Arriero

Archiu:Muletiers espagnols - Fonds Trutat - MHNT.PHa.659.L.107.jpg

Arriero

Archiu:Jules Cesar Denis van Loo Winterlandschaft mit Händlerkarawane.jpg

Llarga caravana de arrieros a les portes d'una venda, en una pintura atribuïda a César van Lloe (ca. 1821).

Un arriero, mulero, acemilero o carreter és la persona que té com a ofici el transport de mercaderies en recuas de bésties de càrrega. En la península ibèrica ha tingut una tradició de casi dèu sigles. Per la seua importància com a institució comercial destaca l'arriería maragata en Espanya, aixina com en Hispanoamèrica els gremis i comunitats arrieras per la seua incidència social.

Etimologia i orige

Archiu:1923-02-24, La Esfera, Un arriero, Sancha.jpg

«Un arriero» per Sancha (L'Esfera, 1923)

Etimológicamente, el terme arriero prové del verp arrear, que significa «estimular a les bésties per a que tiren a anar, per a que seguixquen caminant o per a que aviven el pas»; us que, a la seua volta, va produir segons pareix el crit o veu interjectiva 'arre' o 'arrie', pronunciada per a manar a les cavalleries. De tot això, la Real Acadèmia Espanyola conclou que arriero és el que treballa o «trajina en bésties de càrrega». El reflex del verp trajinar en eixa definició oficial té la seua més expressa tradició en els gremis de trajineros i carreters en Catalunya, Valéncia i atres zones d'Espanya, mentres que en Castella estaven vinculats pel Consell al gremi d'esparteros des de començos del sigle xviii, i en el seu conjunt, als oficis de carreters i ‘cabañiles’ (depenents de la Cabanya Real de Carreters creada a finals del sigle xv), aixina com al pastoreig i la Mesta.

De tot això es deduïx que el gremi de arriería va tindre el seu orige en la península ibèrica associat al transport de carreters i muleros. Més allà de possibles precedents en el periodo de la romanización i la posterior ocupació musulmana, a finals de l'Edat Mija es documenten ya privilegis i lleis generals per a estos oficis en l'orige del transport comercial. També s'ha documentat l'especial presència dels moriscos en la raïl i organisació dels arrieros i el seu ofici. Aixina mateix, són ben conegudes les reglamentacions dels Reis Catòlics dins del capítul de intendencia de les seues campanyes bèliques, i com a posterior foment del comerç i del transport, concedint als carreters importants privilegis i un estatut llegal.

En Espanya

Archiu:Muletiers espagnols - Fonds Trutat - CAPS 10 Ha.659. CAPS 11 .jpg

Arrieros espanyols al començament del sigle vint.

En la descripció general de l'ofici del arriero espanyol (també cridat mulero, trajinero, acemilero, carreter i inclús yuntero), es parla d'un home que conduïx una harria o recua de mules, a voltes mesclades en atres animals de càrrega pero sempre identificats pel seu propi nom. Mijà ginet i primitiu veterinari, pot tindre ademés coneiximents de talabartería

Una volta en el camí, la recua de mules marcha en cordonera (nugades una despuix de l'atra) sent la que va en cap, cridada llaugera, la més llesta, dòcil i en experiència. També és la millor abillada i proveïda de cascabeles i esquelles que servixen de guia al restant de la cordonera.

Els arreos (conjunt de aparejos)

El etnógrafo Valeriano Heras, enumera els components principals de l'equip del arriero, distinguint en el «hato o ferro»:

• Albarda, espècie de manta o llenç de lona reblix en palla de centeno en el seu interior, que cobrix el llom de la cavalleria.
• Rasqueta, raspall de ferro en mànec o torra de fusta, proveït de dents chicotetes i romos, per a estrillar o netejar el pèl de les cavalleries.
• Atajarre o correja per a cenyir els quartos atrassers de la mula i arreplegar la seua coa (evitant aixina que la albarda es moga cap a davant.
• Boqueras o tires de corda trenada o cuiro per a governar la cavalleria subjectant el cap de l'animal.
• Cincha o correja de cuiro.
• Garabato, soport fet de varetes de fusta i després metàliques, que es posa sobre la cavalleria (s'utilisa per a carregar corcho i llenya).
• Jalma (o «jarma») i sobrejalma almohadilla i manta que la cobrix.
• Jáquima, complement de la boquera, espècie de cabezada de cordel en anteojeras.
• Ramal per a guiar a l'animal, o soga d'uns dos metros de llongitut que va nugada a la boquera.

