Drassana de Port Real

La Drassana de Port Real, o Factoria de Matagorda, és un drassana situat en el polígon de les Cabezuelas, en el municipi de Port Real, província de Càdis, Andalusia, Espanya. Va ser inaugurat pel marqués de Comillas, Antonio López, en 1878, per a donar servici de reparacions als bucs de la Companyia Transatlàntica, i posteriorment dedicar-se també a la construcció naval. Més tart, va ser canviant d'amos; primer la Societat Espanyola de Construcció Naval (SECN) i després Drassanes Espanyoles.

Va ser ampliat en 1972, aumentant la seua superfície en més d'un milló de metros quadrats (convertint-se en la major drassana del país) i construint-se el segon dic sec més gran d'Europa, capaç de fer bucs de fins a 1 000 000 tpm. En 2001 passa a pertànyer a IZAR, i en 2004, a Navantia.

Un gran motor econòmic per a tota la Baïa, la drassana intenta competir davant les grans factories asiàtiques per mig de l'especialisació en bucs de major valor afegit.

Toponímia

Originalment (abans de ser ampliat), la drassana era coneguda com a Factoria de Matagorda. Una volta que en 1972 es va ampliar, les instalacions prèvies varen mantindre el nom, mentres que l'ampliació va ser anomenada Drassana de Port Real, considerant-se una drassana a banda de la Factoria. No obstant, ya que no existix una separació real entre abdós instalacions, i que la Factoria és en l'actualitat un museu, el conjunt és popularment conegut en abdós noms.

Història

Antonio López i Cía.

El història de la drassana de Port Real s'inicia en Antonio López i López, marqués de Comillas, indiano i home de negocis càntabre propietari i fundador de la naviera de vapors corregau-vos A. López i Cía.

Quan esta va rebre l'adjudicació en 1861 del servici postal en les Antilles, es va traslladar la seua base a Càdis ya que era el principal port d'eixida per als viages marítims transatlàntics. Ademés, per a complir en els requeriments i obligacions contretes en l'estat, era necessari tindre un gran control en el manteniment dels bucs. El contracte en la naviera li permetia amprar per a això el dic gran del Atarassana de la Carraca quan no estiguera ocupat per barcos de l'Armada. No obstant, les necessitats de la companyia no podien subordinar-se a les llimitades possibilitats d'us de dita instalació militar.

Per això es varen barallar diverses opcions per a dispondre de mijos propis per a la reparació de bucs; un carenero de rampa, un dic flotant i finalment, en 1868 i despuix de renovar en l'estat per dèu anys, es va decidir la construcció d'un dic sec en la baïa de Càdis. L'estudi de localisació va ser encarregat a l'empresa britànica Thompson i Noble, decidint-se com a lloc la plaja de Matagorda, prop de l'illa del Trocadero.

Erro al crear miniatura:

Gravat del dic en els seus primers anys

La drassana va ser proyectada pels ingeniers escocesos Bell i Miller, com un dic sec de 156,5 metros d'eslora, 27,6 de mànega i 8 d'altura. Este es completava en una dàrsena de dos molls de 120 metros de llarc per sis d'ample, una casa de bombes, almagasens, tallers i elements de maniobra per al treball del dic. El conjunt estaria realisat en pedra ostionera i cimentat sobre pilotes de fusta per lo pantanoso del terreny.

Baixe la direcció de l'ingenier Eduardo Pelayo, les obres varen començar en setembre de 1872 i varen terminar en 1878, tardant dos anys més de lo previst. El cost, una miqueta més de sis millons de pessetes de l'época, va superar en créixens el presupost inicial, convertint-se en l'obra civil més cara de la Baïa.

Les instalacions es varen inaugurar en cert retart el 3 de juliol d'eixe mateix any per la convulsa situació política i alguns problemes tècnics, en l'entrada en les seues instalacions del vapor Guipúscoa (inicialment cridat Príncip Alfonso) de la A. López i Cía.

Despuix de diverses dificultats burocràtiques creades per la situació de la drassana en terrenys militars, en 1881 es va poder contar finalment en una factoria competitiva en el món de les reparacions navals. Es varen sumar molts més edificis al dic, entre una gran diversitat de tallers, instalacions per als operaris i oficines.

