Anar al contingut

Expansió terrestre

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Vom wachsenden Erdball.jpg
Expansió terrestre
Per a atres usos d'este terme vore Expansió.
Archiu:Growing earth.gif
La propagació de les masses de terra a mida que aumenta el radi de la Terra, crea un nou fondo oceànic.
Archiu:EarthGrowth.jpg
Moviments continentals a mida que la terra s'expandix. A l'esquerra, oceà Atlàntic, a la dreta, oceà Pacífic.

La expansió terrestre o creiximent de la Terra és una vella teoria, des de finals de la década de 1960, segons la qual els desplaçaments dels continents i l'evolució de la litosfera són la conseqüència, a lo manco en part, d'un aument significatiu i accelerat de la superfície i, per lo tant, del volum de la Terra. (I a l'inversa, el refredat geofísico global va ser l'hipòtesis de que vàries característiques podrien explicar-se per la contracció de la Terra.)

L'estimació més recent de l'increment de la superfície (basada en la quantificació i la datació de les litosfera oceàniques i continentals i en algunes suposicions) és un aument cuádruple a lo llarc de Plantilla:Ma/1 millones de años, una duplicació del radi de la Terra durant eixe periodo, per a un creiximent actual d'uns 20 mm/any.[1]

Esta teoria va ser una de les primeres[2] teories mobilísticas[3][4] que s'han propost en geociencias,[5] inclús abans de la deriva dels continents d'Alfred Wegener (vore història). Va adquirir una miqueta de popularitat durant la década dels anys 1960,[6][7] pero mai va tindre èxit en impondre's contra la teoria de la tectónica de plaques.[6][8][9][10][11] Des de finals de la década de 1960, la teoria de l'expansió terrestre ha segut considerada errònea i obsoleta pel consens científic que privilegia el model d'expansió del fondo oceànic.[12][13] Els pocs geólogos i geofísicos que encara la recolzen a principis de el XXI són en la seua majoria discípuls del geólogo australià Samuel Carey.

Archiu:Age-ocean-floor.jpg
Edat del fondo marí, en el Pacífic occidental i en l'Atlàntic meridional.

Derives pseudocientíficas

[editar | editar còdic]

Tenint implicacions en àrees tan diverses com la termodinàmica, la geofísica, la geodèsia, la paleontologia, abandonades per la comunitat científica, la possibilitat d'ampliar la terra ha sofrit una deriva cap a la pseudociencia, que va afectar tant als científics (en primer lloc a Samuel Carey[14]) com als no científics (per eixemple, l'artiste Neal Adams, que la seua militantismo de tendència conspiracionista es manifesta en particular per la realisació de videos explicatius disponibles a través de la seua pàgina web[15] o via YouTube[16]) que ho recolzen.[17]

Història de la teoria

[editar | editar còdic]

En 1834, durant el segon viage de el HMS Beagle, Charles Darwin va investigar les planicies escalonades en plages elevades en la Patagonia que li varen indicar que una gran àrea d'Amèrica del Sur havia segut «alçada fins a la seua altura actual per una successió de elevació que varen actuar sobretot el conjunt d'este espai en casi una força igual». Mentres que el seu inspirador Charles Lyell havia sugerit forces que actuen prop de la corfa en àrees més menudes, Darwin va supondre que l'elevació a esta escala continental requeria «l'expansió gradual d'alguna massa central [de la Terra] que actua per intervals sobre la corfa exterior» en «les elevació sent concèntriques en la forma de globo (o certament casi)». En 1835 va estendre este concepte per a incloure als Vages com a part d'una curva ampliada de la corfa terrestre per «l'acció d'una força conectada». No molt despuix, va abandonar d'esta idea i va propondre que a mida que pujaven les montanyes, el fondo de l'oceà subsidía, explicant la formació dels secs de coral.[18]

Iván Yarkovski, en 1888, buscant reformular la gravitació, va fundar una teoria basada en els fluix de l'éter. Segons les seues hipòtesis, va deduir que l'éter era absorbit pels cossos celests de modo que la seua massa aumentara.[19]

