Cultura Nok

Archiu:Nok Kultur, Nigeria. Fragment eines Gefäßes mit mehreren Figuren im Halbrelief..jpg

Cultura Nok

Plantilla:Tecnocomplejo La cultura de Nok va aparéixer en una extensa regió de 78 000 quilómetros quadrats en Àfrica subsahariana, que comprenen gran part de lo que és hui Nigèria aproximadament cap a l'any 500 a. C. i es va desvanir cap a l'any 300 de nostra era, sense que s'haja trobat una explicació definitiva fins a la data a la seua desaparició. Alguns especulen que la seua desaparició es dega a alguna epidèmia o hambruna. Hui en dia, s'especula que l'estructura social de la cultura de Nok era extremadament alvançada, ya que els seus materials i sistemes de producció artesanal semblen estar originats en un govern central, en representacions humanes tals com un famós "pensador", una terracota d'una figura humana de gran bellea estilística representada assentada, en actitut meditativa. Estes observacions són especialment interessants, considerant la situació relativament alluntada de Nok respecte a atres grans cultures africanes, i que el restant d'Àfrica occidental estava, en eixes dates, assimilant el Neolític, mentres que Nok es trobaven en l'Edat de Ferro. Per una atra part, esta cultura és considerada la més refinada productora de terracotas del Àfrica subsahariana. Llamentablement, llevat els jaciments arqueològics, terracotas i instruments i forges de ferro descobertes, no se sap molt de la civilisació dels Nok.

El misteriós orige de Nok

Certes teories indiquen que els nok eren descendents, d'alguna manera, dels egipcíacs. Açò podria aclarir, en part, la madurea de la seua cultura i el refinament de les seues figures de fanc cuit. Pero esta explicació, massa lligada al difusionisme decimonónico, sembla un intent de traure del seu context geogràfic a este singular poble subsaharià. Realment no hi ha proves de contactes entre Egipte i Nok, per la que esta proposta està hui en dia completament desacreditada ya que tant ètnica com llingüísticament els pobladors de la cultura nok semblen ser pobles que parlaven llengües Níger-Congo.

Fa uns 2500 anys, els habitants del nort d'Àfrica, espentats per una dura sequia, varen ser emigrant al sur, fins al golf de Guinea, assentant-se en llogarets costers. Estos nous pobladors varen dur noves costums, entre elles, el cultiu del cereal i la ganaderia de vacús i ovís. Se sap que no eren un grup homogéneu, perque cada comunitat tenia el seu propi estil ceràmic, pero tots ells coneixien la metalúrgia del ferro, puix, era l'inici de l'Edat del Ferro africana i, segons pareix, la cultura Nok és una de les primeres cultures d'este periodo en l'Àfrica occidental. Els seus forges de ferro es conten per més d'una dotzena en el poble de Taruga, hui Nigèria.

A mitan del Primer mileni abans de nostra era es va produir un aument generalisat de les precipitacions en la zona, provocant inundacions que varen obligar a l'abandó de numerosos llogarets costers (els restants arqueològics dels quals han segut localisats: astrals de pedra, restants ceràmics, objectes de ferro...). Els nous pobladors es varen instalar en els replanells de Nigèria, fins al golf de Benín, recorregudes pels rius Níger i Benué, que per llavors tenien una ret hidrogràfica subsidiària molt caudalosa, pero que hui dia s'ha secat. Aixina varen nàixer els Nok, el bagage cultural dels quals inclou alvançats coneiximents agrícoles i artesanals, ademés d'un alt sentit de l'estètica. De tots modos, hi ha investigadors que neguen l'existència d'una autèntica Cultura Nok, com l'arqueòlec Graham Connah, que pensa més be que es tracta d'un grup de traces comunes, propis de la primera Edat de Ferro en esta zona d'Àfrica, que varen compartir cultures independents de la zona que, en realitat, no formaven una única civilisació.