Companyia Transatlàntica

L'1 de juliol de 1881, el marqués de Comillas va fer un moviment transcendental en la seua carrera empresarial, constituint la Companyia Transatlàntica. Despuix del seu decés, en giner de 1883, passaria a ser propietat, junt a tot el seu imperi, del seu fill Claudio López Bru.

Erro al crear miniatura:

La capella de la drassana, en l'estàtua del marqués de Comillas davant, que va ser construïda durant el periodo de La Transatlàntica.

Al mateix temps que l'indústria naval progressava a passos ajagantats per mig de l'incorporació de noves tecnologies (com les millores en la màquina de vapor, l'introducció de l'acer, i les turbines Parsons) les navieres de tot lo món construïen barcos cada volta més grans.

La drassana, que havia continuat el seu negoci de reparacions en cada volta major tràfic de barcos externs a la Companyia; va tornar a vore ampliades les seues instalacions, en una capella i escola-asil per a òrfens, edificis que encara hui existixen. També es va crear una escola de maquinistes en la sèu de la Transatlàntica, que va permetre dispondre a la factoria d'una maestranza més formada i eficaç.

Pero el major canvi va ocórrer en 1888 a raïl de la renovació del contracte en l'Estat en 1887 i el pla d'esquadra de Rodríguez Arias: l'entrada en el negoci de la construcció naval. Esta nova activitat per a la drassana exigia un acondicionament global de les instalacions, l'ampliació del terreny, tallers, la construcció d'una grada i la compra de nova maquinària.

La drassana es va inaugurar en la construcció naval en la seua primera construcció, el Joaquín del Piélago, en honor a Joaquín del Piélago, soci d'Antonio López. El buc era un vapor de 61,67 metros d'eslora en destí a la llínea de Tànger.

En esta construcció, va voler demostrar-se la capacitat de construir naus en materials exclusivament espanyols. No obstant, no es va poder respondre a totes les expectatives per les llimitacions de l'indústria espanyola del sigle XIX i la lluntea de Càdis respecte als centres productors; que varen obligar a recórrer al mercat estranger.

El Piélago va ser un buc car i de construcció llenta, que es va entregar en estiu de 1892; dos anys i mig despuix de la seua posada de quilla en 1889; no obstant va resultar un bon vapor, destacant els seus interiors, que sí que varen ser totalment gaditans. En esta nau s'inicia una carrera de construcció naval que continua fins a l'actualitat.

Pese a açò, la drassana va continuar en les reparacions navals, activitats que li varen permetre seguir avant entre l'incertitut econòmica i l'omnipresent amenaça de tancament. També es va dedicar a la transformació dels vapors de la Transatlàntica en bucs de transport de tropes durant la Guerra d'Independència Cubana.

Varen aplegar a realisar-se quaranta construccions fins a 1914, encara que vintissís d'elles no varen superar les 100 tonellades, i un gran percentage va ser encarregat per la pròpia Companyia. A partir de 1906, la situació es va fer insostenible, i la falta de treball va obligar a la drassana a buscar eixides en el mercat ferroviari. Tots els esforços tenien l'intenció de mantindre la factoria oberta a qualsevol preu, i el preu a pagar va ser molt alt, puix en març de 1914 la Drassana de Port Real era venut a la Societat Espanyola de Construcció Naval (SECN), obrint una nova pàgina en la vida de la factoria.

Societat Espanyola de Construcció Naval

El dia 27 de març de 1914, les instalacions es varen incorporar a la Societat Espanyola de Construcció Naval, guanyant un major pes en el mercat naval espanyol. No obstant, en l'inici de la Primera Guerra Mundial, les millores en la drassana es varen ralentisar i els problemes de suministraments varen ser causant retarts en els demanats de la factoria. Despuix de la pau, el proteccionisme i el descens en picat del comerç internacional va provocar que la construcció de nous barcos també sofrira un acusat descens. Ademés, la situació comercial va provocar la crisis en la Transatlàntica, que seguia sent el major client de la factoria. La drassana va tindre llavors que disputar-se en la competència l'estret mercat de les reparacions.

