Excelència

La excelència és una virtut, un talent o qualitat, lo que resulta extraordinàriament bo i també lo que exalta les normes ordinàries. És també un objectiu per a l'estàndart de rendiment i alguna cosa perfecte.

Història

Els antics grecs tenien un concepte de areté que significa una aptitut excepcional per a un fi. Açò ocorre en les obres d'Aristòtil i Homero. Atres conceptes relacionats són eudaimonia i entelèquia, que referixen a la felicitat, resultat d'una vida ben vixcuda, ser pròsper i estar satisfet. El concepte equivalent en la filosofia musulmana és Ihsan que significa "pots elegir de lo que està florint".

Com a tractament a una persona

També s'usa com un tractament de dignitat. Inicialment es donava tractament de excelentísimo als reis de França de la primera i segona estirp i se li donava el títul de excelència; pero es reconeix per una atra part que Carlomagno i Alano, ho varen donar també al papa Adriano. Kenulfo rei dels Mercianos, al papa León III i Yves, bisbe de Chartres, ho va donar també a Lutherico arquebisbe de Sens i Sant Bernardo a Ricuino bisbe de Toul. El títul de excelència va ser el primer que es va donar als príncips de la sanc de França i als d'atres cases sobiranes, pero com molts grans senyors que no eren príncips varen prendre el títul de excelència, els príncips per a distinguir-se varen prendre el de Alteza.

Els embaixadors de França en Roma donaven en un atre temps la excelència no solament als parents del papa reinante, al condestable Colona i al duc de Bracciano sino també als seus fills primogènits, al príncip de Carbognano, als ducs de Saveili i Cefarini i als príncips de les cases papals. Despuix s'han contingut en això no poc. Han repartit en major llarguea este títul a les princeses Romanes, puix ho donen a totes. Els virreyes de Nàpols no tracten d'excelència als senyors Romans que tenen feus en este regne, sobretot quan residixen en ell personalment. Es va donar l'excelència a les nebodes del papa Clemente IX a temps que els seus marits eren tractats solament de ilustre i despuix de la seua mort es va donar també l'excelència al seu nebot encara que no tinguera ducat ni principat. Els ducs i parells de França seculars han tingut en Roma este títul de excelen cia quan en ella han residit pero sobre els parells eclesiàstics, el bisbe de Laon, havent pretés este títul, ho va conseguir dels senyors Romans pero poques moradures li'l varen donar. Els atres ho varen tractar de senyoria ilustre i uns atres li varen parlar de lei o ell en tercera persona, sostenint els de Roma que el títul d'excelència és secular i no pot donar-se als eclesiàstics. En els usos protocolaris espanyols, els bisbes i arquebisbes reben el tractament de excelentísimo i reverendísimo senyor.

Embaixadors

Per lo que mira als embaixadors, l'orige del títul d'excelència que se'ls dona prové de que el rei Enrique IV havent enviat a Roma l'any 1593 al duc de Nevers com a embaixador seu, se li va donar per causa del seu naiximent el títul d'excelència i tots els embaixadors ho han pres despuix, fins als embaixadors dels príncips d'Itàlia, Alemània i del gran maestre de Malta. L'emperador i el rei Catòlic, varen consentir l'any 1636 en que es donara el títul d'excelència als embaixadors de Venècia. L'embaixador de Saboya va obtindre en moltes corts este títul, açò és, ser tractats com lo són els de els caps coronats i donar-se-li el títul d'excelència. Lo mateixa succeïx en l'embaixador de Toscana i d'atres príncips d'Itàlia, si ben els embaixadors de les corones els disputaven este títul en Roma perque tal us, no estava allí establit. No hi ha rei que faça tractament d'excelència als embaixadors pero els estats generals i els príncips d'Itàlia ho feyen. La república de Venècia, els tractava de la vostra senyoria. La cort de Roma no volia tractar d'excelència als embaixadors eclesiàstics, encara que estos prelats es feren calificar d'excelència i que els atres embaixadors els donaren este títul.

Grans ocupacions

Sobre les persones revestides de grans ocupacions, és dir, que els moradures i els príncips Romans donaven el nom de excelència al canceller, als ministres i secretaris d'estat i als primers presidents de les corts superiors de França; als presidents dels consells d'Espanya; al canceller de Bolonya i ad aquells que posseïxen les primeres dignidades de l'estat en tal que no siguen eclesiàstics perque llavors, no els donen sino l'epígraf de senyoria ilustre.

El tractament en Espanya

En Espanya va entrar este títul d'excelència molt tarde puix en ella encara els reis es varen tractar en lo antic en gran humiltat. Els primers es varen acontentar solament en la mercé i senyoria i poc més avant en la excelència, alteza i majestad, com de lo primer conservem testimonis en tots els recaptes reals que es despachen pels consells i cancelleries a on llegim, com la nostra mercé anara. Els mateixos pretenents diuen en els seus escrits als reis, el vostre fiscal o el vostre patrimoni segons la pràctica senzilla de l'antiguetat en que encara donaven plens tractament que el de mercé.

