Anar al contingut

Els planetes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:The-Planets-score-cover.jpg
Els planetes

Artícul bo

Per a atres usos d'este terme vore Els planetes (desambiguació).


Els planetes (en anglés, The Planets), op. 32, és una suite orquestal en sèt moviments del compositor anglés Gustav Holst, composta entre 1914 i 1917. En l'últim moviment s'unix a l'orquesta un cor femení sense text. Cada moviment de la suite du el nom d'un planeta del sistema solar i el seu supòsit caràcter astrológico.

L'estrena de Els planetes va tindre lloc en el Queen's Hall de Londres el 29 de setembre de 1918, baix la direcció de l'amic de Holst, Adrian Boult, davant una audiència invitada d'unes 250 persones. Entre 1919 i principis de 1920 es varen donar tres concerts en els que es varen tocar moviments de la suite. La primera actuació completa en un concert públic va tindre lloc en el Queen's Hall el 15 de novembre de 1920 a càrrec de l'Orquesta Simfònica de Londres dirigida per Albert Coates.

La naturalea innovadora de la música de Holst va provocar certa hostilitat inicial entre una minoria de crítics, pero la suite pronte es va popularisar i a dia de hui seguix sent influent i àmpliament interpretada. El compositor va dirigir dos gravacions de l'obra i ha segut gravada a lo manco huitanta voltes posteriorment per directors, cors i orquestes del Regne Unit i de l'estranger.

Història i composició

[editar | editar còdic]
Archiu:Gustav Holst.jpg
Gustav Holst, al voltant de 1921.

Els planetes es va compondre a lo llarc de casi tres anys, entre 1914 i 1917.[1] Els seus orígens cal buscar-los entre març i abril de 1913, quan Gustav Holst i el seu amic i benefactor Henry Balfour Gardiner estaven de vacacions en Mallorca en el compositor Arnold Bax i el seu germà, l'escritor i periodiste Clifford Bax. Una discussió sobre astrologia va despertar l'interés de Holst. Clifford Bax va comentar més vesprada que Holst es va convertir en «un intérpret d'horòscops notablement hàbil».[2] Poc despuix de les vacacions, Holst li va escriure a un amic: «Només estudie coses que em sugerixquen música. Per això em preocupava el sánscrito.[lower-alpha 1] Després, recentment, el caràcter de cada planeta em va sugerir moltes coses i he estat estudiant astrologia prou de prop».[4] Li va dir a Clifford Bax en 1926 que Els planetes:

... whether it’s good or bad, grew in my mind slowly—like a baby in a woman’s womb ... For two years I had the intention of composing that cycle, and during those two years it seemed of itself more and more definitely to be taking form.[5] ... ya siga bo o mal, va créixer en la meua ment llentament, com un bebé en la pancha d'una dòna ... Durant dos anys vaig tindre l'intenció de compondre eixe cicle i durant eixos dos anys va semblar prendre forma de manera més i més definida.


Imogen Holst, la filla del compositor, va escriure que el seu pare tenia dificultats en les estructures orquestals a gran escala, com les simfonias, i l'idea d'una suite en un personage separat per a cada moviment va ser una inspiració per a ell.[6] El biógraf de Holst, Michael Short, i el musicólogo Richard Greene pensen que és provable que les Cinc peces per a orquesta d'Arnold Schönberg serviren d'inspiració i eixemple per a que el compositor escriguera una suite per a gran orquesta.[7][8][lower-alpha 2] Eixa suite s'havia representat en Londres en 1912 i novament en 1914; Holst va estar en una de les representacions[6] i se sap que posseïa una còpia de la partitura.[9]

Holst va descriure a Els planetes com «una série d'estats d'ànim», que actuen com a «contrapunts entre sí», en «molt poc contrast en qualsevol d'ells».[10] Short escriu que algunes de les característiques que el compositor va atribuir a cada u dels astres varen poder haver segut sugerides pel fullet What is a Horoscope? d'Alan Leo, que estava llegint en eixe moment.[11] Va prendre el títul de dos moviments, «Mercurio: el mensager alado» i «Neptú: el místic», dels seus llibres.[12][13] El propi Holst va declarar que l'obra es basava en la «significació astrológica» dels sèt planetes representats en ella; que no era música programàtica, que en cas de pretendre trobar un programa, bastava en els subtítuls de cada secció. Ademés, va declarar que «no hi havia relació alguna en les deidades de la mitologia clàssica corresponents a cada planeta».[14] Pero, encara que l'astrologia va ser el punt de partida de Holst, va dispondre els planetes per a que s'adaptaren al seu propi pla:

