Diccionari d'autoritats

El terme Diccionari d'autoritats és el nom en el que es coneix popularment al Diccionari de la llengua castellana, en que s'explica el verdader sentit de les veus, la seua naturalea i calitat, en les frases o modos de parlar, els proverbis o refrans, i atres coses convenients a l'us de la llengua que, publicat entre 1726 i 1739, va anar el primer diccionari de la llengua castellana editat per la Real Acadèmia Espanyola.

Erro al crear miniatura:

Primer tom (1726) del Diccionari d'autoritats.

Informació històrica

El Diccionari de la llengua castellana, en que s'explica el verdader sentit de les veus, la seua naturalea i calitat, en les phrases o modos de parlar, els proverbis o refrans, i atres coses convenients a l'us de la llengua, conegut com a Diccionari d'autoritats és el primer diccionari confeccionat per la Real Acadèmia Espanyola (RAE), que en 1713 va seguir als ya existents de les acadèmies de la llengua francesa i italiana, l'Académie française i l'Accademia della Crusca, respectivament. Es construïx esta obra pensant que una llengua necessita contar en una norma culta sustentada en l'us dels millors escritors.

En el pròlec s'establixen els criteris lexicogràfics i ortogràfics que seguirà la RAE, aixina com el seu lema: Neta, fixa i dona esplendor, que fa referència a una de les majors preocupacions dels primers acadèmics, la purea del castellà: es vea com una llengua que ya havia alcançat la seua perfecció en els escritors del Sigle d'Or i que podia corromperse pel pas del temps, pels neologismes i pel mal us de la llengua per part de certs parlants, entre uns atres els afrancesados, puix es mirava en recel el préstam abusiu del francés.^{cita requerida}

El Diccionari d'autoritats intenta establir un model llingüístic i estandardisat per al castellà, incloent les paraules més comunes i millorant l'obra del seu millor precursor, el Tesor de la llengua castellana o espanyola, escrita per Sebastián de Covarrubias i publicada en 1611. Eixa obra era pionera dels diccionaris monolingües en Europa i està mencionada en el pròlec per les seues virtuts i defectes.

El model per a l'estructura i el disseny del diccionari va ser el Vocabolario della Crusca, el diccionari italià la tercera edició del qual va ser publicada en 1691 per l'Accademia della Crusca, i l'acadèmia va intentar incloure paraules cortesanas com els seus eixemples en italià i francés, pero també paraules comunes d'art i ciències, a l'estil del seu temps, durant l'Ilustració; diu en el pròlec:

De les veus pròpies pertanyents à Arts lliberals i mechánicas ha discorregut l'Académia fer un Diccionari separat, quando este s'haja conclós per la raó del qual es posen només les que han semblat més comuns i precises a l'us i que es podien tirar menys...

Este diccionari es coneix com «d'autoritats» per tindre en els artículs cites d'autors que ejemplifican o corroboren la definició donada en l'objectiu d'autorisar l'us de les veus i representar el "be parlar i escriure"; tal i com s'indica, respectant la grafia i accentuació originals, en la pàgina II del primer volum:

Com basa i fonament d'este Diccionari, s'han posat els Autóres que ha semblat à l'Académia han tractat la Llengua Españóla en la major propriedád i elegáncia: coneixent-se per ells el seu bon juí, claridád i proporció, en les autoritats de la qual estan afiançades les veus, i encara algunes, que per no practicades es ignóra la notícia d'elles, i les que no estan en us, puix encara que són próprias de la Llengua Españóla, l'oblit i mudança de térmens i veus, en la variedád dels temps, les ha fet yá incultes i despreciables...

Entre els autors i obres utilisats com a autoritats de la llengua s'inclouen els més ilustres representants de la lliteratura en castellà, sobretot del Sigle d'Or, entre uns atres: Mateo Alemà, Santa Teresa de Jesús, Diego de Saavedra Fajardo, Estebanillo González, Salvador Jacinto Pol de Medina, Francisco de Quevedo (sobre la recepció de Quevedo en la primera obra acadèmica, vore Álvarez de Miranda, 2004), Luis de Góngora, l'Inca Garcilaso de la Vega, Vicente Espinel, Juan de Mena, Fra Luis de León, Antonio de Nebrija, Pedro Calderón de la Barca, Juan Eusebio Nieremberg, Juan de Mariana, Miguel de Cervantes, Lope de Vega o La pícaro Justina (sobre la presència de La pícaro en Autoritats, acodixca's a Prieto García-Sec, 2015). Molts autors més són mencionats, perque els redactors de Autoritats varen voler mostrar la varietat i riquea de l'idioma. No obstant, també existixen notables absències en el primer frut lexicogràfic de la Corporació madrilenya, com succeïx en el dramaturc mercedario Tirso de Molina, l'obra del qual, sorprenentment, tan solament se cita, segons l'estudi de Prieto García-Sec (2014: 32-38), en huit artículs.

