Crisis centroamericana
Se li denomina crisis centroamericana als conflictes armats, terrorisme d'Estat, i intervenció militar nortamericà succeïts en la regió despuix del triumfo de la Revolució Sandinista en 1979, que recolzada per l'Unió Soviètica i Cuba va impulsar una intensificació de la lluita revolucionària per l'implantació del socialisme en Centroamérica. La crisis va començar a inicis de la década de 1980, despuix de l'arribada de Ronald Reagan a la presidència d'Estats Units i el conseqüent involucramiento cada volta major en l'obertura Estats Units en el conflicte, lo que va supondre un recrudecimiento de la guerra civil del Salvador i la guerra civil de Guatemala ademés de la finançació i entrenament de la Contra per part d'Estats Units l'objectiu de la qual era derrocar al govern del Front Sandinista de Lliberació Nacional.
L'agressiva política exterior d'Estats Units contra Centroamérica va supondre un major acostament de Nicaragua al Pacte de Varsòvia i un increment major de la guerra en El Salvador i Guatemala, ademés de culminar en un dels majors escàndals polítics d'Estats Units, el conegut com Iran-Contra que va desestabilisar la presidència de Ronald Reagan. La prolongada i brutal confrontació armada entre les forces guerrilleres en retaguàrdia en Nicaragua i la violència desnugada pels governs regionals, varen convertir a Centroamérica en la regió més volàtil i convulsa del món en el marc de la Guerra freda. En particular, els Estats Units temien que les victòries de les forces comunistes recolzades per l'Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia feren que Amèrica del Sur quedara aïllada d'Estats Units si els governs de Centroamérica eren derrocats i s'instauraren governs alineats en el bloc socialiste. A lo llarc de la segona mitat del XX, Estats Units a sovint va perseguir els seus interessos a través de governs títaros i les classes elitistes, els membres de les quals tendien a ignorar les demandes de la classe obrera i llauradora.[1][2]
Antecedents
editarDespuix de la Segona Guerra Mundial i continuant en les décades de 1960 i 1970, el panorama econòmic d'Amèrica Llatina va canviar dràsticament. El Regne Unit i els Estats Units tenien interessos polítics i econòmics en Amèrica Llatina, l'economia de la qual es va desenrollar sobre la base de la dependència externa. En lloc de dependre únicament de l'exportació agrícola, este nou sistema va promoure el desenroll intern i es va basar en mercats comuns regionals, capital bancari, taxes d'interés, imposts i capital creixent a costa del treball i la classe llauradora. La crisis centroamericana va ser, en part, una reacció de les classes baixes de la societat centroamericana a la tinença injusta de la terra, la coerció laboral i la representació política desigual. La propietat de la terra s'havia apoderat del panorama econòmic i polític de la regió, donant a les grans corporacions molta influència sobre la regió i espentant als agricultors anteriorment autosuficients i als treballadors de la classe baixa a les dificultats.
Encara que si be les Guerres civils i demés conflictes armats entre països centroamericanos ya començaven des de fa décades abans de la Crisis, és difícil saber a on i quan va començar, encara que es podria aplegar a l'acort que la década més exacta per a vore la gradual caiguda de Centroamérica són els anys 70, en l'inici de la segona fase de la revolució Sandinista. Si ben la cessació al fòc en els països centroamericanos termina en 1996 en l'acort d'Esquipulas, la regió encara esta distant d'estar en un estat de pau, per l'increment del crim organisat, en especial el narcotràfic, el qual ya estava creixent exponencialment a mitan dels anys huitanta en Hondures en el cartell baix el liderage del cape de la droga Hondureny Ramón Matta Ballesteros.
Crisis per país
editarNicaragua
editar- Artícul principal → Revolució Sandinista.
