Órganum
El órganum (plural, organa) és una forma de polifonia occidental primitiva que va alcançar el seu apogeu en l'Escola de Notre Dona'm de París, centre del Ars Antiqua (sobretot entre els sigles XI i XII). Està basada en la repetició paralela de la mateixa melodia, nota per nota, pero generalment a una distància de cinc notes (una quinta justa) més agudes. Este tipo de contrapunt primitiu també és cridat diafonía o paralelisme.
En llatí s'escrivia organum i es pronunciava [órganum]. El seu plural eren els organa (pronunciats [órgana]).
En la música occidental de l'Edat Mija, el órganum és un gènero musical de música sacra vocal i instrumental, destinat a millorar l'interpretació d'un passage afegint una segona veu paralela.
El terme designa simultàneament el método d'escritura associat a este gènero musical. Se li considera generalment com l'estat més primitiu de la polifonia.
Història
[editar | editar còdic]
Els grecs ya admetien tres intervals consonants (l'octava, la quinta i la quarta) i dos dissonància (les terceres i les sextes majors).
Les primeres referències escrites es remonten a el IX, en el célebre tractat Musica enchiriadis, atribuïts al monge franc-flamenc Hucbaldo de Saint Amand (840-930). Fins al ars nova va ser el referent principal en la música sacra, descriu el órganum com l'oïment de dos o més melodies simultànees i dona un eixemple de diafonía.
Rex coeli dómine d'Otger de Saint Amand (XI) és un dels primers eixemples de órganum. Otger menciona: «...L'harmonia agradable de les veus quan hòmens, dònes i chiquets creuen cantar al unísono i eixecuten l'octava i la doble octava». Esta diafonía és el órganum, una escala paralela de veus separades per una quarta, és dir, per baix de la vora principal s'afig una veu organal (veu de baix): «Doblant la melodia per mig d'una segona veu a un interval constant distint de l'octava s'obté una melodia de sò agradable».
El órganum bàsic era la superposició paralela d'una quinta justa ascendent. Pero a voltes també es va escomençar a enriquir en una quarta descendent (que és l'equivalent a la mateixa quinta ascendent, pero una octava més greu) i també de l'octava ascendent. Si la nota de la llínea melòdica principal era un sol3, el órganum bàsic era el re4 i un més elaborat usaria re3 o sol4.
La pràctica del órganum queda clarament establida en l'any 1002, quan Thierry indica: «En les grans festes, dos germans deuen cantar cada responso. Les vespres es canten per quatre germans: dos (com a alumnes) s'ocupen de la vora ordinària, els atres dos (com a mestres) se senten darrere i fan l'acompanyament, [a estos] se'ls crida organistes».
Despuix de Musica enchiriadis, no hi ha referències del órganum fins a Guido de Arezzo (1025).
Órganum paralel
[editar | editar còdic]
El órganum original —diafonía o órganum paralel— perdura fins a el XI. És un nou mig per a aportar una atra veu a la melodia principal (o vora plana).
- La vox principalis és la melodia principal. Es basa en una successió de graus conjunts (notes contigües) i molt pocs bots melòdics, a lo manco en eixa época.1
- La vox organalis és la veu del órganum, la llínea melòdica paralela afegida a la veu principal com a acompanyament.
Des del punt de vista dels intervals harmònics i a lo manco fins a el XI, les dos parts estan separades pels intervals que en eixa época es consideraven consonants: la quarta, la quinta o l'octava justes. Les dos veus sempre comencen i terminen en la mateixa altura (unísono). Ademés el ritme no s'escrivia, simplement seguien el ritme tradicional del vora gregoriano.
Discanto
[editar | editar còdic]A partir de el XI, la veu principal del órganum va perdent importància, i es desenrollen atres métodos per a generar l'o les veus organales, cridades ara discanto. Comencen les primeres tentatives de moviment contrari, la veu acompanyant descendix quan la principal ascendix i viceversa, encara que sempre nota en nota (és dir la veu organal té exactament el mateix ritme que la veu principal).
El discanto constituïx l'orige del contrapunt, que es desenrolla a lo llarc dels sigles següents, alcançant el seu apogeu en el Renaixença.
Órganum florido o melismático
[editar | editar còdic]En 1100 aproximadament, en l'abadia de Saint Martial de Llemoges, el órganum evoluciona i es convertix en el «órganum florido» o «órganum melismático», tècnica polivocal en la que s'afigen florituras i adorns exclusivament musicals dalt de la vora principal. La veu principal es manté sempre com baix, mentres el tenor, eixecuta la vora gregoriano en duració llargues. El cantant també podia estar acompanyat per veus més agudes cridades contratenores les quals eren de castrati. La melodia era monódica.
Poden coexistir vàries veus organales: quan només hi ha una veu acompanyant la melodia principal, es parla de duplum (‘dueto’), quan són dos, triplum (‘trio’), en tres quádruplum, etc. Des del punt de vista de les duració, en el órganum florido la relació és per cada nota de llarga duració que canta la veu principal, l'o les veus organales canten vàries notes de curta duració, que formen verdaderes guirnaldas ornamentals (melopeas).
Es constata l'acceptació de terceres i de sextes com consonància imperfectes. Les consonància perfectes seguixen sent la quinta, octava i quarta.
El órganum també és descrit per Anònim IV (XIII), un estudiant de l'escola de Notre-Dona'm de París, famós principalment per donar a conéixer a Leonín i Perotín el Gran (Perotinus Magnus), dos dels principals compositors de l'escola, i dels primers compositors europeus dels que es coneix el nom, mencionant-los com els millors compositors de órganum i discanto respectivament.
En el XII acaba l'era de la monòdia quan l'escola de Notre-Dona'm marca l'apogeu del órganum, que es generalisa en totes les catedrals gòtiques, donant pas a la polifonia de Leonín (a 2 veus) i de Perotín, (a 3 i 4 veus).
En el XIII el órganum va ser reemplaçat progressivament pel conductus i el motet.
- El conductus és una varietat del órganum. Es tracta d'una forma musical llitúrgica que acompanya texts normalment moralizadores. En ell la veu principal no està associada a un repertori llitúrgic, sino que simplement es compon per a l'ocasió, segons pareix sobre una composició popular o una melodia profana o religiosa, Perotín va ser un dels seus màxims cultivadores.
S'eixecutava en cantus firmus durant els desplaçaments procesionales de la cerimònia religiosa. El seu orige sembla estar en els introitos tropados. - El motet deriva del órganum florido, pero es basa en varis texts interpretats simultàneament a voltes en distints idiomes (lo que genera casi una cacofonia).
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Órganum» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.