Arrieros maragatos

L'orige de la arriería en la Maragatería va vindre determinat o va ser provocat per l'escassa productivitat d'eixa comarca espanyola i el talant comercial dels seus pobladors. Premisses que associades a la seua situació estratègica entre la Galícia i Astúries, al nort, i la Replanell castellà al sur, convertirien al arriero maragato en una figura determinant en el transport comercial espanyol anterior a l'establiment del ferrocarril en la Península, és dir des del sigle xvi a l'inici de el xx.

Des d'un primer moment, el gros de la seua càrrega va ser el peix de les costes gallegues, encara que la seua provada honradea i experiència comercial va aplegar a convertir-los en el transport de delicades mercaderies com a diners i inclús or. Aixina els descrivia Richard Ford en el relat dels seus viages per Espanya en la primera mitat del sigle xix:

...la seua honradea i la seua laboriosidad són proverbials. Són gent formal, séria, poc expressiva, positivista i molt comerciants. Cobren car, pero la seua honradea compensa este defecte, puix pot confiar-se'ls or mòlt. Són els que fan tot el tràfic entre Galícia i les dos Castillas, i per rara excepció apleguen a les províncies del Migdia o Llevant.

Richard Ford (1844)

• Escultura de Pedro Mate, “el Arriero”, en la part alta de la catedral de Astorga (León, Espanya).
  Escultura de Pedro Mate, “el Arriero”, en la part alta de la catedral de Astorga (León, Espanya).
• Ilustració d'un maragato a mitan del sigle xix.
  Ilustració d'un maragato a mitan del sigle xix.

Ya en el sigle xvi, els seus recuas de muls abastien els llavors importants mercats lleonesos de Villalón, Medina de Rioseco i La Bañeza i de Benavente en Zamora. En principi, els arrieros maragatos varen compaginar l'activitat comercial en els seus treballs agrícoles o de producció textil de mantes i teixits en els telers domèstics. Pero pronte va quedar el camp i el seu escàs frut en mans de les dònes de la casa, concentrant-se els telers en localitats concretes del «orient maragato i la veïna comarca de la Sequeda».

Pero la seua major expansió i reconeiximent no va aplegar fins al sigle xviii, guanyant privilegis i categoria gremial, formant grans caravanes de numeroses recuas servides per criats. Convertits casi en el monopoli del transport del peix a la Talle i els grans mercats del Replanell, els arrieros maragatos aprofitaven el viage de tornada per a dur a la zona septentrional occidental panys, sabó i sobretot oli. Encara en el sigle xix se'ls podia distinguir en els mercats madrilenys per la seua peculiar indumentària obscura, formant roglades en les posades de la carrer de Segòvia.

Els trajineros de Catalunya

La figura del arriero i el carreter en Catalunya se sintetisen en el tradicional gremi de trajineros. La localitat d'Igualada, en la província de Barcelona, celebra des de 1822 cada inici d'any la festa i cavalcata de trajineros (coneguda com «els Tres Tombs» (els tres regressos), en memòria dels arrieros de la comarca de Noya i de l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada.

Museus

En Espanya, la arriería i el seu tesor etnogràfic estan presents en moltes de les institucions museístiques dedicades a l'antropologia i el folclore, en casos específics com, per eixemple, el Museu del Arriero de la colecció Antoi Ros i Vilarrubias (1942-1994), en Igualada (Catalunya), i el Museu de la Arriería Maragata en Santiago Milles (León).

En el refraner

En llaugeres variants, el refrà més popular és el que diu arrieros som i en el camí nos trobarem, una espècie de contrasenya a on l'aspecte descriptivo de la professió sembla fer una advertència sobre la filosofia més profunda del gremi de arriería. L'anàlisis parémico del Centre Virtual Cervantes advertix sobre les «claus de reciprocitat i destí» que sugerix el refrà. El mensage, en usar el refrà en qualsevol context, és de clara advertència: «en el camí de la vida tots som iguals, si hui em negues la teua ajuda, vesprada o enjorn ho llamentaràs».

Els arrieros del Quixot

Personages habituals en la novela cervantina, els arrieros que coregen les aventures del Ingeniós fidalc Don Quixot de la Taca solen ser de Yanguas o d'Arévalo, potser per algun secret caprig de l'escritor o be per l'importància que varen tindre eixes localitats en el comerç de la seua época. Els primers arrieros apareixen ya en el capítul III, en la venda en la que Alonso Quijano es passa la nit velant armes i repartint colps entre els infeliços arrieros, que acabarien arrojandole una pluja de pedres.

Els de Yanguas, enunciats ya en el títul com a «desalmado yangüeses», apareixen en el capítul XV d'eixa primera part del llibre, i els morañeses en el següent capítul.