El Front Sandinista de Lliberació Nacional (FSLN) finalment despuix d'anys de guerrilles va derrocar a la dictadura de Somoza en 1979, dita dictadura va ser la més longeva de Centroamérica que va durar al voltant de 46 anys. No obstant, Estats Units es va opondre a la revolució nicaragüenca per la seua simpaties en el comunisme i rebre respal armamentístico per part de l'Unió Soviètica, la Cuba de Fidel Castro, la República Democràtica Alemana, Bulgària, i la Líbia de Gadafi, aixina el país nortamericà va respalar una rebelió contrarrevolucionaria antiizquierdista coneguda com els "Contres" degut a que s'oponien el govern sandinista.
La finançació dels Contres per part dels Estats Units va allargar el conflicte armat en el país per molt més temps d'esta manera, causant més morts en la població civil. En total la revolució sandinista es va dividir en dos fases, la primera de 1961 a 1979, i la segona de 1979 a 1990, sumant 27 anys de conflictes armats en sol nicaragüenc que varen deixar una enorme suma de morts i danys al país. Açò va provocar que mils de nicaragüense tingueren que buscar refugi en Costa Rica, Hondures, Estats Units, i demés països.
El Salvador
editar- Artícul principal → Guerra civil del Salvador.
El Salvador ya tenia conflictes en el seu veí Hondures des dels anys 1960, donant inici a la guerra del fútbol, a on el govern hondureny comandado pel general Oswaldo López Arellano expulsa mils d'immigrants salvadorenys, no obstant a finals dels anys 1970 iniciaria una série de guerrilles internes que faria la calitat de vida baixar exponencialment. La lluita entre el govern militar del Salvador i el Front Farabundo Martí de Lliberació Nacional (FMLN), una coalició o organisació paraigües de cinc milícies d'esquerra. En el transcurs de la década de 1970, ya havien existit tensions i violència significatives, abans de l'esclat total de la guerra civil.
Estats Units va recolzar al govern militar salvadoreny i els va suministrar 4 mil millons de dólars, va entrenar a les seues èlits militars, i els va proporcionar armes a lo llarc d'una década. Israel també va recolzar activament a les forces governamentals i va anar el major proveïdor d'armes del Salvador de 1970 a 1976.[3] El conflicte va terminar a principis de la década de 1990. Entre 75.000 i 90.000 persones varen morir durant la guerra, molts varen abandonar el país en calitat de refugiats.
Guatemala
editar- Artícul principal → Guerra civil de Guatemala.
.jpg){kind=link}
Després d'un colp d'Estat respalat per la CIA que va derrocar a Jacobo Árbenz en 1954, es va produir una guerra civil en Guatemala entre 1962 i 1996.[4] En Guatemala, les Forces Armades Rebels (FAR) que lluiten contra el govern es basen exclusivament en àrees rurals, i estaven integrats per una numerosa població llauradora i indígena d'ètnia maya. Varen dirigir una operació polifacètica i varen liderar una lluita armada de masses de caràcter nacional. Guatemala va vore un aument de la violència a fins de la década de 1970, marcat per la massacre de Panzós de 1978. En 1982, els grups guerrillers resorgits es varen unir en l'Unitat Nacional Revolucionària de Guatemala.[5]
La presidència de Rius Montt (1982-1983), durant el qual va implementar una estratègia que va cridar "frijoles i bals", és àmpliament considerat el punt d'inflexió de la guerra. El govern guatemaltec i les guerrilles severament debilitades varen firmar un acort de pau en decembre de 1996, posant fi a la guerra. Més de 200.000 persones varen morir en el transcurs de la guerra civil, desproporcionadament indígenes atacats pels militars encapçalats per Rius Montt. El 10 de maig de 2013, Rius Montt va ser declarat culpable de genocidi i condenat a 80 anys de presó.[6] Guatemala encara enfronta casos de corrupció institucional i diversos problemes socials tals com la hambruna infantil.
Hondures
editar
Hondures havia sofrit a lo llarc de la seua història constants guerres civils, colps d'Estat i juntes militars, sumat a una forta dependència econòmica d'Estats Units. Per açò, a finals dels anys 70 varen sorgir en el país varis grups guerrillers, donant inici a la cridada insurgencia guerrillera. Durant este periodo es varen registrar una série de seqüestres i atentats organisats per organisacions com el Moviment Popular de Lliberació - Cinchonero, entre unes atres. No obstant, estos grups no varen conseguir eixecutar accions de gran envergadura que provocaren una escalada cap a una guerra civil, com va ocórrer en països veïns.[7][8] Açò es va deure al reformisme militar dels governs de la junta militar dels anys xixanta i setanta liderades per Oswaldo López Arellano i Juan Alberto Melgar.
