Cap Vert
| República de Cabo Verde República de Cap Vert | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La República de Cap Vert o Cap Vert se situa en el oceà Atlàntic, en el archipèlec d'orige volcànic del mateix nom, enfront de les costes de Senegal. Les illes estaven deshabitades fins que varen ser descobertes en el sigle XV pels portuguesos, els que procediren a colonisar-les per a convertir-les en un centre de tracta d'esclaus. La major part dels actuals habitants de Cap Vert descendix d'abdós grups: colonisadors i esclaus. El nom de l'archipèlec prové de Cap Vert, l'extrem més occidental del continent d'Àfrica, prop del qual es troba la ciutat de Dakar (Senegal).
Història[editar | editar còdic]
Quan els portuguesos colonisaren l'archipèlec, en el sigle XV, les illes feyen justícia a eixe nom: es trobaven cobertes per una densa vegetació tropical, que contrastava en les seues roques volcàniques negres i el mar blau. No hi ha evidència que les illes estigueren poblades abans de l'arribada dels colons, pero es considera provable que els àraps hagueren visitat en sigles anteriors l'illa de Sal per a proveir-se d'eixe element. En l'any 1462, els primers colons portuguesos varen desembarcar en lo que hui és Santiago i varen fundar la més vella ciutat europea del tròpic: Ribeira Gran (hui Cidade Velha). Els portuguesos varen iniciar el cultiu de la canya de sucre. El clima sec no era favorable, pero el desenroll del comerç d'esclaus (provinents la majoria de la costa oest d'Àfrica) va donar prosperitat a Cap Vert. Quatrecents anys despuix, la colonisació transformà les illes en un «desert flotant»: gran part de la població havia emigrat fugint de la fam.
Per als portuguesos, les illes, entre Àfrica, Amèrica i Europa, eren d'un gran interés estratègic. En el sigle XVI, Cap Vert fon escala de naus que carregaven esclaus cap a Amèrica (l'esclavitut fon abolida en 1876). L'assalt reiterat de pirates anglesos, neerlandesos i francesos obligà als portuguesos a traslladar colons agricultors del Alentejo (al surest de Portugal, «graner» d'eixe país) a l'archipèlec: a causa d'una agricultura poc adequada, estos varen acabar en el sol fèrtil, lo qual provocà des del sigle XVIII sequies periòdiques que continuen en el present. La contracció de l'activitat agrícola –Famosa entre els sigles XVII i XIX pel seu cotó - va provocar l'emigració massiva de capverdians: la majoria cap a Guinea Bissau ( excolònia portuguesa molt vinculada a l'archipèlec), i posteriorment cap a Angola, Moçambic, Senegal, Brasil i, principalment, Estats Units. En el sigle XIX, la prosperitat de les illes fon decaent lentament per l'escassea, la fam, la mala administració i la corrupció del govern colonial.
L'estatus d'illes canvià en l'any 1951 al de província d'ultramar. La lluita per la lliberació afirmà els llaços entre Guinea Bissau i Cap Vert. En 1956 es va crear el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Vert (PAIGC), en militants d'abdós costats: Amílcar Cabral, fundador i ideòlec, va concebre la lluita i el desenroll en conjunt, a partir d'economies complementàries. En 1961 començà la guerrilla en el continent africà, a on varen lluitar centenars de capverdians. En 1974 caigué el règim colonial; despuix d'un govern de transició, en 1975 es va proclamar l'independència: un mateix partit –El PAIGC– passà a governar en dos països. Aristides Pereira fon president de la República de Cap Vert, i el comandant Pedro Pires el seu primer ministre. El PAIGC va donar els primers passos cap a una federació entre Cap Vert i Guinea Bissau: les assamblees nacionals d'abdós països varen constituir un Consell de l'Unió.
A partir de 1975, l'àrea boscosa de Cap Vert aumentà des de les 3.000 fins a les 45 mil hectàrees: el govern va prevore en deu anys atres 75 mil, que autoabastirien de llenya a la població. En les estacions plujoses, hòmens i dones deixaven llars i oficines per a plantar arbres durant una semana. S'implantà la reforma agrària, en prioritat en la producció d'aliments, per a consum de la població (es produïa a soles el 5%), en conte de favorir cultius d'exportació característics del periodo colonial; a pesar d'estes accions, la producció agrícola va decaure per grans sequies i el govern es va bolcar a promoure la peixca.