Roberto Mantovani va evocar l'hipòtesis de l'expansió en 1889 i novament en 1909.[20][21] En la segona publicació, va supondre que un únic i tancat continent cobria la superfície d'una Terra més menuda. l'expansió tèrmica va conduir a l'activitat volcànica, que va dividir la massa terrestre en continents més menuts. Estos continents es varen alluntar entre sí per una major expansió en les zones de desgarramiento, a on actualment es troben els oceans.[22][21]

Alfred Wegener (que va introduir el nom de Pangea) va notar algunes similituts en la seua pròpia teoria (que descriu una deriva dels continents en la superfície d'un globo terrestre en un radi supost fix[23]):

En un breu artícul, en 1909, Mantovani va expondre algunes idees sobre els canvis continentals i les va explicar d'una manera que diferix en part de la meua, pero que en alguns punts estan sorprenentment d'acort, especialment en l'agrupació inicial de tots els continents de l'hemisferi sur al voltant d'Àfrica. Dans un court article, en 1909, Mantovani exposa certaines idées au sujet dones déplacements continentaux et els expliqua d'unix manière qui diffère en partie de la mienne, mais dont certains points s'accordent étonnamment, notamment li groupement initial de tous els continents de l'hémisphère sud autour de l'Afrique.

Un compromís entre l'expansió de la Terra i la contracció de la Terra és la «teoria dels cicles tèrmics» del físic irlandés John Joly. Assumix que el fluix de calor de la desintegració radiactiva dins de la Terra supera el refredat de l'exterior de la Terra. Junt en el geólogo britànic Arthur Holmes, Joly va propondre una hipòtesis en la que la Terra pert la seua calor per periodos d'expansió cíclicos. En la seua hipòtesis, l'expansió va dur a clavills i diaclasas en l'interior de la Terra, que podrien omplir-se en magma. Açò va ser seguit per una fase de refredat, a on el magma es congelaria i es convertiria de nou en roca sòlida, fent que la Terra es contrayera.[24]

En la década de 1920, l'idea de que la Terra canviava de volum va començar a circular, incloent les obres del rus Bogolepov i dels geofísicos alemans B. Lindemann i Ott Christoph Hilgenberg.[25][26]

Archiu:S Warren Carey.jpg
Samuel Carey

Posteriorment, el concepte va ser explorat per molts científics, pero és provable que el geólogo australià Samuel Carey, un dels pares de la tectónica de plaques,[27][28] qui va fer la major contribució en el XX.[29][30] Carey va ser un pioner en la geologia i era un ferm defensor del concepte de la deriva continental,[31] oponent-se en especial al físic britànic Harold Jeffreys,[32] i ensenyant-la des de 1946 fins a 1956 en l'Universitat de Tasmania,[33] a on va ser professor fundador de la càtedra de Geologia.[28] Va ser un dels primers en propondre un model d'expansió dels fondos oceànics que seria compensat pel seu subducción,[27][34][29] basat en el seu treball de tesis sostinguda en 1938[35] i els treballs de[36] i d'Hugo Benioff.[37] Pero la seua publicació sobre el tema presentada en 1953 va ser rebujada pel Journal of Geophysical Research, perque va ser considerada «ingènua i impublicable» pels evaluadores.[29] (Va tornar a enviar el seu manuscrit de 1953, en fins històrics, en 1972 al mateix periòdic, que ho va rebujar novament pel principi de que un artícul rebujat una volta ya no podia ser acceptat.[34]) En 1956 —despuix de mostrar que la subducción i atres events podrien no equilibrar l'expansió del fondo oceànic en les cordilleres oceàniques i acumular paradoxes encara no resoltes que continuen afectant a la tectónica de plaques— va abandonar el concepte de compensació per subducción durant la conferència de deriva continental[27] que havia organisat en Hobart, lo que ho va dur a la teoria de l'expansió terrestre. Va introduir molts conceptes nous en geologia específics de la teoria de l'expansió terrestre,[29] com l'orogénesis per diapirismo (oroclina).[38] Va defendre esta teoria