El Diccionari d'autoritats va eixir a la llum en successives etapes entre els anys 1726 i 1739, despuix d'un exhaustiu procés de creació i redacció conjunta de tots els seus artículs. Consta de 6 volums (vore més avall l'enllaç d'accés a cada u d'ells):

• Tom primer (1726): Real Acadèmia Espanyola. Diccionari de la llengua castellana, en que s'explica el verdader sentit de les veus, la seua naturalea i calitat, en les phrases o modos de parlar, els proverbis o refrans, i atres coses convenients a l'us de la llengua [...] Compost per la Real Acadèmia Espanyola. Tom primer. Que conté les lletres A.B. Madrit. Imprenta de Francisco del Ferro. 1726.
• Tom segon (1729): conté la lletra C. — Imprenta de Francisco del Ferro.
• Tom tercer (1732): conté les lletres D–F. — Imprenta de la Real Acadèmia Espanyola per la viuda de Francisco del Ferro.
• Tom quart (1734): conté les lletres G–N. — Imprenta de la Real Acadèmia Espanyola, pels hereus de Francisco del Ferro.
• Tom quint (1737): conté les lletres O–R. — Imprenta de la Real Acadèmia Espanyola, pels hereus de Francisco del Ferro.
• Tom sext (1739): conté les lletres S–Z. — Imprenta de la Real Acadèmia Espanyola, pels hereus de Francisco del Ferro.

Gramàtica, morfologia i sintaxis

El diccionari, que es basava en la doctrina ya exposta per Antonio Nebrija, no pot servir com una gramàtica en sí, pero oferix eixemples de molts elements teòrics de la llengua. És una gramàtica prou simple. És evident en l'inclusió en el diccionari de l'art de la gramàtica, que està orientada a l'ensenyança, i el llibre Idees gramaticals en el Diccionari d'autoritats descriu també a la gramàtica com:

Instrument clau per al coneiximent del lèxic i la fixació ortogràfica. Pero també, i encara que no suplix la necessitat d'un tractat gramatical, pot servir de guia elemental per a la comprensió dels conceptes bàsics de la gramàtica.

Com la meta del diccionari era incloure el major número de paraules possibles, posava moltes paraules que no eren d'us comú i apareixen anotades com a térmens gramaticals o científics, etc. Cada artícul seguix la mateixa fòrmula, i té la mateixa informació gramatical:

1. Caracterisació gramatical (singular, plural, masculí, femení).
2. Caracterisació de la paraula (nom, adjectiu, verp, etc).
3. Definició.
4. Informació sobre l'orige o l'equivalència clàssica de la paraula (usualment ve del llatí).
5. Eixemple de l'autoritat que justifica el seu us, i ho explica.

A voltes falta un o dos d'eixos criteris, com la caracterisació de la paraula o l'autoritat més freqüentment. Com la gramàtica es considerava “art” durant este temps, les definicions de les paraules generalment són minucioses i molt metòdiques i també reflectixen be l'estat de la llengua en el moment particular. Té definicions molt vagues de les parts de l'oració, per eixemple, el nom “és la primera part de l'Oració”, sobre el verp “és una de les parts de l'oració” i també queden fòra moltes atres parts, com la conjunció i el pronom.

Un de les traces més importants de la gramàtica d'eixe diccionari és la superimposició de la gramàtica llatina a l'espanyola. És dir, la base teòrica de la gramàtica ve del llatí, i la pragmàtica ve del castellà; era un gran problema en l'estandardisació de l'espanyol en general, perque com sol dir-se, la gramàtica és alguna cosa “comuna a totes les llengües, pero particular a cada una”.

Bibliografia

• Álvarez de Miranda, Pedro (2004): «Quevedo en la lexicografia espanyola», Edat d'Or, XXIII, pp. 389-416.
• Freixas Ales, Margarita. "Les autoritats en el primer Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola". Tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, defesa en 2003. Versió electrònica: http://www.tesisenred.net/TDX-0611104-150443
• Prieto García-Sec, David (2014): Quatre sigles de lexicografia espanyola. La recepció de Tirso de Molina en els diccionaris de l'espanyol, La Corunya, Universitat de La Corunya - Servici de Publicacions. (Anexos de Revista de Lexicografia. 24).
• Prieto García-Sec, David (2015): «La ribalda Justina en el Diccionari d'autoritats», en José María García Martín (dir.) i Francisco Javier de Cos Ruiz i Mariano Franco Figueroa (coords.), Actes de el IX Congrés Internacional de Història de la Llengua Espanyola (Càdis, 2012), Madrit, Iberoamericana/Vervuert, t. 2, pp. 1593-1614.
• Diccionari d'autoritats, Real Acadèmia Espanyola, Toms I-VI, 1.ª edició, publicada 1726-1739. Edició facsímil, Editorial Gredos, 1963, tres toms.
• Val Álvaro, José F. Idees gramaticals en el Diccionari d'autoritats. Madrit: Arc Llibres, S.A., 1992.