Cap Vert recolzà a Angola en la segona guerra de lliberació, pel fet que va permetre el pont aéreu d'avions cubans en l'archipèlec, ajudant a derrotar la invasió del territori angoleny per tropes de Zaire i Suràfrica i adoptà una política de no alineament, garantisant que no s'instalarien bases militars estrangeres.
En l'any 1981, quan el PAIGC discutia una nova Constitució per a Guinea i Cap Vert, fon depost el president Luiz Cabral, de Guinea Bissau. João Bernardino Vieira, va assumir en el seu lloc i fon hostil a la integració en Cap Vert. Eixe any, el PAIGC va realisar en Cap Vert un congrés d'emergència degut als canvis polítics a Guinea Bissau. Despuix de ratificar els principis de Cabral, canvià el seu nom a Partit Africà per a l' Independència de Cap Vert (PAICV), separant-se orgànicament del partit de Guinea. Les relacions d'abdós governs foren tenses, fins que la mediació, en 1982, d'Angola i Moçambic, va conseguir que el president moçambiqueny Samora Machel, reunira en Maputo a Pereira (reelegit en 1981), i a Vieira. En la Conferència d'exColònies Portugueses en Àfrica (1982), realisada en Cap Vert (ciutat de Praia), Petina de pelegrí va participar junt en els seus colegues d'Angola, Moçambic, Cap Vert i São Tomé: les relacions diplomàtiques foren normalisades, encara que el partit no se reunificà i els plans d'unió foren archivats.
En l'any 1984, la sequia va reduir les collites 25% respecte a cinc anys abans, el dèficit de la balança comercial fon de 70 millons de dolars i el deute extern es situà en 98 millons de dólars: el sistema de distribució d'aliments i l'eficient gestió estatal varen evitar que el país caiguera en la fam canina. Pobre en recursos naturals, en a soles el 10% de la terra cultivable, Cap Vert és altament dependent del menjar importat, introduïda sobretot baix forma d'ajuda humanitària: l'escassea obligà al país a dependre de l'ajuda estrangera, complicant els proyectes del «primer Pla de Desenroll». En 1986, el «Segon Pla de Desenroll» donà prioritat al sector privat de l'economia, (sobretot a l'informal), i es va combatre la desertisació: la meta fon recuperar –fins a 1990– Més de cinc mil hectàrees de terra i posar a funcionar un sistema únic d'administració i distribució de la reserva d'aigua del país. En la primera etapa, es construïren més de 15 mil dics de contenció d'aigües pluvials i es varen repoblar 23.101 hectàrees. A pesar de la sequia, aumentà la productivitat agropecuària, que va abastir quasi totalment de carn i hortalices a la població, sense recórrer a l'importació.
En l'any 1991, Antonio Mascarenhas Monteiro (qui presidí per una década La Cort Suprema de Justícia), fon triat president, en les primeres eleccions lliures i multipartidistes del país: s'inicià la transició a una economia de mercat, privatisant empreses de segurs, peixca i bancs, segons les exigències dels organismes internacionals. L'ajuda externa era del 46% del PBI, un 15% més provenia de les remeses de diners dels 700 mil capverdians residents en l'exterior. El govern del MPD (centriste), enfrontà un desocupació del 25% i, va anunciar la reestructura de l'Estat. En 1993, escomençà la reducció a la mitat de 12 mil funcionaris públics, a l'hora que lliberà gradualment els preus. El presupost de 1994, a pesar de retallar el gasto públic, va aumentar l'inversió pública (en transport, telecomunicacions i desenroll rural): de 80 millons de dólars en 1993 a 138 millons en 1994.