Història del descobriment

La primera terracota de Nok va ser descoberta en 1928 pel coronel Dent Young, copropietari d'una societat minera, prop del llogaret de Nok, en el centre de Nigèria, ara en l'estat de Kaduna. La terracota va ser desenterrada accidentalment a un nivell de 7 m d'una mina aluvial d'estany. Young donó les escultures al Museu del Departament de Mines de Jos. Al principi, els restants desenterrados eren abandonats, fins que, en 1932, es va trobar un conjunt d'onze estàtues perfectament conservades prop de la ciutat de Sokoto (una zona fronteriça del nort, confrontant en Níger), va anar llavors quan alguns varen conéixer els restants de Nok per primera volta.

Alguns anys despuix, en 1943, prop del llogaret de Nok, es va descobrir accidentalment una nova série de figurillas d'argila durant l'extracció d'estany. Un empleat a càrrec de la mina va trobar un cap i li la va dur a la seua casa per a usar-la com espantapájaros, funció que va complir (en èxit) durant un any en un camp de ñame. Este espantapájaros va ser finalment descobert per Bernard Fagg, qui en eixe moment era funcionari administratiu i havia estudiat arqueologia en l'Universitat de Cambridge. Fagg va notar que el cap del espantapájaros s'assemblava a l'escultura que Young havia trobat. Va viajar a Jos, a on Young li va mostrar a Fagg més figures de terracota descobertes recentment. En el temps, es va fer evident que la mineria d'estany en les zones de Nok i Jema'a estava revelant i destruint material arqueològic.

Fagg es va traslladar a la mina i va demanar als miners que li informaren de totes les troballes d'eixa índole que hagueren conegut, reunint més de 150 peces. Anys més tart, este arqueòlec i la seua dòna varen poder reunir els diners per a organisar una excavació sistemàtica que va permetre exhumar una important série de restants dispersos en un àrea molt vasta. En 1977, el número de terracotas descobert ascendia a 153, la majoria fòra de context arqueològic, puix havien segut arrastrades a depòsits erosivos secundaris i repartides per valls seques, zones de sabana i atres llocs del nort i del centre de Nigèria, ocupant casi tot el replanell de Jos.

En el temps, nous descobriments han anat incrementant l'àrea assignada a esta civilisació, incloent la zona central de la vall del riu Níger i la part baixa de la vall del riu Benué. Concretament, en este últim riu destaquen dos jaciments en molt bon estat de conservació, en haver-se salvat de l'erosió. Samun Dukiya i Taruga, a on ha segut possible no solament constatar que es tractava d'assentaments estables, sino ademés que la fundició i la forja del ferro era autòctona (no importada). Igualment es varen recuperar figures completes i atres restants com a braçalets, ceràmica, puntes de flecha, gavinets de ferro i ferramentes agrícoles.

Les terracotas de Nok

Les peces d'art que s'han preservat a través del temps, casi totes incompletes, denoten un alt grau tecnològic, tant en la modelació de l'argila com en la cocció de la ceràmica. Els temes són generalment figuratius i representen lo que semblen ser líderés, antepassats, esteles funeràries o amulets. Este exquisit llegat és el que ha fet famós a esta misteriosa estirp d'artistes, coneguts en tot lo món per les figuritas tant masculines, com a femenines estilisades en postures molt variades, porten numeroses joyes i tenen el cap desproporcionadament gran, que els seus pentinats estan meticulosament detallats. Les figures solen aparéixer trencades, ya que procedixen d'estrats aluvials formats i destruïts per l'erosió d'arroyadas esporàdiques. Les terracotas solen estar sepultades, erosionades, rodades i trencades. Rarament es conserven peces intactes, lo que els dona un altíssim valor, no solament intrínsec, sino també comercial.

Les figures de terracota més antigues han pogut ser datades en més de 3000 anys d'antiguetat per mig de les proves de termoluminiscencia, encara que el Carbono-14 situa la plenitut entre els anys 500 a. C. i el 300 de la nostra era. L'utilisació d'argila per a la realisació d'estes obres d'art ha segut objecte de vàries explicacions, per a uns es tractava de l'absència d'atres matèries primeres, per a uns atres, els metalés eren massa valiosos i a sovint refosos, la fusta era víctima de les termitas. La terracota, en canvi, és fàcil de conseguir i no és reutilisable. Ademés, conta en la ventaja de poder ser modelada directament en les mans, sense ferramentes (encara que sense dubte algunes va haver). De fet, l'especialista Margaret Young-Sánchez, conservadora de la secció d'art indígena d'Amèrica, Àfrica i Oceania en el museu d'Art de Cleveland, ha pogut constatar que no solament es modelava l'argila al modo tradicional, sino que, quan estava alguna cosa endurida, els artesans retiraven trossos, en un método que recorda la talla de la fusta. L'acabament consistia en un engobe d'argila casi líquida i un alisado per a donar-li un aspecte bruñido i lluent.

