Anar al contingut

Escrivà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Antigament, es dia escrivà[1] al que per ofici públic estava autorisat per a donar fe de les escritures i demés actes que es desenrollaven davant ell. Els escribanos reals en Espanya que podien eixercir la seua professió en tot l'imperi colonial, també s'encarregaven de redactar les cartes i testament per a la realea.


Història

Escriga en el Codex Manesse.

L'utilitat de l'institució dels escribanos és igual a l'importància i encara necessitat de que es fixe i conserve per a sempre tot quant pansa en els juïns i s'estipula en les convencions. Ya en els pobles antics, es varen haver de crear escribanos, encara que no en l'autoritat que varen tindre posteriorment, puix la seua intervenció no donava caràcter algun d'autenticitat llegal als contractes, els quals rebien tota la seua força del sagell de les parts i dels testics. Tals varen ser els escrigues dels hebreus, els argentarios d'Atenes i atres funcionaris de la mateixa classe. Els instruments que escrivien es consideraven escrits privats i per a ser validats, devien presentar-los les parts —en assistència de cert número de testics— al magistrat encarregat de posar-los el sagell públic. Aristòtil en la seua obra La Política parla de les diverses magistratura, indispensables o útils per a la societat, les menciona com una atra classe de funcionaris encarregada del registre dels actes que tenen lloc entre els particulars, i de les sentències dictades pels tribunals, sent estos mateixos els que deuen actuar en els procediments i negocis judicials. A voltes esta magistratura es dividix en moltes atres, pero les seues atribucions són sempre les mateixes. Els que eixerciten estos càrrecs es diuen archiveros, escribanos, conservadors, o es designen en un atre nom semblant.

També varen estar presents en Roma, encara que la professió de rebre els otorgaments dels contractes es denominava de diferents formes:

  • scribæ, títul comú a tots els que sabien escriure
  • cursors o logographi, perque escrivien tan corrents com es parla
  • notarii, perque escrivien per notes o minutas
  • tabularii o tabelliones, perque escrivien en tablillas
  • argentarii, per a designar als que no assistien a atres contractes que a les negociacions de diners, com les de préstams o depòsits
  • actuarii, per a denotar als que redactaven les actes públiques i les decisions o decrets dels juges
  • chartularii, per a significar als que reconeixien i guardaven els instruments públics.

Cada governador de província tenia al seu costat un d'estos últims f uncionarios per a rebre, registrar i sagellar els actes, com les menors|emancipació, adopcions, manumissions i testament. Tots els referits eren ministres dels magistrats i tots redactaven els contractes i les sentències. Els notaris escrivien les seues notes i les passaven als tabeliones, que eren els únics que tenien dret d'estendre l'instrument sobre estes notes considerades com a simples borradors o minutas.

La professió dels escribanos era per la seua naturalea tan delicada com a honorífica i respectable, ya que en ells estava depositada la fe pública. Aixina és que els grecs no admetien per a eixercir-la sino a subjectes distinguits per la seua llealtat, rectitud i ciència. No la varen estimar en tant els romans, els qui, per a que res costara al públic la redacció dels contractes i els processos, varen conferir l'encàrrec de complir estes funcions als esclaus pertanyents al cos de cada ciutat, fins que els emperadors Arcadio i Honorio les varen erigir en càrrecs públics que devien eixercitar gratuïtament per tanda els ciutadans i que, aplegant a ser massa gravosas, varen haver per fi de donar-se com a places o ocupacions a empleats ministerials adictes als presidents i governadors de províncies.[2]


Els escribanos en Espanya

Escrigues en el Codex Vigilanus, any 976 d. C.

En Espanya, se celebraven antigament els contractes davant algun sacerdot, monge o religiós en assistència de varis testics de totes classes. El sacerdot redactava l'escritura i la firmaven tots els testics o els que sabien pels que no sabien, estampant ademés el sagell de les seues armes o blasones els que ho usaven i encara algunes voltes es feya tot en presència de la justícia. Esta costum va durar fins als temps del rei Alfonso l'Sabio, qui en acort dels tres estats o braços del regne, va crear els escribanos públics, als que va dedicar el Títul XIX de la Tercera Partida[3] i va dispondre que en cada poble, cap de jurisdicció, s'establira cert número d'ells per a autorisar les escritures o instruments en assistència de dos o tres testics, senyalant-los certs drets pel seu treball. Es varen adoptar també entre els espanyols les denominacions dels romans i aixina s'ha cridat als escribanos tabeliones i cursors, no precisament perque han escrit tan aprisa com es parla, sino per la celeritat en que han degut practicar les diligències que pels juges se'ls confiaven. Ha estat vigent fins fa poc el nom de cartularis, de la paraula carta, que significava en lo antic tota espècie d'escritura o instrument i més especialment els actuarii que "redactaven les actes púbiques i les decisions o decrets dels juges".[4] Es dien igualment secretaris no perque ho anaven dels juges i magistrats, els órdens dels quals i decrets redactaven, sino per raó del secret que devien guardar en l'eixercite del seu ofici. La denominació de notaris ha estat i està sempre en us per les notes o minutas que prenen de lo que les parts tracten en la seua presència a fi d'ordenar despuix i estendre en la solemnitat i cláusu les d'estil els instruments.[2]