(refinant-la gradualment[39][40][41]) fins a la seua mort en 2002. Sempre va propondre algun tipo d'aument de massa en els planetes i va dir que la solució definitiva al problema seria solament possible en una perspectiva cosmológica en conexió en l'expansió de l'univers.[42] Bruce Heezen va interpretar inicialment el seu treball en la cordillera de l'Atlàntic com si recolzara la teoria de la Terra en expansió de Carey, pero després va retirar el seu respal, finalment convençut per les senyes i l'anàlisis del seu assistent, Marie Tharp.[43][44] Els defensors restants despuix de la década de 1970, com el geólogo australià James Maxlow, estan inspirats principalment en les idees de Carey.[31][45]

El desenroll de la teoria a principis de el XXI està assegurada entre uns atres pels geólogos australians, com el ya citat Maxlow,[1][46][47][48][49][50] Cliff Ollier[51] i Donald Findlay,[52] el geofísico italià Giancarlo Scalera,[53][54] els geólogos polacs Stefan Cwojdziñski,[55][56] Jan Koziar[57][58] i Leszek Jamrozik,[58] el biogeógrafo Dennis McCarthy,[59][60] el geólogo nortamericà Andrew Kugler,[61] el geólogo rus Yu Chudinov,[62][63] i per Konstantin Meyl, Klaus Vogel i Neal Adams. La majoria d'ells varen estar presents en{cita requerida en la conferència del 4 al 9 d'octubre de 2011 en l'Escola Internacional de Geofísica de Erice en

