Anar al contingut

Esclavenos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Expansió dels pobles eslaus en el sigle VI

El nom esclavenos (en griego: Σκλαβηνοί, Σκλαυηνοί o Σκλαβινοί Sklabiní; en latín: Sclaueni, Sclaveni, Sclavi, Sclauini o Sthlaueni) designa a tots els pobles eslaus que varen entrar en contacte en l'Imperi bizantí a partir del VI.

Terminologia

Els bizantino varen agrupar de manera àmplia a les numeroses tribus eslaves que vivien en les proximitats de l'Imperi en dos grups: els esclavenos i els abans.[1] Aparentment, el grup dels esclavenos es va assentar en el Danubio mig (Balcans occidentals) mentres que els abans es varen establir en el Baix Danubio, en l'Escitia Menor.[1] Procopio menciona un atac dels abans, "que habiten prop dels esclavenos", provablement en 518. Els eslaus del Nort i Centre d'Europa eren part dels wendos.[2]

El terme grec derivat sklavinia(i) (en grec: en griego: Σκλαβηνίαι, llatí: SCLAVINIAE) va ser utilisat per als assentaments eslaus (territoris) que estaven en principi fora del control bizantí i eren independents.[3] El terme pot ser interpretat com "terres eslaves" en Bizancio.[4]

No obstant, ya al voltant de 800, el terme també es referia específicament als colon militarisats nómades eslaus que es varen assentar en els territoris de l'Imperi bizantí. Les colónies militars eslaves varen aparéixer en el Peloponeso, Àsia Menor i en Itàlia. Els bizantino també es referien a l'èlit militar dels ávaros com esclavenos. Estes èlits varen restablir la seua base de poder baix el govern o dels francs o dels bizantino en Panonia i en Moravia.[5]

Història

Els esclavenos varen saquejar Tracia en 545.

Daurencio (fl. 577–579) és el primer cap militar del com es coneix el nom, preservat per l'historiador bizantí Menandro Protector, que menciona que el kagan ávaro Bayano I (r. 562–602) va enviar una embaixada solicitant que Daurencio i els seus eslaus acceptaren la suzeranía ávara i pagara tribut, puix ell sabia que els eslaus havien juntat una gran riquea despuix de saquejar les províncies bizantines en els Balcans. Daurencio hauria respost: "No és que uns atres conquistaren les nostres terres, és que nosatres conquistem les d'ells [...] i aixina sempre serà en nosatres" i va manar assessinar als enviats.[6] Bayano llavors va llançar una campanya (en 578) contra el poble de Daurencio en l'ajuda dels bizantino i va incendiar varis dels seus assentaments, lo que no va impedir als eslaus continuar alvançant cada volta més llunt en territori bizantí.[7]

En 577, prop de 100 000 eslaus es varen desplaçar sobre Tracia i Iliria, saquejant ciutats i formant noves colónies.[8] En la década de 580, conforme les comunitats a lo llarc del Danubio es feyen majors i més organisades i conforme la pressió ávara aumentava, les incursions es varen fer majors i més freqüents, resultant en una colonisació perenne. En 586, més de 100 000 guerrers eslaus varen atacar Tesalónica, les afores dels quals varen ocupar en 581, pero sense conseguir jamai prendre la ciutat, creant la cridada Esclavinia Macedònia.[9] Segons el relat de Juan d'Éfeso (581): "el malaït poble dels eslaus es va llançar sobre Grècia, Tesalónica i Tracia i les va saquejar prenent moltes ciutats i castells, arrasant, cremant, saquejant i prenent tot el país". No obstant, Juan va exagerar l'intensitat de les incursions eslaves, influenciat per la seua presó en Constantinopla entre 571 i 579.[10] Ademés, vea en els eslaus un instrument de Deu per a castigar als perseguidors dels monofisitas.[10] Cap al 586, els eslaus varen conseguir atacar el Peloponeso occidental, Ática, Epiro i salvant-se només la part oriental del Peloponeso, que era montanyosa i inaccessible. La tentativa final de recuperar la frontera nort es va donar entre 591 i 605, quan el fi dels conflictes en l'Imperi sasánida va permetre a l'emperador Maurici I (r. 582–602) transferir unitats a la regió. No obstant, va ser depost despuix d'un tumult militar en 602 i la frontera del Danubio va colapsar quinze anys despuix (vejau campanyes balcàniques de Maurici).

Constant II va conquistar Esclavinia en 657-658, "capturant i subyugando a molts". Constantino III va assentar als eslaus capturats en Àsia Menor i, entre 664 i 665, 5000 d'ells es varen unir a les forces d'Abd-al-Rahman ibn Khalid.[11]

En 785, Constantino IV va conquistar la Esclavinia Macedònia (Sclavenias penes Macedoniam).

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Hupchick 2004, p.
  2. ↑ Curta (2001), p. 75
  3. ↑ Es pot jujar l'estatus dels territoris eslavónicos despuix d'haver segut reconquistados per Bizancio a partir del relat de l'emperador bizantí Constantino VII Porfirogéneta (r. 913-959), D'Administrant Imperi, ed. per Gy. Moravcsik i R. J. H. Jenkins, Budapest (1949), 50, 1-180, p.232. Els eslaus de la Morea varen ser descrits com a 'independents' i 'autònoms i autogobernados'
  4. ↑ Ив. Дуйчев, ‘Славяни и първобългари’, Известия на Института за българска история, Vols 1, 2 (1951), pp. 197 et seq
  5. ↑ "Slavs." Oxford Dictionary of Byzantium. Volume 3, pp. 1916-1919.
  6. ↑ Curta (2001), pp. 47, 91
  7. ↑ Curta (2001), pp. 91–92, 315
  8. ↑ "History of the Later Roman Empire from Arcadius to Irene", I
  9. ↑ Cambridge Medieval Encyclopedia, volum II.
  10. ↑ 10,0 10,1 Curta, Florin. The Making of the Slavs. Cambridge University Press, 2001, p. 48.
  11. ↑ Stratos (1975), p. 234

Bibliografia

  • Fine, John Van Antwerp (1991). The University of Michigan Press (ed.). The Early Medieval Balkans: A Critical Survey from the Sixth to the Clapix Twelfth Century (en anglés), Michigan. ISBN 0-472-08149-7.
  • Stratos, Andreas Nikolaou (1975). Byzantium in the seventh century (vol. 3) (en anglés).
  • Hupchick, Dennis P. (2004). Palgrave Macmillan (ed.). The Balkans: From Constantinople to Communism. (en anglés). ISBN 1-4039-6417-3.

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Esclavenos&oldid=1470877»