A partir del XVI i conforme aumenta la complexitat dels processos judicials, sorgix un gènero lliterari per a guiar als escribanos en el seu ofici per mig de manuals, diccionaris o formularis. Els seus autors eren, per lo general, escribanos experts en la pràctica processal com Gabriel de Monterroso i Alvarado en el XVI,[5] Manuel Fernández d'Ayala[6] i José Juan i Colom[7] en els sigles XVII i XVIII i José Febrer, que en 1769 arreplega tota la pràctica processal de l'época.[8]

Els Escribanos d'actuacions es creen en la Llei Orgànica del Poder Judicial de 15 de setembre de 1870,[9] als que se'ls encomana "entendre fidelment i autorisar en la seua firma les actuacions, providència, autos i sentències que passen davant ells".[10]

Els Escribanos varen passar a denominar-se Secretaris Judicials pel Real Decret d'1 de juny de 1911,[11] els quals, a partir de l'any 2015, varen passar a cridar-se Lletrats de l'Administració de Justícia en la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial.[12]


Tipos de escribanos públics

  • Escribanos reals: eren els que podien eixercir la seua professió en tot l'Imperi espanyol, menys en a on hi haja numeraris, i també s'encarregaven de redactar les cartes i testament per a la realea.
  • Escribanos numeraris: eren els que solament podien eixercir el seu ofici en el poble, districte o governació a que estaven assignats, pero ho eixercixen allí con exclusó de uns atres qualssevol, i es diuen numeraris per ser fix i determinat el número dels que hi ha en cada punt.
  • Escribano d'ajuntament, de concejo o de cabildo: era l'encarregat d'assistir a les juntes o sessions d'un ajuntament, concejo o cabildo i autorisar els seus acorts o resolucions.
  • Escribano de cambra: era un dels oficis de Tall i també denominava al que assistia a les sales de les audiències o d'un tribunal suprem per a la sustanciacó dels negocis o per a rebre els pedimentos i expedients, donar conte d'ells, estendre els autos o decrets i expedir els despachos o recaptes.[13]
  • Escribano de guerra: era el escribano públic que en despaig oficial actuava en els jujats oficials.
  • Escribano de marina: era el escribano públic que en despaig del director general de l'armada entenia en els assunts d'este ram.
  • Escribano de mòle: era una forma de denominar a un impressor.


Referències

  • El contingut d'este artícul incorpora material de el Diccionari Enciclopèdic Gaspar i Roig de 1870, el qual es troba en el domini públic.
  1. ↑
  2. ↑ 2,0 2,1 Diccionario razonado de legislación y jurisprudencia, Joaquín Escriche, 1847
  3. ↑ ( 1988) Las siete Partidas de Alfonso X el Sabio, con las adiciones de Alonso Díaz de Montalvo, Lex Nova.
  4. ↑ ESCRICHE (1839). Diccionario razonado de legislación y jurisprudencia: EC-JU”, tomo 2º, Madrid: Imprenta del Colegio de Sordo-mudos, p. 77.
  5. ↑ Monterroso y Alvarado, G. d., 1626. Pratica ciuil y criminal y instrucion de escriuanos diuidida en nueue tratados.... Valladolid: Imprenta de Iuan de Rueda. [En línea]. Accesible en: http://www.europeana.eu/portal/es/recort/9200110/BibliographicResource_1000126626966.
  6. ↑ González Díez, E., 1998. Presentación . En: Práctica y formulario de la Chancillería de Valladolid. Valladolid : Lex-Nova, pp. 1-8.
  7. ↑ Agúndez Fernández, A. 1993. Presentación . En: Instrucción de escribanos, en orden a lo judicial. Valladolid : Lex-Nova, pp. 3-6
  8. ↑ Gibert, R., 1998. Bicentenario de la muerte de don José Febrero. Acto de homenaje y catálogo de la exposición bibliográfica [En línea]. Anuario de Historia del Derecho Español, Núm. LXVIII, pp. 593-596 Accesible en: https://www.boe.es/publicaciones/anuarios_derecho/abrir_pdf.php?id=ANU-H-1998-10059300596_ANUARIO_DE_HISTORIA_DEL_DERECHO_ESPA%26%231103%3BL_Bicentenario_de_la_muerte_de_don_Jos%E9_Febrero._Acto_de_homenaje_y_cat%E1logo_de_la_exposici%F3n_bibliogr%E1fica,_Consejo_General_del_Notariado,_Madrid,_1991,_185_pp.
  9. ↑ VILLAGÓMEZ CEBRIÁN, M. (2000). Funciones del Secretario judicial en el proceso civil. Análisis de la nueva Ley de Enjuiciamiento Civil, Madrid: Boletín del Ministerio de Justicia nº 1867, año 54.
  10. ↑ Artículo 481 de la Ley Orgánica del Poder Judicial de 1870.
  11. ↑ Gaceta de Madrid, número 154, de 3 de juny de 1911, pàgina 641-648
  12. ↑ «Ley Orgánica 7/2015, de 21 de julio, por la que se modifica la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial. BOE-A-2015-8167». www.boe.es. Consultat el 2021-08-07.
  13. ↑ Joaquín Escriche, Diccionario razonado de legislación y jurisprudencia, Calleja, 1847 vol. 1, pg. 728.

Enllaços externs