Costa sajona

Les fortificacions i els mandos militars del sistema de la costa sajona s'estenien a abdós costats del Canal de la Taca.

La costa sajona (en latín: Litus Saxonicum) va ser un comando militar del Imperi Romà tardà, que constava d'una série de fortificacions a abdós costats del Canal de la Taca. Va ser establit a finals de el III i era dirigit pel Comte de la Costa Sajona. A fins de el IV, les seues funcions es varen llimitar a Gran Bretanya, mentres que les fortificacions en la Galia es varen establir com a comandos separats. Varis forts de la costa sajona sobreviuen en l'est i surest d'Anglaterra.

Antecedents

Burgh Castle en Norfolk, vist des de l'aire.

Durant la segona mitat de el III, l'Imperi romà va enfrontar una greu crisis. Internament, es va vore debilitat per les guerres civils, la successió violenta de breus emperadors i la secessió de les províncies, mentres que externament es va enfrontar a una nova ona d'ataques de les tribus bàrbares. La major part de Gran Bretanya havia segut part de l'imperi des de mediats de el I. Estava protegida de les incursions en el nort pels murs d'Adriano i d'Antonino, mentres que també es disponia d'una flota de cert tamany.

Significat del terme i funció

La mamposteria romana, en les seues bandes distintives de rajoletes romanes, en les parets del fort d'Anderitum en la costa sajona, que més vesprada es va tornar a fortificar com el castell de Pevensey en Sussex Oriental.

L'única referència contemporànea que posseïm que menciona el nom "Costa Sajona" es troba en la Notitia dignitatum de finals de el IV, que enumera al seu comandant, el Menges Litoris Saxonici per Britanniam ("Comte de la Costa Sajona en Gran Bretanya"), i dona els noms dels llocs baix el seu mando i les seues respectives dotacions de personal militar. No obstant, per l'absència de més proves, les teories han variat entre els estudiosos sobre el significat exacte del nom, i també la naturalea i el propòsit de la cadena de fortes als que es referix.

Es varen propondre dos interpretacions sobre el significat de l'adjectiu "sajón": una costa atacada per sajones o una costa poblada per sajones. Alguns argumenten que l'última hipòtesis és recolzada per Eutropio, qui afirma que durant la década de 280 la mar a lo llarc de les costes de Bèlgica i Armórica estava "infestado de francs i sajones", i que eixa va ser la raó per la qual Carausio va ser posat per primera volta a càrrec de la flota allí. No obstant, Eutropio es referix als francs i sajones com invasores marítims. També rep a lo manco un respal parcial de les troballes arqueològiques, ya que s'han trobat artefactes d'un estil germànic en els sepelis, mentres que hi ha evidència de la presència de sajones (encara que en la seua majoria reclutes de l'eixèrcit romà laeti) en alguns números en el surest d'Anglaterra i les costes del nort. de la Gàlia al voltant de Boulogne-sur-Mer i Bayeux des de mediats de el V en avant. Açò, a la seua volta, reflectix una pràctica ben documentada d'assentament delliberat de tribus germàniques (els francs es varen convertir en foederati en el 358 d. C. baix l'emperador Juliano) per a enfortir les defenses romanes.

L'atra interpretació, recolzada per Stephen Johnson, sosté que els forts complien una funció de defensa costera contra els invasores marítims, en la seua majoria sajones i francs, i actuaven com a bases per a les unitats navals que operaven contra ells. Esta opinió es veu reforçada per la cadena paralela de fortificacions a través del Canal de la Taca en les costes del nort de la Galia, que complementava els forts britànics, lo que sugerix un sistema defensiu unificat.

No obstant, atres erudits com John Cotterill consideren que l'amenaça que representen els invasores germànics, a lo manco en el III i principis de el IV, és exagerada. Interpreten la construcció dels forts de Brancaster, Caister-on-Siga i Reculver a principis de el III i la seua ubicació en els estuaris dels rius navegables com a indicadors d'un paper diferent: punts fortificados per al transport i el suministrament entre Gran Bretanya i la Galia, sense qualsevol relació (a lo manco en eixe moment) en la lluita contra la pirateria marítima. Este punt de vista està respalat per referències contemporànees al suministrament de l'eixèrcit de Juliano el Apóstata per part de César en gra de Britania durant la seua campanya en la Gàlia en 359, i el seu us com a llocs segurs de desembarc per part de Flavio Teodosio durant la repressió de la Gran Conspiració uns anys despuix.

Una atra teoria, proposta per D. A. White, era que el sistema estés de grans forts de pedra era desproporcionado davant qualsevol amenaça dels assaltants germànics transportats per mar, i que en realitat va ser concebut i construït durant la secessió de Carausio i Alectuo (la tumult carausiana) en 289- 296, i en un enemic completament diferent en ment: devien protegir-se contra un intent de reconquista per part de l'Imperi. Este punt de vista, encara que àmpliament discutit, ha trobat respal recent en l'evidència arqueològica en Pevensey, que data la construcció del fort a principis de la década de 290.

Bibliografia

• Breeze, David J. (1994). Roman Forts in Britain, Shire Publications. ISBN 0-85263-654-7.
• (1993).«Saxon Raiding and the Role of the Clapix Roman Coastal Forts of Britain».Britannia.24(XXIV)

227–239.doi:10.2307/526729.

• Fields, Nic (2006). Rome's Saxon Shore - Coastal Defences of Roman Britain AD 250-500 (Fortress 56), Osprey Publishing. ISBN 978-1-84603-094-9.
• Johnson (1979). The Roman Forts of the Saxon Shore, London: Elek. ISBN 978-0-236-40165-9.
• Maxfield, Valerie A. (1989). The Saxon Shore, a Handbook, University of Exeter Press. ISBN 0-85989-330-8.
• Pearson, Andrew (2002). The Roman Shore Forts: Coastal Defences of Southern Britain, Tempus Publishing. ISBN 978-0-7524-1949-7.
• Ward, John (1911). Romà-British Buildings and Earthworks.

• White, Donald A. (1961). Litus Saxonicum: the British Saxon Shore in Scholarship and History, Madison, W: University of Wisconsin Press.
• (1977).«The Saxon Shore».CBA Research Report.(18)Consultat el 2007-08-20.
• (1991) Maxfield (ed.). Roman Frontier Studies: Proceedings of the XVth International Congress of Roman Frontier Studies, Exeter: Exeter University Press. ISBN 978-0-85989-710-5.
• Myers John N.L. (1986) The English Settlements Oxford University Press ISBN 0-19-821719-6