Els reis de Nàpols de la casa d'Aragó, estan tractats de excelència en varis despachos, que va estampar Juan Albino. Despuix que es va fer comú a tots els reis el tractament de alteza mesclat en el de majestad que hui solament permaneix, va quedar la excelència per als príncips de la família real i els grans d'Espanya, per als príncips i oficials majors de la corona de França i per als sobirans en Itàlia i Alemània. En Espanya, va tindre este títul i uns atres algun desorde, prenent-li-ho i donant-li-ho a subjectes indignes d'ells, per la qual cosa la gran prudència de Felip II ho va esmenar per el seu pragmàtica de les cortesia, publicada l'any 1585 en la qual deixa solament la excelència en permissió i la senyoria de justícia, en tal que a un atre cap no se li poguera donar tan alt epítet sino anara a gran d'Espanya. Diu

i manem, que als arquebisbes, bisbes i grans i a les persones que manem cobrir siguen tots obligats a cridar senyoria

I més avall aplegant a tractar de la permissió que es dona per a cridar excelència i a quí, proseguix la mateixa llei que és la 16, tit. 11. lib. 4. de la Nova Recopilació, any 1600, dient ni excelència a cap que no siga gran, sent l'expressió dels uns en els qui ha parlat en diferència i exclusió dels atres que omet.

Carlos V va assignar el tractament d'excelència a la seua filla Margarita duquesa de Parma. Aixina va manar Felipe II que anara tractat el seu germà Juan d'Àustria, fill natural de l'emperador pero no obstant, estos dos príncips o per ser fills de tan august pare o per l'insigne mèrit que varen conseguir, el seu virtu dones, varen ser tractats despuix de altezas, sense haver qui li la refusara. El mateix Felipe II va concedir a la casa de Bragança l'excelència de justícia, havent segut para tots de gràcia, atenent als drets que tenia a la corona lusitana.

Quan Felipe IV va reconéixer a Juan d'Àustria per fill i li va posar casa, va voler colocar-li per al tractament entre el d'infant que és alteza i el de gran que és excelència i aixina, va manar que anara cridat serenísimo la qual cosa es va practicar alguns anys. Despuix, l'obsequie dels grans a els qui per la pragmatica de les cortesia li devia cridar de senyoria, va obligar a donar-li alteza i ell ad ells excelència, millorant-se aixina tots, perque el pas de serenitat a alteza i ells, de senyoria a excelència. És constant que quan va entrar a regnar Felipe II, cap dels potentados d'Itàlia tenia un atre tractament que excelència com es prova en l'història que Marque Guazo va escriure del seu temps des de l'any 1514, fins al 1546 a on veem tractats de excelència a Alfonso duc de Ferrara, a Federico duc de Mantua, despuix primer gran duc, a Francisco Sforzia duc de Milà, a Francisco María, Guido, Ubaldo i Lorenzo de Médici ducs d'Urbino i a Alexandro i Cosme, ducs de Florencia i uns atres que per carta dels príncips que va estampar Zileti i Zuchi es coneix. I ya hui estos senyors, la majoria tenen alteza, quedant la excelència al arbitrio dels sobirans menors, com són Guastala, Sabioneda, Castelló, Mirandula, Massa, Poblin, Monaco, Masseran i uns atres que varen prendre estos títuls per ser calitat de feudatarios i príncips de l'Imperi o de l'iglésia o per tindre la dignitat de grans d'Espanya, la qual cosa es comprova en moltes cartes que en el pontificat de Paulo V va escriure la moradura Lanfranco Margoti en nom de la moradura Burghesio nebot de la seua santitat en que solament estan tractats de alteza els ducs de Berry, Savoya, Lorena, Toscana, Mantua, Ferrara, Parma, Modena, Urbino i els archiducs; de serenitat les repúbliques de Venècia i Gènova; de excelència, els príncips de la Mirandula i de Massa i el marques de Castillón en Itàlia; en Espanya, els grans i en França els príncips de la sanc i estrangers. D'aquells, el príncip de Comte i el comte de Soissons i de és tós, els ducs de Guisa i de Mena i el comte de Vaudemont. A les moradures, encara sent príncips i al gran maestre de Sant Joan, solament es donava senyoria ilustre. Tot la qual cosa va tindre alguna alteració en temps del rei Felipe IV.

Els grans d'Espanya i de Portugal són tractats, en tots els llocs de excelència, aixina com els Lords en Anglaterra. És cert que en anglés volen millor ser tractats de Lordship, que correspon a senyoria. Els arquebisbes i bisbes anglesos són tractats com el seu "Gràcia".

En Portugal i en Espanya, els capitans generals i els tinents generals, per abús són tractats de excelència, encara els que no són grans del regne. També es tractava de excelència la diputació o senat de Barcelona, aixina com els caudillos o presidents dels consells d'Espanya i consellers d'estat i de guerra.

Referències

• El gran diccionario histórico, por Louis Moreri, 1753

Enllaços externs

• «excelència». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).