Anar al contingut

Doctor Fausto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Doctor Fausto (títul original en alemà: Doktor Faust) és una òpera de Ferruccio Busoni en un llibret del propi compositor basat en el mit de Fausto. Busoni va treballar en l'òpera, que ell pretenia que fora la seua obra mestra, entre els anys 1916 i 1924, pero encara estava inacabada quan va morir. El seu alumne Philipp Jarnach va terminar l'òpera póstumament. Més recentment, en 1982, Antony Beaumont va completar l'òpera usant esbossos de Busoni que abans es va pensar que estaven perduts.[1] Nancy Chamness ha publicat un anàlisis del llibret de Doktor Faust i una comparació en el de Goethe.[2]

Història de les representacions

Doctor Fausto va tindre la seua estrena en el Teatre estatal de Sajonia (Sächsiches Staatstheater), en Dresde, el 21 de maig de 1925, usant la versió terminada per Philipp Jarnach. L'estrena va ser dirigida per Fritz Busch, produït per Alfred Reucker i dissenyat per Karl Danneman.[3] A lo llarc dels següents anys l'òpera va ser interpretada en molts dels teatres d'òpera d'Alemània, incloent els de Dortmund, Duisburgo, Karlsruhe, Weimar i Hanóver en 1925; Hanóver i Wiesbaden en 1926; i Stuttgart, Dortmund, Hanover, Colónia, Leipzig, Hamburc i Fráncfort del Meno en 1927. L'obra va ser interpretada en Praga, la primera representació fòra d'Alemània, en juny de 1928.[4]

La primera representació en Anglaterra va ser el 17 de març de 1937 en una versió de concert presentada en el Queen's Hall, de Londres, dirigida per Adrian Boult. L'òpera la varen cantar en una traducció a l'anglés preparada per Edward J. Dent i protagonisada per Dennis Noble com Faust i Parry Jones com Mefistófeles.[4]

L'òpera es va estrenar en Itàlia en el Maggio Musicale Fiorentino el 28 de maig de 1942 baix la batuta de Fernando Previtali i la va protagonisar Enzo Mascherini com Fausto, Renato Gigli com Mefistófeles i Augusta Oltrabella com la duquesa.

La primera interpretació de Doctor Fausto en França va tindre lloc en el Teatre dels Campos Elíseos el 19 de juny de 1963. Poc despuix, l'obra va tindre la seua estrena en els Estats Units l'1 de decembre de 1964 en format de concert presentat per l'American Opera Society en el Carnegie Hall. La producció va ser dirigida per Jascha Horenstein i ho va protagonisar Dietrich Fischer-Dieskau en el rol titular en George Shirley com Mefistófeles i Ingrid Bjoner com la Duquesa de Parma.[5]

Esta òpera rara volta es representa en l'actualitat; en les estadístiques de Operabase apareix en només huit representacions per al periodo 2005-2010.

Personages

Personages Tesitura Elenc de l'estrena, 21 de maig de 1925
(Director: Fritz Busch)
El poeta parlat Erich Ponto[6]
Doktor Faust baríton Robert Burg
Wagner, el seu fámulo,
més vesprada Rector magnificus
baix Willy Bader
Mefistófeles, sexta veu,
un home vestit de negre,
un monge, un heralt, capellà de la cort,
correu, seré
tenor Theo Strack
El duc de Parma tenor o baríton Josef Correck
La duquesa de Parma soprano Meta Seinemeyer
Mestre de Cerimònies baix Adolf Schoepflin
El germà de la chica, un soldat tenor o baríton Rudolf Schmalnauer[7]
Un tinent tenor Ludwig Eybisch[8]
Primer estudiant de Cracovia tenor E. Meyerolbersleben
Segon estudiant de Cracovia tenor Paul Schöffler
Tercer estudiant de Cracovia baix Wilhelm Moy
Teòlec baríton Robert Büssel[9]
Estudiant de dret baríton Wilhelm Moy
Naturalista baríton Heinrich Hermanns
Primer estudiant de Wittenberg tenor Heinrich Tessmer[10]
Segon estudiant de Wittenberg tenor E. Meyerolbersleben
Tercer estudiant de Wittenberg tenor Ludwig Eybisch
Quart estudiant de Wittenberg baríton Paul Schöffler
Gravis,[11] primera veu d'esperit baix Heinrich Hermanns
Levis, segona veu d'esperit baix Robert Büssel
Asmodus, tercera veu d'esperit baríton Paul Schöffler
Beelzebuth, quarta veu d'esperit tenor Heinrich Kuppinger
Megäros,[12] quinta veu d'esperit tenor Ludwig Eybisch
Veus de lo alt Erna Berger
Irmgard Quitzow
Adelma von Tinty
Elfriede Haberkorn
Ludwig Eybisch
E. Meyerolbersleben
Paul Schöffler
Heinrich Hermanns
Cor: parroquianos, veus d'esperit, soldats, correus, catòlics i luteranos
estudiants, caçadors, llauradors;
Ballarins


Referències

  1. ↑ Beaumont, p. 312.
  2. ↑ Keith-Smith, B., Crítica "The Libretto as Literature: Doktor Faust by Ferruccio Busoni", The Modern Language Review, 98(4), 1 d'octubre de 2003, p. 1078.
  3. ↑ Beaumont, p. 311.
  4. ↑ 4,0 4,1 Roberge, p. 344.
  5. ↑ Harold C. Schonberg. «Music: Busoni's 'Doktor Faust' Is Presented at Carnegie Hall; Opera Society Gives It First Hearing Audience Impressed by Unusual Score», New York Claves, 2 de decembre de 1964. Consultat el 9 de maig de 2009.
  6. ↑ Erich Ponto va aparéixer com un baríton en l'estrena de L'òpera de tres penics de Kurt Weill, i com un actor en películes, incloent Die Feuerzangenbowle, Kleider machen Leute, No Greater Love, Sauerbruch – Dones war mein Leben, i The Third Man.
  7. ↑ Rudolf Schmalnauer també va intervindre en l'estrena de Die schweigsame Frau.
  8. ↑ Ludwig Eybisch també va intervindre en l'estrena de Arabella.
  9. ↑ Robert Büssel també va intervindre en les estrenes de Arabella i Die toten Augen
  10. ↑ Heinrich Tessmer també va intervindre en la gravació de La nóvia venuda dirigida per Thomas Beecham.
  11. ↑ Gravis i Levis són antònims en llatí que signifiquen "pesat" i "llauger." Smith, pp. 484 and 633.
  12. ↑ Megäros, un fill de Zeus i una nimfa, va escapar a l'inundació en el temps de Deucalión, ascendint al monte Gerania. - Pausanias, Guide to Greece 1.40.1, accedit el 5 de febrer de 2009.