Sense dubte, els artesans nok es varen servir de la seua experiència milenària en la fabricació de vasijas domèstiques: usaven la mateixa argila de gra gros que per al seu vaixella i, per a la seua cocció, a voltes simplement secaven al sol les figures, unes atres les coïen en forns oberts, ben ventilats, a uns 300 °C, i, per últim, les més apreciables, es coïen en forns tancats que conseguien majors temperatures.

Les més grans superaven el metro d'altura, lo que implica la construcció de forns molt sofisticats, encara que foren oberts. Ademés, pels fragments, se sap que la gruixa de les parets de la terracota era molt uniforme, d'esta manera, l'artesà evitava problemes en la cocció i s'assegurava de que esta anara homogénea.

La perícia tècnica, aixina com el mestrage estilístic constatat en les obres induïx a pensar que el art Nok té tras de sí molts sigles de tradició. No hi ha indicis d'experimentació, d'accidents o fallos en la factura. L'estil té una madurea precisa. Per eixemple, la modelació dels ulls seguix un arc de curvatura perfecta en el parpalla superior, superpost a un triàngul invertit el vèrtiç del qual és la parpalla inferior i en el centre de la qual s'imprimix un círcul.

Agricultura i alimentació

De la mateixa manera que els pobles de la conca del Chad i la cultura Kintampo, la gent de la cultura Nok va amprar métodos de cultiu intercalado per a cultivar caupí i dacseta perla, aixina com fruts oleaginosos utilisats. En Pangwari, es varen domesticar i es varen cultivar dacseta perla, es varen cultivar caupí i diverses formes de vegetació (per eixemple, Caesalpinioideae, (Es varen utilisar Canarium schweinfurthii, Combretaceae, Phyllanthaceae, Vitex). Caça-recolecció va ser un atre patró de subsistència seguit per la gent Nok.

Grans

Els pobles nok poden haver emigrat a la regió central de Nigèria i haver dut a l'àrea el coneiximent agrícola del cultiu de dacseta perla domesticat entre 1500 a. C. i 900 a. C. En casi tots els llocs de Nok , hi ha restants de plantes carbonizadas que consistixen en llenya i material vegetal per a cuinar. ^{cita requerida} Els restants de dacseta perla, un dels cultius de cereals més antics d'Àfrica, es troben comunament. La dacseta perla és molt productiu i resistent a les condicions adverses de creiximent, inclosa la sequia. Caupí s, valorats pel seu alt contingut de proteïnes, també es troben en alguns llocs. Fins ara, la dacseta perla i el caupí són els únics cultius que se sap han segut cultivats per la gent de Nok. No està clar si varen menjar o varen cultivar tubèrculs d'algun tipo. Les numeroses pedres de moldre trobades en els llocs de Nok sugerixen que els grans es varen moldre en farina i es varen convertir en una espècie de papilla.

Frutes

S'han trobat ossos durs de fruts selvats en molts llocs de Nok. En alguns llocs, es varen descobrir fruts i llavors d'atres plantes selvades com a pastures i leguminosas. En general, no hi ha una gran selecció de restants de plantes, pero açò podria significar simplement que no es varen conservar.

Arbres i agricultura

La gent de Nok provablement va utilisar un sistema agroforestal, combinant cultius cultivats en arbres útils en la mateixa parcela de terra. Estes parceles són ecològicament sostenibles i el cultiu intercalado d'arbres i vàries espècies de plantes cultivades eren comunes des de les sabanes fins a la selva tropical, i els orígens de la pràctica es remonten al primer mileni abans de Crist, just en l'época de la cultura Nok. La majoria dels arbres d'Àfrica occidental no estan domesticats, pero formen part de la vegetació selvada que queda en acabant de que els agricultors netegen els seus camps dels seus cultius. Degut a que es deixen créixer, es multipliquen naturalment sense necessitat de ser plantades. Els arbres poden produir aliments, medicines i pensos per a animals.

