Conseqüències de l'expulsió dels moriscos

Les conseqüències de l'expulsió dels moriscos, especialment les demogràfiques i les econòmiques, varen ser objecte de debat des del mateix moment de l'expulsió dels moriscos de la Monarquia Hispànica a principis del sigle XVII i varen continuar sent-ho en els tres sigles següents, encara que en l'últim quarto del XX es va alcançar un cert consens que es manté en l'actualitat i que els historiadors Antonio Domínguez Ortiz i Bernard Vincent resum de la següent forma: "Sobre el conjunt d'Espanya, les conseqüències econòmiques i demogràfiques de l'expulsió poden sintetisar-se aixina: nules per a les regions septentrionals; apreciables pero llimitades a certes comarques i capitals en el restant de Castella; despreciables per a Catalunya, severes per a Aragó, i de notable intensitat per al Regne de Valéncia. En total, no el desastre que propaló el historiografia del passat XIX, pero sí un factor de molt pes entre uns atres que varen fer del nostre XVII una centura de recessió". Una tesis similar, encara que alguna cosa més negativa, és la que manté Henry Kamen: "En les zones a on els moriscos havien segut una àmplia minoria, com Valéncia i Aragó, la conseqüència va ser una catàstrofe econòmica immediata; pero encara en els llocs en els que hi havia un número reduït de moriscos, el fet de que entre estos hi haguera una majoria de població activa, sense cavallers, sense clero ni soldats, significava que la seua absència podia dur a la recalcada econòmica. Els ingressos per imposts varen baixar i el rendiment agrícola va disminuir".

L'expulsió dels moriscos [1894], de Gabriel Puig Roda.

La valoració dels contemporàneus

Cristóbal Pérez de Herrera en 1598.

La reacció més immediata a l'expulsió va ser minimisar l'impacte i resaltar les conseqüències positives, no solament les religioses, recorrent als tòpics més freqüents contra els moriscos. Est va ser, per eixemple, el cas del arbitrista Cristóbal Pérez de Herrera que va escriure:

Pensaven que eren bons, particularment per a cultivar hortes; pero mirant-ho be, per a cap cosa lo eren; solament tractaven d'arreplegar-nos els diners, sent arrieros i revendedores en tendes de menjar, chuplant dels nostres cabals, ajudant-se uns a uns atres per a que entre ells no hi haguera pobres, llevant este aprofitament als cristians vells… i ells no gastaven res de lo que entrava en el seu poder; puix no comprant vi, que és lo que més usa la gent ordinària, i lo que ajuda a pagar els Millons i les alcabales, ni cansalada i atres manteniments costosos, contribuïen molt manco que els nostres.

Tòpics pareguts es poden trobar en El coloqui dels gossos de Cervantes:

Tot el seu intent és falcar i guardar diners falcats, i per a conseguir-li treballen i no mengen; en entrant el real en el seu poder, com no siga senzill, li condenen a presó perpètua i a obscuritat eterna; de modo que guanyant sempre i gastant mai apleguen i amontonen la major cantitat de diners que hi ha en Espanya. Ells són vedriola, la seua arna, les seues picazas i les seues comadrejas; tot ho apleguen, tot ho amaguen i tot ho engolen. Considere's que ells són molts, i que cada dia guanyen i amaguen poc o molt… róbannos a peu quede, i en els fruts de les nostres heredades, que nos revenen, es fan rics

La valoració va escomençar a canviar en el adveniment de Felipe IV qui va tindre que prendre mides per a fer front a les negatives conseqüències econòmiques de l'expulsió. Aixina en setembre de 1622, solament un any i mig despuix de haver succeït al seu pare, Felipe IV va tindre que rebaixar els tipos d'interés dels censs al 5% perque moltes viles i ciutats varen alegar que no podien pagar-los a causa de la pèrdua de població (activa econòmicament), com eren els moriscos. En 1625, les Corts de Castella solicitaven una rebaixa en l'encapçalament de les alcabales, entre atres motius, per "la gran disminució que en el tracte i comerç hi ha hagut en l'expulsió dels moriscos, per ser molts dellos tratantes, i tots de profit, per ocupar-se en cultivar les terres i atres tractes, de que es causava molta alcabala, que en esta part ha cessat". Varis decenis despuix, el franciscano Juan de Solà en el seu Discurs en sèt tractats culpava de la decadència d'Espanya, entre atres causes, a l'expulsió dels moriscos, de la que diu que va ser una mida dictada per la pietat, "pero en lo temporal varen fer notable falta, i els amos de les heredades no tenen a qui donar-les, i aixina passen suma pobrea".

La polèmica posterior

La consideració de les conseqüències negatives de l'expulsió, que s'havia iniciat en el regnat de Felipe IV, va continuar en els sigles següents. Tant els ilustrats del XVIII com els lliberals del XIX varen valorar la mida com a desastrosa per a Espanya, manejant sifres exagerades sobre el número de moriscos deportats.

La primera aproximació rigorosa sobre el tema va ser la del historiador nortamericà Earl J. Hamilton qui en la seua famosa obra sobre la revolució dels preus publicada en 1934 va considerar l'expulsió des del punt de vista econòmic com a irrellevant, lo que tirava avall la visió catastrofista que s'havia mantingut fins a llavors. No obstant, la tesis "minimista" de Hamilton va ser qüestionada pel francés Henri Lapeyre quan en 1959 va publicar Geografia de l'Espanya morisca, en la que va demostrar que el número d'expulsats havia segut de 270.000, un 4% de la població, que encara que no representava un percentage alt, era prou important en térmens de població activa ya que pràcticament tots els moriscos realisaven una activitat econòmica.

La distribució dels expulsats segons Henri Lapeyre va ser la següent:

Valéncia	117 464
Aragó	60 818
Catalunya	3716
Castella La Vella i Extremadura	44 625
Múrcia	13 552
Andalusia occidental	29 939
Granada	2026
Total	270 140

El mateix Lapeyre va reconéixer que estes sifres eren incompletes pel que fa a Múrcia i a Andalusia, per lo que atres historiadors, com Antonio Domínguez Ortiz o Henry Kamen, han ampliat la sifra fins a les 300.000 persones, d'una població morisca peninsular estimada en 320.000.

Els estudis posteriors es varen centrar en l'impacte "regional" perque, com han destacat Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, "parlar de la economia espanyola en el XVII és una anticipació indeguda; lo que existia per llavors era una série d'economies regionals que es movien en certa independència". I, ademés, la població morisca estava molt desigualment repartida, i hi havia territoris a on la seua presència era pràcticament nula, com en el nort de la Corona de Castella, i en canvi en uns atres constituïen un sext o un terç de la seua població, com en el Regne d'Aragó i en el Regne de Valéncia, respectivament.

Bibliografia

• (1988) «Els moriscos», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce, pp. 433-452. ISBN 84-404-3763-3.
• (1993) Història dels moriscos. Vida i tragèdia d'una minoria, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-2415-2.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKamen2011">Kamen (2011). L'Inquisició Espanyola. Una revisió històrica, 3.ª edició, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-198-4.

Vore també

• Història dels moriscos
• Expulsió dels moriscos
• Diàspora morisca