... ignoring some important astrological factors such as the influence of the sun and the moon, and attributing certain senar-astrological qualities to each planet. Nor is the order of movements the same as that of the planets' orbits round the sun; his only criterion being that of maximum musical effectiveness ... ignorant alguns factors astrológicos importants, com l'influència del sol i la lluna, i atribuint certes qualitats no astrológicas a cada planeta. L'orde dels moviments tampoc és el mateix que el de les òrbites dels planetes al voltant del Sol; el seu únic criteri és el de la màxima eficàcia musical.[11]

En un dels primers esbossos de la suite, Holst va incloure a Mercurio com a «n.° 1», lo que Greene sugerix que planteja la possibilitat de que la primera idea del compositor fora simplement representar els planetes en l'orde obvi, des del més propenc al Sol fins al més lluntà. «No obstant, obrir en el caràcter més inquietant de Mart permet una elaboració més dramàtica i convincent del material musical».[15]


Holst tenia una gran càrrega de treball com a director de música en St Paul's Girls' School, Hammersmith i Morley College,[16] i tenia un temps llimitat per a compondre. Imogen Holst va escriure: «Les fins de semana i les vacacions eren els únics moments en els que realment podia seguir en el seu propi treball, raó per la qual li va prendre més de dos anys terminar Els planetes». Va agregar que la neuritis crònica del seu pare en el seu braç dret lo estava preocupant considerablement i que li hauria resultat impossible completar les 198 pàgines de la gran partitura sense l'ajuda de dos colegues en St Paul's, Vally Lasker i Nora Day, a els qui va cridar les seues «escrigues».[17]

El primer moviment que es va escriure va ser «Mart» a mitan de 1914, seguit de «Venus» i «Júpiter» a finals de l'any, «Saturn» i «Urà» a mitan de 1915, «Neptú» més vesprada en eixe any i «Mercurio» a principis de 1916. Holst va completar l'orquestació durant 1917.[1]

Primeres representacions

[editar | editar còdic]
Archiu:Sir Adrian Boult by Ishibashi Kazunori (Royal College of Music).jpg
Adrian Boult va ser qui va dirigir l'obra en la seua primera representació en públic.

L'estrena de Els planetes, realisat a petició de Holst per Adrian Boult, es va portar a terme en poca antelació el 29 de setembre de 1918, durant les últimes semanes de la Primera Guerra Mundial, en Queen's Hall en el respal financer de Gardiner. La varen ensajar apresuradament; els músics de la Queen's Hall Orchestra varen vore per primera volta la complicada música només dos hores abans de la presentació i varen reclutar al cor de «Neptú» entre els estudiants de Holst en Morley College i St Paul's Girls' School.[18] Va ser un event relativament íntim, al que varen assistir al voltant de 250 socis invitats, pero Holst ho va considerar com l'estrena pública i va inscriure en la còpia de la partitura de Boult: «Esta còpia és propietat de Adrian Boult, qui primer va fer que Els planetes lluïren en públic i, per lo tant, va guanyar la gratitut de Gustav Holst».[19]

En un concert de la Royal Philharmonic Society en el Queen's Hall el 27 de febrer de 1919 dirigit per Boult, cinc dels sèt moviments es varen tocar en l'orde «Mart», «Mercurio», «Saturn», «Urà» i «Júpiter».[20] Va ser decisió de Boult no tocar els sèt moviments en este concert. Encara que a Holst li haguera agradat que la suite s'interpretara completa, l'opinió del director era que quan se li presentava al públic un llenguage completament nou d'este tipo, «mija hora era tot lo que podien assimilar».[21] Imogen Holst va recordar que el seu pare «odiava les representacions incompletes de Els planetes, encara que en vàries ocasions va tindre que accedir a dirigir tres o quatre moviments en els concerts del Queen's Hall. Li disgustava especialment tindre que acabar en Júpiter, per a fer un "final feliç", puix, com ell mateixa dia, "en el món real el final no és res feliç"».[22]