Sicília.[64]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 James Maxlow (2001), Quantification of an Archaean to Recent Earth Expansion Process Using Global Geological and Geophysical Data Sets, 2001. Thèse de science soutenue à l'université de Curtin, en Australie
  2. ↑ « By the mid-19th century, a new theory had gained widespread acceptance » en The History of Continental Drift - Before Wegener [1] archivat en Wayback Machine.
  3. ↑ définition de mobilisme et fixisme en géologie
  4. ↑ « [Samuel] Carey, pape de l'expansionnisme, fut un partisan du mobilisme dès la rédaction de sa thèse, en 1937. » dans http://www.annales.org/archives/cofrhigeo/mantovani.html
  5. ↑ Mantovani, R.(1889).«Els fractures de l'écorce terrestre et la théorie de Laplace».Bull. Soc. Sc. Et Arts Réunion.
    41–53.
  6. ↑ 6,0 6,1 « Carey's unorthodox cosmo-geophysical theory attracted considerable interest in the 1960s but never succeeded in serious challenging the successful theory of plate tectonics and siga-florr spreading. » dans Helge Kragh, Conceptions of cosmos, p. 198, 2007, Oxford University Press, ISBN 978-0-19-920916-3
  7. ↑ Keith Montgomery (2009), Using a Historical Controversy to Teach Critical Thinking, the Meaning of “Theory”, and the Status of Scientific Knowledge, Journal of Geoscience Education, mai 2009, vol. 57-3, pp. 214-221, doi:10.5408/1.3544271.
  8. ↑ Xavier Li Pichon, Siga-floor spreading and continental drift, Journal of Geophysical Research, vol. 73-12, 15 juin 1968, p. 3661, doi:10.1029/JB073i012p03661
  9. ↑ Voir parell exemple « since the mid-sixties it is well-established that mid-oceanic ridges llaure areas of lithosphere production, while subduction zones llaure areas where lithosphere is being consumed (destructive plate margin). » dans Kurt Stüwe, Geodynamics of the lithosphere, 2007, Springer, ISBN 978-3-540-71236-7, p. 16.
  10. ↑ Vore per eixemple, el cas de Bruce Heezen.
  11. ↑ Vore per eixemple, Edward Irving, The Role of Latitude in Mobilism Debats, PNAS, vol. 102-6, pp.1821-1828, 2005-02-08, doi:10.1073/pnas.0408162101.
  12. ↑ Buis A.. «NASA Research Confirms it's a Small World, After All». Archivat des d'el original, el 3 de giner de 2019.
  13. ↑ Schmidt, P. W. and Clark, D. A. (1980), The response of palaeomagnetic data to Earth expansion, Geophysical Journal of the Royal Astronomical Society, 61: 95–100, 1980, doi:10.1111/j.1365-246X.1980.tb04306.x
  14. ↑ Voir parell exemple Robert Muir Wood, Is the Earth getting bigger?, New Scientist, 8 février 1979, p. 387, ou Robert Muir Wood, Geological cul de sac, New Scientist, 30 juin 1988, p. 85.
  15. ↑ «Site web de Neal Adams sur l'expansion terrestre». Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2012. Consultat el 16 de maig de 2019.
  16. ↑ compte Youtube de Neal Adams
  17. ↑ S'observarà que més de la mitat dels artículs de Giancarlo Scalera sobre l'expansió de la terra són publicats per Istituto Nazionale vaig donar Geofisica and Vulcanologia a on treballa Giancarlo Scalera. Destaquen les publicacions en Nexus, New Concepts in Global Tectonics, Journal of Scientific Exploration. Vore també la menció de la película La Terra és un planeta en expansió de Franz Fitzke en Richard Monvoisin, Pour unix didactique de l'esprit critique, p. 105, tesis sostinguda el 25 d'octubre de 2007, Grenoble.
  18. ↑ «Charles Darwin as a prospective geological author».Cambridge University Press.24(2)
    159–192 [184–188].doi:10.1017/S0007087400027060.Consultat el 24 d'octubre de 2008., pp. 178, 184, 189, also Darwin, C. R. Geological diary: Elevation of Patagonia. (5.1834) CUL-DAR34.40-60 Transcribed by Kees Rookmaaker (Darwin Online), pp. 58–59.
  19. ↑ Yarkovsky, Ivan Osipovich (1888). Hypothèse cinétique de la Gravitation universelle et la connexion avec la formation dones éléments chimiques.
  20. ↑ Roberto Mantovani, L’Antarctide, journal « Je m’instruïu. La science pour tous », vol. 38, pag. 595-597, 1909
  21. ↑ 21,0 21,1 Giancarlo Scalera, Roberto Mantovani an Italian defendre of the continental drift and planetary expansion[2], mai 2003
  22. ↑ Mantovani, R. (1909). L'Antarctide (vol. 38), pp. 595–597.
  23. ↑ 23,0 23,1 Wegener, A. (1966). The Origin of Continents and Oceans, Courier Dover Publications. ISBN 978-0-486-61708-4.
  24. ↑ Hohl, R. (1970). Geotektonische Hypothesen, 4. edició (vol. Bd. 1), pp. 279–321.
  25. ↑ O.C. Hilgenberg, Vom wachsenden Erdball, Berlin, 1933, Giessmann & Bartsch, 56 p..
  26. ↑ Giancarlo Scalera, T. Braun, Ott Christoph Hilgenberg in twentieth-century geophysics[3], mai 2003
