Egeria (mitologia)
Egeria (en llatí: Egĕria, en grec: Ἠγερία,[1] ‘del àlber negre’) era, en la mitologia romana, una nimfa itálica o camena (deesa) a la que es va atribuir un paper llegendari en els inicis de l'història de Roma com consorte de Numa Pompilio.[2] El seu nom s'utilisa per antonomàsia per a referir-se a una dòna sapient i consellera.
Habitava en la font o manantial de Porta Capena en Roma.[3] Egeria era reputada per les seues habilitats oraculares[4] i Plutarco la referix com ‘nimfa de les montanyes’[5] encara que lo més usual és referir-la com una nimfa de les fonts (limfa, lympha).[1][2] Els poetes romans també l'associaven en les Muses[2] o diuen que era «una deesa grata a les Camenas».[3] Era «la nimfa encarregada del bosc i del llac de Diana».[6]
Egeria va aconsellar i guio a Numa (en llatí numen designa ‘la voluntat expressa d'una divinitat’) en l'establiment del marc original de lleis i rituals religiosos de Roma. Es diu que Numa va escriure les ensenyances de Egeria en «llibres sagrats» que havia enterrat en ell. Quan un accident fortuït els va traure a la llum uns cinccents anys més tarde el Senat els va considerar inapropiats per a ser divulgats entre el poble i va ordenar la seua destrucció.[5]
Orígens i etimologia
Egeria pot ser anterior al mit romà: va poder tindre orige itálico en el bosc sagrat d'Aricia, en el Lacio, el seu emplaçament inmemorial, que era igualment el bosquecillo de Diana Nemorensis. En Aricia hi havia també un Manio Egerio (Manius Egerius), homòlec masculí de Egeria.[7] Georges Dumézil va propondre que el nom de Egeria procedia de ē-gerere («donar a llum»), sugerint un orige en el seu paper en el part.[8]
Mitologia
Hi havia un bosc en mig del com manava, d'una ombrosa gruta, una font d'aigua perenne. Numa es dirigia moltes voltes a soles a eixe lloc pretextando que anava a la trobada d'una deesa, la seua esposa Egeria. Va consagrar eixe bosc a les Muses.[2]
Es diu que Numa Pompilio se li atribuïa un saber inspirat pels deus. Referixen que una nimfa, Egeria, ho visitava ensenyant-li en cada ocasió la ciència pròpia d'un rei; uns atres afirmen que no era una nimfa, sino una de les Muses. Els romans es varen omplir de sorpresa davant tot lo vist i varen confirmar des de llavors la creència de que una deesa li assistia. Pero els qui rebugen totes les històries fabuloses diuen que el mit de Egeria lo tramó Numa per a facilitar que la gent, que temia als deus, li obedira i acceptara les lleis establides per ell pensant que procedien de la divinitat.[1]
Quan va morir Numa Pompilio, Egeria ho va transformar en un pou, situat en el bosc d'Ariccia, les aigües del qual gemían de la mateixa manera que ella en fallir el seu espós, consagrat a Diana, en el Lacio. Per les seues llàgrimes constants, ella mateixa es va convertir en font.[9]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Dionisio de Halicarnaso: Antiguetats romanes, II 61, 1
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Tito Livio: Història de Roma, I, 21, 3.
- ↑ 3,0 3,1 Ovidio: Fastos, III, 273.
- ↑ Georges Dumézil, La religion romaine archaïque, Bibliothèque historique Payot, ISBN 2-228-89297-1, 1974, 2000, appendice sur la religió dones Etrusques p377
- ↑ 5,0 5,1 Plutarco: Vides paraleles (Numa Pompilio); Tito Livio: Ab Urbs Condita, XXXVIII.
- ↑ Ovidio: Fastos, III, 262
- ↑ Encyclopædia Britannica, veu «Egeria». Vol. 9 (11th ed.). Cambridge University Press. pp. 12–13.
- ↑ Georges Dumézil, La religion romaine archaïque, Bibliothèque historique Payot, ISBN 2-228-89297-1, 1974, 2000, appendice sur la religió dones Etrusques
- ↑ Ovidio: Les metamorfosis, XV, 482.
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Egeria (mitología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.