En 1995, el primer ministre Carlos Veiga va fer canvis per a favorir la transició a l'economia de mercat i fusionà els ministeris de Finances, Coordinació Econòmica i Turisme, Indústria i Comerç en un a soles: Ministeri de Coordinació Econòmica. El Banc de Desenroll Africà va prestar, en 1997, 4,9 millons de dólars per a reconstruir carreteres. Cap Vert també rebé soport econòmic de China i va crear una associació en Angola per a invertir en salut i benestar social.
Informes de brutalitat policíaca en els detinguts es repetiren entre 1998 i 1999: els presos excedien la capacitat de les presons, falts de les instalacions mínimes raonables. L'autocensura dels mijos era molt comuns.
Les eleccions presidencials de 2001 varen haver de repetir-se per les acusacions de frau i l'escàs marge final (50,05% contra 49.95%). El resultat final fon decidit per la Suprema Cort, despuix d'apelacions cursades per irregularitats en la votació: Pires, del PAICV, fon declarat guanyador per 17 vots, succeint a Monteiro i convertint-se en el tercer mandatari des de la independència. Jose Maria Pereira Neves fon triat primer ministre.
Pires intensificà esforços per a descentralisar i privatisar el sector estatal i firmà, en 2002, un acort de cooperació en França per 610 millons d'euros, que ajudaria a eixe propòsit.
Despuix de les privatisacions, el cost dels servicis bàsics aumentà i l'accés a l'aigua potable en els afores de la capital resultava difícil. El govern pretenia que en cinc anys totes les escoles tingueren accés almenys a una computadora i el premier Neves va anunciar la posada en marcha del pla de desenroll Operació Esperança. «La meua investidura existix per a donar garantia al futur dels chiquets de Cap Vert», emfatisà.
El ministre de finances, João Pinto Serra, prometé en una carta oficial dirigida al Fondo Monetari Internacional (FMI) en setembre de l'any 2004 que agilisaria les reformes estructurals en l'administració del seu govern en lo que quedava d'any per a aixina agilisar les privatisacions. Les reformes estarien dirigides cap als sectors d'energia, aigua, telecomunicacions, transport, peixca i navegació.
En maig de l'any 2005, el primer ministre Neves va senyalar que el país podria intentar ingressar en la Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN): El més anterior, l'OTAN havia triat Cap Vert per a provar, per primera vegada en Àfrica, la seua Força de Reacció. En juny, l'opositor Moviment per a la Democràcia cridà a debatre «urgentment» la relació especial entre Cap Vert i l'Unió Europea.
En les eleccions parlamentàries de giner del 2006, guanyà novament el PAICV i Pires resultà electe president.
Geografia[editar | editar còdic]
L'archipèlec, que forma part de la regió de Macaronésia, està compost per deu illes grans i cinc menors. Les illes de Barlovent inclouen Santo Antão, São Vicente, Santa Luzia (deshabitada), São Nicolau, Sal i Boa Viste. Les de Sotavent inclouen Maio, Santiago, Fogo i Brava.
En l'illa de Sal es troba el major aeroport internacional del país, l'aeroport Amílcar Cabral. Atres illes importants són Santiago i São Vicente, a on es troben respectivament la capital Praia i Mindelo.
Les illes són d'orige volcànic, i en la de Fogo hi ha un volcà actiu. La major part d'elles són montanyes escarpades cobertes de cendres volcàniques, per lo qual hi ha poca vegetació. El clima és sec i calorós, en una mija de temperatura de 20/25ºC. En els mesos de giner i febrer, l'archipèlec patix la influència de tempestats procedents del Sàhara.
Actualment, Cap Vert enfronta problemes ecològics com l'erosió i la desaparició de diverses espècies d'aus, peixos i reptils, ocasionada per l'excés de pasturage, cultius i peixca. Des de fa més de 30 anys, les illes patixen una gran sequia.
Govern i política[editar | editar còdic]
El govern es basa en la Constitució de 1980. Hi ha eleccions per a president i Primer ministre, els mandats de la qual es prolonguen per un periodo de 5 anys. Els representants de l'assamblea general també són triats per sufragi directe, aixina com els caps de La Cort Suprema, encara que estos últims ho són pel president i el Primer ministre.
Organisació polític-administrativa[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Organisació territorial de Cap Vert.