Per tots eixos motius, la factoria de Matagorda va tindre que fer tot tipo de treballs en la finalitat de sobreviure: coches, vagons i furgons de tren en grans cantitats, ponts ferroviaris i inclús butaques per a un cine local.

El mercat es va normalisar llaugerament a pesar de la crisis del 29 i la drassana va ser adaptada a la construcció de petrolers despuix de creació de CAMPSA. Pero la repentina sublevació militar que va donar orige a la guerra civil espanyola va provocar la militarisació de les instalacions, que es varen centrar en la construcció i reparació de bucs de guerra. En el final de la guerra va ser ubicat en les seues rodalies un camp de concentració de presoners republicans que va superar els cinc mil interns, operant a lo manco entre març i agost de 1939.

Despuix de la cruenta lluita, l'economia nacional va quedar desmembrada i la rigidea de l'oferta, la burocràcia i la dictadura varen supondre nous problemes per a la factoria. Ademés, la Naval va perdre el lloguer de les atarassanes militars i va quedar reduïda a les instalacions civils. No obstant, els encàrrecs periòdics de CEPSA, CAMPSA i l'Empresa Nacional Elcano varen permetre a la drassana seguir avant pese a les llimitacions en el consum elèctric i materials.

En 1956, no obstant, la situació va millorar notablement en la Llei de Crèdit Naval, fent recuperar la capacitat perduda a les drassanes espanyoles.

El sector naval es va expandir notablement durant els anys xixanta, aplegant inclús a haver excés de demanats, i en conseqüència es varen modernisar les instalacions de la factoria, es varen adoptar noves tècniques de construcció, com la prefabricaació; i les polítiques socials de l'empresa varen créixer. Ademés, es va iniciar un pla de formació professional per a la maestranza.

La gran demanda va propiciar l'aparició d'una nova generació de drassanes en l'estranger preparats per a construir bucs majors i suplir els constants demanats. Les drassanes espanyoles varen quedar ressagats, i en l'objectiu de no sucumbir davant la competència, l'1 de decembre de 1969 es constituïx Drassanes Espanyoles. Esta societat, frut de la fusió de la Societat Espanyola de Construcció Naval, Drassanes de Càdis S.A. i la Companyia Euskalduna de Construcció Naval, supondrà una nova etapa per a la Drassana de Port Real i que li comportaria grans canvis.

Drassanes Espanyoles

Gràcies a dita fusió d'empreses de l'indústria naval, Drassanes Espanyoles S.A. pronte es convertiria en la major companyia pública del sector naval espanyol, conseguint l'aprovació d'alguns proyectes dins dels compromisos de fusió. Un d'ells era la creació d'una nova drassana en la Baïa de Càdis per a naus de fins a 1 000 000 de tpm, en l'objectiu d'introduir-se en el mercat dels puixants superpetroleros. Dos anys despuix del naiximent de AESA, en setembre de 1972 varen començar les obres d'ampliació.

Les obres canviarien per a sempre l'image de la península del Trocadero, que en qüestió de mesos passaria del seu paisage de salines i marismas per grans estructures metàliques, grues i trossos de bucs destinats a unir-se en el nou dic sec, de 500 metros de llongitut, que els ingeniers del proyecte NABAC havien dissenyat. Unes obres faraòniques tenint en conte el terreny i el tamany —un milló de metros quadrats— que comportarien també el traspàs de l'antiga factoria a la nova.

Erro al crear miniatura:

Una de les dos grues pòrtic del dic sec construït durant de l'ampliació de 1972

No obstant, a finals de l'any següent l'OPEP va embargar els enviaments de cru als països aliats d'Israel, provocant una trepidant pujada dels preus i iniciant-se la primera crisis del petròleu. La demanda va baixar immediatament mentres els països occidentals escomençaven a buscar alternatives, resultant que els superpetroleros per als que s'havia dissenyat la fàbrica ya no eren imprescindibles. I dos mesos més vesprada, s'anuncia que el dictador Franco ha mort, donant-se inici a la transició cap a la democràcia, que junt a l'incertitut econòmica va determinar el futur de la drassana fins als anys noranta.

