Defecació

Defecació

Un gos de la raça Westie posicionant-se para defecar.

Anatomia del ano i el recte del humà.

La defecación és un procés d'excreció, sent l'última etapa del procés de digestió en el que un organisme elimina i expulsa un rebuig sòlit, semisólido o líquit, conegut com excrement, del aparat digestiu per mig del ano o la cloaca de l'organisme.

L'acte de la defecaació té diferents noms coloquials, a voltes més infantils com també més vulgars, alguns que s'usen per a referir-se a l'acte de defecar inclouen: evacuar, excretar, obrar, cagar, jiñar (del va calar), guanear, garcar (comú en l'espanyol rioplatense). Atres definicions per a referir-se a la defecaació inclouen «fer popó» (o «pupú»), «fer caca», «fer del número dos», entre unes atres.^{cita requerida}

Despuix de haver passat per l'intestí gros i el prim, el quimo ya és matèria fecal, per lo que va a almagasenar-se en el còlon per a despuix rebujar-se. Hi ha vàries «vàlvules» per a mantindre les heces fins a l'hora de la defecaació. Ya acumulada la matèria suficient, el sistema parasimpático relaixa l'esfínter intern de l'ano (involuntari), que va a dur com a reflex la constricció de l'esfínter extern (voluntari) i la tensió del múscul elevador de l'ano. Junt en això se succeïx l'acte de defecar.

El múscul elevador de l'ano produïx un àngul entre el recte i el mencionat orifici, similar a l'acte de doblar una mànega (es tanca el pas de la matèria en tancar el conducte). Al moment de defecar, l'esfínter extern es relaixa voluntàriament i el múscul elevador de l'ano es relaixa donant lloc a un canvi de 90° a 155° entre el recte i ano. Açò permet l'evacuació de les heces. Per a tot açò, deu haver alguna cosa que espente, i és de lo que s'encarrega la pressió intraabdominal. En tensar els músculs de les parets abdominals (licitar) s'incrementa la pressió abdominal i es termina evacuant.

La regulació es deu l'actuació de varis components del sistema nerviós. En un primer moment és el sistema nerviós entérico el que davant la distensió del recte per l'arribada de les heces estimula els moviments peristálticos en massa de l'intestí gros. També s'estimula al sistema parasimpático per a la relaixació de l'esfínter intern, a través del nervi sacre. Finalment és la corfa cerebral de forma voluntària a través dels nervis pudendos la que relaixa l'esfínter extern. Si conscientment es reprimix el reflex de la defecaació, les senyals del parasimpático cessen, i no es repetixen fins que tornen a produir-se més moviments en massa, especialment despuix dels menjars. Els animals que carixen de control voluntari tenen un reflex gastrocólico.

Orige evolutiu

Gavina defecando mentres vola.

Sembla que l'aparició de sers pluricelulares en tubo digestiu desenrollat es remonta a més de 1600 millons d'anys arrere, si atenem a l'interpretació i a les datacions dels descobriments de Rasmussen i colaboradors en les areniscas de Chorhat.

Existixen fòssils que evidencien que ya en el periodo Vendiense, fa 570 millons d'anys, alguns cucs varen evolucionar cap a una solució de continuïtat en la seua tubo digestiu, algun dels quals en el seu desenroll embrionari dona lloc a la boca (protóstomos) mentres que en uns atres dona lloc al ano (deuteróstomos), que permetera defecar al mateix temps que s'ingerien aliments.

La formació d'heces comporta un tractament dels rebujos i, despuix, el seu almagasenament i compactació, de tal manera que la matèria orgànica expulsada tinga una densitat suficient com per a afonar-se ràpidament cap als fondos marins, a on no abundava l'oxigen ni les bactèries capaces d'aprofitar-la per respiració.

Nick Lane, en el seu llibre Oxygen, cita un inteligent artícul publicat en Nature en 1995 per Graham Logan et al., en el que s'expon que l'aument del tamany mig de les masses orgàniques provocada per l'aparició de la defecaació va poder ocasionar un enterrament massiu de matèria orgànica en els sediments, en afonar-se més ràpidament en la mar, la seua posterior retirada del cicle del carbono i com a conseqüència, una acumulació sense precedents de l'oxigen en l'atmòsfera, que segons esta teoria no provindria exclusivament de la fotosíntesis.

Higiene humana i components culturals

Dels 2500 millons de persones en tot lo món que no tenen accés a condicions adequades de sanejament, més d'un terç viu en l'Índia. Casi el 69% de la població de dit país practica la defecaació a l'aire lliure i, d'acort a estimacions, al voltant de 212.000 chiquets menors de cinc anys moren anualment a causa de diarrea^{cita requerida}. S'ha plantejat l'interrogant de si construir més retrets deté la propagació de malalties relacionades en la falta de conte de salut, raó per la qual els programes governamentals indis de sanejament s'han centrat en la construcció de latrines.

Un estudi va evaluar la Campanya de Sanejament Total del govern indi en Odisha, contant en la participació de més de 50.000 persones en 100 llogarets. Durant el periodo d'estudi, la cantitat de latrines en els llogarets intervinguts va aumentar de 9% a 63%. Els resultats demostren que este aument no va impedir l'incidència de diarrea en els beneficiaris, ni va reduir les malalties. Per un atre costat, la construcció de latrines en sí mateixa no permet conseguir el canvi de comportament associat a la defecaació a l'aire lliure, ya que, de fet, vàries llars que conten en retrets han mantingut dita pràctica.

La postura natural i ancestral per a un ser humà durant la defecaació o expulsió de les heces és la de cuclillas.

Vore també

• Escala de heces de Bristol
• Estrenyiment
• Excreció
• Laxante
• Síndrome de l'intestí irritable

Bibliografia

• Guyton, Arthur C.; Hall, John E. 2006. Tractat de Fisiologia Mèdica (11 ed.). Philadelphia: Elsevier Saunders