Cap Vert està dividit en els següents municipis (concelhos):
- 1 - Tarrafal
- 2 - São Miguel
- 3 - Pics
- 4 - Santa Cruz
- 5 - São Dumenges
- 6 - Praia
- 7 - Ribeira Gran de Santiago
- 8 - São Lourenço dos Órgãos
- 9 - Santa Catarina
- 10 - Brava
- 11 - São Filipe
- 12 - Santa Catarina do Fogo
- 13 - Mosteiros
- 14 - Maio
- 15 - Boa Viste
- 16 - Sal
- 17 - Ribeira Brava
- 18 - Tarrafal de São Nicolau
- 19 - São Vicente
- 20 - Porte Novo
- 21 - Ribeira Gran
- 22 - Paul
Economia[editar | editar còdic]
La seua posició és molt apta per al comerç, encara que el país patix la falta de recursos i la seua economia es veu perjudicada per les abundants inundacions i sequies que ha patit. L'agricultura a soles és viable en quatre illes durant tot l'any. La major part del PIB prové de l'indústria i del sector servicis, especialment el turisme. Hi ha molts capverdians repartits per tot el món que en les seues remeses de divises ajuden a millorar l'economia del país.
Demografia[editar | editar còdic]
En l'any 2007, Cap Vert tenia una població de 423.600 habitants. L'idioma oficial del país és el portugués, encara que la llengua popular és el crioll capverdià (cada illa conta en la seua respectiva modalitat dialectal). L'esperança de vida és de 71 anys. La mija de fills per dona és de 3.28. El 76.6% de la població esta alfabetisada.
Cultura[editar | editar còdic]
La cultura capverdiana és una mescla d'elements europeus i africans. És coneguda per la seua diversitat de músiques que reflectixen els distints orígens de la població. El país posseïx gèneros musicals propis com la morna. Cesária Évora és la cantant capverdiana més coneguda internacionalment. Suzanna Lubrano és la cantant Zouk més coneguda.
En el país, el terme Crioulo se gasta per a referir-se tant als residents, a la cultura típica del país i a la llengua.
Cap Vert també conta en una molt rica lliteratura, en la qual destaquen els fundadors de la revista Claridade —Baltasar Lopes da Silva, Manuel Lopes i Jorge Barbosa—, lo mateix que uns atres autors afins a eixa publicació, com António Aurélio Gonçalves, Jaime Figueiredo i Joao Lopes. En anys més recents Germànic Almeida ha desenrollat una obra traduïda a diversos idiomes, la qual es caracterisa per humor subtil pero mordaç.
Fauna i flora[editar | editar còdic]
Segons Arechavaleta. es coneixen 3.251 espècies en l'archipèlec, de les quals 540 (16,6%) són endèmiques i 240 d'elles són exclusives d'una de les illes. D'una atra banda, s'han descrit 21 gèneros endèmics de Cap Vert, 1 de fanerògames, 1 de líquens i 19 de artròpodos; d'estos, 10 gèneros són exclusius d'alguna de les illes, en tots els casos artròpodos.
.svg){kind=small}
| |
|---|---|
| Àfrica del Nort : Algèria • Egipte • Líbia • Marroc • Mauritània • República Saharaui • Sudan • Tunísia Àfrica Occidental : Benin • Burkina Faso • Camerun • Cap Vert • Costa d'Ivori • Gabó • Gàmbia • Ghana • Guinea • Guinea Bissau • Guinea Equatorial • Libèria • Mali • Níger • Nigèria • República del Congo • Sant Tomé i Príncip • Senegal • Serra Lleona • Togo Àfrica Central : Burundi • República Centreafricana • Chad • República Democràtica del Congo • Ruanda Àfrica Oriental : Eritrea • Etiopia • Jibuti • Kènia • Seichelles • Somàlia • Sudan del Sur • Tanzània • Uganda Àfrica Austral : Angola • Botsuana • Comores • Eswatini • Lesoto • Madagascar • Malaui • Maurici • Moçambic • Namíbia • Suràfrica • Zàmbia • Zimbàbue | |
Referències[editar | editar còdic]
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Cabo_Verde de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cap Vert.- Blog en informació sobre Cap Vert