En els quatre anys restants de la década dels setanta s'entreguen dèu petrolers, la mitat de més de {238 000 tpm (tamany VLCC) sent els últims supertanques que eixien de la drassana per la cada volta menor demanda de petrolers de gran tamany. La situació econòmica va passar a ser insostenible fent que en 1979 en Institut Nacional d'Indústria passe de participar en un 50 % en AESA a fer-ho al 100 %. I entre dits problemes, banderes colorides apareixen en les buides i sobredimensionat instalacions el 3 de juliol de 1978, recordant que la drassana acabava de complir un sigle.

Els vells problemes prevalien mentres anaven apareixent nous conflictes. Totes estes dificultats feyen que existiren dubtes sobre la supervivència de la drassana, que mentres uns creïen que això se sabria segons cóm es desenrollaren les negociacions de la CEE, uns atres preferien eixir al carrer i protestar, traduint-se en enfrontaments entre manifestants i forces de seguritat.

I entre manifestacions, protestes i bales de goma es construïxen en la factoria més de vint bucs entre graneleros, Ro-Ro, OBO i portacontenedores, que pel sobredimensionat de les instalacions eren construïts en el dic sec a parells.

Erro al crear miniatura:

Vista de l'àrea històrica de la drassana, sent part del dic original de 1878. Els dos barcos preservats són els vapors Matagorda i Torregorda utilisats en el seu dia per a traslladar als treballadors gaditans a la drassana. També s'aprecia, a la dreta de l'image, la grua Zorroza de 1942.

Poc a poc, la situació va ser millorant gràcies als diversos plans i iniciatives desenrollats durant els noranta, que varen donar prioritat a l'alvanç tecnològic i l'inversió en millores comercials i de gestió. Ademés, en abril de 1990 se celebra una exposició fotogràfica en imàgens històriques de les instalacions, que desembocaria en la creació del museu naval El Dic dins de la drassana i la preservació del dic sec original i atres instalacions històriques, ya en desús; sent un pioner en museus d'este tipo en Espanya.

Issar

El 22 de setembre del 2001, com a resultat d'un procés iniciat un any abans, quan Drassanes Espanyoles S.A. és absorbit per l'Empresa Nacional Bazán; es crea la nova Companyia IZAR de Construcció i Reparacions Navals. Este nou canvi de mans du canvis i renovacions a la Factoria de Matagorda, en especial inversions de millora tecnològica i de menor impacte ambiental, com a noves cabines de chorrada i pintura, l'ampliació de molls o un nou taller d'armament.

Ademés, durant este periodo, la Junta d'Andalusia declara com bens d'interés cultural el dic de carenas de 1878 i els restants del Castell de Matagorda, que es troben en el recint de la drassana, en febrer de 2002.

Navantia

En l'objectiu de millorar l'eficàcia empresarial, la SEPI decidix en decembre de 2004 segregar la branca militar de l'empresa i constituint en ella Navantia. Posteriorment es traspassa també la branca civil a dita empresa, i en ella, la drassana de Port Real. Durant esta etapa se seguix apostant per la millora tecnològica i s'intenta competir en les grans drassanes asiàtiques per mig de l'especialisació en plataformes petrolíferes, material per a l'indústria eòlica off-shore i bucs de major valor afegit, com els LNG o certs encàrrecs militars; junt als encàrrecs convencionals.

Ademés, part del Pont de la Constitució de 1812 va ser construït en àrea de la drassana.

En abril de 2016, es va dur l'acer necessari i es va iniciar la construcció d'un dels quatre petrolers tipo suezmax de 156 000 tpm encarregats per la companyia espanyola Ondimar en les instalacions de Port Real en colaboració en l'empresa coreana Daewoo Shipbuilding, sent els primers petrolers construïts en vint anys. Si es complixen els determinis, el primer buc serà entregat en decembre de 2017, el segon en febrer de 2018, el tercer en agost de 2018 i el quarto en novembre del mateix any.

Vore també

• Anex:Patrimoni Industrial d'Espanya

Bibliografia

• (2003) L'image de l'acer. 125 anys de la Drassana de Port Real (en espanyol), Port Real, Càdis: IZAR - Drassana de Port Real.