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Carey, S. W. (1958), The tectonic approach to continental drift, dansCarey, 1958.
  28. ↑ 28,0 28,1 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 21 de decembre de 2010. Consultat el 16 de maig de 2019.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 Giancarlo Scalera, Samuel Warren Carey - Commemorative memoir[4], mai 2003
  30. ↑ Andrew Alden, Warren Carey, Last of the Giants [5] archivat en Wayback Machine.
  31. ↑ 31,0 31,1 «Dogmes may blinker mainstream scientific thinking».The Japan Claves.
  32. ↑ S. W. Carey (1955), Wegener's South America-Africa Assembly, Fit or Misfit?, Geological Magazine, vol. 92-3, p.196, 1955, doi:10.1017/S0016756800063548
  33. ↑ entretien avec Carey
  34. ↑ 34,0 34,1 Carey, 1976
  35. ↑ «nécrologie de Carey». Archivat des d'el original, el 3 de març de 2011. Consultat el 16 de maig de 2019.
  36. ↑ Wadati, K., Shallow and deep earthquakes, Geophysical Magazine, vol. 1, pp. 162-202, 1928.
  37. ↑ H. Benioff (1949), Seismic evidence for fault origin of ocean deeps, Bull. Geol. Soc. Am., vol. 60, pp. 1837-1856, 1949
  38. ↑ Rob Van der Voo (2004), Paleomagnetism, Oroclines, and Growth of the Continental Crust [6] archivat en Wayback Machine., GSA Today, 2004, vol.14, pp. 4-9
  39. ↑ S. W. Carey, The Expanding Earth – An essay review, 1975, Earth Science Reviews, vol.11-2, pp.105-143, doi:10.1016/0012-8252(75)90097-5
  40. ↑ Carey, 1988
  41. ↑ Carey, 2000
  42. ↑ Samuel Warren Carey(1988).«Theories of the earth and universe: a history of dogma in the earth sciences».Stanford University Press.
    347–350.
  43. ↑ Oreskes, Naomi, 2003, Plate Tectonics: An Insider's History Of The Modern Theory Of The Earth, Westview Press, p. 23, ISBN 0813341329
  44. ↑ Frankel, Henry, The Continental Drift Debat, Ch. 7 in Scientific controversies, p. 226, 1987, Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-27560-6
  45. ↑ Wills, Matthew (8 d'octubre de 2016). «The Mother of Ocean Floor Cartography». JSTOR. «While working with the North Atlantic data, she noted what must have been a rift between high undersea mountains. This suggested earthquake activity, which then [was] only associated with [the] fringe theory of continental drift. Heezen infamously dismissed his assistant's idea as "girl talk." But she was right, and her thinking helped to vindicate Alfred Wegener's 1912 theory of moving continents. Yet Tharp's name isn't on any of the key papers that Heezen and others published about plate tectonics between 1959-1963, which brought this onze controversial idea to the mainstream of earth sciences.»
  46. ↑ site web de James Maxlow
  47. ↑ «ancien site web de James Maxlow». Archivat des d'el original, el 27 d'octubre de 2009. Consultat el 16 de maig de 2019.[7] [8] archivat en Wayback Machine.
  48. ↑ Plantilla:Trim conférence de James Maxlow en YouTube
  49. ↑ Maxlow, 2005
  50. ↑ James Maxlow, Yes, the Earth is Expanding! [9] archivat en Wayback Machine., Nexus Magazine, vol. 13-1, décembre 2005
  51. ↑ Ollier, 2000
  52. ↑ http://users.indigo.net.au/don/ http://earthexpansion.blogspot.com/ http://platetectonicsbiglie.blogspot.com/
  53. ↑ Giancarlo Scalera, The expanding Earth: a sound idea for the new millennium[10], mars 2003
  54. ↑ Autres articles de Giancarlo Scalera
  55. ↑ Stefan Cwojdziñski, The tectonic structure of the continental lithosphere considered in the light of the expanding earth theory : a proposal of a new interpretation of deep seismic data[11], Polish Geological Institute, 2003
  56. ↑ Stefan Cwojdziñski, Mantle plumes and dynamics of the Earth interior — towards a new model
  57. ↑ Jan Koziar (1991), Principles of plate movements on the expanding Earth, dans W:Frontiers of Fonamental Physics, dirigé parell M.Barone & F.Selleri, Plenum Press, New York & London, 1991, pp.301-307.
  58. ↑ 58,0 58,1 Jan Koziar et Leszek Jamrozik (1994), Tension-gravitational model of island arcs, dans W: Frontiers of Fonamental Physics, dirigé parell M.Barone & F.Selleri, Plenum Press, New York & London, 1994, pp. 335-337.
  59. ↑ Dennis McCarthy, Biogeographical and geological evidence for a smaller, completely-enclosed Pacific Basin in the Clapix Cretaceous [13] archivat en Wayback Machine.[14] [15] archivat en Wayback Machine., Journal of Biogeography, vol.|32-12, décembre 2005, doi:10.1111/j.1365-2699.2005.01355.x
  60. ↑ Expanding Earth: The Evidence [16] archivat en Wayback Machine.
  61. ↑ Kugler, 2007
  62. ↑ Chudinov, 1998
  63. ↑ Chudinov, 2001
  64. ↑ New Concepts in Global Tectonics Newsletter, n°57, décembre 2010, p.131.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Expansió_terrestre&oldid=779214»