No obstant, els temors de que les guerres civils que assolaven als seus veïns s'estengueren al país varen dur a la realisació de varis assessinats, tortures, i desaparicions de qualsevol individu identificat com a dissident, encapçalat pel esquadró de la mort de l'eixèrcit hondureny Batalló 3-16, que va rebre entrenament i respal de l'agència central d'inteligència dels Estats Units.[9]
Hondures va ser ocupada militarment pels Estats Units i aixina es va convertir en la clau per a la resposta de l'administració Reagan a la crisis, convertint al territori hondureny en una enorme base del eixèrcit nortamericà per a mantindre el control hegemònic nortamericà en Centroamérica. Les tropes nortamericanes varen realisar grans eixercicis militars en Hondures durant casi tota la década de 1980 i varen entrenar a mils de salvadorenys en el país.[10][11] La nació també albergava bases per a la contra nicaragüenca. Per a 1986 l'eixèrcit hondureny i tropes nicaragüenques varen mantindre vàries escarmuzas en la frontera, ademés del bombardeig per part de la força aérea d'Hondures cap a dos pobles nicaragüencs en respal als esforços de socavar les milícies comunistes en el país.[12]
Este estat de guerra no declarada en entre abdós països va terminar en les operacions Danto 88 i Operació Faisà Dorat. En 1998, l'huracà Mitch va deixar a més de 2 millons d'hondurenys sense llar ni treball, bona part de l'infraestructura que va quedar totalment danyada, arrastrant a Hondures a més pobrea i retart. En 2009 es va donar un colp d'Estat contra el president Manuel Zelaya despuix de que este estretira llaços en l'ALBA, lo que va provocar protestes massives en tot el territori nacional que varen terminar en morts de varis ciutadans hondurenys.
Vore també
editar- Operació Danto 88
- Operació Faisà Dorat
- Oliver North
- Crims de les forces de seguritat en Hondures
- Colp d'Estat en Hondures de 2009
- Crisis poselectoral en Hondures de 2017-2018
- Partit Morazanista de Lliberació Nacional
- Partit Revolucionari dels Treballadors Centroamericanos
- Guerres bananero
- Guerra contra les colles en El Salvador)
- La Treua (El Salvador)
- Guerra contra les colles en Hondures)
Referències
editar- ↑ Semanes 1986.
- ↑ Torres-Rivas 1981.
- ↑ "Estadístiques". Semanari Econòmic i Polític . 13 (17): 740. 1978. ISSN 2349-8846 . JSTOR 4366575
- ↑ http://www.derechos.org/nizkor/salvador/informes/truth.html
- ↑ https://books.google.hn/books?id=rft8AgAAQBAJ&lpg=PP1&pg=PA92&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false
- ↑ «[1]». Consultat el 2021-03-10 (en és-LA).
- ↑ «[2]». Consultat el 2021-11-16 (en és).
- ↑ «Refworld | Hondures: Cinchonero movement and the Partit Comuniste-Marxiste Leninista: Is membership voluntary and ca members quit?» (en en). Refworld. Consultat el 2021-11-16.
- ↑ Rosenberg, Mark B. (1988). "Hondures en el conflicte centroamericano: tendències i desenrolls recents" .Serie Papers ocasionals Lacc. Diàlecs (1980-1994) . Série LACC Occasional Papers: Diàlecs. Miami: Universitat Internacional de Florida. 109 . Consultat el 9 de març de 2018
- ↑ https://www.theguardian.com/world/2009/nov/27/us-honduras-coup
- ↑ https://www.history.com/this-day-in-history/reagan-orders-troops-into-honduras
- ↑ «[3]». Consultat el 2021-04-07 (en és).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Crisis centroamericana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.