En un concert en Queen's Hall el 22 de novembre de 1919, Holst va dirigir «Venus», «Mercurio» i «Júpiter».[lower-alpha 3] Va haver una atra representació pública incompleta, en Birmingham, el 10 d'octubre de 1920, en cinc moviments («Mart», «Venus», «Mercurio», «Saturn» i «Júpiter»), dirigida pel compositor.[24][25] La primera interpretació completa de la suite en un concert públic va ser el 15 de novembre de 1920; Albert Coates va dirigir l'Orquesta Simfònica de Londres.[lower-alpha 4] La primera actuació completa dirigida pel compositor va ser el 13 d'octubre de 1923, en la Queen's Hall Orchestra.[27][28]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Greene, 1995, p. 27.
  2. ↑ Short, 1990, p. 113.
  3. ↑ «Holst, Gustav(us Theodore von)» (en anglés). Grove Music Online. Oxford University Press. Consultat el 18 de juny de 2021.
  4. ↑ Citat en Holst, 1981, p. 48
  5. ↑ Bax, 1936, pp. 60-61.
  6. ↑ 6,0 6,1 Holst, 1986, p. 32.
  7. ↑ Short, 1990, p. 119.
  8. ↑ Greene, 1995, p. 18.
  9. ↑ 9,0 9,1 The Musical Claves.
    422-427.
  10. ↑ Short, 1990, p. 121.
  11. ↑ 11,0 11,1 Short, 1990, p. 122.
  12. ↑ Leo, 1905, p. 58.
  13. ↑ 'Tempo'.
    15-22.
  14. ↑ Greene, 1995, p. 40.
  15. ↑ Greene, 1995, p. 19.
  16. ↑ «Holst, Gustav Theodore» (en anglés). Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press. Consultat el 18 de juny de 2021.
  17. ↑ Holst, 1981, p. 50.
  18. ↑ Holst, 1986, p. 159.
  19. ↑ Boult, 1973, p. 35.
  20. ↑ The Musical Claves.
  21. ↑ Kennedy, 1987, p. 68.
  22. ↑ Holst, 1974, p. 125.
  23. ↑ The Musical Claves.
  24. ↑ The Musical Claves.
  25. ↑ The Manchester Guardian.
  26. ↑ The Musical Claves.
  27. ↑ The Times.
  28. ↑ The Observer.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBax1936">Bax (1936). Idees and People, London: Lovat Dickson. OCLC 9302579.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBoult1973">Boult (1973). My Own Trumpet, London: Hamish Hamilton. ISBN 978-0-24-102445-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBoult1979">Boult, Adrian (1979). Music and Friends, London: Hamish Hamilton. ISBN 978-0-24-110178-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGreene1995">Greene (1995). Holst: The Planets (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0-52-145000-3.
  • (1921) The Planets: Suite for Large Orchestra (en anglés), London: Boosey & Hawkes. OCLC 873691404.
  • (1974) A Thematic Catalogue of Gustav Holst's Music, London: Faber & Faber. ISBN 978-0-57-110004-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHolst1981">Holst, Imogen (1981). Holst, London: Faber & Faber. ISBN 978-0-57-118032-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHolst1986">Holst, Imogen (1986). The Music of Gustav Holst, Oxford and New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-315458-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHolst2008">Holst, Imogen (2008). Gustav Holst: A Biography, second edició (en anglés), London: Faber & Faber. ISBN 978-0-571-24199-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKennedy1987">Kennedy (1987). Adrian Boult (en anglés), London: Hamish Hamilton. ISBN 978-0-33-348752-5.
  • (1905) What is a Horoscope and How is it Cast?, second edició, London: Modern Astrology. OCLC 561872689.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFShort1990">Short (1990). Gustav Holst: The Man and his Music (en anglés), Oxford and New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-314154-4.
  • (1964) RVW: A Biography of Ralph Vaughan Williams (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-315411-7.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Els_planetes&oldid=899650»