música, depenent del periodo històric de que es tracte; etimológicamente, la paraula significa una veu (cantus) per damunt o a banda d'unes atres.

Un discanto és una tècnica de polifonia medieval en la que un cantant canta el vora plana mentres un atre entona una veu suplementària, ben improvisada o composta prèviament. La paraula en este sentit ve del terme discantus supra librum (discanto "més allà del llibre"), i és una forma de vora gregoriano en la que solament la melodia està anotada, mentres que s'assumix que anirà acompanyada d'una polifonia improvisada. El discantus supra librum té regles específiques que rigen l'improvisació de les veus adicionals. En la música medieval el terme discanto servix per a diferenciar el contrapunt que ampra el moviment contrari per a distinguir-ho del organum paralel o diafonía, en el qual la vora plana i el contrapunt es mouen en paralel.

Més vesprada el terme va passar a significar, el tiple o cantant soprano en qualsevol grup de veus, o la llínea més aguda en una cançó i, en el temps, pel Renaixença, es va referir generalment al contrapunt.

El discanto pot referir-se també al més agut d'un grup d'instruments, particularment el violí o flauta dolça discanto. D'igual manera, pot aplicar-se a la clave soprano.

El discanto també pot referir-se a una melodia aguda, florida, cantada per unes poques soprano per a ornamentar un himne. Es considera forma discanto a la successió d'intervencions de solistes i del cor, acabant en la clàusula.

Referències

• Clark Kimberling, "Hymn Tune Descants, Part 1: 1915-1934", The Hymn 54 (n.º 3) juliol de 2003, pág. 20-27. (Reeditada en Journal of the Ralph Vaughan Williams Society 29 (febrer de 2004) 17-20.)
• Clark Kimberling, "Hymn Tune Descants, Part 2: 1935-2001", The Hymn 55 (n.º 1) giner de 2004, pág. 17-22.