Anar al contingut

Ensifera ensifera

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
colibrí picoespada (Ensifera ensifera)


El colibrí picoespada[1] (Ensifera ensifera), també denominat colibrí pique-espasa (en Perú), colibrí pique espasa (en Veneçuela) o colibrí pic d'espasa (en Colòmbia),[2] o pico de sabre, colibrí pic de sabre o picaflor espasa,cita requerida és una espècie d'au apodiforme de la família Trochilidae (els colibríes), l'única pertanyent al gènero monotípic Ensifera. És natiu de regions andinas del noroest i centre oest d'Amèrica del Sur. Esta carismàtica espècie és molt diferent de tots els atres colibríes, pel seu larguísimo pic negre, més llarc que la llongitut del seu cos. És l'única espècie d'au el pic de la qual excedix el llarc del cos.[3]

Distribució i hàbitat

Es distribuïx àmpliament a lo llarc de la cordillera dels Andes des de l'oest de Veneçuela per mig de les tres cadenes andinas de Colòmbia, per Equador i Perú fins al centre de Bolívia (oest de Santa Cruz).[3]

Esta espècie és considerada localment comuna en les seues hàbitats naturals: les selves humides i semi-humides montanes i les seues vores, algunes voltes en pegats de xares en el páramo, també en àrees arbustivas, jardins, boscs pigmeos i bardices. En altituts entre 1700 i 3500 m, més comuna entre 2500 i 3000 m.[3]

Descripció

Robust, medix de 17 a 22 cm de llongitut total, incloent el descomunal pic negre i llaugerament recurvado que medix de 9 a 11 cm; pesa de 10 a 15 g.[3] És tot vert obscur lluent en reflexos bronzejada en el cap. La femella té les parts inferiors blanquecinas motejades de vert.[4]

Este colibrí presenta el pic d'au més llarc del món en relació en la llongitut total del seu cos.[5]

Comportament

El colibrí picoespada s'encaramalla en una percha en el pic per a dalt en un àngul vertical per a reduir l'esforç del pesat pic i millorar l'equilibri.[3] El pic és tan llarc que obliga al colibrí a asear en les pates, lo que du més temps que el mètoto tradicional en el pico.[6]

Alimentació

Les flors que visita per a obtindre néctar típicament —pero no exclusivament— presenten llargues coroles pendents, i inclouen Aetanthus, Brugmansia, Fuchsia, Salpichroa, Solanum, Datura sanguinea, Datura tatula, Passiflora mixta i Tacsonia; generalment busca el néctar per baix de la flor. També captura insectes en el pic ben obert, com un falcia.[3]


El colibrí picoespada presenta extrema coevolució en la pasionaria Passiflora mixta. Les dos espècies coevolucionaron juntes durant la radiació primerenca del subgènero Tacsonia, perque l'espècie polinizaba exclusivament P. mixta. La posició dels estams i estigmes de les flors, junt en la llongitut del tubo de la corola, la tornen inaccessible com a font d'aliment per a qualsevol atra espècie, llevat para este colibrí. Esta relació mutualista fa en que P. mixta depenga del colibrí per a polinisació, mentres que el colibrí obté una font d'aliment d'alta calitat.[7][8]

Sistemàtica

Descripció original

L'espècie E. ensifera va ser descrita per primera volta pel ornitòlec francés Auguste Boissonneau en 1840 baix el nom científic Ornismya ensifera; la seua localitat tipos és: «Bogotà, Colòmbia».[2]

El gènero Ensifera va ser propost pel ornitòlec francés René Primevère Lesson en 1843, l'espècie tipo designada per monotip va ser Ornismya ensifera.

Etimologia

El nom genèric femení «Ensifera» va ser pres del nom específic Ornismya ensifera l'epítet del qual prové del llatí «ensiferus» que significa ‘que du una espasa’; compost de les paraules «ensis» que significa ‘espasa’, i «ferre» que significa ‘que du’.[9]

Taxonomia

La subespècie descrita Docimastes ensiferus caerulescens a partir d'un únic espècimen, és actualment considerada inválida, en les diferències morfològiques provablement d'un individu aberrant o fins a de una pell damnificada. És monotípica[3]



Referències

  1. ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2000). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/440.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Quinta part: Strigiformes, Caprimulgiformes i Apodiformes) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 47 (1): 123-130. ISSN 0570-7358. Consultat el 04 de setembre de 2024. P. 129.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Colibrí picoespada Ensifera ensifera (Boissonneau, A 1840)». Avibase. Consultat el 19 de setembre de 2024.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Ensifera ensifera en Birds of the World.
  4. ↑ Rodríguez Mata, J.; Erize, F.; & Rumboll, M.(2006).«Guia de camp Collins. Aus de Sudamèrica. No paseriformes».Letemendia Casa Editora: Harper Collins Publishers.Buenos Aires:(en es)«Colibrí picoespada Ensifera ensifera p. 288»
  5. ↑ Guinness World Records 2012 (en espanyol). Segons se cita en la pág. 146
  6. ↑ Clayton, D.H.; Cotgreave , P.(1994).«Relationship of bill morphology to grooming behaviour in birds».Animal Behaviour.47(1): 195–201doi:10.1006/anbe.1994.1022.Consultat el 17 de decembre de 2010.
  7. ↑ Abrahamczyk, S.; Souto-Vilarós, D.; Renner, S. S.(2014).«Escape from extreme specialization: passionflowers, bats and the sword-billed hummingbird».Proceedings of the Royal Society B.281 (1795): 20140888ISSN 0962-8452.doi:10.1098/rspb.2014.0888.(en en)
  8. ↑ «The fragility of extreme specialization: Passiflora mixta and its pollinating hummingbird Ensifera ensifera». Journal of Tropical Ecology (2001), 17:2:323-329. Consultat el 13 de setembre de 2009.
  9. ↑ Jobling, J.A. (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. «Ensifera, ensifera, p. 146»