Animals

Pel sol àcit, no s'han conservat ossos d'animals de la cultura Nok, sense deixar evidència directa de quines espècies podrien haver domesticat (o caçat). L'única evidència d'animals durant el periodo de la cultura Nok són les representacions d'animals com figurillas o escultures de terracota.

Atres aliments i cuina

Fa 3500 anys, els agricultors de Nok recolectaven i utilisaven productes de les abellas (p. eix. recolectaven mel en ceràmica). És possible que els agricultors de Nok hagen utilisat la mel per a afegir a la cuina d'Àfrica occidental. Com ho demostren els restants de cera d'abelles i greixos d'animals en la ceràmica, la ceràmica pot haver segut utilisada per a almagasenar carn, junt en la mel utilisada conservant.

Relacions en atres cultures

Provablement, varen existir contactes comercials entre el nort i el sur del desert del Sàhara a lo llarc del primer mileni a. C., se sap que hi havia carros arrastrats per cavalls. Els pobladors del sur proporcionaven or, esclaus, marfil i atres productes exclusius de la fauna tropical, mentres que del nort venia la sal, els teixits, la ceràmica, el vidre, certes frutas i, inclús, cavalls. El cavall és un animal que, certament, impressionava als nok, que a sovint varen modelar estranyes figures de ginets, potser grans hòmens. Estes peces són considerades les més valioses del art nok.

La cultura dels nok es considera pionera en l'agricultura i la metalúrgia africanes, pero, en especial, el seu estil artístic, influirà decisivament en les caraces de l'antic regne Yoruba en capital en Ilé-Ifè i, aixina com les de Benín (molts sigles despuix), iniciant una tradició escultòrica naturaliste fonamental en l'Àfrica occidental anterior a la colonisació. Per un atre costat, el decliu de Nok, en el primer mileni, coincidix en el sorgiment, a la vora del llac Chad, d'una atra cultura de nivell equiparable en la que va mantindre certa rivalitat per les zones humides (lo que explica l'aparició de cinturons defensius en els llogarets). Els Nok, són, ademés, considerats el núcleu més important de dispersió protobantú.

Vore també: Expansió bantú

Jaciments

• Nok

Vore també

• Alfarería
• Terracota
• Art africà

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cultura Nok.

Bibliografia

• Breunig, P. (ed.) (2013), Nok - Ein Ursprung afrikanischer Skulptur. Frankfurt: Africa Magna Verlag. ISBN 978-3-937248-38-7
• Breunig, P. & Rupp, N. (2006). Nichts als Kunst. Archäologische Forschungen zur früheisenzeitlichen Nok-Kultur in Zentral-Nigèria. Forschung Frankfurt 2-3, 73-76.
• Boullier, C.; A. Person; J.-F. Saliège & J. Polet (2001). Bilan chronologique de la culture Nok et nouvelle datations sur dones sculptures. Afrique: Archéologie & Arts 2, 9-28.
• Fagg, A. (1972). A preliminary report on an occupation site in the Nok valley, Nigèria: Samun Dukiya, AF/70/1. West African Journal of Archaeology 2, 75-79.
• Fagg, B. (1959). The Nok Culture in prehistory. Journal of the Historical Society of Nigèria 1 (4), 288-293.
• Fagg, B. (1968). The Nok Culture: Excavations at Taruga. The West African Archaeological Newsletter 10, 27-30.
• Fagg, B. (1969). Recent work in West Africa: new light on the Nok Culture. World Archaeology 1 (1), 41-50.
• Fagg, B., (1990): Nok terracottas. Lagos: National Commission for Museums and Monuments.
• *Jemkur, J. (1992). Aspects of the Nok Culture. Zaria.
• Rupp, N.; Ameje, J.; Breunig, P. (2005). New studies on the Nok Culture of Central Nigèria. Journal of African Archaeology 3, 2: 283-290.
• Tylecote, R. (1975a). The origin of iron smelting in Africa. Westafrican Journal of Archaeology. 5, 1-9.
• Tylecote, R. (1975b). Iron smelting at Taruga, Nigèria. Journal of Historical Metallurgy 9 (2), 49-56.